Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris *el joc de déu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris *el joc de déu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de novembre del 2020

10 anys d'El joc de Déu

Ara que estic d'aniversaris, és un bon moment per recordar que aquest mes fa deu anys justos que es va publicar El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, l'única comèdia de les quatre que he escrit per adults, i possiblement la més comercial que he publicat fins ara. 

El Joc de Déu va començar com un homenatge a Richard Brautigan i Kurt Vonnegut i va acabar com la peça central d'una trilogia de novel·les sobre la manipulació. Va guanyar el premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-fició de l'any, cosa que em va fer molta il·lusió, malgrat que jo no la considero una novel·la de gènere (només hi ha un element fantàstic, però la resta intenta ser una crítica en clau de comèdia de la societat actual). Va tenir més èxit que la meva primera novel·la, El rei del món (el meu worst seller absolut), però va passar força més desapercebuda del que esperava d'un llibre que crec que té els ingredients per agradar a un públic força ampli. L'he fullejat aquests dies i trobo que continua sent el més divertit que he escrit (i possiblement escriuré) mai. 

Potser ara que ens calen coses alegres que ens animin en aquests temps foscos podria ser un bon moment per rescatar-la de l'oblit dels magatzems on reposa. Però no feu cas del que us dic, comproveu-ho vosaltres mateixos. Llegiu de franc les primeres cinquanta planes i si no us agraden, no haureu perdut res (a part de mitja horeta). Per si us calen més incentius, aquí teniu el web del llibre (amb els vídeos de promo casolans que vaig rodar amb el meu pare i el meu cunyat), el making of i tota l'altra informació que vaig anar penjant al blog.

divendres, 5 d’agost del 2016

Altres coses que he fet aquestes vacances


A part d'estirar-me a la platja i menjar més del compte, durant les vacances he fet també una miqueta de feina, per no perdre el ritme.

Vaig trobar un moment per passar pel programa Això és Mórdor que presenta Marc Garriga a Catalunya Ràdio. Aquí podeu escoltar com fem una mica de conya amb en Marc a partir d'una sèrie de paraules  i frases friquis (a partir del minut 33).

Quan fas cua per entrar en directe a la ràdio a vegades tens sorpreses agradables. Aquest cop vaig coincidir amb els grans Cels Piñol i Ricard Ibañez, que venien a parlar de jocs de rol. Abans d'entrar vam estar parlant de l'època clàssica dels fanzines, en la que tots tres vam participar d'una manera o altra, i la conversa va derivar en un interessant exercici de política-ficció sobre la independència de Catalunya que algú ens hauria de convidar algun dia a reproduir en directe perquè tenia molt de suc.

També vaig tenir l'honor de participar en una taula rodona com a part d'un curs dels Juliols de la UB que dirigia Amàlia Lafuente. Amb la Imma Monso i l'Isidre Grau havíem de parlar de l'ús del dolor i la malaltia en la literatura, i vam acabar discutint sobre un munt de coses, entre elles l'estat de la literatura catalana en el segle XXI. El debat el vam continuar després en privat tot dinant a la terrassa d'un hotel cèntric, tot un luxe.
I també vaig tenir temps de trobar-me amb en Daniel Closa, per comentar un projecte que estem fent plegats de cara al 2018, que va començar com una broma al Facebook i aviat es va convertir en una realitat quan els editors van començar a intervenir-hi. Tinc un parell de llibres de divulgació en solitari programats per aquesta temporada tardor/hivern, ja en parlarem més endavant, i el proper serà ja el que parirem a mitges amb en Dan, i que promet ser molt interessant, és clar.

Acabo el repàs amb uns quants enllaços. Al blog Dreams of Elvex, van fer una ressenya d'El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, i la van deixar molt bé. El XeXu va fer el mateix amb el tercer volum de Sóc un animal, col·lecció juvenil que sembla que també fa riure els adults. Casualment, en Llort i el Sergi Càmara van anar a parlar aquests dies del mateix llibre a Més content que un gínjol, programa de literatura juvenil i infantil ràdio de la Xarxa.

Acabo amb una mica de ciència. L'últim article publicat a l'ARA parla de les necessitats metabòliques úniques del nostre cervell, una peculiaritat que ens fa únics entre els primats. I un anunci: el 24 de novembre participaré en un debat sobre els límits de les manipulacions genètiques, el transhumanisme i el futur de la nostra espècie, conjuntament amb l'experta en bioètica Núria Terribas, al cicle Futur(s) que organitza La Caixa al Palau Macaya. Està obert a tot el públic i pinta bé, així que jo de vosaltres m'ho apuntaria a l'agenda.

dimecres, 26 de desembre del 2012

Per pair els canelons...

...escolteu en J M Tibau llegint un fragment d'El joc de Déu en el vídeo que m'ha enviat com a regal de Nadal. I ara sí, callo una estona.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Avui ràdio i Ictineu

Si avui poseu RAC1 cap a les 12:30 em sentireu parlar al Via Lliure d'una científica empresonada, d'una nova manera d'aprimar-se, d'un nou virus perillós i d'un potent anti-afrodisíac, entre altres coses. I si us va més la ficció que la ciència, hauríeu d'estar a l'acte d'entrega dels premis Ictineu que es fa a Hospitalet, la festa grossa del gènere fantàstic català (El joc de Déu està nominada al premi a la millor novel·la).

[Actualització: El joc de Déu ha guanyat el premi! Moltes gràcies a tots els qui ho heu fet possible! N'estic molt orgullós. Aquí podeu veure el vídeo que vaig enviar a la cerimònia d'entrega.]

[Actualització 2: podeu sentir el programa de ràdio aquí (minut 38:30)]

divendres, 12 d’agost del 2011

Una novel·la poc usual

"Una novel·la que, sota l’aparença inofensiva de la comèdia, llança una invectiva demolidora contra l’anhel desmesurat de poder i els perills de la corrupció."

"Podem afirmar que El joc de Déu és, si no una raresa dins el nostre panorama literari, sí una novel·la poc usual. No debades, escassegen en la nostra literatura les narracions que conjuguen amb eficàcia la ciència ficció i l’humor (*). Aquesta barreja d’ingredients mereix, si més no, que la novel·la de Salvador Macip no passe desapercebuda."

Salvador Ortells Miralles, crítica a Revista de Lletres Valencianes 29.


----

Per mi que em diguin que les meves novel·les són una "raresa" és un grandíssim elogi. Com a lector sempre busco coses que em sorprenguin i com a autor intento el mateix: fer alguna cosa una mica diferent, que no vol dir críptica o deliberadament minoritària. És un risc, és clar, perquè tens moltes possibiltiats de no connectar amb la majoria dels lectors, que estan més avessats a altres estructures narratives, però a mi em compensa si el llibre al final acaba connectant amb un públic, més o menys gran (com més gran millor, és clar!), que s'ho passa bé llegint-lo i de pas em deixa que li plantegi unes quantes preguntes "profundes" de fons. La idea d'escriure una novel·la d'humor a ritme de zàping era tot un repte, i estic content de com l'heu rebut. Gràcies a tots els qui heu acceptat participar en El joc de Déu!

[Aprofito per agrair al XeXu la crítica que ha fet aquesta setmana a Ullals, una novel·la amb uns reptes diferents, que també intenta aproximar-se al tema del misteri i l'angoixa d'una manera personal.]

dimecres, 23 de febrer del 2011

Doppelgänger

A través d'un amic m'assabento que surto a la revista  del Cercle de Lectors d'aquest mes. També al web, on posen El joc de Déu a la secció novetats i a la de Literatura Fantàstica, al costat un cop més d'en Marc Pastor (ja m'hi estic acostumant). És el primer cop que un llirbe meu passa al Cercle/Círcuclo, així que em fa gràcia.

Però quan miro de prop la foto que acompanya la descripció del llibre m'adono que no tinc ni la més lleugera idea d'on ni quan me la van fer (algú reconeix els edificis del fons? És Barcelona?). És veritat que alguna de les darreres promos ha estat una mica densa, però tampoc no sóc una rock star: em pensava que recordava totes les sessions fotogràfiques que havia protagonitzat.

No puc explicar la llacuna mental. Us prometo que quan vaig de gira no prenc cap substància que alteri la percepció i/o la memòria. I tot i que sembla que era cap al tard, tampoc crec que estigués tan cansat com ni per saber on estava. Només se m'ocorre que el que surt a la foto no sóc jo. És el meu doble. Com que em passo la majoria de l'any a l'altra punta de continent, algú el deuria contractar per omplir el forat. Em podrien haver avisat, perquè fins que he arribat a aquesta conclusió tan lògica m'han fet ballar el cap una bona estona.

No es pot acabar un post avui sense recordar l'aniversari del 23F. És un d'aquells moments "on estaves tu?" que sempre surten a les pel·lícules americanes. Doncs miri, jo sortia amb la meva mare del cinema, on havia anat a veure això. Em van haver d'explicar que al món real no hi ha superherois que arreglin els embolics. O si més no, no van pel carrer vestits amb pijames de colors.

divendres, 21 de gener del 2011

Making of (II): l'escriptura cíclica.

[No sé si el que us explicaré avui us interessarà gaire, però de totes maneres volia deixar constància d'algunes parts del procés creatiu que normalment el lector no veu, per si de cas algú sent curiositat per saber què ens passa als escriptors pel cap quan treballem i perquè vegeu que sempre ho compliquem tot més del que fa falta...]

Seguint el meu mètode habitual, quan em vaig posar a treballar en El joc de Déu vaig escrirue les primeres deu planes i a continuació el capítol final. Després vaig atacar la part del mig. Tenia molt clar d'on a on havia d'anar la història, i també el recorregut que havia de fer entre els dos punts, tot i que aquí volia donar-me una mica més de flexibilitat. De fet, tenia la novel·la tan ben pensada que vaig batre el meu rècord de velocitat (en contra de les aparences, sóc un novelista molt lent) i en qüestió de cinc mesos ja la tenia enllestida. Després em vaig passar tres anys repassant-la, és clar, tal i com mana el meu cànon.

A part de fer un producte que pugués interessar al lector potencial, el principal repte d'El joc de Déu era formal: les escenes havien de ser breus i saltar d'una línia argumental a l'altra constantment. Per acompanyar aquest joc estilístic, les frases havien de ser també curtes i sense ornaments innecessaris, com la mateixa història. I tot plegat havia de funcionar sense que el lector es perdés o notés que no s'hi implicava prou. Per què, em direu, un escriptor es fica tot sol en aquests embolics? Primera perquè és divertit. Part de la gràcia d'escriure és superar reptes i aprendre noves coses, tal com ho veig jo. Que cada novel·la sigui inesperada, pel qui la fa i pel qui la llegeix. Sempre intento que hi hagi alguna cosa una mica "diferent" en el que escric, que no sigui exactament el que t'esperes. El segon motiu és que El joc de Déu forma part d'un Cicle d'experimentació que m'ha anat molt bé per provar trucs nous que he acabat incorporant al meu estil. Jo l'anomeno el Cicle del Control, perquè el tema principal és com es poden manipular les persones i les masses, un concepte crec que molt vigent i que a mi sempre m'ha fascinat.

La primera novel·la del Cicle va ser El rei del món. La segona és El joc de Déu. Les dues expliquen la mateixa història (una dona dirigint un home des de l'ombra i, de retruc, tothom qui se li posi davant) des de punts de vista i gèneres molt diferents (un drama violent la primera i una comèdia negra amb tocs fantàstics la segona). Els personatges són els mateixos: la dona ambiciosa i llesta, l'home que es troba ficat en una història que el sobrepassa i un tercer element, estrany i estranger, que s'ho mira des de fora. Aconseguir dos llibres gairebé oposats partint d'elements similars era un altre dels reptes. Com escriure dues cançons amb els mateixos canvis d'acords i que no s'assemblin. El Cicle el tancarà (per ara) una tercera peça, que ja he acabat, on l'estructura de personatges és una mica diferent. Aquí l'enfocament és el d'una història clàssica de por i els reptes són uns altres. Però d'això ja en parlarem quan arribi el moment.

Aquest Cicle és també el meu Time out (el disc on el Dave Brubeck Quartet es va dedicar a fer experiments amb el tempo): a cada novel·la he provat un ritme diferent, en principi aliè al gènere. El rei del món té ritme cinematogràfic. El joc de Déu de zapping televisiu (tot i que una lectora m'ha dit que ella el veia més de novel·la gràfica). La tercera de la sèrie és un hibrid en la frontera entre el conte i la novel·la, amb escenes més aviat teatrals entre mig. Ho deia en una entrevista l'altre dia: estic convençut que la novel·la del segle XXI ha d'incorporar elements d'altres mitjans, sobretot els audiovisuals, que són els canals per on arriba la majoria de contingut cultural al públic. El ritme, per exemple. Vivim en un món on el consum cultural és ràpid i fragmentat. No podem adreçar-nos a un lector com si fos del segle XIX; no podem ignorar que estem immersos en uns estímuls culturals molt diferents. O sigui, no podem seguir escrivint com ho fèiem el segle passat.

No estic dient que la literatura contemporània hagi d'imitar el cine o la televisió. Al contrari: ha de trobar el seu propi racó diferenciat, sinó perdrà la batalla per l'audiència. Però el que no pot fer és ignorar la resta d'opcions culturals a les quals té accés el consumidor. Si no escrivim novel·les per a l'home del nostre segle, acabarem alienant la poca clientela que tenim. Per àixò jo crec fermament en la línia argumental que avança amb un ritme propi dels nostres temps. Això no vol dir tampoc que a partir d'ara hem d'escriure històries d'acció sense parar-nos a treballar les relacions interpersonals i fer créixer els personatges. El ritme d'un llibre pot ser accelerat sense que estigui passant res especial. I això et dóna temps de sobres per treballar els personatges. Jo he intentat donar-lis prou tridimensionalitat com per a què evolucionin i canvien al llarg de les planes, com en qualsevol novel·la realista.

I seguint aquest sintetisme, també crec que l'escriptor no ha de malgastar energies descrivint coses innecessàries: un dels factors que diferencia la literatura de les arts audiovisuals és que el lector participa en el procés creatiu, perquè ha de fer anar molt més la imaginació. L'escriptor ha de deixar espai per a què el lector imagini, per això no l'hi ha de donar tot mastegat com si estigués davant d'una imatge.

Tot això que dic ni és nou ni m'ho he inventat jo. Els americans fa temps que ho fan, d'una manera o una altra i amb més o menys intensitat (des de DeLillo, Vonnegut i McCarthy a, sobretot, Palahniuk, Ellis, Lethem, Chabon i la resta de la nova fornada...). A casa nostra hi ha menys exemples, potser perquè encara estem encallats en unes temàtiques i unes estructures molt enganxades al que es feia durant la segona meitat del segle XX. No passa res: mentre hi hagi lectors interessats és lícit i necessari que s'escriguin aquesta mena de llibres. Però també hi ha d'haver algú que es posi el salacot i anar a explorar regions desconegudes. No estic proposant res radical: la literatura ha anat avançant al llarg de la història precisament gràcies a una sèrie d'escriptors que ha volgut anar més enllà dels esquemes habituals que feien servir la resta i han intentat ser contemporanis amb el món que els envoltava. Sinó encara estaríem escrivint tragèdies gregues. L'estrany seria que al segle XXI no estiguéssim fent el mateix.

I paro perquè m'he allargat més del que tenia previst. Amb aquest apunt tanco el tema d'El joc de Déu, com havia promès, i cobreixo les meves necessitats de teoritzar de tant en tant sobre la feina que faig. Gràcies per la vostra antenció (els qui heu arribat fins aquí!).

dijous, 20 de gener del 2011

La traca final

Dues notícies més relacionades amb El joc de Déu. En fan una ressenya al nosaltresllegim (que si encara no el coneixeu és un blog de crítica al qual val la pena fer una ullada) i m'entrevisten a la versió radiofònica del 80 grams.

En aquesta última ja em comencen a fer preguntes sobre la propera criatura. Com que ja li hem vist les ecografies i està a punt de treure el cap (data de naixement: 15 de març), trobo que toca tancar el capítol d'El joc de Déu abans no us comenci a donar la tabarra amb els Ullals. Així doncs, en els propers posts faré un petit balanç de la novel·la per acabar de dir tot el que volia sobre el tema.

Començo amb un recull de comentaris que he anat rebent al blog, per email i al facebook. Aquestes són les vostres opinions:
Sobre el fragment gratuït que podeu trobar aquí:

 - “M'he divertit molt. I en vull més!!!!!”
- “Em tens enganxat per saber com continua.”
- “Fantabulós!”
- “Molt bé, les primeres pàgines enganxen 'molt, em recorda algunes idees al Robert J. Sawyer.”
- "M'han agradat molt els canvis d'escena, li donen velocitat i fan que es llegeixi fàcilment."
- “Aquests inici és genial! No l'he pogut deixar!"
- "Intriga, humor, ciència... Aquests canvis d'escena fan el guió perfecte per a una pel·lícula! És ben emocionant!”
- “El crescendo és impecable."
- "Un inici fantàstic, aconsegueixes amb molta facilitat enganxar la història. La descripció dels personatges es sarcàstica (impiadosa). Frisant per la continuació."

Sobre el llibre:


- "Des de la primera pàgina m'he quedat enganxada. Enhorabona!"
- "Se t'ha de reconéixer que vas a contracorrent. No hi ha un sol autor català que tingui els pebrots de fer un text tipus Vonnegut com aquest!!! Felicitats!
- "M'ho he passat molt bé amb el Sherman, la Vivian i en Déu."
- "És un llibre molt divertit. M'han agradat especialment com estan raonats petits detalls perquè tot tingui sentit. M'ho he passat molt bé llegint-lo!"
- "Estic xalant molt amb el teu llibre. Reconec perfectament el teu estil, el toc d'humor amb què combrego tant, els petits detalls amb què ens descrius a la perfecció els personatges, les seves febleses i vanitats.  Fantàstica la visió que dónes dels científics. L'humor intel.ligent comença per un mateix."
- "Estic gairbé acabant el llibre i em sap un greu... feia temps que un llibre que no fós novel·la històrica , em divertia tant. T'haig de felicitar, de veres. "

I això és el què heu posat als blogs:

Finalment, algunes entrevistes i comentaris als diaris:


Ara (1/2/11)

Només em queda agrair-vos-ho de tot cor! Fa molta il·lusió rebre tots aquests elogis. Sembla que us ha agradat a tots els qui l'heu criticada, que és tota una fita (això o és que m'esteu amagant les ressenyes negatives...). Veurem si podem mantenir el nivell amb la propera.

dijous, 2 de desembre del 2010

Un Déu alternatiu

El Doc Moriarty es treu de la màniga aquesta imatge per a El joc de Déu, que inclou fins i tot Sherman en el seu famós (i letal) coll alt negre. Un regal preciós! Moltíssimes gràcies!

dilluns, 22 de novembre del 2010

Massa enfeinat...

...per mantenir les seccions habituals del blog. Ja em disculpareu.

Per omplir una mica us deixo amb la crítica que en Jesús fa d'El joc de Déu al seu blog (mil gràcies!), la del Brian (mil gràcies més!)  i la de l'Allau (i mil més!), i l'entrevista que va publicar aquest cap de setmana el Punt.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Un nou concurs (de llarg recorregut) i unes crítiques


Curiositat infantil: mai no és massa aviat per començar a llegir El Joc de Déu... (Gràcies, Jesús!)

Ja que hi som, perquè no m'envieu fotos vostres amb algun dels meus llibres? Al que faci la més original li regalaré l'obra de la meva producció que vulgui. És un concurs sense data límit, o sigui que el guanyador pot tardar a cobrar... però mentrestant ens ho passarem bé.

Aprofito per agrair al Josep la crítica que fa avui del llibre al seu blog i fins i tot apunta un càsting per a la versió que Hollywood hauria de rodar imminentment. Agraïments  també per a Tumateix llibres, que ha penjat avui la seva crítica. I finalment el meu amic, col·laborador i presentador Sebastià Roig en parla a la seva columna del Diari de Girona. 

dimarts, 16 de novembre del 2010

Miscel·lania divina: petits moments impagables.


1) Escoltar als de l'iCat fm fent propaganda de El joc de Déu posant-hi més èmfasi que jo mateix.


2) Que algú (desconegut?) s'hagi inspirat en la presentació de l'altre dia per escriure un miniconte que comença així:

Cuatro locos habia anoche en la mesa de la Sala de la libreria Bertrand para presentar "El joc de Deu". Cuatro locos, si, señor, con gran sentido del humor, que hablaron mucho.

(locos en aquest context m'ho prenc com un elogi.)


3) Que un amic meu escriptor em digui:

Estic xalant molt amb el teu llibre. Reconec perfectament el teu estil, el toc d'humor amb què combrego tant, els petits detalls amb què ens descrius a la perfecció els personatges, les seves febleses i vanitats. Fantàstica la visió que dónes dels científics. L'humor intel.ligent comença per un mateix.

i que a més vulgui proposar el meu llibre en un club de lectura.


4) Que un altre amic meu escriptor mencioni El joc de Déu quan li pregunten a la ràdio quin llibre està llegint i que em digui:

Se t'ha de reconéixer que vas a contracorrent. No hi ha un sol autor català que tingui els pebrots de fer un text tipus Vonnegut com aquest!!! Felicitats! M'ho he passat molt bé.

dilluns, 15 de novembre del 2010

La presentació: els vídeos.

Em salto el dilluns musical per posar-vos alguns vídeos de la presentació que he apedaçat a partir de diferents càmeres que corrien per la sala. Disculpeu els salts bruscs.

Primer els prolegòmens:

Va obrir foc el Josep Gregori de Bromera:


Aquesta és la intervenció sencera del Marc Pérez (aquí podeu llegir el guió original):

I aquests són alguns trossos de la del Sebastià Roig (llegiu-la sencera aquí):

Acabem amb fragments del meu discurs:


Falta la ronda final de preguntes que els dos periodistes van improvisar veient que el públic no gosava fer les seves, però ja us feu una idea de com va anar la cosa.

Les presentacions de llibres són una excusa per a què els escriptors ens retrobem amb família i amics que feia vint anys que no vèiem. En el meu cas, valen també per desvirtualitzar-se amb blogaires que segueixes i et segueixen. La presentació a la Bertrand, per exemple, va ser una reunió catosfèrica improvisada que va funcionar com a succedani de les que organitza formalment en Leblansky. Així, vaig tenir el gust de retrobar-me cares que ja havia vist i algunes de noves, i en tots els casos em va semblar que ens coneixíem des de feia un munt de temps. Volia acomiadar-me amb el llistat (que va començar l'Allau en un comentari recent) dels blogaires que van treure el cap per la sala: la SU (que va ser la primera que vaig veure),  l'Eulàlia Mesalles, en Leblansky (i la Carme J), en Víctor Pàmies, en Xavier Caballé, en Galderich, en Carles Hernando (i la Mari Carme), en Brian, la Carme de la maleta, l'Aristofeles, l'Allau, el Josep (el nostre grenyut alfa), el Dan,  la Rokins (que no vaig arribar a saludar) i el Jordi Milian (cream, també hi eres?). M'he deixat algú?

divendres, 12 de novembre del 2010

Això ja ho havia predit jo a El joc de Déu...

Last week, one of the detectors at the Large Hadron Collider (LHC) made a quiet step towards discovering the Higgs particle. (Nature)

Physicists Create Black Hole 'Light' in Lab. (Science)


La realitat imitant la ficció. Sherman, we need you!

dijous, 11 de novembre del 2010

Ressaca de presentació

[Nota inicial: Ja em perdonareu que aquesta setmana sigui una mica monotemàtica.]

Acabo de tornar a Anglaterra i no tinc les neurones en forma per redactar una crònica de la presentació que vam organitzar ahir per El joc de Déu, així que deixaré que les fotos facin la feina. Només volia agrair-vos la companyia a tots els qui vau venir a donar suport (i també als qui volíeu però no vau poder). Espero que us ho passéssiu tan bé com nosaltres darrera la taula. Els meus co-presentadors oficials, en Sebastià i en Marc, són uns cracs que s'haurien de dedicar a això professionalment, i l'editor de Bromera, en Josep Gregori va fer una introducció de les que et fan posar vermell. Mil gràcies i reverències a tots. Demà miro de dir alguna cosa més, de moment quedeu-vos amb el reportatge d'en Pepquímic (més gràcies!).

També volia agrair al Jordi l'entrevista per a L'illa dels llibres. És una d'aquelles que t'ho passes bé mentre l'estàs fent, com si fos una conversa entre amics, cosa que a la ràdio no és fàcil. També podeu llegir la que va sortir a Vilaweb o les ressenyes a El Punt i al blog de Bromera. Ara espero que tots els qui us vau comprar el llibre em digueu què en penseu!

Us deixo amb unes quantes instantànies:






[Nota final: les fotos han estat cedides gentilment per la Josefina, la Carme i l'Aitor]

dimecres, 10 de novembre del 2010

10 raons per comprar El joc de Déu

1. Es llegeix ràpid. Us farà pujar el promig de llibres que llegiu a l'any.

2. El podeu portar a tot arreu perquè no pesa gaire.

3. La portada és maca. Si el llegiu a l'autobús cridarà l'atenció i potser fins i tot us ajudarà a lligar amb algú.

4. Els qui l'han llegit diuen que és un llibre divertit.

5. És un llibre amb missatge. Quedareu bé amb els vostres amics intel·lectuals si dieu "estic llegint un llibre amb missatge".

6. Si no us agrada, podreu criticar-lo al vostre blog sense por a represàlies de l'autor (ja sabeu que m'escolto totes les crítiques, siguin del color que siguin).

7. Salvareu a la Terra d'una destrucció imminent.

8. Déu us ho agrairà.

9. Jo també.

10. 10% del que pagueu pel llibre anirà integrament a la Fundació Macip, amb el noble objectiu de finançar unes vacances mediterrànies a algun pobre científic exiliat a Anglaterra que estigui patint les conseqüències de la síndrome del dèficit de llum solar. Una bona causa.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Recordatori: avui presentació a BCN.

Els qui esteu a Barcelona i no teniu res a fer aquesta tarda: perquè no veniu a veure'ns fer el xou? A la Betrand a les 19.30. Prometo signar-vos aquest o qualsevol altre llibre que em poseu davant.

Pels qui encara no esteu convençuts que aquest és el llibre que heu de llegir aquesta tardor, passeu-vos pel web, mireu els vídeos, llegiu el preview i la ressenya de l'editorial!

Nota: Com que aquests dies estic embolicat amb això del llibre em salto l'Escollit de la setmana.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Making of (I) i una lectura pel cap de setmana (en primícia)

Per Sant Jordi del 2006 estava estirat a la platja que veieu a la foto, parlant de llibres i de ciència amb la meva dona, i de sobte em va venir al cap una idea. Va ser allò que s'en diu inspiració. Quan vaig tornar a posar els peus a Nova York, vaig aparcar tot el que tenia en marxa i em vaig llençar de cap al teclat. Uns mesos després, en un avió cap a Barcelona, li donava a la meva dona una carpeta amb un grapat de planes.

Van ser uns minuts excitants. Jo estava convençut que allò era el millor que havia escrit fins llavors, però em refiava poc del meu criteri: un perd la perspectiva quan està treballant en un projecte que li agrada. I amb aquest m'ho estava passant molt bé. Per això vaig buscar l'opinió de la crítica més dura que conec. Per a què em fes tocar de peus a terra abans de continuar treballant-hi.

Llavors va succeir una cosa que no m'esperava. Durant la propera mitja hora un somriure es va instal·lar a la cara de la meva lectora de proves, que no va aixecar els ulls dels papers en tota l'estona. De tant en tant sonava una rialla, però no gosava preguntar com anava l'experiència. Com sol passar en aquests casos, em sentia com un alumne que espera que el professor li corregeixi l'examen. En acabar, em va dir que s'havia divertit molt, que hi havia uns girs molt bons i que no perdés el temps i em posés a escriure la resta immediatament perquè volia saber com s'acabava. I això és el que vaig fer.

La meva idea és que tothom que tingui curiositat per saber de què va El joc de Déu pugui accedir a aquelles planes que van convèncer la meva dona en un vol transatlàntic abans de decidir si val la pena o no llegir la resta. Per això he demanat a l'editorial que enlloc de les típiques quatre o cinc pàgines que se solen donar en un pdf de franc com a "tast" d'una novel·la, em deixessin oferir-ne quaranta-set. És inusual, però em sembla el més honest. Trobo que amb un capítol no et pots fer una idea massa clara de com serà un llibre. Amb aquest preview, en canvi, hauria de quedar molt clar per on va El joc de Déu i si és la mena d'història que us vindrà de gust llegir.

D'aquí unes setmanes l'editorial començarà a fer circular el pdf com a part de la campanya de promoció, però per agrair-vos el fet que us passeu per aquí a llegir i comentar el que escric (i que a sobre em voteu!), voldria oferir-vos-el com a primícia. Si us el llegiu i em voleu dir què us ha semblat, endavant. Ja sabeu que jo aprecio totes les crítiques.

Feu clic AQUÍ.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

I tercer avís



Auqest és el darrer vídeo. Teniu tot el que sempre heu volgut saber sobre El joc de Déu ja al web oficial, inclosa la sinopsi de la història (més misteris desvelats!). Aviat hi penjaré alguns capítols per a què els pugueu llegir de franc i fer-vos una idea més clara. Sereu avisats oportunament.