dijous, 31 de desembre del 2009

Balanç 2009


Final d'any, final de dècada... Hora de fer un repàs als darrers dotze mesos, com sempre toca per aquestes dates. Al bloGuejat han aparegut 226 entrades en total, gairebé 19 al mes, per sobre de les quatre per setmana. Segueixo el ritme d'una entrada llarga cada set dies, amb un format més com d'article, normalment el divendres o el dissabte, combinada amb les dues seccions habituals (els dilluns musical i l'escollit) i alguna que altra burrada aquí i allà. I també ha caigut un conte i un concurs breu i irrellevant (el del centè seguidor, una altra fita del 2009). He parlat sobretot de literatura i també d'això de la paternitat, i el millor és que el nombre de comentaris i la qualitat de les discussions ha anat augmentant. Gràcies a vosaltres, és clar. És tot un orgull tenir-vos com a lectors, als comentaristes fidels, als ocasionals, als espectadors silents i als anònims que de tant en tant em porten la contrària.

Aquest ha estat el primer any que no he tret un llibre des que vaig començar a publicar el 2005. I, paradoxalment, és l'any que més he escrit. O si més no de forma més organitzda. Per això sento com si m'hagués "professionalitzat" com a autor. Ara escric cada dia un parell d'hores quan la resta de la família dorm, metòdicament, enlloc d'esperar que arribi la "inspiració" (és sorprenent: la inspiració sol venir si la crides!). Més que res perquè si no ho fes així no trobaria mai el moment. Necessitats d'un que porta una vida una mica atrafegada... Se'n resenteixen les hores de son, és clar, però escriure és per mi més divertit (i necessari) que dormir un terç de la meva vida.

Durant el 2009 he estat treballant en nou projectes literaris diferents (nou!), sol i en parella. Què voleu que us digui, m'agrada la varietat. Alguns els he començat (i s'acabaran d'aquí uns anys), altres els he acabat (portaven anys en marxa) i altres els he començat i acabat. Els fruits de tota aquesta feina els veurem laviat. El primer llibre surt d'aquí uns dies, i cap a la tardor hauríem de tenir la nova novel·la al carrer.  Entremig potser encara apareixerà alguna altra cosa. Ja us aniré informant.

I res més per ara. Gràcies per la vostra atenció. BON ANY NOU a tots!! Ens veiem el 2010.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Una pregunta difícil

Torno avui de la feina i em trobo el meu fill esperant-me amb cara preocupada. Ulls entreoberts, les celles xoquen al mig del front. Ai, penso. N’ha passat alguna. No em dóna temps de treure’m la jaqueta.

- Papà, et puc fer una pregunta?

Una pregunta. Empasso saliva. No és una pregunta qualsevol, sinó me l’hagués llençat sense preàmbuls. Aquesta ha de ser de les difícils. De les que els pares no volen contestar. Respiro profundament.

Llavors se m’encén la bombeta. Ja? Em toca explicar-li allò de les abelles i les flors i com es reprodueixen els animals? Caram! Cada cop comencen més aviat, les noves generacions. Hagués preferit fer una mica de recerca, llegir llibres, mirar per internet què recomanen els pedagogs... Això serà un desastre.

Se m’ocorre que potser puc allargar una mica més l’engany de la cigonya i els viatges a París. Al cap i a la fi, encara creu amb els Reis Mags. No m’hauria de ser tan difícil mantenir la coartada.

Deixo de banda els remordiments i poso somriure de venedor de cotxes de segona mà.

- Sí, és clar. Va, vine cap aquí i em preguntes el que vulguis.

Ens asseiem al sofà. Dos homes cara a cara, disposats a parlar sense embuts dels misteris de la vida.

El que ve a continuació no m’ho espero.

- Papà, tu quina professió tens?

Somric. Em relaxo i li passo la mà per l’espatlla.

Deuen estar parlant a l’escola de les feines dels pares, és clar. Molt normal. Quin descans! Aquesta és una pregunta que puc contestar amb els ulls clucs.

- Sóc científic, recordes que t’ho he dit uns quants cops?
- Sí, ja. Però que és un científic?
- Doncs... doncs una persona que investiga i que...
- Què és investigar? –em talla.
- Es podria dir que és intentar buscar explicacions a les coses, saps?

No sembla que ho vegi clar.

- Busques pistes, com els detectius?

Segur que m’està imaginant amb una lupa a la mà. Estudiant un grapat d’empremtes dactilars. Li podria dir que la ciència també serveix per atrapar criminals, però potser m’embolicaria massa.

- No, no ben bé com un detectiu, encara que una mica d’això sí que té, ara que ho dius. Intentem resoldre misteris, també. Als científics el que ens interessa és com funcionen les coses.
- Com funcionen? Però no pots llegir el manual?
- És que no tot té un manual d’instruccions, fill. O no sempre està escrit en un idioma que s’entén. I si no saps com funciona una cosa, no pots arreglar-la després quan s’espatlla.
- Ah.

Això ja és diferent. Arreglar coses que s’espatllen. Té més lògica. Té una utilitat. Anem per bon camí.

S’ho pensa uns segons.

- Així arregles coses? Com un mecànic? El pare d’en Bill és mecànic i diu que arregla cotxes com ningú.
- Eeem, no, no ben bé. Per començar, els científics treballem amb peces més petites que els mecànics.
- Com un rellotger, llavors? La mestra ens va ensenyar l’altre dia un rellotge antic que estava trencat i a dins estava ple de peces petites d’aquestes i ens va dir que s’ha de ser molt bon rellotger per poder-lo arreglar.
- No, no: encara més petites. Tant petites que no es veuen.

Em mira de reüll. No s’ho ha empassat ni de bon tros. Es nota per l’escepticisme a la seva veu.

- Si no es veuen com és que les pots arreglar?

Llavors una idea li creua el cap i els ulls se li obren com finestres.

- Que potser tens superpoders? Com el Superman!
- Mmh, no, em sap greu, no: res de superpoders. Sóc una persona ben normal. Mira, és que els científics fem trampes: usem màquines molt complicades i molt cares per poder treballar amb les peces invisibles.

Ara sí que he aconseguit captivar-lo. Màquines. S’està imaginant alguna mena d’andròmina alta fins el sostre i plena de llums de colors, segur. Això l’hauria de tenir distret la resta de la tarda.
Assaboreixo el triomf. Sóc el rei donant explicacions! Em preparo per aixecar-me, treure’m d’un cop la jaqueta i anar a posar-me les sabatilles, que tinc els peus destrossats.

Però no serà tan fàcil.

- Màquines cares! Vol dir això que som rics? Els pares del Charlie són rics i li compren totes les joguines i màquines que vol.

Intento reprimir una expressió d’horror. Això no ha sortit com m’esperava. A veure com m’escapo d’una forma elegant.

- No, fill, no som rics, al contrari. Els científics només les utilitzem per treballar, les màquines. Les paga el govern, o alguna organització que recull donatius per a la ciència, no nosaltres. Sense els seus diners no podríem fer res de res. La majoria no som rics, no.
- Ah.

Està un pèl decebut. Pitjor encara: segueix sense tenir la resposta que busca.

- I les coses que arregles amb aquestes màquines també se les queda el govern aquest? No te les pots quedar tu i vendre-les? Els pares de l’Oliver tenen una botiga i diu que venen de tot. Segur que t’ajudarien!

Està resultant més difícil del que em pensava. He d’aprendre a no confiar-me quan explico coses al meu fill.

Veig com la meva dona ens mira des de la porta de l’habitació, mig amagada. Està rient, cosa que vol dir que no té cap intenció de venir a ajudar-me.

Està bé: aquesta batalla la lluitaré sol.

- El que passa és que les coses amb les que treballo no es venen. Es diuen cèl•lules i gens i proteïnes i les tenim tots dins els nostres cossos. Quan s’espatllen, és quan ens posem malalts.

Mira el sostre. Fa una ganyota, com si estigués processant la informació. Conec aquesta cara: alguna cosa no li acaba de quadrar.

- Però si em poso malalt em portes al metge, no? Per què no fas tu el mateix? Seria més ràpid! Quan una de les teves cèrules se t’espatlli, la pots portar al metge. Ell ho cura tot!
- Home, sí, però els metges saben què fer perquè també són científics. També investiguen. I parlen tot el dia amb altres científics com ells i com jo, i així els ensenyem com funcionen les cèl•lules, perquè es posa malalta la gent i què es pot fer per arreglar-ho tot.
- Ah, llavors tu ets com la Senyoreta Stevens? També ensenyes?

Però com m’he ficat en aquest embolic? Si no me’n surto ràpid avui no sopem ni a les deu.

- Sí, una de les coses que faig és ensenyar en una escola per a gent gran que es diu Universitat. Allà hi van els qui volen ser metges o científics a aprendre-hi. Els expliquem el que sabem i tot el que hem investigat, i així ells poden fer-ho servir per curar-te quan vas a veure’ls o per descobrir més coses ells mateixos. Però la nostra feina no és només explicar: al laboratori, com et deia, és on esbrinem com funciona tot.
- Ja. Llavors el laboratori on treballes és com un garatge.
- Un garatge. Mmh, sí, més o menys, però amb cèl•lules enlloc de cotxes. Te’n recordes? T’hi vaig portar una vegada quan eres més petit.
- Sí! Està ple d’ampolles i tubs amb líquids de colors i molta gent amb bata blanca que va d’un costat a l’altre amb els tubs a les mans i no es pot tocar res perquè es dolent o es trenca o es costimina...
- Contamina.
- Això. Llavors la gent porta les seves cèrules al teu garatge i tu les arregles i venen a buscar-les i se les emporten i ja no es posen malalts mai més, no?
- Doncs no ben bé. No és tan ràpid. Els nostres cossos són molt complexes, saps? Tenen moltes peces dins. Calen molts científics treballant plegats moltes hores per poder entendre tots els enigmes que s’amaguen dins les nostres cèl•lules. I encara més temps trobar una forma d’arreglar-les quan s’espatllen. Hem d’ajudar-nos els uns els altres, tots els científics i metges i farmacèutics d’arreu del món, per a poder aconseguir-ho, per això estem tot el dia parlant, i escrivint-nos. A vegades fins i tot ens trobem en congressos, com quan el pare se’n va de viatge. Així ens assabentem del que han descobert els altres. Tot plegat és una feina d’anys...
- Anys? Per això no som rics! Si tardeu tant ningú no us voldrà pagar! Tu et vas enfadar molt el dia que aquell senyor va dir que tardaria una setmana a arreglar-te l’ordinador!

És impossible! No ho aconseguiré mai. Em rendeixo.

Demano ajuda a la meva dona amb una mirada suplicant. Em fa que no amb el cap. He de continuar sol.

- Mira, tardem tant perquè la nostra feina és difícil. S’ha d’estudiar i treballar moltes hores abans no aconsegueixes res que pugui ser útil. S’ha de tenir paciència, passar-se temps sense veure la llum del sol, donar-li voltes a les coses, llegir i pensar tot el dia...

Em sembla que ho estic fent a l’inrevés. Es creurà que això de ser científic és un suplici. S’emportarà una sensació ben equivocada si no ho arreglo.

- Vols que et digui la veritat? Sóc científic perquè vull ajudar la gent. Perquè vull ajudar a construir un món millor, perquè quan siguis gran hi hagi menys malalties, la gent visqui més i sigui més feliç. Vull comprendre què passa dins els nostres cossos i contribuir a trobar noves formes de curar els malalts i salvar vides.

Somriu content.

- Ja ho he entès! Ja ho he entès! El pare del Mark és bomber i el Mark diu que també salva vides i ajuda la gent i que treballa moltes hores perquè és una feina molt difícil. Un científic és com un bomber, no?
- Un bomber... Sí, una mena de bomber. Però no és tant perillós. Als laboratoris normalment no hi ha emergències, ni sirenes, ni hem de sortir corrent amb un camió i una mànega. Però en el fons estem buscant la millor manera de poder apagar focs i evitar que la gent pregui mal, si ho vols veure així.
- Uau, que bo! El meu pare és científic, que és com un bomber detectiu que salva vides amb màquines molt cares i difícils de fer anar i que tarda anys a endevinar com funcionen les peces petites que tenim dins que es diuen cèrules encara que ell i els amics que té per tot el món són molt bons mecànics i molt llestos i al final ho descobreixen tot i llavors el meu pare va i ho explica a tots els metges i aquests ens curen. Oi?

Em sembla que per ser el primer intent em puc donar per satisfet. Més val que no tempti la sort volent polir els detalls.

- Una cosa així, diguem, sí.
- Papà, tens la feina més guapa del món sencer! Què genial! Ja veuràs quan ho expliqui demà als meus amics!

Surt corrent de l’habitació i gairebé topa amb la seva mare. El meu pare és científic, va cridant escala amunt.

Jo estic esgotat. Aquesta conversa ha estat més dura que tot el dia a la feina. I tinc la impressió que només acaba de començar.
La meva dona se m’acosta somrient.

- Ja has vist la curiositat i les ganes que té de saber-ho tot. Aquest serà científic com tu...

Em trec les ulleres i em frego els ulls.

- Només ens faltava això...

divendres, 25 de desembre del 2009

BON NADAL!!

La meva Nadala, com a complement de la impagable sèrie de clàssics que ens ha regalat l'Arare aquests dies. Bon Nadal a tots!

dilluns, 21 de desembre del 2009

Dilluns musical: de regal

Havia dit que tancava la paradeta musical fins l'any que ve però el Mi sa el m'ha fet aquest regal d'aniversari i no he pogut resistir-me a compartir-lo. Són un grup nou amb membres que no sembla que s'afaitin encara, però tenen un so original i fan bones cançons. No es pot demanar més. The xx, Crystalised.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Un altre aniversari

Ahir era també un altre aniversari: el de la meva closca. Fa exactament una decada vaig afaitar-me el cap per primer cop. I encara no he deixat de fer-ho.

En aquests deu anys sense cabell he tingut un fill, m'he mudat a un altre continent, he aconseguit dirigir un grup d'investigació, he obert uns quants blogs i he començat a publicar llibres (vuit en total, si comptem el que surt d'aquí un parell de setmanes). A veure què més canviarà en els propers deu anys. Descarto que em torni a sortir cabell.

dijous, 17 de desembre del 2009

Un vídeo catxondo

Fins fa quatre dies no havia descobert què era un Powerball, una mena de giroscopi manual que fa temps que es fa servir com a joguina. La gràcia és sacsejar-lo de la forma adequada per fer rodar la bola que hi ha dins a la màxima velocitat. Aquest bon home té el rècord mundial d'aquest esport tan burro. Segur que és molt difícil i té molt de mèrit i tot això però a mi em vinguin ganes de riure cada cop que miro aquest vídeo. Per les cares de concentrat que posa l'alteta, per com vibra com si s'estés electrocutant i en general per la gran absurditat de l'exercici. A més, segur que no s'us escaparan les connotacions sexuals dels moviments implicats (si us falta imaginació llegiu els comentaris).

dimecres, 16 de desembre del 2009

L'escollit (XXXVII)

Avui us recomano un post que la Júlia va penjar en un dels set o vuit blogs que escriu, La panxa del bou, el dia després de les consultes del 13D. És un dels comentaris més equilibrats que he vist aquests dies sobre el tema. A la Júlia la segueixo des de fa bastant temps i m'agraden molt les seves entrades llargues i raonades, tan poc pròpies de la majoria de blogs. Són tot un plaer. A destacar també un estudi recent d'un personatge que sempre m'ha inquietat.

Aprofito per anunciar que, com vaig fer a l'estiu, paro les seccions habituals de L'escollit i el Dilluns musical fins passades les festes en senyal de solidaritat amb els qui fan vacances, però per la resta el blog continuarà tan actiu com sempre. Bon Nadal!

dimarts, 15 de desembre del 2009

Feliç bookcrossing! (II)

L'any passat vaig començar sense adonar-me una tradició que em sembla que mantindré a partir d'ara. És la de fer regals anònims el dia del meu aniversari. Una mena de bookcrossing, però amb dret a quedar-te el llibre que trobes.

Qui passegi divendres que ve per Blanes (que és el poble on vaig néixer) es pot trobar algun dels meus llibres esperant pacientment ser acollit en una bona llar. I al llarg d'aquesta setmana els meus "agents" n'estan repartint per tot Barcelona (la ciutat on he passat bona part de la meva vida). Si n'adopteu un, sisplau deixeu algun comentari a aquesta entrada!

dilluns, 14 de desembre del 2009

Dilluns musical: per una bona causa.

(si el video no es pot veure feu clic aquí)

Ja sabeu que m'agrada Portishead. Aquest és un single exclusiu que han tret per Amnesty International, una bona causa. Podeu comprar el mp3 aquí. Un tema interessant, amb un ritme que recorda els experiments de krautrock del grup paral·lel del Barrow. Portishead, Chase the tear.

dissabte, 12 de desembre del 2009

L'escriptor i el personatge

Després de llegir un parell de llibres una mica intensos em venia de gust alguna cosa més lleugera. Vaig anar a la meva biblioteca i vaig escollir tres novel·les curtes que em van semblar fàcilment digeribles. Curiosament, dues estaven escrites per dones i la tercera per un home que es feia passar per dona.

Però això no vol dir res. O sí? La majoria d'escriptors produeixen d'una manera que ve molt determinada per les seves constants vitals, sense necessitat de caure en l'autobiografia. Expliquen històries diferents segons siguin homes, dones, blancs, negres, rics, pobres, males persones o sants. Al final l'acumulació personal d'adjectius et fa actuar de forma previsible, i això és el que atrau un grup fidels de lectors amb uns gustos determinats que saben que trobaran el que busquen llibre rera llibre. És una opció.

Fa no massa, algú que entén molt més de literatura que no pas jo es va llegir una novel·la de l'Agota Kristof. Li va agradar, i una de les coses que em va dir va ser que no li semblava fet per una dona. Era un elogi? Jo crec que sí. No pel fet que els homes escriguin per definició millor que les dones, això és absurd, sinó per la capacitat d'algú de sortir dels límits de la seva vida quan ha d'explicar una història. Això pot confondre alguns, però a mi m'estimula.

Però està clar que molta gent quan compra un llibre compra també la biografia de l'autor. Com es podria entendre sinó l'èxit d'una de les tres novel·les que vaig escollir aquell dia, una mena de memòries d'una adolescent amb molta passió pel fornici, que està mal escrit amb ganes, amb unes escenes de sexe que guanyarien qualsevol premi a les pitjors de la història, però que tot i això es va vendre com xurros fa un temps? Només el fet que han estat escrites per una noia de 15 anys amb amb menys vergonya que coneixements literaris pot haver atret tants compradors. L'altre llibre que he llegit, en canvi, són també unes memòries (falses però delicioses) d'una noia de la mateixa edat que no es treu les calces en tot el llibre, malgrat que parla de sexe i de tot el que calgui, i està escrit per un home que podria ser el seu pare. Òbviament això no impressiona ningú, i és una pena perquè aquest llibre li dóna deu mil voltes al primer.

El meu objectiu és no escriure com un home europeu caucàsic de calsse mitjana rondant la quarentena amb educació universitària, casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill. I que algú un dia pugui dir: "Oh, aquest llibre no sembla escrit per algú com el Salvador Macip!"

[Actualització: no us perdeu el debat als comentaris, i aquí trobareu una interessant resposta defensant un punt de vista ben diferent.]

dijous, 10 de desembre del 2009

Salvem el tió!


No us imagineu els problemes que tinc per trobar un tió per aquestes terres. Tots els troncs els venen ja tallats a quarts i ben nets. Potser n'hauré de fer un enganxant quatre o cinc trossos, estil Frankenstein... Tot sigui perquè l'hereu conegui les tradicions dels seus pares!

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'escollit (XXXVI)

Avui us recomano aquest post del Rokins, el blog amb poques paraules i molt a dir de la fotògrafa Mercè Rocadembosc. Hi trobareu unes imatges precioses d'arrels que semblen animals vius, acompanyades d'un bonic poema. Ja que esteu allà, passegeu-vos per aquesta sèrie de fotos (1, 2, i 3), que em va semblar espectacular per tot el contingut que tenen. Aquest és un altre bon exemple de com carregar de missatge una foto. Un blog excel·lent.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Dilluns musical

Tenia uns 12 anys quan la meva mare i la meva padrina em van portar als Casablanca de Barcelona a veure (per error) una pel·lícula que s'acabava d'estrenar que es deia The draughtsman´s contract. Elles en van sortir escandalitzades/avorrides i jo totalment enganxat de per vida a Greenaway i a Nyman. Aquella mateixa setmana em vaig comprar la banda sonora, espectacular. Des de llavors he vist Michael Nyman en concert unes quantes vegades (i el moment màgic per mi és sempre quan toquen Chasing sheep is best left for shepherds) i tinc pràcticament tots els CDs que ha editat. Últimament Nyman està una mica baix de forma(com Greenaway... sóc l'única persona que conec que s'ha empassat les tres parts de The Tulse Luper Suitcases), però aquest single del disc que acaba de publicar trobo que és una bona mescla de pop amb el seu minimalisme habitual. Un experiment recomanable. McAlmont and Nyman, Take the money and run.

dissabte, 5 de desembre del 2009

O no tens res o t'estàs morint

Ser metge fa que els amics et preguntin coses. Molt normal. Sovint els cal un intèrpret que els tradueixi el que els han volgut dir aquells senyors amb bata blanca que parlen usant enigmes indesxifrables. Degut a això he pogut observar com es fan de diferent les coses als dos costats de l'Atlàntic.

A Nova York, un amic va al metge per unes molèsties. El primer que li diuen a l'hospital és que les causes poden ser diverses, entre elles un càncer i que han de fer unes proves per descaratar-ho. L'amic va estar-se un parell de setmanes sense poder dormir fins que va rebre els resultats (tots negatius), malgrat que el metge li havia dit que les possibilitats que fos greu eren baixes, cosa que també li vaig corroborar jo (els símptomes realment no semblaven els d'un càncer).

Canvi de continent. Aquí a Anglaterra, un amic va al metge per unes molèsties. Li programen una sèrie de proves. L'hi fan, i els resultats són negatius: tot sembla normal. Final de la consulta. Següent, sisplau. L'amic té el temps just per demanar una còpia dels resultats d'uns tests que no sap ni quins són. Me'ls ensenya després per a què els interpreti i li dic que han estat mirant si tenia càncer. El moment de pànic, reflectit als seus ulls, és transitori, perquè de seguida recorda que està sa. Un micromalson.

La pregunta: quin és el millor sistema? Espantar el client deixant ben clara des del principi la pitjor de les possibilitats, per remota que sigui (sistema privat amb tendència a les demandes contra els metges) o amagar la informació que pot preocupar el pacient a menys que sigui necessari parlar-ne (sistema públic tirant a paternalista dirigit per professionals amb poc temps per perdre)? La crua veritat i patir innecessàriament o només la informació necessària i viure feliç en la ignorància? No estic segur que hi hagi una resposta universal. Tinc clar el que m'agradaria a mi, però no sé si ningú està capacitat per prendre aquesta decisió per un altre. I malgrat, s'ha de fer. Per desgràcia són factors que no tenen res a veure amb el bon tracte del malalt els que acaben inclinant la balança cap a un costat o cap a l'altre.

dijous, 3 de desembre del 2009

Una frase


"Me'l vaig endur en un parc, entre coixins de fullam sec i llençols de saliva. Vam deixar la lluna encesa. I ens vam abraçar fins la fi del món."


Eva Piquer, Una victòria diferent, 2002

dimecres, 2 de desembre del 2009

L'escollit (XXXV)


L'Eva Piquer la coneixereu els qui seguiu les planes de Cultura de l'Avui. Sempre m'ha agradat el seu estil directe i amb un humor no estalvia dards enverinats. Ara ha heretat la contra del diari dels dilluns, tota una millora, i a sobre ha començat un blog. Sobre criatures. En deu ser una experta, perquè en té quatre. No sé d'on treu el temps per escriure, ni ella tampoc, o això és el que un pot deduir llegint els seus posts atabalats. Per a l'Escollit d'avui us deixo amb aquest resum tan encertat d'un sentiment de culpa habitual que tenim els pares.