dijous, 28 de febrer del 2013

Defensant les biblioteques

El llibres i companyia és el blog d'un grup de 43 biblioteques de les comarques gironines coordinat per l'Esther Suriñach. Una de les coses que pengen són unes entrevistes de set preguntes a escriptors, totes elles al voltant de la seva relació amb les biblioteques. La secció es diu 7 de saber i ha comptat ja amb la participació de gent com Joaquim Carbó, Vicenç Pagès Jordà, Bel Olid o Marta Rojals. Són breus i interessants, feu-hi un cop d'ull.

Aprofitant que avui fan un club de lectura dedicat a "Girona i la Literatura", conduït per Marta Morera a la Biblioteca Pública de Girona a les 18:30, on parlaran d'Ullals, ens han fet les set preguntes també a nosaltres. Aquí podeu llegir les meves respostes, que m'han sortit com una mena de defensa del paper social de les biblioteques, i aquí les del coautor, en Sebastià Roig.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Ressenya: Doce cuentos malévolos

Des que vaig anunciant per aquests móns que no m'agraden els contes rebo un munt de suggeriments i regals per solucionar el problema. Tot això em va molt bé, perquè així descobreixo un munt de coses interessants que m'havien passat per alt. L'última troballa m'arriba gràcies a la Isabel Sucunza, de qui comentava un llibre fa no gaire. Es tracta dels Doce cuentos malévolos, el darrer recull de  Saki que publica l'Editorial Navona. Pel que es veu, Saki era tot un personatge, i a més està considerat com un dels grans contistes de principis del segle passat. Una excusa més que bona per fer-ne un tast.

El primer que sobta dels seus contes és la mala llet que tenen. Comencen d'una forma innocent i sembla que només volen fer riure una mica, però en el fons són d'una crueltat intel·ligent i refinada. Els protagonistes són la classe alta de l'Anglaterra de finals del XIX i principis del XX i molts del contes usen com a narrador o catalitzador el personatge recurrent d'en Clovis, un jove acomodat que no té cap mena de pietat a l'hora d'interaccionar amb la gent del seu cercle social. És fascinant (i esfereïdor) la tranquil·litat amb la què els personatges reaccionen als assassinats, les humiliacions o les tortures psicològiques que veuen al seu voltant (i que ells mateixos practiquen amb elegància). Hi un parell de contes sobre cuiners assassins, algunes festes d'alta societat, una història genial d'un cavall psicòpata que no saben com treure's de sobre, una idea macabra per renovar les celebracions de Sant Valentí i una nit de malson amb un porc i un gall, entre altres perles. S'ha de dir que el llenguatge de Saki sona sorprenentment actual, no sembla que tingui cent anys. Potser és el fet que descriu una classe i una època que associem automàticament a  una mena d'estil que, de fet, no envelleix. Per això sembla tan modern.

Fa gairebé vint anys un amic em va recmanar que llegís P. G. Woodehouse i durant una temporada m'ho vaig passar molt bé amb les aventures del seu Jeeves. Ara m'adono que Woodehouse era un hereu directe de l'humor que practicava Saki. Si us agrada aquest estil, els Doce cuentos malévolos són un referent bàsic, i imagino que la resta de llibres de l'autor tindran un nivell semblant (Navona n'ha publicat uns quants aquests últims anys, s'ha d'agrair la tasca de recuperació que n'estan fent, i em sembla que Laertes en té almenys un en català). En resum, Saki és un autor molt recomanable per a tota mena de lectors, i aquest és un llibre excel·lent, dinàmic, que es llegeix d'una sentada i et deixa a la vegada divertit i descol·locat. Per mi ha estat tot un descobriment.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Una mica de ciència pel cap de setmana

Ahir vaig fer doblet mediàtic divulgatiu. Aquí podeu sentir la secció de Ciència del Via Lliure, on vam parlar dels principals problemes de salut de la humanitat, de neurones i carícies, peixos drogats, bacteris voladors i gats assassins, entre altres coses.

I aquí podreu llegir l'article d'opinió a El Periódico, on faig una mica d'anàlisi biològica de la corrupció i uso la Judit Mascó per proposar una solució al problema. 

divendres, 15 de febrer del 2013

Les lliçons de catalanglish de l'hereu

Quan creixes en un entorn bilingüe tens tendència a barrejar coses d'una i altra llengua, encara que una d'elles sigui predominant. Així és com van néixer híbrids curiosos com l'spanglish. Normalment en aquests casos s'escull instintivament la gramàtica més senzilla (en el cas de l'anglès més una llengua romànica el primer guanya per golejada) i s'usen les paraules de l'altra. 

A casa tenim un experiment lingüístic d'aquests en marxa. L'hereu parla anglès perfectament (la llengua dominant al seu entorn) i català prou bé (la llengua de casa). Però de tant en tant, per comoditat, opta per la versió "degenerada" i més còmode del catala: el catalanglish. Us deixò unes quantes de les seves frases habituals, convenientment traduïdes, i n'aniré afegint més quan me'n recordi.

DIU                                        BASAT EN                                  EN REALITAT VOL DIR
"Això és perquè"                  This is why                                 Aquest és el motiu
"Jo ja sé-lo"                         I already know him                     Ja el conec
"Quan era tres..."                When I was three...                      Quan tenia tres anys...
"Jo puc veure això"                  I can see it                                Ho veig
"Jo sé això!"                        I know this!                                 Frase de moda entre els nanos que vol dir
                                                                                                       "Deixa'm en pau, pare!"

dijous, 7 de febrer del 2013

Adéu a les llibreries

[Penjo l'article que es va publicar ahir a la revista Esguard, pels qui no tingueu iPad. I aprofito per recordar-vos les meves altres col·laboracions mediàtiques d'aquestes darreres setmanes: a El Periódico, intentant entendre perquè les dones estan discriminades, i a l'ARA, parlant de l'absurda divisió entre ciències i lletres.]

Les llibreries tanquen. Quina pena. Ho he dit sense cap mena de sarcasme: em fa pena de veritat. Perquè les llibreries m’agraden. M’agrada entrar-hi, m’agrada l’olor que fan, m’agrada perdre-m’hi tanta estona com em vingui de gust i m’agrada deixar-me una fortuna en llibres que no tindré mai temps de llegir. Passejar-se entre lleixes atapeïdes, remenar, tastar algun fragment a l’atzar i després triar el que et vols emportar a casa és un petit plaer. Un plaer obsolet i poc pràctic, tot s’ha de dir. És molt més efectiu teclejar una paraula màgica (Amazon, per exemple) i amb un sol clic transferir al teu wishlist tot el que veus. No és massa diferent al què hem fet sempre: mires les portades, pots fullejar, atendre (o no) a les recomanacions dels experts (uns algoritmes que saben què t’agrada igual o millor que el teu llibreter de capçalera) i escoltar l’opinió de tants lectors com et vingui de gust. Fins i tot pots optar per comprar de segona mà i estalviar-se una bona part de l’import. I tot des de la comoditat de la teva cadira. Amb una competència així, és normal que les llibreries tinguin problemes de subsistència.

La seva crisi és universal i no té cap mena d’importància per a la literatura: la gent no està deixant de llegir, simplement està comprant a llocs diferents. El que estem vivint és l’evolució natural d’un format de venda, paral•lel a la que experimenta qualsevol altre negoci. Quan vam passar de les botigues de queviures als supermercats i dels cines de barri als multisales molts també van posar el crit al cel. Comprar un iogurt o veure una pel•li el dissabte a la tarda va perdre encant, però va guanyar moltes altres coses. Podem dir fàstics de la FNAC, El Corte Inglés i fins i tot les botigues clòniques de La Casa del Libro, però els seus avantatges són evidents, sobretot com a models econòmics. No és estrany que en la lluita darwiniana per a la supervivència siguin les que acabin al capdamunt de la cadena tròfica.

Però ni tan sols la gran superfície és immune als canvis de paradigma. Fa uns tres anys van tancar totes les botigues que la cadena Borders tenia al Regne Unit. La de la meva ciutat va acabar convertida en una franquícia de productes per a mascotes. Quan encara vivia als Estats Units, vaig adquirir el costum d’anar a passar la tarda de tant en tant a una d’aquestes peculiars macro-llibreries. Eren més aviat biblioteques amb servei de cafè, que oferien des de conferències a una selecció de les darreres revistes que podies fullejar sense que ningú et digués res. I sempre estaven a rebentar. Constatar que ni així eren rendibles va ser tota una sorpresa. Poc a poc t’adones que el problema és transversal. La setmana passada anunciaven que la cadena HMV, que ven principalment discs, DVDs i Blu-rays, tancaria 223 botigues al Regne Unit, la meitat de les que té. És la realitat: la cultura ja no es compra al carrer, sinó a internet (el tema de la pirateria mereix un article a part). Qui no ho hagi vist venir és més fòssil del que es pensa.

La crisi del negoci del llibre tot just està començant. El format digital és encara una anècdota a la majoria de països, però és poc probable que d’aquí deu anys es continuï llegint en paper. Potser els mateixos que encara comprem CDs seguirem preferint els llibres com a objectes físics, amb olor a tinta i aquest tacte aspre, però serem minoria. Els nostres néts parlaran dels llibres com els nostres fills del casset: una andròmina d’altres temps superada per la tecnologia actual. Aquesta generació veurà com no queda ni una llibreria al planeta i, encara menys, una biblioteca (quin sentit tindrà anar a buscar en préstec un llibre que et poden enviar per email?). Més que lamentar-nos, anem-nos preparant.

En el que porto d’article, he anunciat un apocalipsi global que tothom sap que s’aproxima i he acceptat amb resignació que canviarà la manera que tenim de consumir literatura. Ara esborreu tot el que he dit i tornem a començar.

*******

Les llibreries tanquen. Tenim un problema greu. Ja no parlo de la humanitat en general, sinó dels catalans. Per a la nostra cultura, les llibreries no són botigues, ni negocis, ni inversions: són centres d’oxigenació. Són punts de resistència tan necessaris com la immersió lingüística a les escoles, la televisió pública o la xarxa hipertrofiada de premis literaris. Van jugar un paper imprescindible durant la transició, però encara ara proporcionen la visibilitat als nostres llibres que la lògica del mercat, a la qual estan sotmeses les grans superfícies, no li concedirà mai.

Perquè tots sabem que la nostra literatura no és normal. No té el volum que li pertoca per la seva base lectora. Potser el català el poden llegir onze milions de persones, però els qui escullen voluntàriament comprar llibres en aquesta llengua amb prou feines arriben a un milió, segons deia una enquesta recent. És un decalatge que a curt i mitjà termini no el soluciona ni una declaració d’independència. En canvi, produïm quantitat i qualitat per saturar sis vegades un mercat com aquest: uns 8.000 llibres el 2011. En el mateix any, a Espanya se’n publicaven set vegades més en castellà, quan el públic potencial és 47 vegades més gran. Les xifres no quadren. I sort que en tenim, perquè aquesta és una altra de les crosses que li donem a la nostra llengua i que li permet aguantar-se quan l’Estat del qual depèn burocràticament la ignora o, directament, li fa la traveta.

Potser la solució passa per acceptar d’un cop aquest fet diferencial i deixar de veure la llibreria a Catalunya com un establiment que ha de quadrar els comptes a finals de mes. Reconvertim-les oficialment en espais de promoció, difusió i propaganda de la llengua. Que rebin subvencions de la mateixa manera que les biblioteques. Que passin a ser totes estatals, si cal. Que la Catalònia deixi amb orgull el seu lloc a la mena de negoci que funciona a Plaça Catalunya i s’ubiqui en un carrer cèntric però assequible, amb tot el suport institucional que calgui. Que la Generalitat ajudi també a Proa Espais a ressuscitar en un local més modest. I que a la vegada inverteixi en un portal online amb cara i ulls on puguem comprar qualsevol llibre amb un sol clic, com fem ja en anglès i en castellà. Que les noves llibreries acullin més actes públics. Que s’hibridin amb bars i restaurants, com ha fet Laie, i programin espectacles de petit format. Que es reinventin, en definitiva. Potser així quan el llibre de paper hagi acabat d’agonitzar i les llibreries no tinguin raó de ser, encara ens quedaran epicentres guerrillers on podrem seguir mantenint viva la nostra cultura.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Ressenya: Insectos y hecatombes

[Amb aquest post acabo la tanda de ressenyes que anat penjant aquests dies i el bloGuejat tornarà a la seva programció habitual (si és que en té alguna). Espero que us hagi descobert alguna cosa que us pugui interessar.]

Aquest és un llibre una mica especial. És un assaig molt extens que combina biologia i història. És una mica el que vaig intentar fer en algun capítol de Les grans epidèmies modernes, però portat a les últimes conseqüències. Estic parlant d'Insectos y hecatombes, d'en Xavier Sistach, un estudi sobre l'impacte que la pesta i el tifus han tingut en la humanitat. Us faríeu creus de fins a quin punt han canviat el curs dels esdeveniments importants durant segles...

Des de la primera plana queda clar que en Xavier domina molt aquest tema. Se'n sap fins i tot el més petit detall. Però el llibre seria un totxo si només es tractés d'una acumulació de dades sobre un parell d'epidèmies i com es transmeten. L'encert de l'autor és trenar les històries d'una forma gairebé novel·lada, barrejant-hi un munt d'informació curiosa, sempre amb un estil planer. Per exemple, comença explicant una llegenda apòcrifa sobre els orígens bíblics dels microorganismes (culpa de Noè i un pacte amb la serp). I ja parlant de coses més serioses, podem veure com la pesta va fer caure Venècia del seu tron, o llegir com va ajudar decisivament al bàndol castellà durant el setge de Barcelona del 1650.

És un llibre que recomanaria als curiosos, sobretot als qui els interessa la història. Passarant una bona estona llegint-lo i descobriran un munt de coses que segur que no sabien. És la mena d'assaig que funciona millor llegit a trossets, això sí, més que no intentar empassar-se'l de cop. Si te'l fas durar aprecies millor l'allau d'informació i anècdotes que conté. És una obra feta amb molta cura i rigor, realment única.Té molt de mèrit que s'hagi publicat en aquests temps que córren, quan primen els llibres fàcils i de consum immediat. Sens dubte mereix que se li doni una oportunitat.