divendres, 23 de novembre del 2018

Les dones i els nens primers?

Aquest planeta disposa d’un autèntic tresor biològic, organismes tremendament diversos, capaços de sobreviure en condicions extremes, d’una complexitat física esculpida per mil·lennis de selecció natural i dotats d’uns engranatges microscòpics que funcionen amb una exactitud que desafia la lògica. Però potser el que em fascina més de la vida terrestre, i perdoneu-me per ser tan antropocèntric, és la riquesa cultural de les tribus humanes.

El que aquests fràgils bípedes de cervells hiperactius hem arribat a construir a cops d’imaginació i ingenuïtat rivalitza sense problemes amb la sorprenent orfebreria aleatòria de l’evolució. Una gran part de l’encant de la cultura és no ser homogènia. El percentatge de la nostra humanitat que heretem a través dels gens té un full de ruta molt clar i, tot i que aparentment no ho sembli, varia només dins d’un petit marge, ben definit. Però totes les altres coses, que adquirim de l’entorn a partir del primer alè, tenen una flexibilitat majúscula i poques normes que sigui necessari respectar. És per això que la diàspora humana pels sis continents ha generat un enorme catàleg de cultures, amb alguns trets comuns, certament, però també amb diferències força substancials.

A alguns els agradaria poder escombrar aquesta diversitat per simplificar el que defineix els humans, i s’esforcen a destruir les cultures menys voluminoses en nom dels suposats avantatges de la globalització. Sovint, són els mateixos que troben excessiva la varietat del nostre ADN i ens voldrien tots tallats per un patró genètic similar. Veurem qui guanya la picabaralla entre les tendències naturals i l’estupidesa, que és una batalla que es preveu llarga.

Mentrestant, haurem de bregar amb l’efecte col·lateral de la diversitat: la dificultat de posar-nos d’acord. Per exemple, a l’hora de definir normes que es puguin aplicar de manera universal. És evident que resulta extremadament difícil adoptar un codi moral amb què tots ens puguem sentir còmodes. Un debat recent en aquest camp l’ha propiciat la necessitat de programar els futurs cotxes intel·ligents, que pot ser que en algun moment es trobin en la conjuntura d’haver de determinar si atropellen un vianant o ho l’esquiven posant en risc els passatgers.

Quan els humans hem de prendre decisions d’aquest tipus, no tenim temps de processar totes les variables, i l’instint s’acaba imposant a la raó. Però un ordinador no té aquestes limitacions: per això necessita seguir una sèrie de directrius clares.

Uns científics del MIT han fet un experiment 'online', anomenat Moral Machine, per determinar com les diferents cultures responen al dilema ètic del cotxe i veure si així podia derivar en una regulació única. Es tractava d’escollir opcions binàries molt simples. ¿És preferible que es mori un nen o un home? ¿Un home o dos homes? ¿Un home o una dona? ¿Un home o un gos? ¿Un metge o un sensesostre? ¿Un jove o un vell? ¿Una persona obesa o un esportista? ¿Un criminal o un ciutadà obedient?

Els resultats de 2,3 milions de respostes repartides per tot el món, publicades fa un parell de setmanes a 'Nature', revelen un cert codi moral bàsic transversal. Globalment, hi ha una tendència compartida a preferir salvar humans abans que animals, els més joves i com més persones millor. Però si mirem els detalls, les dades són heterogènies i demostren que les diferents cultures es divideixen en tres grans grups (etiquetats com a occidentals, orientals i meridionals), que expressen preferències divergents. Així, en les meridionals (l’Amèrica Llatina, França, nord de l’Àfrica) salvarien abans les dones, els nens i els individus de nivell social elevat. En canvi, en les orientals (Pròxim Orient) valoren més les persones d’edat avançada i els homes. I en les occidentals (on estem inclosos) compta més el nombre de persones i la joventut.

La conclusió d’aquest estudi és que ens costarà escriure les instruccions per programar els cotxes autònoms, com ens costa estar d’acord a l’hora de definir els drets humans bàsics i ens hem d’assegurar que tothom en pugui disfrutar. Cada nació i cada cultura tenen les seves línies vermelles quant a la igualtat, la llibertat de pensament i d’expressió i l’abast de la fraternitat que estan disposades a exercir. Hem d’acceptar que la varietat cultural que ens fa tan interessants és també un obstacle a l’hora de triar una estratègia que ens permeti avançar cap a un futur millor. Però això no vol dir que hàgim de donar-nos per vençuts i de deixar de lluitar perquè el mínim comú denominador sigui cada vegada més gran.

[Publicat a El Periódico, 10-11-18. Versión en castellano.]

dimecres, 21 de novembre del 2018

Una mica de tot

Faig un repàs a algunes coses que he dit i fet aquests dies...

A la ràdio (El Balcó de la SER, cada dijous a les 19.30) he parlat en els meus cinc minuts de ciència de:
-Com afecta la dieta paterna als futurs fills.
-La famosa intolerància a la lactosa i d'on ens ve.
-Les cares de plaer i dolor en diferents cultures.
-La criopreservació.

Aprofitant que estava promocionant llibres fa uns dies, vaig tenir una conversa molt amena amb el Xavi Bundó al Via Lliure de RAC1 sorbe els Fills de la Setena Onada.










I també vaig passar pels Matins de TV3 per parlar del llibre i de ciència en general (a partir de 1h 49m20s):



A l'ARA he publicat articles sobre:
-Els nous fàrmacs antivirals.
-Un polèmic test epigenètic per saber l'edat.

I, finalment, han aparegut aquestes ressenyes sobre els Fills
-Llibres i punt!
-Tumateix llibres.

dimarts, 13 de novembre del 2018

Dins la capsa meravellosa, el making of

Us explico com hem fet Dins la capsa meravellosa. La idea va sorgir d'una conversa amb l'editora, que buscava un text de divulgació per a nens. Jo li vaig proposar explicar com és una cèl·lula, perquè és un tema que visualment dona per molt (a part de ser molt interessant), però que hi posessim un marc de ficció, que sempre és més divertit. Vam estar discutint-ho i treballant-ho i al final vaig parir el primer esborrany del llibre. Volia que fos una aventura i que gràficament fos impactant, per això vaig crear un pare i una filla que fan un viatge al·lucinant a l'interior dels secrets de la vida.

Llavors va ser l'hora de trobar dibuixant. Acostumo a tenir el dibuixant en ment quan escric un conte per nens, però aquest cop la cosa va anar al revés. Va ser l'editora la que em va proposar l'Emilio, que em va semblar una tria excel·lent, i ella mateixa es va encarregar de convèncer-lo (i es veu que li va costar una mica!). La sorpresa va ser que em va triar a mi com a personatge pel llibre (això no estava planejat), cosa que em va semblar un regal inesperat... i tot un honor.

L'Emilio treballa sempre fent uns esbossos de tot el llibre, que després enganxa amb cel·lo o cus per fer el que ell en diu "el monstruo", que és aquesta mena d'acordió que veieu a les imatges. Vaig poder tenir-lo a les mans fa uns dies finalment (només l'havia vist per pdf) i és tota una obra d'art en si mateix. Ho podreu apreciar a les fotos. Vam discutir les imatges a partir del "monstruo" (vaig tenir poca cosa a dir, perquè eren magnífiques i, a més, científicament molt acurades) i llavors es va posar a passar-les en net.

Aquí teniu l'acordió desplegat, que ocupava tot el terra de les oficines de l'editorial, de punta a punta. Com veieu, sembla ja un llibre acabat, però per ell eren només proves...

A la foto de sota veureu les notes que hi anava afegint a partir dels emails que ens intercanviàvem, i que son coses que van acabar a la versió definitiva. Ah, i veureu que al títol original la capsa era màgica, no meravellosa, però ho vam canviar per no relacionar ciència amb màgia... i perquè a Madrid es veu que hi ha un local de fama dubtosa amb aquest nom.


I a aquesta última foto podeu veure alguns dels origninals acabats, que són autèntiques meravelles que podrien estar penjades en un museu (de fet, l'Emilio fa exposicions dels seus dibuixos, com si fossin quadres). Va ser tot una experiència poder-los mirar amb calma a l'editorial. 

L'Emilio va confessar que, malgrat les reticències inicials (perquè era un tema que no dominava), s'ho va passar en gran dibuixant el llibre... i jo encara més veient com la història prenia vida. Ens hem divertit tant que esperem poder repetir tàndem un moment o altre... sempre que els lectors hi estiguin d'acord!

dissabte, 10 de novembre del 2018

Dins la capsa meravellosa

 

Aquests dies he estat a Barcelona fent feina i presentant els llibres que acaben de sortir. Dels Fills de la Setena Onada ja us n'he parlat, ara toca ensenyar-vos Dins la capsa meravellosa, aquest llibre infantil, el meu primer àlbum il·lustrat, que he fet amb el gran Emilio Urberuaga.

Aquí em teniu amb l'Emilio a la seu de l'editorial que ha publicat el llibre, aguantant un dels originals dels dibuixos del llibre, que en si mateix ja és una peça d'art. L'Emilio viu a Madrid i jo a Leicester i no havíem coincidit ni una sola vegada durant el procés de produir l'àlbum. Aquesta foto està feta minuts després de la nostra primera trobada. Malgrat tot, la sintonia ha sigut total des del primer moment que vam començar a treballar plegats. L'Emilio és un artista (encara que a ell no li agrada anomenar-se així) com una catedral, capaç de plasmar en imatges visualment atractives els conceptes més complexes.


I és que Dins la capsa meravellosa va precisament d'això, d'un tema que pot semblar complicat però que és essencial conèixer: la cèl·lula. És un viatge a l'interior de la unitat bàsica de la vida per a poder explicar als nanos (i als pares!) que ens fa funcionar als éssers vius, d'una manera que tothom ho pugui entendre i també que sigui divertida de llegir.
Aprofitant que estàvem per primer cop els dos autors a la mateixa ciutat, i que era la Setmana de làlbum il·lustrat, vam fer una presentació a Casa Anita, una llibreria preciosa al cor de Gràcia. Ens hi van acollir fantàsticament i vam passar una bona estona parlant del procés creatiu i explicant com havíem parit el llibre a una audiència de pares i nens.

L'Emilio va signar un bon grapat de llibres amb els seus rotuladors de colors i jo vaig fer algun gargotet al marge per complementar-los.

A la propera entrada us explicaré més detalls sobre el making of, com sempre, i el tema del llibre, però si teniu nanos petits a la família, jo aniria posant a la llista de reis Dins la capsa meravellosa, perquè estic segur que s'ho passaran bé llegint-lo (o escoltant com els el llegeixen!). 

dijous, 1 de novembre del 2018

Que tingueu una bona castanyada

Nosaltres ja vam celebrar ahir a la nit la festa pagana per excel·lència del calendari cristià, la nit dels morts, que s'ha reinterpretat de moltes maneres al llarg dels anys. La tradició de demanar caramels per les cases per espantar els morts i posar espelmes dins les carbasses es veu que també es feia fa segles a Catalunya, molt abans que Hollywood ho posés de moda, així que el debat Castanyada vs Halloween potser no és tan rellevant com alguns es pensen. Al cap i a la fi, celebrem el mateix. 

Jo, fa uns dies ja vaig menjar panellets i castanyes i ahir vam sortir amb l'hereu a espantar el veïnat, com podeu veure a les fotos (jo, amb la meva samarreta de l'exorcista i la màscara d'un personatge de còmics estimat). Que vosaltres tingueu també avui un bon dia de Tot Sants, sigui com sigui que el celebreu!