El Verkami de Catarsi

De tant en tant us parlo de projectes que em semblen interessants i estan buscant finançament a través del micromecenatge. El d'avui és una revista de relats de terror i ciència ficció, Catarsi, que ja va pel número 13. És, de fet, un especial dedicat als premis Ictineu, i hi sóc part interessada: els responsables han aconseguit recollir contes inèdits d'un grapat de guanaydors d'edicions anteriors de l'Ictineu, entre els que m'incloc. 

No insistiré en la poca gràcia que ja sabeu que em fa llegir i escriure contes (malgrat que el meu darrer llibre de ficció, de fet, es pot veure com un recull de narrativa breu...). Malgrat això, vaig accedir a col·laborar-hi de bon grat quan m'ho van demanar. La meva contribució és, de fet, una bonus track d'Hipnofòbia: un epíleg que es pot llegir com un relat independent però els que coneixeu la novel·la sabreu apreciar.

Si voleu que el número especial de Catarsi amb el meu relat inèdit vegi la llum, i llegir de pas contes de Jordi de Manuel, Carme Torras i un grapat més de gent interessant, passeu-vos pel Verkami i participeu.

Ressenya: Matèria primera (+Kerouac i Burroughs)

[Començo avui una tanda de ressenyes d'alguns dels llibres que he llegit aquest estiu. Potser en trobeu algun que us crida l'atenció, a veure.]

Fa un temps em vaig declarar fan de la col·lecció Cicuta de l'editorial independent LaBreu, un viver molt interessant del nou talent català. Avui volia parlar-vos d'un llibre de La Intrusa, una altra col·lecció de la mateixa editorial que rescata autors internacionals una mica oblidats a casa nostra. Gràcies a ella vaig conèixer fa no gaire Dovlatov i Fonseca, per exemple. Aquesta vegada li ha tocat el torn a Jörg Fauser, un alemany actiu als 70 i 80, del qual no havia sentia a parlar mai, malgrat que al seu país darrerament ha adquirit una certa reputació pòstuma. El llibre que han publicat és Matèria primera, del 1984.

Fauser professa explícitament la seva admiració per Burroughs i Bukowski des del principi de la novel·la (Burroughs fins i tot hi fa un cameo), i segueix fidel les seves passes (sobretot les del segon) en un recorregut per l'Alemanya marginal de finals dels 60 i principis dels 70 (més algun viatge a Istambul de regal). Hi desfilen hippies, anarquistes, criminals, drogoaddictes i noies guapes, i enmig de tots ells el protagonista intenta començar una carrera com a escriptor, un impuls que li surt de dins però que a la vegada sembla que li faci molta mandra, mentre cedeix a totes les temptacions que li passen pel costat. Va alternant feines que no li agraden, en el més pur estil Bukowski, amb accions culturals radicals, comunes idealistes i un amor desmesurat primer per l'heroïna i després per l'alcohol.

La de Fauser és una manera d'entendre la literatura molt espontània, vivencial i confessional, en la què es dilueixen les barreres entre el personatge i l'autor. És pràcticament un diari, una mica maquillat, escrit amb un cert desapassionament gairebé periodístic, que contrasta amb la intensitat emotiva de les històries que explica. No té cap ritme especial ni se li aprecia un objectiu narratiu clar, a part d'anar explicant retalls novel·lats de la seva vida. És una forma d'escrirue que van popularitzar els beats als anys 50, i des de llavors ha tingut nombrosos imitadors i hereus. A la dècada dels 70, Bukowski en va ser un dels més reeixits, i també inclouria en aquest grup als mateixos Dovlatov (salvant les distàncies temàtiques) i Fauser, com a abanderats d'aquest estil durant els 80. Si us agraden aquesta mena de llibres intensos i realistes, Matèria primera és una bona tria. Obre una finestra a un lloc i un moment que la cultura popular que ens arriba normalment no ha freqüentat gaire, per això a part del seu valor literari en té també un d'històric. Està ben escrit i a mi m'ha enganxat, malgrat que el fet que el format ja l'hem vist abans a molts altres llocs li resti una mica d'impacte.

Bonus: Poc abans d'aquest llibre vaig llegir la novel·la perduda de Burroughs i Kerouac, meravellosament titulada And the hippos were boiled in their tanks, que em sembla que resta inèdita en català (Anagrama la va publicar en castellà l'any passat) [ACTUALTIZACIÓ: em diu @enemic_ via twitter que La Magrana va treure'l en català el 2010]. Els punts de contacte amb el llibre de Fauser són evidents. En aquest cas tenim un retrat dels joves beats moments abans d'eclosionar com a "moviment", malvivint a Manhattan, drogant-se, emborratxant-se i fornicant tant com els alemanys dels setanta. Està escrit en el mateix estil fred i distanciat de Fauser, i aquí l'excusa és explicar un crim que els dos escriptors van viure de prop abans que es fessin famosos (però no sé si això justifica que la classifiquem com a novel·la negra). Una mena de versió beat i avant la letre d'A sang freda que, a part de ser una curiositat històrica, agradarà als fans de Burroughs, Kerouac i/o Fauser.

La visibilitat de les cadenes

[Estic una mica tip, suposo que com tots vosaltres, de llegir reaccions d'un costat i l'altre als fets de la Diada de la setmana passada. Sobretot per la manca d'arguments decents que exhibeix el costat unionista, és una llàstima. I no parlo de la caverna, que almenys és fidel al seus principis d'escriure el primer que els ve al cap sense raonar-ho gaire. Un diàleg cogerent i civiltizat podria ser molt productiu, però sembla que ni els suposats intel·lectuals tenen el cap prou clar per contribuir-hi. En fi, jo a l'Esguard d'ahir feia una petita anàlisi de la situació, que no sigui dit que no participo, però em sembla que deixaré el tema de banda una temporada...]

Quatre-cents quilòmetres de persones agafades de la mà es veuen molt. Els veuen tant els polítics del país, que són els qui tenen les eines per traduir les inquietuds de la gent en propostes realitzables, com els de fora, que són els qui jugaran un paper no gens menyspreable en el procés de fer-les efectives. Perquè a aquestes alçades és prou clar que el futur de Catalunya es decidirà gràcies a les partides que es juguin als dos costats dels Pirineus: “la voluntat d’un poble” és un concepte molt bonic, però els interessos polítics sempre són els que acaben dibuixant les fronteres.

Per això un esdeveniment com la Via de la setmana passada era especialment rellevant, més enllà de la demostració de capacitat organitzativa i de resposta dels catalans. Havia de servir per recordar als qui governen que l’empenta popular és la mateixa que fa un any (si no més), però també per continuar la ben orquestrada campanya de visibilitat al món duta a terme els darrers mesos. El diari ARA era el que tenia aquest darrer punt més clar, i obria l’edició de l’endemà amb el titular directament en anglès. També n’era especialment conscient la premsa unionista, que s’esforçava en minimitzar l’impacte internacional de l’acte.

El cert es que, intentant mantenir la imparcialitat, que en aquestes situacions no és fàcil, l’objectiu de fer que es parlés de Catalunya es va complir en escreix. The Wall Street Journal posava la Via a la portada de l’edició impresa (amb foto i tot), igual que l’International Herald Tribune, i tots els mitjans de pes hi dedicaven com a mínim un espai als seus webs, des de la BBC a The New York Times. I, evidentment, també se’n feia ressò la premsa britànica, però a aquesta se la pot considerar part indirectament implicada si és tenen en compte els paral·lelismes amb el moviment independentista escocès.

No és estrany: si a algun racó del món civilitzat un milió o més de persones surten al carrer a demanar una cosa, serà una notícia que ocuparà un espai decent a qualsevol mitjà que intenti entendre què està passant. Però una part de la premsa ibèrica sempre ha sigut més partidària de l’editorialisme que d’informar, per aquesta raó prefereix obviar (o directament tergiversar) les dades que van contra la seva línia. Qüestions ètiques a part, això és un problema, perquè aquestes “notícies” arriben a un gran nombre de lectors que no es molesten a contrastar les dades. Amb aquesta mena d’actituds pamfletàries és impossible que Catalunya i Espanya s’acabin entenent.

El desig que Catalunya continuï formant part d’Espanya és molt comprensible, tant per raons històriques (és una regió annexionada “legalment”, és a dir, usant els matrimonis reials i la força bruta, com s’ha fet sempre a Europa) com pràctiques (aporta una bona part de la riquesa i la “marca” del país). Les mateixes raons, a més de la pura supervivència identitària que el centralisme amenaça constantment, fan també comprensible el desig contrari. Totes dues postures es poden argüir raonablement. Però la mala gestió d’aquestes divergències per part de Madrid que, veient que podria tenir les de perdre opta per radicalitzar les respostes i empobrir els seus arguments, esta fent que des de fora el procés es simplifiqui cada cop més, fins al punt que un repàs als mitjans europeus i americans de la darrera setmana donava la sensació que estem assistint a la lluita entre el clam democràtic d’un poble i un estat cada cop més tancat al diàleg. Si els unionistes volen aturar realment el procés de secessió, haurien de començar en pensar en una estratègia alternativa.

Publicat a la revista Esguard, 18/09/13

Coses que han passat aquests dies

Us deixo amb uns quants links a contribucions mediàtiques d'aquests darrers dies. A la meva columna de l'Ara del diumenge parlava del boig que vol clonar John Lennon. Al retorn de la secció de ciència del Via lliure de RAC1, aquest dissabte vam comentar unes proves per medir amb una anàlisi de sang el risc de suicidar-se, cervells creats al laboratori i l'atracció que generen les samarretes blanques.

Fa uns dies la Chrys va penjar al seu blog la primera entrevista que em fan en anglès. Més que una entrevista és una conversa davant un parell de cerveses. Anava a dir una conversa relaxada, però si la llegiu veureu que és més aviat frenètica. Quan em relaxo puc parlar molt ràpid :). Segons em va confessar la pobra autora/transcriptora, en una hora vaig omplir el doble de fulls que els seus altres entrevistats...

Per altra banda, la meva darrera novel·la, Hipnofòbia, ha estat nominada al V Premi Ictineu a la millor novel·la de ciència ficció publicada en català el 2012. Amb això encadeno tres nominacions consecutives a aquesta categoria, no sé si és un rècord o què. Vaig guanyar la primera (amb El joc de Déu) i perdre la segona (amb Ullals), veurem cap a on es desequilibrarà la balança... Si sou membres de la SCCFF, del club de lectura de ciència-ficció de Sabadell o de les Ter-Cat no us oblideu de votar.

I ja per acabar, fa unes setmanes piulava que un llibre meu estava traduint-se al portugués. Doncs bé, ara que ja està anunciat, us en puc posar la portada:

Ja ho sabeu: si coneixeu algun portugués que vulgui saber més sobre el càncer, li podeu recomanar el meu llibre, que d'aquí poc estarà a les botigues de l'altra punta de la Península. Per a més detalls, aquí teniu el vídeo-tràiler que ha fet l'editorial:

Feliç Diada

Cada vegada que avui em trobi algú portant aquesta samarreta (se'n veuen més del que us penseu, aquí) em sentiré una mica més a prop de casa. Quatre barres als carres del Leicester. El que no aconsegueixi el Barça...

Els nens i la lectura

A casa meva sempre ha corregut la llegenda que  vaig aprendre a llegir als 3 anys. Jo no m'ho creia massa, la veritat, perquè els meus pares, com tots, tendeixen a l'exageració, però fa no gaire vaig parlar amb la meva professora de parvulari i el primer tema que em va comentar, sense que jo li ho preguntés, va ser precisament el de les meves proeses lectores a aquelles tendres edats. O sigui que sí vaig ser una mica precoç en aquest camp. És clar que això no vol dir gran cosa. No crec que començar abans a llegir sigui signe de res ni et predisposi a un fructífer historial literari. És una cursa de llarga distància, i la fogonada inicial hi juga un paper relatiu. 

A l'hereu sempre li han agradat els llibres, un motiu de satisfacció per nosaltres, que veiem que segueix la tradició familiar. Precisament aquest estiu ha fet un sprint important, fins al punt que havíem d'anar a la biblioteca cada dos per tres a buscar-li'n més i, quan no tenien el que volia, córrer a la botiga a comprar-lo. El resultat és que ha acabat llegint històries que corresponen a un parell de nivells superiors al seu. Quines conclusions podem treure d'aquest fet? Amb un pare escriptor i una mare traductora (i àvids lectors tots dos), es podria pensar que li hem passat el gen adequat. Ara, podríem argumentar tot el contrari i dir que hi té tirada precisament perquè ens veu llegint a casa. Fins i tot hem instaurat l'Hora de Lectura Familiar, en la què tots deixem el que estem fent per llegir una estona plegats al menjador (i tot i que va ser una iniciativa nostra, normalment és ell el qui la reclama, no l'hem obligat mai a fer-ho).

Que la influència dels hàbits familiars és important ningú ho dubta. És bàsic que l'entorn sigui estimulant si volem que la generació que puja sigui menys il·literata que la nostra. En aquest sentit, hi ha un llibre molt interessant preparat per l'editor Joan Carles Girbés que explica què cal fer (i què cal evitar) per fomentar la lectura en els petits. Us el recomano efusivament (el podeu trobar gratuïtament aquí).

Precisament el cap de setmana passat vam poder veure un exemple del poder de l'entorn. El dissabte vam fer la festa d'aniversari de l'hereu i una cosa que se sol donar als assistents en acabar és la Party Bag, una bosseta en la què normalment hi ha llaminadures i un grapat de joguinetes d'aquestes que no valen ni un euro. Nosaltres vam decidir que enlloc de gastar els diners en animalades que no serveixen per res (tenim calaixos plens de les joguines d'aquestes que anem recollint a cada festa) invertiríem la mateixa quantitat en llibres. Partint dels gustos de l'hereu, vam buscar per internet ofertes assequibles i així vam omplir les bosses. Érem conscients que la majoria dels nanos de la classe no estaven encara a aquell nivell, però tot i això vam decidir jugar-nos-la.

I va ser una bona idea. L'endemà vam rebre un grapat de missatges de pares dient que el seu fill els havia demanat immediatament de llegir el llibre que els havíem regalat, esperonats en part perquè sabien que l'hereu ja ho podia fer. Havien començat plegats, però de seguida els nanos s'esforçaven en llegir sols. I els pares se sorprenien de què fossin capaços de sortir-se'n amb texts en principi més avançats del que els tocava. O sigui que molts dels companys de classe de l'hereu no llegeixen millor (o tenen més ganes de llegir) simplement perquè no han rebut l'incentiu a casa, no perquè no estiguin intel·lectualment preparats per fer-ho.

Cadascú té uns gustos i unes habilitats diferents, i això és obvi ja des de molt aviat. Però el poder dels pares (i dels companys) no s'ha de menysprear. És una pena que els nanos desaprofitin el seu potencial simplement perquè ningú no els diu com l'han de fer servir.

Tornant a la normalitat...

Ja és setembre, ja s'han acabat les vacances (per aquells que n'han fet) i les coses tornen a animar-se una mica. Recuperem la programació habitual al bloGuejat, encara sota mínims fins que no em tregui de sobre unes cosetes que tinc pendents, i deixem de banda la sessió de reposicions de l'estiu. Espero tornar a les entrades més llargues en breu. Segurament començaré per una col·lecció de ressenyes, perquè aquest estiu, com sempre passa quan hi ha vacances, he pogut posar-me al dia i llegir un grapat de llibres que tenia pendents. Miraré de comentar-ne uns quants, almenys.

La temporada literària se'm presenta intensa. Estic ficat en tres de projectes col·lectius (de 2, 3 i 4 persones... cada cop em complico més la vida!) molt interessants i diferents (per això m'hi he ficat, és clar), que són els que m'impedeixen continuar amb la novel·la que porto entre mans (a partir del gener hi torno, espero). A part d'això, he enllestit un parell de cosetes més, que ara començaran a fer la ronda per les taules dels editors, a veure què passa, i col·laboro en un llibre multitudinari, que ha de veure la llum en un parell de mesos a tot estirar (ja us n'aniré parlant, perquè és... interessant i diferent, és clar). En aquest camp, feina no me'n falta, i espero que alguna d'aquestes històries us piqui la curiositat...

I en el camp de les col·laboracions mediàtiques, avui recomenço les habituals amb aquest article a El Periódico (que demà podreu llegir de franc) sobre un problema ètic que planteja la ciència, i la setmana que ve torno a RAC1, a partir d'ara amb freqüència quinzenal enlloc de mensual. Continuaré participant a l'Esguard (l'últim article el vaig penajr la setmana passada) i l'Ara, com la temporada passada. Si us interessa la ciència, teniu opcions... Ah, i recordeu que aquest estiu he estat a Catalunya Ràdio fent una secció sobre el tema (en els últims capítols vam parlar de la malària i de genòmica) i parlant també de les armes químiques a Síria.

Ens anem llegint.