Els selfis de Sant Jordi, edició 2018

Què, com va anar el Sant Jordi? Vau rebre/donar molts llibres, roses i petons? Com he fet altres vegades (per exemple aquí, i aquí), us resumeixo la meva experiència amb uns quants selfis (i fotos de grup) que em vaig fer amb altra gent del ram aprofitant la meva visita a Barcelona (i rodalies).

El primer és amb en Daniel Closa, el coautor del llibre que presentava (recomanat per Vilaweb aquí i per El Punt/Avui aquí), i el Sergi Vicente, periodista que s'estrenava com a autor de Sant Jordi. Estem enfilats a la tarima del Palau de la Virreina, on es feia la foto dels autors durant l'esmorzar (que veureu a sota), i de fons es veuen tots els periodistes i polítics, que sumats deurien ser més que els escriptors que érem allà...

Entre els amics que em vaig trobar a l'esmorzar hi havia la sempre somrient Anna Maria Villalonga, escriptora negrota i comissària de l'any Pedrolo, que està fent una feina fantàstica recuperant i promocionant l'obra d'un autor que admiro molt. Aquí podeu llegir la crònica de l'esmorzar publicada a l'Illa dels llibres, amb algun comentari escatològic meu. I aquí en Joan Safont menciona com ens vam desvirtualitzar allà mateix.

Una mica més tard, i anant cap a la primera parada a signar, vaig tenir temps de parar a saludar els amics de les Males Herbes, i vaig tenir la sort d'ensopegar amb una de les autores de la casa, la Carme Torras, que fa temps que conec i segueixo. I d'aquesta manera improvisada, em vaig poder emportar a casa el seu darrer llibre signat.

Aquí estem ja treballant en Daniel i jo a la Rambla, amb l'editora de Cossetània al mig, la principal responsable que acabéssim fent el llibre després de fer-ne broma al Facebook.

També al bell mig de la Rambla em vaig trobar amb la Laura Borràs, diputada i ex-directora de la ILC, abillada amb un bonic vestit groc que enviava un missatge molt clar a tothom que el volgués escoltar.

A una de les parades (on vaig fer una pausa de llibre científic per signar la trilogia del Sóc un animal a un munt de nanos, de bracet d'en Lluís Llort) em vaig trobar els germans Simó, autors de La iaia embolica la troca, i uns dels coneguts que he pogut desvirtualitzar per fi al llarg d'aquests dies.

L'última sessió del dia va ser a la parada d'un centre comercial, on desentonàvem molt al costat de tres youtubers poetes (o una cosa així, segons ens van explicar) que tenien llargues cues d'adolescents embadalides esperant que els signessin el llibre. A nosaltres, en canvi, ens venien a veure científics barbuts com el de la foto.

I ara unes fotos de grup. A la parada tècnica per dinar ens vam reunir els autors que signàvem per Cossetània, Angle i Eumo que, junt amb els editors, vam fer aquesta relaxada foto de família. Si mireu bé hi podreu veure, entre altres cares conegudes, la Roser Capdevila (amb una de les seves bessones) i el Miquel de Palol en una posició ben còmoda.

Aquesta és la foto oficial de grup a la Virreina (una d'elles, perquè se'n va haver de fer una segona perquè no hi cabíem tots). Poder jugar a "on és Wally" (si heu estat atents a la meva indumentària em localitzareu ràpid) però us serà més fàcil trobar polítics (que acaparen les primeres files) que no pas escriptors (alguns d'ells minúsculs al galliner).

I després d'anar amunt i avall tot el dia, res millor que un sopar relaxat amb alguns dels companys d'agència, entre ells (el primer a al dreta), un dels triomfadors a les llistes del dia.

Acabo amb aquesta foto, que és d'uns dies després, de la meva visita a Lleida, perquè em fa especial il·lusió sortir-hi amb aquestes amigues blogaires i escriptores que fa molt temps que conec (més de deu anys a algunes i gairebé un quart de segle la que més) però que, en un parell de casos, no havia vist mai encara en persona. D'esquerra a dreta: la Carina d'El guant de l'Allie, la Rosa Fabregat (la gran dama de la ciència ficció catalana), la Montse Sanjuan i l'esplèndida amfitriona, la Ramona Solé del Tumateix llibres (que aquí explica la trobada). Va ser un plaer poder participar també en uns quants clubs de lectura (1, 2, etc) a instituts (Segrià TV en va fer un reportatge, i aquí parlen d'un altre), una cosa que sempre aprofito per fer quan baixo a terres catalanes.

La presència de personatges femenins a la literatura infantil i juvenil

[Ahir era el dia de la dona i vaig penjar aquest text al facebook després de veure al mur d'una amiga un vídeo que posava de manifest que poques dones protagonistes (o personatges femenins positius i rellevants) hi ha a la literatura infantil . Val la pena que reflecionem sobre aquest tema, especialment els qui ens dediquem a escriure.]

Això és molt tràgic, i és convenient recordar-ho un dia com avui. El vídeo m'ha obligat a fer examen de consciència i repassar els meus llibres de ficció...

Jo també tinc la meva part de culpa, aprofito per reconèixer-ho. Dels tres llibres infantils publicats en català, només surten noies com a personatges principals en un (però al mateix nivell que els nois, no són princeses). [Clar que surten un munt d'alienígenes de sexe indeterminat, però és lícit assumir que són tirant a masculins...]

Ara bé, als quatre juvenils que he publicat hi ha noies a tots ells, noies que parlen, investiguen i lluiten com els nois, res d'esperar que les salvin. En la majoria de casos, de fet, porten la veu cantant. Només en un la noia és el personatge principal (El secret de la banya embruixada), és cert, però no per manca de ganes: la vam presentar com una sèrie, igual que Sóc un animal, que és la que al final ha tingut tres volums (de moment).

I per quan les noies siguin més grans, podran llegir Mugrons de titani o Els límits de la vida, on les heroïnes són dones. O si ho prefereixen, El joc de Déu, El rei del món o La reina de diamants, on les dolentes que mouen els fils són dones i els homes no s'adonen de la meitat de coses que passen. Només a Ullals i Hipnofòbia hi ha predomini testosterònic, tot i que les dones que hi surten parlen i no tenen res de princeses. I ja per acabar, recordo que en els dos darrers llibres que he publicat (Herba negra i Doble mortal) el protagonisme està ben repartit entre homes i dones, com hauria de ser a la vida real. 

Esperem que quan algú faci una actualització d'aquest vídeo d'aquí deu anys, les xifres siguin molt diferents. Jo seguiré contribuint-hi com pugui, i espero que els altres escriptors que llegiu això també ho feu.

Lentitud

Sóc un novelista lent. Escric ràpid, tinc aquesta sort, per això publico uns quants llibres cada any, però quan es tracta de novel·les, vaig molt lent. Perquè per mi una novel·la no s'escriu, sinó que es reescriu. I, abans d'això, es madura. Per això el procés em dura tant i per això dels vint-i-tants llibres que porten el meu nom només tres són novel·les.

I, malgrat això, la novel·la és el meu format preferit. És el gènere en el què estic intentant bastir la trajectòria més coherent (a la resta sóc més anàrquic) i pel que m'agradaria que algú em recordés algun dia. Les tres primeres que he escrit formen un cicle sobre la manipulació i, tot i ser totalment independents, comparteixen tema i esperit experimental, ja que en cadascuna provava una aproximació diferent: la del cinema d'acció a El rei del món, la de la televisió a El joc de déu i la del còmic a Hipnofòbia. Ara em toca canviar  una mica.

La setmana passada penjava a les xarxes la foto que veieu aquí, per marcar el moment que acabava la primera versió "ensenyable" de la que espero que serà la meva quarta novel·la. És la segona més llarga que faig, després d'El rei del món, i la primera d'un nou cicle, que també tindrà tres peces i anirà sobre l'exili. A sobre és la més personal de totes, la que té més de mi. I també és la que m'ha costat més escriure. He tardat gairebé15 anys i mig. No és broma: la vaig començar el setembre del 2001. He fet moltes altres coses entremig, és cert, però sempre he anat treballant de fons en aquesta novel·la. No he pogut anar més ràpid perquè he hagut de fer-me meus els personatges, entendre què buscava cadascun d'ells i anar madurant la història que volia explicar. I, a més, anar desenvolupant les eines per poder explicar-la com volia, per això les altres tres li han acabat passant al davant. L'he escrit i reescrit uns quants cops. He afegit, retallat, reescrit i retallat de nou fins que ha arribat aquell punt que et sents prou satisfet, fins que pots defensar cadascuna de les frases que hi surt, cada paraula. I ara respiro una mica més tranquil.

Encara li he de passar una mica el ribot, però ja he començat a ensenyar-la als meus lectors de prova. És una fase emocionant, el moment de deixar que la vegin un parell d'ulls frescos. Seguiré treballant-hi uns quants mesos més i, si tinc sort i em queda com espero, potser l'any que ve la podreu llegir els qui en tingueu ganes. Aquests post, doncs, no és per fer propaganda de res, només per explicar-vos una faceta més del meu procés creatiu, per si a algú li interessa. I per justificar perquè no he tret cap novel·la des d'Hipnofòbia: tenia la següent al forn, cuinant-se a foc lent. Aviat podreu jutjar si ha valgut la pena tanta feina.

Petita crònica de Sant Jordi (III)

Acabo les entrades de Sant Jordi amb un clàssic, els selfies.

El primer és d'una entrevista que em va fer el Didac Romagós, l'home-orquestra de Radio Vilablareix. Aquesta petita emisora de poble fa una tasca increïble de difusió de la nostra cultura i ha entrevistat un munt de persones rellevants del país (artistes, polítics, etc.). Va ser un plaer poder-me afegir finalment a la llista (mireu la resta al seu web). Aquí podeu sentir l'entrevista, que va de ciència i càncer sobretot.

Aquesta no és un selfie estrictament parlant però també compta. És de la sesssió de signatures que us comentava ahir i hi surto amb l'actriu Paula Vélez, que va passar a saludar-me i a que li signés un dels meus llibres.  












La resta de fotos són amb altres autors i amics que em vaig anar trobant pel camí.

La primera és l'Elisenda Roca, amb qui estic preparant una comèdia negra per al públic crossover que espero que serà tan divertida de llegir com ho està sent d'escriure.

I aquí tenim tres quartes parts dels responsables de La reina de diamants, el Llort a l'esquerra i el Marc Moreno a la dreta, a la parada de Llibres del delicte (que feia molt de goig amb la vintena de llibres grocs i vermells que ja han publicat tots ben arrenglerats).

A la Tina Vallès no l'havia vist mai en persona, malgrat que interaccionem des de fa temps a les xarxes. Vaig aprofitar que signava un llibre infantil, fet amb en Gabriel Salvadó, per saludar-la (i comprar-li el llibre a l'hereu... molt recomanable!).

Quan s'acaben les passejades és hora d'anar de festa. A una d'elles vam coincidir (d'esquerra a dreta) en Joan Carreras, l'Adam Martin i la Carlota Torrents, que és l'agent que compartim tots tres. Ens vam situar bé i ens vam dedicar a caçar al vol les exel·lents tapetes que els cambrers feien circular. 

A aquesta festa em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb el duet fantàstic que formaven Xavier García Albiol i Alberto Fernández Díaz (sí, als saraus literaris també hi conviden polítics). M'hagués fet molta il·lusió. Per compensar me'n faig fer una amb en Màrius Serra i la seva camisa hawaiiana mentre estàvem aparcats en un racó emmirallat d'un passadís.

I fins aquí les meves petites cròniques de Sant Jordi. L'any que ve (o l'altre), més.

Petita crònica de Sant Jordi (II)

Continuant amb els actes interessants organitzats al voltant de Sant Jordi que mencionava ahir, us volia parlar de la fira del llibre d'una  escola de l'Eixample, una mena de pre-Sant Jordi particular al qual conviden cada any una dotzena d'autors de literatura infantil i juvenil. Aprofitant que estava a Barcelona em vaig afegir a en Llort i el Sergi Càmara per signar els dos primers volums de Sóc un animal. 

La festa estava molt ben organtizada i hi havia autors de renom com en Joquim Carbó, l'Elisenda Roca o el Josep Lluís Badal, entre altres. I una autèntica munió de nanos amb llibres a les mans. Des que ens vam asseure ja ens vam adonar que tindríem feina garantida. Se suposava que havíem d'estar a la taula una hora, però al final ens n'hi vam passar dues sense ni un moment per respirar, i vam acabar amb la mà adolorida.

Per ser més efectius, ja que érem tres, vam organitzar una cadena de muntatge: siganava primer en Llort, després jo i, en acabat, passàvem el llibre al Sergi, que els feia un dels seus dibuixets (cosa que encandilava els compradors, naturalment). La cua s'anava fent més i més llarga, com podeu veure a l'última foto (tots aquests nanos volien les nostres firmes) i per a què els qui esperaven que l'il·lustrador acabés s'entretinguessin, els vam convidar a dibuixar el Tim sobre el paper que cobria la taula. Van haver-hi autèntiques obres d'art!

Al final vam batre el rècord de firmes de l'acte, i segurament els nostres rècords personals de firmes per hora (jo vaig signar també una dotzena de llibres per a adults). En resum, va ser una experiència molt divertida, una bona manera de concentrar signatures per a un públic interessat sense haver d'estar corrent amunt i avall de les Rambles canviant de paradeta i patint aglomeracions.

Acabo aquesta segona entrega (demà la darrera) citant la crítica més recent al Sóc un animal, apareguda fa poc a la revista digital Faristol:

Amb molts tocs d’humor i més d’una interessant crítica sociopolítica, els dos llibres, narrats en temps present, s’ajuden d’un ritme que cada vegada es va fent més trepidant. Fàcils de llegir, amb humor, directes, tenen tot el que necessita un jove lector a la recerca de passar una bona estona i viure aventures d'estructura clàssica.

Ja ho sabeu: regaleu Animals, que segur que agradaran. D'aquí unes setmanes us parlaré del tercer volum, que ja està a punt de sortir.

Petita crònica de Sant Jordi (I)

Aprofitant que tenia pendents unes conferències, m'ho vaig fer venir bé per baixar a Barcelona per Sant Jordi i així poder viure el dia del llibre anant "de civil" (els últims cops havia estat a les trinxeres, com ja us havia explicat). Us faig una minicrònica en tres parts d'algunes coses que m'agradaria destacar. Comencem per tres iniciatives que vaig trobar especialment interessants.

El dia abans de Sant Jordi, a l'Aula Blanes van organitzar un debat al voltant de temes de biomedicina. Em sembla genial que els responsables fossin prou valents com per recollir el testimoni que els havia passat jo mateix quan hi vaig presentar el llibre Jugar a ser déus fa un any: hem d'implicar la societat en els debats de bioètica. I això van fer. La idea era que tres ponents d'àmbits diferents (un científic, un filòsof i una activista, simplificant una mica) presentessin tres casos polèmics, hi diguessin la seva i després donessin veu al públic. L'experiment va ser un èxit i va omplir de gom a gom la sala de la bilbioteca de Blanes. Vam estar-nos-hi dues hores (enlloc de l'hora i mitja prevista, i encara perquè ens feien fora), mantenint un debat viu, amb molta gent implicada i amb idees polaritzades i ben argumentades sobre la taula. Des d'aquí animo als qui puguin fer-ho a organitzar aquesta mena de debats, que són molt necessaris i tenen uns resultats molt positius.

Una altra bona idea: la facultat de filologia de la UB convida un científic a parlar de la relació entre ciències i lletres, aprofitant el lliurament d'uns premis. Vaig acceptar la proposta encantat i vaig xerrar una mitja horeta sobre la necessitat de treballar plegats i no enfrontats. Un món on els científics no siguin humanistes i els de lletres no entenguin un mínim de ciència està condemnat al fracàs. Molt interessant també la conferència de la Cèlia Ventura, una de les guanyadores de la tarda, una estudiant de ciències parlant de temes de lletres, que  proposava noves maneres d'incentivar la lectura entre els joves. Tot plegat, una iniciativa que va valdre molt la pena i que espero també que tingui continuïtat. És un diàleg absolutament imprescindible. Si voleu escoltar la meva xerrada, la teniu aquí.

Per acabar la primera entrega, una tercera iniciativa lloable. A l'Insitut Vallvera de Salt em van convidar a fer una xerrada. Vaig passar una bona estona parlant amb una colla d'alumnes sobre el llibre que s'havien llegit i sobre moltes altres coses i, en acabar, un grupet encara em va entretenir una estona més fent-me preguntes sobre les meves dues professions. És encoratjador veure que hi ha gent així de motivada a les generacions que pugen. 

Aprofitant que era Sant Jordi, a la biblioteca van proposar una original campanya de promoció de la lectura: es tractava d'escriure al vidre de la sala el nom d'un llibre que t'hagués agradat. a la foto veieu les diverses guixades multicolors que alumnes i professors van deixar-hi. Una d'elles és Ullals, suposo que en honor de l'autor que els visitava. Jo els vaig recomanar Bressol de gat, com ja havia fet al blog (i, de rebot, A la carretera).A la mateixa biblioteca, conviden als escriptors visitants a deixar una frase per a la posteritat al suro de la biblioteca. Aquí podeu veure la meva, que era la que estrenava el format. Dóna gust veure professors que s'esforcen tant a fer que als nanos els agradi llegir, i he de dir que m'hi vaig sentir molt ben acollit, a Salt.

ACTUALITZACIÓ: Aquí teniu el debat sencer de l'Aula Blanes i aquí les crònicques de les presentacions a les escoles, al web de la ILC.

Sóc un animal al Món Llibre

Pares! Tiets! Padrins! Si teniu una criatura a mà aquest cap de setmana, aprofiteu per portar-la al Món Llibre, que és una mena de Sant Jordi avançat per nanos que fan a Barcelona, al costat del MACBA. Hi ha un munt d'activtats interessants, però no us perdeu la màquina que converteix nens en animals (si no ho eren ja abans), per a què els petits es puguin sentir per un dia com l'Arman, el protagonista de Sóc un animal.

Escriptors i venedors

Aquesta setmana fa anys de la mort d'un escriptor que admiro molt, Kurt Vonnegut. Aquesta és una dada sense cap més rellevància, però em serveix d'excusa per fer-vos-en propaganda (llegiu Bressol de gat o Mare nit, per començar, molt millors que la majoria de llibres que trobareu a les taules de Sant Jordi) i posar-vos una cita que s'escau molt a aquestes dates:

“I'm not a drug salesman. I'm a writer."

"What makes you think a writer isn't a drug salesman?” 

(Cat's Craddle)

Sant Jordi ha passat de ser el dia en el què els escriptors eren tractats com famosos per ser el dia en què els famosos són tractats com escriptors. Almenys l'efecte secundari que té és omplir una mica les arques de les editorials i llibreries, cosa que ens va bé a tots. Així que la setmana que ve, sortiu i compreu llibres!

(Nota final per als professionals: la màxima que surt a la foto és potser la norma més important que segueixo quan escric. Proveu-ho. Els vostres lectors us ho agraïran.)

En el 25è aniversari de la mort de Pedrolo

Potser calen aniversaris per a què es torni a parlar d'algú. Ja s'ha dit moltes vegades que Perdolo és un dels nostres grans oblidats. Sembla que almenys aquests dies, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, s'està recuperant la figura del nostre escriptor més productiu i polifacètic, peça clau també en la implantació de la literatura de gènere a casa nostra, una feina que ha sigut essencial en la normalització del català. Esperem que algun dia també els editors es dediquin a recuperar el seu fons editorial, la majoria actualment descatalogat (quan veurem una re-edició integral del magnífic cicle Temps Obert?).

Jo vaig créixer com a lector llegint Pedrolo. És un dels primers ponts entre literatura juvenil i literatura adulta que vaig travessar. Vaig començar amb Domicili provisional, uns quants contes, després el Mecanoscrit (és clar) i llavors vaig descobrir Trajecte final, Joc brut, Temps obert... i finalment la part més experimental (Sòlids en suspensió, D'esquerra a dreta respectivament, No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega...), que em va ensenyar que en literatura també es podia intentar anar més enllà de les normes establertes.

Per tot això: moltes gràcies, Pedrolo! Tant de bo les noves generacions el puguin descobrir ara.

(No us perdeu el documental que van passat ahir a la tele i l'interessant post que ha fet la Júlia sobre Pedrolo.)

Avui, a La Central del Raval... viatges en el temps

No sabeu què fer aquesta tarda? Passeu-vos per La Central del Raval cap a les 7 i ens podreu sentir al Yannick Garcia i a mi parlant de com es viatge en el temps sense aixecar-se de la cadira amb els editors de Les Males Herbes. I també del fabulós llibre que hem publicat plegats, clar.

Els 40 anys del Mecanoscrit

El Mecanoscrit del segon origen, l'obra més coneguda de Pedrolo, va marcar la meva generació, la dels 70. Era una de les poques lectures obligades que agradava a tothom. Cap altra novel·la "de gènere" ha tingut una transversalitat igual, de les llistes de vendes a les aules passant pel beneplàcit de la crítica. El seu èxit encara perdura avui en dia, tot i que les noves fornades de lectors la deuen trobar una mica naïf, acostumats com estan ja a les distopies.

Per celebrar el 40è aniversari de la seva publicació, la SCCF ha organitzat un curiós homenatge al llibre: 40 escriptors dedicant-li 40 paraules (ni més ni menys). El Núvol ha anat publicant el resultat al llarg de la setmana passada (en teniu el recull aquí). Ha sigut un plaer contribuir-hi, tot i que no ha sigut fàcil trobar 40 paraules justes que encaixessin amb la idea. Al final vaig optar per la via de l'humor i em va sortir aquesta auca una mica marrana:

Una auca de l'Alba

L’Alba, verge i bruna,

quan surt de la bassa

s’adona tot d’una

que alguna cosa passa.

«Dídac, no anem pas bé:

Aquests marcians ens han cardat.

Vine aquí i t’ensenyaré

un pla bo de veritat.»

I així tornem a començar…

Els primers 10 anys (i VII): Col·laboracions

Acabo el repàs a la primera dècada amb un trio de col·laboracions eclèctiques. Ja he dit que m'agrada apuntar-me a projectes una mica diferents, perquè surts del teu hàbitat natural i és una manera de divertir-se i aprendre a la vegada. Us he parlat de les novel·les i el llibre de divulgació que he fet a mitges, ara només em queda mencionar dos reculls: un de posts de blogs, La catosfera literària 08 (2008), i l'altre la clàssica antologia de textos per a la Marató de TV3, en aquest cas Tot està per fer i tot és possible (2012). I, finalment, el llibre més original que he fet (de moment): miLLoringliX (2011), una barreja de mètode humorístic per aprendre anglès i novel·la episòdica, basada en el blog del mateix nom que porta en Carles Roca-Font. M'hi vaig veure embolicat mig per accident i la veritat és que m'ho vaig passar molt bé fent-lo.

Fins aquí l'inventari. Ja heu vist que n'hi ha per a tots els gustos, i suposo que continuaré més o menys per aquest camí. Estic en un punt d'inflexió, això sí. L'any que ve sortiran les meves primeres novel·les juvenils (per la franja de 9-12 anys), un terreny que encara no havia explorat. A més, ja us he dit que en l'apartat de la novel·la per adults estic provant un gir més realista per al proper cicle, i en el de divulgació també vull intentar una aproximació diferent. O sigui que és difícil de predir com seran els propers deu anys... Mentre tingueu la paciència de llegir-me continuaré provant coses noves i mirantde sorprendre-us una mica, d'això en podeu estar segurs. Gràcies a tots!

Els primers 10 anys (VI): Divulgació

Els llibres científics són els que m'han donat més visibilitat, fins al punt que se'm coneix més com a divulgador que com a novelista. Gràcies al ressò que han tingut m'han convidat a contribuir a diversos mitjans, de forma esporàdica o periódica, i això és un bonus inesperat que confesso que m'ha reportat moltes satisfaccions, com per exemple poder sortir a la televisió de tant en tant o aparèixer al número 127 dels opinadors catalans més influents, segons l'informe de media.cat de l'any passat (cosa que no deixa de ser curiosa, ja que no d'opinions no en dono gaire).

Això de la divulgació va començar una mica per accident. Va ser la meva dona que em va suggerir que barreges les meves dues passions. Va costar més del que semblava trobar un to assequible per explicar aquests temes complexes per a tots els públics, però al final Immortals, sans i perfectes (2008) va rebre bones crítiques en aquest sentit. Allà parlava d'uns quants temes d'actualitat científica, com les cèl·lules mare i la clonació. Després va venir Les grans epidèmies modernes (2010), sobre infeccions, que oportunament va coincidir amb la darrera pandèmia de grip (ara el podríem repescar pel tema de l'ebola), i Què és el càncer (2012), on parlo del meu tema principal de recerca. A aquesta trilogia personal hi he afegit aquest any Jugar a ser déus (2014), escrit a mitges amb Chris Willmott, que m'ha permès guanyar un premi i mantenir el ritme d'un llibre científic cada dos anys.

Jo no em considero un divulgador, pròpiament dit, sinó un científic que, com part de la seva feina, fa divulgació. De divulgadors professsionals que s'hi dediquen intensivament n'hi ha uns quants de bons en català i castellà (molts menys, això sí, que en anlgès). De científics en actiu que surten a explicar ciència al públic general ja no n'hi ha tants, i això s'hauria de solucionar. Jo ho veig com una part necessària de la feina. A mi m'agrada fer-ho, i continuaré divulgant on i quan pugui. Però és possible que faci una petita pausa en el ritme biennal de llibres que porto fins ara. Tinc una idea al cap que em portarà més temps, i vull escriure-la amb calma.

Els primers 10 anys (V): Per nanos

M'agrada escriure per als nens. Vaig començar abans de ser pare, amb una col·lecció de tres llibres per a primers lectors que, per una d'aquestes coses que té la vida, van sortir a Canadà en francès. El primer de la sèrie es va publicar l'any següent en català, amb el títol L'Oriol i en Tururut (2007), però els altres dos volums, L'anniversaire (2006) i Une journé eau zoo (2006), quedaran inèdits  en la nostra llengua perquè la dibuixant no va voler continuar-hi treballant.

Aquest contratemps em va allunyar del gènere una temporada, fins que, ja amb l'hereu a casa i sobreexposat per culpa d'ell a tota mena de contes infantils, vaig decidir tornar-ho a provar. Vaig tenir la sort de trobar la Carme Sala i plegats vam crear una nova parella mixta, en Biel (un nen), i en Picapoc (un extraterrestre), que va estrenar-se a Cinc dies en un altre planeta (2013). Esperem que les seves aventures tinguin continuïtat.

Mentrestant, l'any que ve m'estrenaré en unes franges d'edat una mica més avançades, passats els 8 anys, amb una història escrita amb el Sebastià Roig i també amb una col·lecció que estic fent amb en Llort i el Sergi Càmara, de la qual es publicaran els dos primers números. A veure si agradaran...

Els primers 10 anys (IV): Els contes

Tinc poca tirada als contes, ja ho he dit més d'un cop. Malgrat això, em vaig iniciar en l'escriptura a través de les narracions curtes, com fa pràcticament tothom. Cap al principi de la meva "carrera", vaig decidir reunir en un sol volum el millor de la meva producció primerenca, la "prehistòria", com si diguéssim. El llibre es va acabar anomenant Quina gran persona! (2007). Des de llavors, he escrit pocs contes, la majoria per encàrrec (si no m'hi obliguen no m'hi poso...), que potser algun dia, quan en tingui suficients, agruparé en un altre recull (però imagino que va per llarg). De moment, aquest és l'únic llibre de narrativa breu de la llista. L'estil d'aquests contes és bastant diferent al que escric ara, molt més humorístics, amb clares influències de Calders (i, per extensió, Quim Monzó, suposo, tot i que per aquelles dates encara no n'havia llegit res). L'editorial va fer fallida poc després de publicar-lo així que actualment és introbable. Si en teniu algun exemplar, conserveu-lo bé, que és una raresa!

Els meus contes també han aparegut en tres reculls. El primer, publicat molt molt abans de "professionalitzar-me", va quedar finalista d'un premi estatal i em va permetre donar la mà a Camilo José Cela, que era qui repartia els xecs. Aquests conte va anar a parar a Quina gran persona. El segon, aparegut en l'any de la meva "estrena", és un breu homenatge a Verne. L'altre, també inèdit en un llibre propi, és el que ha sortit publicat aquest any a Científics lletraferits, i que podeu llegir de franc aquí.

Els primers 10 anys (III): Les novel·les (II)

Així com us deia l'altre dia que en les meves novel·les en solitari segueixo un pla i una lògica per anar bastint una bibliografia amb una certa coherència, aprofito les que escric en col·laboració amb altres autors per deixar-me anar i provar coses menys ortodoxes, entre elles ficar-me de ple en les convencions de la literatura de gènere que evito en les altres. N'he fet dues de "comunitàries" amb en Sebastià Roig i les altres dues surten aquesta tardor, els llibres que tancaran el meu desè any de carrera literària.

Mugrons de titani (2005) va ser el meu primer llibre publicat i és l'única novel·la de ciència ficció (estrictament parlant) que tinc al currículum. Quan l'escrivia amb en Sebastià, ningú coneixia el meu nom i m'hi vaig llançar amb la inconsciència de qui no té res a perdre. En Sebastià i jo vam decidir sobretot passar-nos-ho bé i fer un poti-poti irreverent de tots els referents pop que teníem a mà. No sabíem si podria interessar a algun editor, però no ens importava. Seguint amb això de la inconsciència, la vam presentar a un concurs de literatura eròtica (sense que la novel·la fos especialment eròtica) i quan vam guanyar no ens ho crèiem. M'estimo molt Mugrons, una bogeria de novel·la, entre altres coses per ser la que va començar-ho tot.

Amb en Sebastia vam reincidir a Ullals (2011), amb la idea aquest cop de fer una novel·la de terror clàssic. La inspiració és totalment Lovecraftiana, i ens va acabar sortint una mena de western psicològic amb monstres. La vam escriure pensant en adults, però va guanyar un premi per a adolescents, coses que passen. Això ha fet que a vegades se'm pengi l'etiqueta d'autor juvenil (reforçada pel premi "mixte" que va guanyar Hipnofòbia) però, de fet, encara no he publicat cap novel·la específicament dirigida a aquesta franja d'edat. Sí que, sense proposar-m'ho, algunes de les meves novel·les han acabat al calaix del crossover, aquesta paraulota que vol dir que la poden llegir tan joves com adults. És una frontera que no em desagrada, al contrari. Crec que és important crear lectors i donar als adolescents la mena de llibres que els poden interessar, encara que originalment vagin dirigits a adults.

En les properes novel·les conjuntes m'acosto a un tercer gènere clàssic que encara no havia provat (la novel·la negra) i participo en un experiment híbrid de ciència i ficció específicament pensat, aquest sí,  per ser crossover. Ja us en donaré més detalls aviat.

Els primers 10 anys (II): Les novel·les (I)

Com escriptor, em considero sobretot novelista. És el format que més m'agrada, tant per llegir com per produir, i el que trobo que representa un desafiament més important per a un autor. Per això les tres novel·les en solitari que he fet fins ara són la part principal del meu "canon", les que formen una unitat coherent, tant temàtica com formal (qui deia que era massa dispers?). No és que consideri menys importants la resta de llibres que he fet, només és que aquest trio de novel·les neixen de l'esforç de bastir una trajectòria literària consistent, dins del seu evident eclecticisme.

Juntes formen el que anomeno el Cicle de la manipulació, perquè la temàtica de fons és la mateixa: com manipulem i ens deixem manipular, a nivell personal i global. A més, totes tres són experiments formals (al següent paràgraf us ho explico) que m'han servit per anar construint el meu estil personal. A part d'això, són totalment independents. No em vaig plantejar escriure un cicle: vaig descobrir que ho estava fent quan vaig acabar la segona novel·la i em vaig adonar que el trio protagonista i les seves preocupacions eren igual que els de l'anterior, tot i que les aventures que corrien eren diferents. La tercera sí que va ser un intent conscient de tancar (de moment) el tema.

El rei del món (2007) va ser la primera, la meva novel·la maleïda (potser ara una mica menys), i la idea era copiar el format narratiu d'una pel·lícula d'acció, amb influències clares d'escriptors com Chuck Palahniuk o Bret Easton Ellis, de qui vaig agafar la tendència als excessos, el sexe i la violència. La segona, El joc de Déu (2010), està feta seguint els principis del zàpping televisiu, saltant d'una línia argumental a l'altra constantment, i és un exercici d'estil basat en Kurt Vonnegut i Richard Brautigan, de qui intentava copiar l'humor surrealista i l'stacatto narratiu. Finalment, Hipnofòbia (2013), la més exitosa de les tres (publicada en tres llengües i amb una segona edició al carrer), és estructuralment un homenatge a les sèries de televisió i els còmics, amb històries independents que acaben formant una novel·la, i aquí la inspiració ve sobretot de Lovecraft, Stan Lee, David Crononeberg, les tragèdies de Shakespeare i els guions de David Mamet.

No em veig com un escriptor de gènere, encara que sovint se m'associa amb la ciència ficció. Els gèneres t'obliguen massa a seguir una sèrie de normatives, més o menys estrictes, i anuncien al lector quina mena de llibre pot esperar. Trobo més divertit agafar coses de diferents bandes i fer-ne un barreja personal. Per això en aquestes tres primeres novel·les he utilitzat elements fantàstics, sí, sobretot en l'última, però també de novel·la negra, de terror, d'acció, de pulp, d'erotisme, de la novel·la d'idees, de l'existencialisme i de tot el que tinc dins el cervell després d'anys de consumir cultura en tots els formats possibles. Per mi tot això són eines per explicar una història però també per proposar una sèrie d'idees per fer pensar una mica el lector (si vol), que és una cosa que m'agrada trobar en una novel·la quan llegeixo.

Actualment estic de ple en la redació de la quarta novel·la, que he anat escrivint intermitentment des de fa tretze anys. Encara que no ho sembli, sóc lent quan faig novel·les, perquè les repasso i rescric molt. A més, m'agrada conviure uns anys amb les trames abans de començar. Aquesta novel·la serà diferent (és clar!), més realista, i possiblement la primera d'un cicle que tinc pensat sobre l'emigració (un tema que, com sabeu, em toca de prop).

Els primers 10 anys (I)

El 2014 celebro que porto deu anys publicant llibres, o sigui que sóc un escriptor "professional" (per dir-ho d'alguna manera). Des que em vaig estrenar el 2005, el meu nom haurà aparegut a la coberta de 22 llibres, de forma pràcticament ininterrompuda (només el 2009 em vaig quedar "en blanc"). Mantinc un ritme de més de dos obres l'any perquè moltes d'elles són col·laboracions, és clar, un format que m'agrada perquè em permet tastar gèneres i conceptes diferents. Per això la meva llista de publicacions és tan eclèctica que inclou des de contes infantils a manuals per aprendre anglès, passant per epopeies galàctico-eròtiques i assajos sobre bioètica. 

I n'estic orgullós. Potser fidelitzaria més els lectors si seguís una sola línia, com fa la majoria d'escriptors sensats, però no m'ho passaria ni la meitat de bé. I per mi escriure, com investigar, són sobretot coses que faig perquè m'apassionen, m'intriguen i em diverteixen, i perquè no m'imagino deixar de fer-les mai. Tinc la immensa sort que una de les dues feines em paga les factures. Per això sempre he escrit el que m'ha vingut de gust quan m'ha vingut de gust, sense pensar en si es vendria o no, he cregut en tots els projectes que he fet, i he après i gaudit de tots ells. I ara me'ls miro i no me n'avergonyeixo de cap. N'hi ha de millors i de pitjors, és clar, alguns que s'han venut bé i altres que han sigut rotunds fracassos, però a tots hi he posat igual de ganes, esforç i entusiasme.

El més important: us agraeixo immensament a tots els qui un moment o altre heu llegit algun dels meus llibres, perquè gràcies a vosaltres puc continuar publicant. Sense una audiència, per petita que sigui, aquesta feina no tindria cap sentit. Rebre els vostres comentaris i les vostres crítiques, bones i dolentes, és una de les recompenses que té aquest ofici. Espero que puguem mantenir aquesta relació durant molt de temps.

Issac Asimov té un llibre on ressenya els seus primers cent llibres. No sé si arribaré mai tan lluny, així que he decidit no esperar i aprofitar aquesta mena d'aniversari per repassar el meu "corpus". Al llarg de les properes dues setmanes em miraré una mica el melic i faré un breu inventari dels meus 22 "fills", agrupats per temes, que servirà com a balanç de la primera dècada. Potser en descobrireu algun que us interessa o recordareu un que heu llegit. Si voleu dir la vostra, serà un plaer sentir què penseu, com sempre. I espero que pugui comptar amb vosaltres pels propers deu anys. Encara em queden moltes històries per explicar...

Col·lecció de selfies lectors

Aquest estiu he llegit bastant. Em passa que quan escric tinc menys temps per llegir (i al revés), així que des del juny que he afluixat una mica el ritme productiu per aprofitar i empassar-me un grapat de llibres que tenia pendents. Alguns els he immortalitzat en els selfies que he penjat aquí sota, altres els trobareu ressnyats (aquí), i altres quedaran simplement perduts en els llimbs de la meva memòria.

Amb aquest post tanco la programació estival i reprenc el blog en el seu format habitual, que en aquestes primeres setmanes de la temporada literària vull dedicar a un aniversari una mica especial, i després a comentar-vos les dues novetats que presentaré els propers mesos.