dimarts, 26 de març del 2019

Els finals no arriben mai de sobte: el making of


Va, us explico d'on surt Els finals no arriben mai de sobte. És una novel·la que passa durant l'11 de setembre del 2001, així que ja us podeu  imaginar que una de les motivacions ha sigut transmetre tot el que vam sentir els qui ho vam viure en directe a Nova York. Vaig començar a escriure la novel·la aquell mateix setembre, com una mena de dietari, esperonat pel meu company de malifetes, en Sebastià Roig, que creia que podria ser un tema interessant i molt literari. Anava anotant fil per randa tot el que ens passava a la dotzena d'amics, tots estrangers, que ens hi vam trobar. Vaig omplir aquella llibreta durant almenys un mes, però quan va arribar el moment de començar a convertir-ho en un llibre, estava massa saturat del tema i vaig haver de guardar-la al calaix. Periòdicament la treia i intentava fer-ne alguna cosa, però m'era difícil se tornar a reviure aquells moments. Potser costa d'entendre ara, però durant anys vam estar força traumatitzats per tot plegat, i l'última cosa que volíem era desenterrar el que havíem patit. Tot i això, em cremava la idea de convertir-ho en un llibre, i el format que més m'atreia era el de la novel·la, ficcionant-ho una mica.

I així van anar passant els anys, i em vaig distreure amb altres projectes. En el moment de l'atemptat no havia publicat cap llibre, i encara estava aprenent com es gestiona una novel·la. Després de publicar-ne un parell, em va semblar que potser era el moment de tornar a rescatar la idea de l'11 de setembre. Vaig treballar-hi una mica, però no me'n sortia com volia. No tenia prou clar com havia d'explicar-lo. No m'interessava l'angle periodístic, però llavors no sabia quina història havia de ser la central. Al final va tornar a anar a parar al calaix.

Després d'acabar la meva primer trilogia de novel·les, el Cicle de la Manipulació, vaig creure que ja estava més preparat per tornar-ho a provar. Al llarg d'aquests tres llibres havia explorat maneres diferents de narrar i formats diferents de novel·la i vaig pensar que potser ja estava a punt. Aquesta vegada va ser diferent. Per un costat ja havia agafat prou distància dels fets, i per l'altre ja controlava les eines narratives necessàries per fer el que tenia al cap. Així doncs, el 2012 vaig començar a treballar seriosament la novel·la, que llavors es titulava El dia de la fi del món (i encara ha tingut un parell de títols més fins que n'hi hem trobat un que ens agradés a tots...).

Des de llavors l'he estat escrivint intermitentment, però sense abandonar-la mai. Hi he invertit moltes hores, perquè l'he tallat, retallat, reescrit i remuntant moltes vegades. I l'he deixat reposar molt també, per agafar perspectiva, que crec que és essencial. Es pot dir que ara cada coma està exactament on ha d'estar, després de sis anys de mirar-me-les amb lupa! És la novel·la que més esforços m'ha costat, la més ambiciosa i la literàriament més complexa, això es veu ràpid. I crec que al final he aconseguit el que m'havia proposat (vosaltres ja em direu si és així). Sens dubte no l'hagués pogut escriure d-aquesta manera fa 18 anys, quan la vaig començar, perquè encara no en sabia prou i perquè no havia llegit a fons DeLillo, Phillip Roth, John Banville o Julian Barnes, que son alguns dels autors que m'han influït. Considero que ha valgut la pena invertir-hi tot aquest temps i no voler anar amb presses. El dietari inicial ha sigut la base principal de l'ambientació, i també l'eix que vertebra la part que narra el Roger. Hi ha una dimensió nova, que no vaig preveure al principi, que és la d'establir paral·lelismes entre la ciutat que s'ensorra i la crisi a la vida del Guillem, el protagonista principal. Aquest és el tema central: l'atemptat de les Torres Bessones és només el detonant d'una sèrie de decisions que els protagonistes hauran de prendre, que arriben en aquell moment crític que cada cop retardem més, el pas de la post-adolescència a l'edat adulta, que a molts els arriba a finals dels vint o principis dels trenta anys.

Algunes persones que se l'han llegit m'han dit que és molt diferent a tot el que he fet abans, i que el gir cap a una tipus de novel·la més introspectiu és inesperat i els ha sorprès. A més, aquest cop no hi ha cap element fantàstic, cosa que en solitari no feia des d'El rei del món. Tingueu-ho present si la llegiu: no té res a veure amb la primera trilogia (i menys encara amb els crossovers que he fet després, és clar), tot i que per mi és l'evolució lògica. Necessitava passar per l'experimentació rítmica d'El rei del món,  per la sintetització narrativa d'El joc de déu i trobar una veu més personal a Hipnofòbia abans de poder enfrontar-me a projectes més complexes. I ara que ho he fet i m'ho he passat bé, tinc previst completar una altre cicle que, com el primer, seran tres novel·les independents al voltat del mateix tema de fons. Si abans vaig explorar com ens manipulem els uns als altres, ara el meu objectiu és retratar la vida de l'emigrant des de diversos angles, continuant amb aquesta aproximació reflexiva que he estrenat a Els finals (el segon volum ja està en marxa, i espero no tardar 17 anys en acabar-lo!). Si us la llegiu, ja sabeu que sempre m'interessa saber què en penseu.

Per acabar, aquí teniu una llista amb totes les cançons que surten al llibre. M'he adonat que posades així, una rere l'altra, el resultat és força inescoltable: massa eclèctic. Però ja veureu que totes tenen una rellevància en la història, no podien ser unes altres...

Playlist Finals (Spotify)

divendres, 22 de març del 2019

Els finals no arriben mai de sobte: de què va


Continuo parlant-vos de la meva nova novel·la, acabada de sortir del forn: Els finals no arriben mai de sobte. En teniu la sinopsi a la foto de la contracoberta, però us en puc explicar alguna cosa més sense fer espoilers.

Per començar, s'assembla poc a les altres novel·les que he publicat, això ho veureu ràpidament. Es podria dir que és una novel·la "històrica", perquè està situada en un moment i una època molt concrets (l'11 de setembre del 2001 a Nova York, durant i poc després dels atemptats a les Torres Bessones). Però això és només el teló de fons. És un dels "finals" als quals es refereix el títol, ja que va representar realment el final d'una era per a tothom.

Però el final que més importa en el llibre és el canvi de vida que se li presenta al protagonista, el Guillem, un català de trenta-i-pocs que porta un parell d'anys vivint a Manhattan. El mon ensorrant-se al seu voltant l'obligarà a prendre unes decisions que preferiria evitar. El passat, el present i el futur estaran representant per tres dones, la Sandra és la principal d'elles, i les relacions que hi ha establert. I amb ells hi ha un bon amic, el Roger, que fa d'observador de tot plegat (o potser no tant com voldria). Mentre el mon embogeix, el Guillem, la Sandra i el Roger hauran d'escollir què volen fer amb les seves vides.

Sens dubte és el llibre més introspectiu que he fet, que parla de crisis personals enmig d'una gran crisi social, de com sembla que les coses canvien d'un moment a l'altre, tot i que els finals realment porten molt temps gestant-se. És un retrat, també, d'un moment traumàtic que em va tocar viure a primera línia. I tot i que el 90% del que hi surt està basat en fets reals, no és un llibre d'auto-ficció, encara que en alguns moments pugui semblar-ho. Al proper post us explicaré el making of, com sempre.

I acabo amb aquesta mostra, treta de la solapa:



dimecres, 20 de març del 2019

Avui a les llibreries: Els finals no arriben mai de sobte

A partir d'avui ja podeu trobar la meva segona novetat d'aquesta temporada: Els finals no arriben mai de sobte. És la primera novel·la estrictament per a adults que escric des que vaig acabar el Cicle de la Manipulació (El rei del món, El joc de déu i Hipnofòbia), ara fa set anys. Mentrestant no és precisament que m'hagi dedicat a la vida contemplativa, literàriament parlant (he publicat 20 llibres), però el motiu del retard ha sigut que he tardat força temps a trobar la manera d'explicar aquesta història. 17 anys des que en vaig escriure la primera frase, de fet. No és broma.

Els propers dies us en donaré més detalls, però ara ja podeu passar-vos per la vostra lliberia preferida i fullejar aquesta història sobre finals. Si aquest Sant Jordi preferiu les "novel·les de crispetes" ja sabeu que la minisèrie dels Fills de la Setena Onada està disponible sencera des de fa unes setmanes, i si, en canvi, us van més els llibres "reflexius", aquest potser us interessarà. Seguirem informant.

dimecres, 13 de març del 2019

Tots els símbols de la por, el making of


Com sempre que hi ha llibre nou, tocaria fer una mica de making of, pels quatre que encara us ho llegiu . El que passa és que aquesta vegada no hi ha gaire cosa a explicar. Ja vaig fer un resum de com va anar la gènesi de la mini-saga dels Fills de la Setena Onada fa uns mesos, i no hi puc afegir gaire més. En aquesta segona part, com que no he d'introduir el tema ni els personatges, m'he pogut permetre anar més al gra, així que les dosis d'acció i aventura son més elevades. Mentre que la primera estava més continguda, centrada en el misteri que envoltava el protagonista, en aquesta ja sabem què passa (almenys una part) i l'objectiu és esbrinar el perquè i veure com ho resoldran. No us faig espòilers, però hi surten explosions, persecucions, sexe i platges tropicals. Si us va interessar el que passava a la primera, en aquesta us divertireu encara més. Agafeu les crispetes i cap a la llibreria!

dilluns, 11 de març del 2019

Un ou dels Fills de la Setena Onada

A Tots els símbols de la por hi vaig plantar allò que se'n diu un ou de pasqua pensant que ningú el descobriria mai, d'obscur que era, però la meva editora em va sorprendre pescant-lo quan llegia les galerades (és massa espavilada...), així que no cal mantenir-lo més en secret. 

Al primer llibre de la sèrie vaig posar a un dels personatges el nom d'un poble proper a on visc. Alguns llocs anglesos tenen dos noms (suposo que és semblant a quan nosaltres afegim "de Munt" o "de Mar" als nostres) però el més curiós és que sovint semblen noms de persona. Potser el que coneixereu és Milton Keynes, però n'hi ha un munt més. Així doncs, vaig aprofitar els pobles del costat per batejar els personatges principals del segon volum de la Setena Onada. I aquests dies he anat d'excursió per fer-me fotos als cartells que ho demostren, aquí van. Si llegiu el llibre, els reconeixereu ràpidament.













divendres, 8 de març del 2019

Dia internacional de la dona

Avui és el dia internacional de la dona (cal recordar perquè) i m'uneixo a les reivindicacions i celebracions amb aquest petit homenatge doble tret de les planes de Tots els símbols de la por, la novel·la que acabo de publicar.

Primer, un petit espòiler: al principi del tercer capítol els dos protagonistes es retroben (això us ho podíeu esperar, no és realment un espòiler!) i la noia deixa clar al noi que ella no és la comparsa de ningú. Va dedicat a tots els personatges femenins de ficció que acaben trepitjats pels seus homòlegs masculins.


I el segon fragment és un detall dels agraïments, perquè aquest llibre no hagués sigut possible sense l'equip fantàstic de persones que l'han ajudat a convertir-se en realitat... i que son tot dones.

dimecres, 6 de març del 2019

Avui al carrer: Tots els símbols de la por

Pel títol del post sembla que estigui anunciant alguna mena de revolució (més val no fer bromes amb aquestes coses, que avui en dia tenir a casa un pot de rentavaixelles ja es pot considerar sospitós de violència tumultuària), però no, la cosa no va per aquí. Si m'heu anat seguint per les xarxes potser sabeu que trec doble novetat de cara a aquest Sant Jordi, un parell de novel·les força diferents. 

La primera surt al carrer avui. És Tots els símbols de la por, la segona part de Fills de la Setena Onada. Si us agraden les històries d'aventures, misteri i acció, amb un toc de ciència ficció, aquesta mini-sèrie és per a vosaltres.

En podeu llegir més coses als posts anteriors del blog, i us parlaré específicament del segon volum en els propers posts. Però per resumir, la sèrie és el que jo anomeno "novel·la de crispetes", l'equivalent literari al blockbuster fantàstic d'estiu que tots (o gairebé tots) gaudim any rere any, i en aquesta segona part i ha totes les explosions, lluites i persecucions que un podria esperar. De l'altra novetat de Sant Jordi ja us en parlaré d'aquí uns dies.


dimarts, 5 de març del 2019

Les conseqüències del liberalisme extrem: un debat que cal tenir

Fa uns dies, el periodista Arcadi Espada va ser expulsat d’un programa de televisió després que justifiqués per què creu que els pares que decideixen tirar endavant un embaràs sabent que el fetus té alguna mancança haurien de ser obligats a sufragar tots els costs de l’atenció que la persona necessitarà al llarg de la seva vida. L’argument principal era que es tractava d’una decisió egoista que pagàvem tots, i que calia alliberar l’estat de l’obligació de tenir cura dels ciutadans nascuts en aquestes condicions. Val la pena analitzar la proposta.

No és el primer cop que algú exposa una hipòtesi semblant: altres intel·lectuals han demanat expulsar de la sanitat pública les persones obeses o les que fumen malgrat que saben que això els perjudica. El senyor Espada porta aquest raonament al límit defensant una eugenèsia que podria semblar construïda sobre fonaments científics sòlids. Al cap i a la fi, és el que fa la natura: la selecció natural no és altra cosa que la supervivència dels individus més aptes i l’eliminació de l’ADN dels més dèbils del genoma global de l’espècie. Això és el que ens ha permès evolucionar fins al que som ara. Però els qui festegen amb aquestes teories s’obliden d’un fet bàsic: la civilització significa precisament allunyar-se de la dictadura de les lleis naturals. Com més avançada és una societat, més protegeix i integra als seus membres febles. A més, tots els intents d’aplicar l’eugenèsia han topat amb una trista realitat: perquè funcioni cal trepitjar alguns drets humans essencials, i no podem permetre que això passi una altra vegada.

Pressionar per fer avortar un fetus amb “imperfeccions”, que és el que proposava el senyor Espada, transferint la càrrega econòmica als pares si cal, té un problema clau, que és definir quin és l’ideal que s’ha de perseguir. És un concepte massa nebulós per donar-li tanta rellevància. Qui en decidirà els límits? Els polítics? Si algun dia és pogués predir 'in utero 'l’orientació sexual d’una persona, hi ha partits que argumentarien que seria millor que només nasquessin ciutadans heterosexuals. Prohibirien també que gent com jo tinguéssim fills per a què no els passéssim la miopia (o, ja que hi som, la calvície o el nas gros), cosa que allunyaria els meus descendents dels estàndards desitjables? Quan s’agafa aquest camí, el desnivell cada cop és més pronunciat, i aviat ens adonem que no podem frenar. La història ens hauria d’haver ensenyat que al final sempre ens hi espera un abisme.

Les teories del senyor Espada no es poden descartar sense més pel fet de ser una 'boutade', perquè per desgràcia són factibles més enllà d’entorns dictatorials. De fet, son un exemple, sens dubte extrem, d’una teoria social recolzada en els principis liberals. En podem veure l’aplicació en un país tant civilitzat com els Estats Units, on aquest liberalisme s’està exagerant des de l’arribada de Trump al poder, fins al punt que l’estat desatén alguna de les necessitats bàsiques (salut, educació...) d’una bona part dels seus habitants. Tot perfectament justificable segons la seva manera d’entendre la democràcia. En general, Europa parteix d’un codi ètic diferent, però hi ha cada cop més partits admiradors del model americà que voldrien que l’estat reduís una despesa social que consideren injusta.

Per tant, aquest és un debat que cal tenir, enlloc d’intentar amagar-lo sota l’estora. Cal recordar que el senyor Espada és un dels ideòlegs i fundadors d’un partit al qual avui en dia voten milions de persones, que hem de suposar que s’han llegit i accepten el seu programa o, si més no, combreguen amb les línies mestres del seu pensament bàsic. L’auge recent d’aquest partit, i altres de la mateixa corda, que discuteixen la socialització d’alguns serveis o certes prerrogatives individuals, ens podria abocar a un estat on es consideri acceptable aquest liberalisme profund.

Per això crec que va ser un error treure’s del davant el senyor Espada enlloc de rebatre-li les teories amb les seves mateixes armes, tot i que no dubto que la decisió va fer pujar l’audiència del programa, que el cap i a la fi és el que importa en aquests casos. Hagués sigut més important, socialment parlant, donar l’oportunitat a l’espectador d’entendre que hi ha un format de govern, en principi democràtic, en el qual casos propers als que es plantejava no serien del tot impensables. Ho dic sobretot perquè aviat hi haurà unes eleccions, i estaria bé que la gent sabés en quins valors creu el partit que tenen la intenció de votar.

[Publicat a El Periódico, 02/03/19. Versó en castellà.]