dimarts, 31 d’agost del 2010

Postals d'estiu (IV): Treballar fins i tot de vacances.


La ciència no descansa ni a l'estiu, així que m'han convidat a comentar una de les darreres troballes en la lluita contra el càncer. Em podreu veure a Els Matins de TV3 demà cap a les 11:30.

El primer que he pensat després d'acceptar l'entrevista ha estat (per molt insubstancial que sembli) que no tinc res per posar-me. Com que aquesta vegada la meva visita era "oficiosa" a la maleta només hi he posat roba "de civil" (banyadors, samarretes de colors llampants i xancletes). He de mirar si trobo alguna cosa decent oblidada al fons de l'armari, sinó no em deixaran entrar a TV3.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Postals d'estiu (III): poble pescador

La maledicció dels qui hem nascut i crescut en un poble de pescadors: no podem menjar mai peix fora de casa. Estem masa ben acostumats. Per exemple, al meu poble no es cuina mai gambes per dinar, perquè les gambes arriben al mercat al final de la tarda i es compren fresques per sopar. Esperar a l'endemà per menjar-se-les es considera de "guiri", perquè ja estan "passades".

diumenge, 29 d’agost del 2010

Postals d'estiu (II): la millor imatge.


Una dona bonica prenent el sol en topless i tanga mentre llegeix un llibre. Es pot demanar més? (M'avanço al que esteu pensant alguns: per algun motiu la imatge no funciona igual de bé si el qui porta el tanga és un home ben plantat.)

dissabte, 28 d’agost del 2010

Postals d'estiu (I): maletes (no perdudes)

Per primera vegada en tots aquests anys que fa que viatjo una maleta meva surt la primera a la cinta de recollida. I per primera vegada, una maleta meva surt l'última de totes. Llàstima que les dues coses van passar en la mateixa tanda (d'això se'n diu karma).

divendres, 27 d’agost del 2010

Plaers d'estiu

Vaig escrirue fa anys una entrada sobre petits plaers i vaig acabar sortint per la ràdio, tot i que aquest és un tema recurrent en molts blogs i d'exmples mai no en falten. Em sembla que a aquestes alçades tots ens hem adonat que hi ha moltes coses en aquesta vida que valen la pena, ni que siguin per la satisfacció transitòria que donen.

Estic constantment afegint nous petits plaers a la meva llista personal, no ho pouc controlar. Un dels últims: comprar-me un pack de dues samarretes negres. Podia notar com segregava endorfines mentre em treia la targeta de crèdit de la butxaca i ara no us sabria dir perquè. Potser és un simple reflex condicionat del consumisme. Potser és que m'estic fent vell i això de portar la mateixa mena de roba que he he tingut a l'armari al llarg d'aquesta última dècada és una manifestació de la crisi dels quaranta (més barata que comprar-me un descapotable, això sí). La ment humana és un misteri, i amb això compten els publicistes i els directors de màrketing que posen dues samarretes negres dins una bossa de plàstic i llencen sense remordiments aquesta petita bomba de plaer sobre els consumidors innocents dels centres comercials. Sort que encara no se'ls ha acudit fer-ho amb l'iPad.

Un altre: que el teu fill t'aixequi un dissabte a tres quarts de set del matí (bé, això no és cap plaer, al contrari) i que us estireu mig adormits al sofà a veure plegats una pel·li del Miyazaki de principi a final (cosa que té mèrit quan un té una criatura hiperactiva). Amb aquesta excusa m'estic fent tota la col·lecció del Studio Ghibli en DVD. També olorar la gespa acabada de tallar, aquest el sap tothom, però la flaire és més intensa si la segadora l'has fet anar tu mateix i la gespa l'has plantat amb sang, suor i llàgrimes. Anava a posar a la llista rebolcar-te per la mateixa herba amb el nano tota la tarda per fer-lo riure sense parar, però això ja entra dins la categoria de gran plaer.

I un dels clàssics, almenys per mi, és tombar-se a la platja a torrar-se i escoltar el mar, que és el que espero fer aquest cap de setmana (i part de la setmana que ve) si el temps acompanya i l'hereu em deixa, per això pot ser que desatengui una mica el meus deures ja prou minvats de blogaire estival. Esteu avisats. Fins la tornada.

dijous, 26 d’agost del 2010

Humor blanc

En contra de la imatge que donem normalment els científics, és poc habitual trobar-nos enfundats dins d'una bata blanca, tot i que les normes de seguretat t'hi obliguen quan ets dins el laboratori. A menys que estiguin treballant amb alguna cosa que taca (o tòxica de veritat), molts es salten el codi d'etiqueta. M'he trobat avui aquest acudit, d'un web d'humor de/per a científics, que resumeix els veritables motius de portar bata.

dissabte, 21 d’agost del 2010

La crítica de la fi i la fi de la crítica

Tothom té una opinió. Els llibres agraden o no agraden a cadascú per motius ben diferents. Amb això comptem els escriptors: si tothom busqués el mateix en una història el 99% ens quedaríem sense feina. Tenint això present, a l'hora de criticar està molt bé què diguis què t'ha semblat el que has llegit, però a més has de ser capaç de mantenir una certa objectivitat en les teves valoracions. Està clar que la feina de crític no és gens fàcil.

Tot això m'ha vingut al cap després d'empassar-me una novel·la que no m'ha agradat. M'havia trobat amb ressenyes molt entusiastes (és potser una de les novetats de finals del 2009 que més ha impactat a la blogosfera) i m'havia semblat que podria valdre la pena. Però no m'ha convençut gens.

Això no seria greu (els meus gustos no han de coincidir amb els de certes majories ni els de certes minories) si no fos per la profunda sensació d'estafa que m'ha quedat. No és pas culpa del que m'he trobat als blogs. Molts de vosaltres vau ser molt justos a l'hora de valorar-la. Per exemple la Laura es va quedar enganxada el misteri. A can Tirant destacaven que l'estructura i el fet que la trama sigui tan oberta era atractiu. I a l'altra banda, a L'illa trobaven que li faltava madurar i el Doctor deia que el relat s'allargava i semblava acabat a corre-cuita. Puc coincidir més o menys amb alguna d'aquestes opinions, però totes tenen una base raonable i em semblen molt correctes. Entenc perfectament que a algú li hagi pogut agradar el llibre i encara més que algú no estigui d'acord.

El que em deixa una mica sorprès és llegir coses com "Literatura mayúscula", "Con su (...) calidad literaria (...) es una de las sorpresas de la temporada" o "en la línea de Philip K. Dick, Bradbury o -sobre todo- Cormac McCarthy", frases que l'editor orgullós reproduïa directament de diaris solvents a la faixa de l'edició que em vaig comprar. Perquè aquí estem apuntant una mica més alt. Ja no és el si m'agrada o no. Hem d'anar amb compte perquè la qualitat és un concepte una mica més objectiu que els gustos personals.

Intentem doncs ser objectius. Per començar, una bona part de la novel·la són converses, cosa que inicialment trobo que és un encert, perquè l'autor fluixeja amb les decripcions i la narració. El problema és que tampoc no és massa bo escrivint diàlegs, i li surten bastant encarcarats. Si us penseu que això que dic pot ser esbiaixat, agafeu qualsevol cosa que hagi escrit l'Aaron Sorkin o el David Mamet, per mi els dos millors dialoguistes actuals, i compareu. Veureu ràpid qui es mereix l'etiqueta de "Literatura amb majúscula". Jo, per exemple, no gosaria anomenar així un llibre que conté frases com:

No se ve (...) ninguna mancha blanca en la perezosa curva que traza el cauce del río, tapizado de rocas redondeadas y cantos rodados de todos los tamaños, como una espuma gorda y gris que hubiera quedado petrificada, detenidaen un instante de su fluir pesado y grasiento.

Em sembla que això està més molt més a prop del It was a dark and stormy night que comentàvem la setmana passada que no de la crua sobrietat de Cormac McCarthy o el stacatto cínic de Vonnegut.

Hi ha altres tics visibles d'escriptor novell (parlo amb propietat, perquè jo mateix encara me n'estic traient algun de sobre): repeticions de paraules, acumulació d'adjectius innecessaris, aliteracions, cacofonies, picades d'ullet metaliteràries gratuïtes, una història que progressa entrabancadament i un final que no hi ha per on agafar-lo. Si estàs fent d'un misteri la raó central de la teva història, tens l'obligació de resoldre'l a les últimes planes, això és de primer curs de guionistes. Si el que volies era deixar-lo obert, cosa molt legítima, t'havies de centrar més en el "viatge" que no en el "destí", per no acabar amb una turba de lectors enfurismats que et demanen que els tornis els diners quan s'adonen que com que no hi havia manera honrosa de sortir de l'atzucac on t'havies ficat has acabat tirant pel dret. En fi, tot plegat coses que la majoria de gent estarà d'acord que no hauríem de trobar en un llibre d'autèntica "calidad literaria".

Tampoc no vull comentar més el llibre perquè al cap i a la fi aquest post no era per carregar-me'l, ni molt menys (si voleu opinions negatives podeu llegir la d'aquest senyor). Trobo que per ser la primera novel·la d'un nouvingut està més que bé. Ja m'agradaria a mi que el meu primer intent m'hagués quedat així de bé i no l'hagués hagut d'amagar en un calaix! Jo només volia parlar avui de certa crítica que escriu als diaris i de com reparteixen adjectius alegrement sense calibrar massa bé les conseqüències...

divendres, 13 d’agost del 2010

Primeres frases (i una altra pista de regal)

Ja s'ha parlat a altres llocs de com és d'important trobar la frase escaient per començar un llibre, l'ham que ha d'enganxar el lector potencial. Si em permetreu avui hi diré la meva.

Hi ha algunes primeres frases que s'han fet famoses fins al punt que tothom les pot reproduir encara que no hagi llegit la novel·la (no cal recordar aquí la de El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha). D'aquestes clàssiques n'hi ha un grapat. Fa poc em vaig trobar amb un interessant top 100 de trets de sortida, lògicament esbiaixat cap als anglosaxons. Feu-hi un cop d'ull. La de Moby Dick (Call me Ishamel), que figura al capdamunt de la llista, tampoc no em sembla tan espectacular. També pot ser perquè li tinc una mica de mania al totxo del Melville. En canvi, a mi sempre m'ha impressionat l'obertura de Ricard III (Now is the winter of our discontent, Made glorious summer by this son of York), sobretot si  es diu amb  la veu adequada. Molt efectiva em sembla també la de Cien años de soledad, tota una declaració dels principis que regeixen la novel·la: Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Em vaig passar una part de la meva joventut intentant imitar aquesta mena de frases. Però no cal anar tan lluny. Hi ha moltes maneres d'agafar el lector pel ganyot sense haver de recórrer a l'alta literatura. Per exemple, aquest és un dels principis més curiosos que he llegit darrerament: As far back as I can remember, I had hemorrhoids (suposo que no cal que us la tradueixi). Una novel·la que té els nassos de començar així es mereix ser llegida, encara que després resulti ser només un cúmul de provocacions sense massa suc ni bruc.

Potser la més famosa de totes les frases inicials és It was a dark and stormy night, pels motius oposats als que us penseu. Pels qui no sou fans del Snoopy: aquest ha estat considerat el pitjor arrencament de la història (i és el que el gos de Charlie Brown usa indefectiblement en tots els seus manuscrits, que sempre acaben rebutjats). Si seguiu aquest link podreu veure d'on ve i descobrir coses curioses com un concurs de prosa recarregada en honor del seu pobre autor. Per desgràcia encara es veuen molts exemples de frases tipus dark-and-stormy-night avui en dia, com si alguns escriptors no s'haguessin adonat que estem al segle XXI. Hi ha un límit molt fi entre intentar fer prosa poètica i ficar els peus a la galleda de l'excés.

Els blogs no se salven de la necessitat d'haver de pescar lectors. Moltes vegades la primera línia d'un post és el que determina si el seguiré llegint o no, i suposo que molts feu servir el mateix criteri. Fa uns dies vaig trobar un parell de bons exemples de com es pot començar un apunt de forma captivadora. En quin moment se’ns va caure de les mans el món i es va trencar en mil trossets, ens deia la Comtessa. I l'Aida, una blogaire que acabo de descobir, concetrava tot el suc del seu post al títol: He tret un 10 en aplicar el verb fingir. Són la mena de frases que t'arrenquen un somriure i un gest d'assentiment amb el cap: a la catosfera també s'hi poden trobar texts de qualitat.

Per la meva part, l'estil de les meves obertures ha anat variant amb el temps. La meva primera novel·la (inèdita) començava així: Els dies de setembre tenen l'empipadora virtut de semblar-se molt els uns als altres. Encara ara em sembla que no està del tot malament, sobretot considerant que l'escrivia un noi que en aquell moment tenia 16 anys. Prefereixo de totes maneres la simplicitat metaliterària de El rei del món: Així és com m'agradaria que comencés la meva història. Ara procuro fer arrencades fortes, per això miro de continuar la primera frase amb una primera imatge potent. A El rei del món feia volar mig Manhattan a l'escena inicial, no se'm pot acusar precisament de ser subtil. Quan vaig començar El joc de Déu, que us recordo que es publicarà el novembre, em vaig plantejar de quina manera podria superar aquests focs artificials. Al final se'm va ocòrrer la solució. Per acabar el post d'avui us deixo amb una nova pista sobre de què va la meva nova novel·la: la seva primera frase, que curiosament és també el seu primer capítol (però això ja us ho explicaré un altre dia).

El professor Fisk arriba al seu laboratori, engega l’ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l’experiment de la jornada i destrueix la Terra.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Panorama (2)


Com que la setmana passada va tenir èxit la vista panoràmica des de l'oficina, avui us ensenyo la de l'altra banda, el meu laboratori. Potser no és tan maca, però hi passen coses molt més interessants...

dilluns, 9 d’agost del 2010

Plagis

Quin tema tan curiós, la propietat intel·lectual. Alguns casos recents de plagis/no plagis:

- Els propietaris dels drets de California girls dels Beach Boys demanden els autors de California gurls, de la Katy Perry, unes de les cançons de l'estiu. Els temes no tenen res en comú, però els compositors de la Perry van tenir la mala idea de fer un homenatge al clàssic amb el títol i una referència a la tornada cap al final.

- La pel·lícula Repo Men (estrenada la setmana passada als cinemes catalans) va d'uns agents que recuperen els òrgans transplantats als clients que no poden pagar els terminis establerts. La pel·lícula Repo! The Genetic Opera va d'uns agents que recuperen els òrgans transplantats als clients que no poden pagar els terminis establerts. I malgrat tot, als autors de Repo Men no se'ls ha ocorregut ni tan sols agrair la idea als qui la van fer pública primer. En aquest cas, els afectats han decidit que els importa molt poc el tema i no han pres cap acció legal.

- La pel·lícula Dead Snow (estrenada la setmana passada als cinemes catalans) té com a protagonistes uns zombis nazis que maten gent en un lloc nevat. El còmic Red Snow com a protagonistes uns zombis nazis que maten gent en un lloc nevat. Aquesta vegada sembla que encara ningú no s'ha adonat de la coincidència de títols i protagonistes (la resta sembla ser prou diferent).

On acaba l'homenatge i comença el plagi? És plagi també si la coincidència és accidental? És just que el reconeixement al mèrit creatiu el determini les ganes de treure'n diners en un tribunal que tinguin les parts implicades? No hi hauria d'haver una mena d'entitat superior que dirimís aquesta mena de "coincidències" d'una forma objectiva, de cara a deixar les coses clares per a la posteritat?

divendres, 6 d’agost del 2010

Chuck Palahniuk double feature

[Continuem amb la programació d'estiu al bloGuejat. Com a detall cap als que encara esteu desperts, ara faré una cosa poc habitual en aquestes planes: criticar llibres.]

Chuck Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera. De fet, El rei del món va començar com un intent de fer una novel·la palahniukana a la catalana. He llegit tot el que ha escrit i em sembla que és l 'únic autor del qual em compro cada nova novel·la tan bon punt surt i la poso a la tauleta de nit per començar-la tot seguit, enlloc de desar-la a la sempre saturada llibreria on fan cua els llibres pendents. Això no vol dir ni molt menys que m'agradi tot el que fa. Té obres bones, passables i fluixes, com tothom, però almenys no perd mai la capacitat per sorprendre. I escriu bé, cosa que s'agraeix.

Palahniuk va al ritme bastant constant d'una novel·la per any (i em temo que aquest temps ràpid de cocció fa que algunes d'elles pateixin de manca de "suc"). A les vostres llibreries em sembla que la darrera que ha arribat és Snuff, la que correspon al 2008, que ja us vaig mig comentar en el seu moment. Això vol dir que ja n'hi ha dues més al carrer que probablement no coneixeu i que aprofitaré per mencionar avui.

Tell-all (2010) és, com Snuff, una anècdota allargassada perquè doni prou com per omplir tota una novel·la. Dóna la sensació que amb un conte ja n'hagués tingut prou. Una barreja de Sunset Boulevard i What Ever Happened to Baby Jane?, centrada en una estrella en decadència del Hollywood clàssic i la seva assistent, que és qui narra la història i embolica la troca. Tots dos llibres estan bé, però tampoc no són espectaculars. Fins i tot una mica decebedors després de Rant (2007), que en canvi era una aventura de ciència ficció ben embolicada i molt ben treballada.

Completament diferent és Pygmy (2009), una novel·la que m'ho ha fet passar d'allò més bé. Hi surten agents secrets, massacres a l'institut, adolescents embarassades, fills que droguen els pares, actes de sabotatge, neurotoxines, violacions, una mare addicta als aparells d'estimulació sexual, un complot per enfonsar els EEUU, capellans abusadors de menors i un consolador assassí. O sigui, un Palahniuk en estat pur.Vaig començar-la a llegir fa un any i confesso que vaig abandonar-la després de dues planes. El motiu: està escrita en primera persona per algú que se suposa que no sap anglès. Això vol dir que tardes deu minuts per acabar un paràgraf i entendre què caram t'està dient. Quan va sortir Tell-all em vaig adonar que se m'estava acumulant la feina i vaig fer un altre intent (de fet, vaig llegir totes dues novel·les simultàniament, com una mena de programa doble de cinema de barri en versió zàpping... una experiència curiosa). I a la segona hi vaig entrar. Llavors no tal sols vaig gaudir de la història sinó també de la forma tan original d'explicar-la.

Fer aquesta mena d'experiments formals és perillós, tot i els mèrits evidents, perquè dificulten considerablement la lectura. Això et posa una bona part del públic en contra ja de sortida. Acabes amb un llibre minoritari a les mans, independentment del seu interès literari. Però si el lector fa l'esforç, moltes vegades hi ha una bona recompensa al final del túnel. Recordo un cas semblant: Pic de Kerouac. Era un dels primers llibres que llegia d'ell en versió original (en una època que l'anglès no s'havia convertit encara en el meu segon idioma) i em va costar déu i ajut descobrir la història enterrada en l'anglès d'un nen afroamericà incult. Però va valdre la pena.

En el camp de la liteteratura catalana també s'han fet intents molt lloables en aquest sentit. Per a qui li interessi el tema, he descobert un estudi que analiza els llibres catalans que desafien els límits literaris, i es pot llegir a google books. Un dels qui més s'hi ha dedicat és l'Antoni Munné i Jordà, un gran escriptor (i també amic). Per exemple, A llibre de tot explica una història de ciència-ficció escrita per algú del futur que no sap què és una novel·la. I a Ofici de torsimany el narrador a capítols alterns és un gat, però no un d'aquests animals llests i disneyficats que sembla que hagin anat la universitat, sinó un gat que pensa com un gat, és a dir, amb una intel·ligència i una capacitat narrativa mínimes. Són llibres difícils de llegir, però si t'avens a participar en el joc, tots dos valen molt la pena.

[Incís: fins i tot jo mateix, en plena etapa beat de la meva foramció literària, vaig escriure una novel·la mig negra en la qual intentava reproduir què passava dins el cap d'un psicòpata, saltant d'un pensament a un altre i estalviant-me punts, perquè quan pensem les idees flueixen seguides. Em sembla que em va quedar força realista, però tot el que vaig aconseguir va ser espantar els editors que la van veure.].

Tornant a Pygmy i el seu hàndicap, no sé si s'arribarà a publicar mai en català o castellà, i és una llàstima. Caldria trobar primer un editor prou suïcida, perquè no sé si Palahniuk té suficients seguidors fidels entre el públic català com per justificar la inversió. També s'hauria de convèncer un traductor igual de suïcida que no s'espantés per la feinada, i a més prou bo com per transferir els jocs de paraules i malentesos sense perdre la gràcia (jo, si fos ell, demanaria el triple de la tarifa habitual). Tampoc no és la mena de text que podeu llegir en anglès, a menys que domineu la llengua amb una certa comoditat, o sigui que us haureu de refiar de mi quan us dic que us esteu perdent un bon llibre.

dijous, 5 d’agost del 2010

No estem sols

Sembla que ahir em vaig precipitar una mica i pels comentaris veig que sí, que encara queden ànimes passejant per la catosfera. Us explico, doncs, per el truc de la foto panoràmica. Sí, és una gran vista, però quan arriba la tardor, la caiguda de les fulles deixa al descobert el que hi ha sota els arbres, que no és ni més ni menys que el cementiri gòtic que surt a la foto. L'heu pogut veure també al vídeo de promo de El rei del món i en un moment de l'Afers Exteriors dedicat a Anglaterra (minut 00:52).

Aprofito per fer-me ressò del joc estival que van posar en marxa fa un temps al Tumateix llibres: la idea és fer una auca entre tots i els qui esteu de vacances ara potser teniu una mica més de temps. Animeu-vos.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Panorama

No ve molt al cas, però ja que estem de vacances i ningú llegeix blogs, per omplir una mica us poso una foto de la vista que tinc al meu despatx, feta ahir mateix mentre jugava amb la funció panoràmica de la meva càmera. La veritat és que no em puc queixar...