No m’interessa gaire el futbol. Miro algun partit del Barça de tant en tant, les finals, sobretot, o quan s’enfronta al Madrid, però para de comptar. A més, jugant-hi sempre he sigut bastant patata. Quan tinc temps, m’apunto a un partit de costellada amb uns estudiants de la meva universitat però el meu paper arriba justet als mínims per ser considerat digne. Faig servir l’excusa que em treuen gairebé vint anys per justificar el meu rendiment més aviat minso. Com que sóc el supervisor d’uns quants d’ells, no s’atreveixen a contradir-me i segueixen convocant-me. Així doncs, podríem dir que la meva relació amb l’esport rei és respectuosa però tirant a escassa.
Aquest estiu, però, s’han conjuntat un parell de circumstàncies que han capgirat l’ordre natural de les coses. Una és el Mundial, omnipresent a pantalles i converses de tot el planeta des de mitjans juny. L’altra és que el meu fill ja té gairebé set anys. Amb aquest còctel màgic, m’ha estat impossible ignorar el què ha anat passant a Brasil aquests dies, per molt que ho hagi intentat.
L’hereu de casa tampoc és gaire destre amb això de la pilota, per seguir la tradició familiar, ni tampoc té un interès desmesurat en aguantar noranta minuts mirant com vint-i-dos jugadors corren amunt i avall d’un camp d’herba, independentment del color de la samarreta que portin. Per això em va sorprendre quan fa unes setmanes va arribar a casa amb una grapat de cromos del Mundial. Estava molt emocionat: era la seva primera experiència amb aquest clàssic infantil de totes les èpoques (i països), i trobava fascinant el concepte de col•leccionar estampetes de senyors en calça curta. Tots hem passat per aquí un moment o altre, suposo. El detonant havia estat que els seus companys de classe feien intercanvis a les hores lliures, i per no quedar-ne socialment exclòs, s’hi va acabar enganxant.
Així és com l’hereu i jo hem hagut de fer un curset intensiu per almenys poder reconèixer algun dels jugadors dels cromos de l’àlbum. Hem acabat veient trossos de molts partits (un de sencer segueix sent massa, per ell i per mi) i comentant-ne animadament els detalls més interessants, com els curiosos pentinats d’algunes estrelles, la quantitat de tatuatges que un pot arribar a portar als braços o la formosa queixalada que Luis Suárez li va clavar a un italià. Amb l’adquisició d’aquest nou coneixement, ell s’ha sentit més integrat a les converses del pati i, de rebot, jo a les de la feina.
Explico això perquè, malgrat les meves reticències, he hagut de reconèixer que una cosa tan poc rellevant per al futur de la humanitat com pot ser un esport té uns efectes homogeneïtzadors més potents que totes les bones intencions i les polítiques socials que un pugui dissenyar en un despatx. Durant unes setmanes cada quatre anys (o cada dos, si comptem les olimpíades, que tenen un impacte semblant), milions de persones al món sencer participen feliços d’una manera o altra en aquesta guerra incruenta entre nacions, independentment del seu origen, classe, cultura o religió, i donen sortida així a un esclat d’emocions pacífiques que d’altra manera segurament acabarien sense ser manifestades. La gent s’abraça, s’estima, s’odia i s’escridassa sense que (normalment) la sang arribi al riu, i així es completa aquest ritual periòdic de catarsi col•lectiva transversal que envaeix des dels patis d’escola a les sales de reunions de la City, passant per les faveles i les mansions. I mentre dura, els humans, oblidem les diferències que són sovint s’enarboren per alimentar conflictes innecessaris i ens sentim tots més propers.
El darrer cap de setmana ens vam seure l’hereu i jo a veure la final del Mundial i, tot i que ens vam avorrir sobiranament, ens vam sentir més part d’aquesta gran família tan propensa a tradicions estrambòtiques que és l’espècie humana. I això, de tant en tant, va bé.
[Publicat a l'Esguard del 16/7/14]
