dimarts, 27 de març del 2018

Internet i la fi de la humanitat

Els qui van madurar durant la Guerra Freda, i també els seus hereus, hem crescut sent molt conscients que els humans tenim la capacitat de dinamitar el planeta que ens acull, i tement que algun dia aquest poder se’ns escaparia de les mans. Un signe que demostra fins a quin punt vam interioritzar aquesta por és que l’espasa de Dàmocles de l’holocaust nuclear ha estat molt present en la ficció des de la segona meitat del segle XX. Però tinc la impressió que si algun dia aconseguim finalment autodestruir-nos no serà amb un gran esclat radioactiu, si no d’una manera més insidiosa, possiblement gràcies a haver descobert aquesta fantàstica eina per amplificar la nostra imbecill·litat que és la internet.

El problema d’internet sorgeix de la seva gran virtut: democratitzar la informació. Pel sol fet d’accelerar i lubricar el flux de dades, internet actua com un vidre d’augment que ho magnifica tot. Això dóna rellevància a assumptes que abans eren trivials. Un exemple. Els joves de la generació X compartíem cintes de casset on gravàvem als amics les nostres cançons preferides. Òbviament era il·legal però, com que l’impacte sobre els qui vivien de la música era mínim, teníem la consciència tranquil·la. Quan li vam injectar els esteroides dels algoritmes de compressió i una xarxa de distribució global, el petit delicte va deixar de ser innocent i va contribuir a portar tota una indústria al límit de l’extinció.

Un principi similar pot explicar el brot d’obscurantisme que estem patint darrerament. Si l’estupidesa en petites dosis pot ser fins i tot simpàtica, quan cavalca a lloms d’internet ràpidament es converteix en el cinquè genet de l’Apocalipsi. I sembla que no hi puguem fer res. Aquests dies ha tingut força ressò un estudi publicat a la revista Science que analitza 126.000 notícies que han circulat per twitter. Demostra que les falses es propaguen més i més ràpid que les reals. Això implica que el nostre cervell té una tendència incontrolable cap als rumors i les falòrnies. És possible que part del seu atractiu sigui que pinten el món com ens agradaria que fos, i no com és. Ens presenten una fantasia que acaba tapant la realitat quan un número prou gran de persones l’accepta. 

És el mateix ingredient que alimenta les pseudociències. És més fàcil creure que se’t passaran tots els mals bevent aigua de mar que admetre que la medicina encara no té els coneixements per entendre i solucionar cadascuna de les malalties que ens afecten. És molt humà deixar-se enganyar per fer-se més lleu l’existència, però alimentada per internet, aquesta feblesa ens aboca a un túnel del temps que ens pot retornar a l’Edat Mitjana. I així vivim incongruències com el rebrot de malalties gairebé oblidades, gràcies a la popularitat a les xarxes d’un moviment tan absurd com l’antivacunes.
No només la intel·ligència corre perill de morir sepultada per tones d’ignorància, si no que també estan amenaçats altres pilars de la societat moderna. Hem vist darrerament com es pot pervertir el sistema democràtic simplement plantant les consignes adequades al magma primigeni de desinformació que pot ser la internet. La manipulació al detall, com sempre s’ha fet, té un recorregut limitat, però practicada a l’engròs permet incidir en el futur d’un país des de l’altra banda del món sense haver-se d’embrutar gaire les mans, com podria haver fet Rússia.

A part de tot això, la internet ha creat una nova àgora pública amb un poder que encara no hem calibrat del tot. Ens hauríem de preguntar si el poble hauria d’estar autoritzat a decidir qui és culpable, triar quin càstig es mereix i aplicar-lo abans de donar dret a rèplica, com passa sovint a les xarxes. Això s’assembla sospitosament a una versió 2.0 de les lapidacions, cosa que va en contra del que hem lluitat per aconseguir al llarg dels darrers tres-cents anys. La presumpció d’innocència i la separació de poders són invents que han contribuït molt al desenvolupament de la justícia tal com l’entenem ara i és imperatiu que els continuem respectant.

Això no vol dir que hàgim de tancar internet, al contrari. Els seus efectes beneficiosos són incomptables i és difícil imaginar-se que puguem construir un món equitatiu sense ella. Només cal que siguem ben conscients del que tenim a les mans. Si això fos una tragèdia grega, diria que internet va ser un regal que ens van fer els déus per comprovar si els humans érem prou madurs. Com donar una pistola carregada a un nen. Ara hem de demostrar que no l’usarem per disparar-nos un tret al peu.

[Publicat a El Periódico, 24/03/18]

diumenge, 25 de març del 2018

Llibertat presos polítics

Tenia un post programat aquesta setmana, una mica de ciència, com de costum, però em costa parlar de cap altra cosa. Quan la política es converteix en això que estem vivint ara, amb jutges que inventen delictes, governs que esborren les línies que separen els poders i miserables que se'n riuen dels abusos, no es pot fer altra cosa que protestar. Ens enfrontem a un govern enrocat que no vol ni sentir la paraula "diàleg", recolzat per l'Europa dels estats, que sempre funcionarà com un club d'amics poderosos. Davant d'un aparell tan poderós, el poble té poques opcions per fer-se sentir. Veurem si els esdeveniments recents, alguns massa similars als que van passar fa 80 anys, preciptaran una Primavera Catalana i si aconseguirem mantenir l'esperit no violent de les protestes, que ha sigut un dels fets diferencials des del principi. Tant de bo. El que està clar és que Catalunya no es quedarà callada... i que potser algun dia algú ens escoltarà.


dimarts, 6 de març del 2018

100 preguntes sobre el càncer, el making of

Com és tradició a aquesta casa, us explico com s'ha gestat el darrer llibre, per si a algú li interessa. Des del 2008 intento mantenir la tradició de publicar un llibre de divuglació cada dos anys (aquí els teniu tots). El 2016 va ser una mica atípìc perquè el llibre que tocava no va ser purament de divuglació (però sí científic) i a més en vaig treure dos que eren actualitzacions/ampliacions de dos d'anteriors. De cara al 2018, estava pensant en preparar-ne un de més "tradicional"... però l'atzar va intervenir-hi.

Segueixo el blog del Daniel Closa fa molt temps i, a més, havia tingut l'ocasió de coincidir amb ell unes quantes vegades. Sóc molt fan de la divulgació que fa, planera i directa, i sempre interessant. Tinc, de fet un grapat de llibres seus, entre ells tots els que ha fet per Cossetània amb el format "100", que és una col·lecció molt reeixida (i longeva, ja). Es pot dir que és un estil que el Daniel domina. Sense pensar en res de tot això, un dia vaig fer un comentari al Facebook del Daniel sobre una entrada del seu blog que parlava de càncer. Esperonats per algun amic que es va afegir a la conversa, vam faronejar una mica (amb molt d'humor) i vam dir que si ens hi poséssim podríem fer plegats un llibre sobre el tema en un tres i no res. Ni ell ni jo ho havíem escrit amb cap mena d'intenció però va ser massa tard: una editora que estava alerta ens va enviar un missatge privat immediatament. Anava de debò? I quan hi vam pensar vam dir... per què no?

I aquí estem. No ho vam fer "en un tres i no res", és clar, però va ser un procés molt divertit. De fet, tot va començar al restaurant Semproniana, davant d'un dels fantàstics dinars que fa l'Ada Parellada, aprofitant una visita meva a Barcelona. Allà vam decidir el mètode de treball, vam proposar els temes clau, vam repartir-nos-els... i ens vam fer una foto per deixar-ne constància. Després, cadascú al seu país i a escriure!

Treballar amb en Daniel ha sigut un veritable plaer, perquè és una persona que domina tant el contingut com el format. De ciència en sap un niu, i sap explicar-la. A més, va estar encantat d'entrar en el joc de reescriure'ns els texts l'un a l'altre fins que al final ja no sabies qui havia escrit què. És un dels trucs perquè no es noti que un llibre està fet a quatre mans. Ens hem divertit i hem après coses noves, que és el millor que pots passar quan escrius amb algú altre. El resultat ja ens direu com ha quedat. Si més no podem afirmarque 100 preguntes sobre el càncer és el primer llibre de divulgació escrit per dos científics catalans calbs i amb barba. I que us farà quedar bé si el regaleu per Sant Jordi, segur.

dilluns, 5 de març del 2018

100 preguntes sobre el càncer, aquesta setmana a les llibreries


Ja arribat aquella època de l'any que tots els escriptors ens posem pesats parlant del nostre llibre, i amb Sant Jordi a la cantonada, el mercat comença a inundar-se de novetats per a tots els gustos. I per als qui busqueu un llibre que parli de ciència, tinc una proposta que podreu trobar a partir d'aquesta setmana a les llibreries: 100 preguntes sobre el càncer. El podreu trobar en català i en castellà.

El títol ja ho diu tot: és un llibre on intentem respondre cent preguntes bàsiques que la gent es fa sobre el càncer, que inclouen des del tractament a la prevenció, passant per les causes i l'evolució que segueix un tumor. Com sempre intento que faig divulgació, és un llibre planer que pot entendre tothom, independentment dels coneixements previs que tingui. Alguns potser recordareu el meu llibre anterior sobre aquest tema, publicat fa sis anys. Aquest cop el format és diferent, més directe i organtizat en "fitxes" curtes que es poden llegir en qualsevol ordre. I, a més, aquest llibre és especial perquè és el primer cop que col·laboro amb el Daniel Closa, gran divulgador i científic (i millor persona!). Al seu blog podeu llegir avui també una entrada sobre el llibre, amb més detalls sobre els continguts.

Deixeu-me només que afegeixi que el càncer és un tema que ens toca a tots de prop, per desgràcia, i aquest és un llibre que ens ajudarà a entendre millor què és i què fa. En aquest sentit, no l'em escrit només per als malalts o pels seus familiars, perquè ningú es pot permetre girar l'esquena a una malaltia tan freqüent. Sobretot perquè tots podem contribuir a prevenir-lo i a millorar-ne els tractaments, però cal que entenguem bé de què estem parlant per no deixar-nos entabanar per venedors de fum, que d'aquests n'hi ha molts. Demà us explico com va anar el procés de fer aquest llibre en l'habitual making of.