Ressenya: Morfina/Relats d'un jove metge

Aquests dies hi ha hagut una mica de rebombori al Núvol (revista cultural digital que recomano que llegiu si no ho feu encara) al voltant del tema dels traductors. Tot va començar amb una editora que va elogiar els traductors catalans i va provocar la rèplica d'algú que creia que exagerava perquè el nivell era més baix que en castellà. El debat ha continuat als comentaris i a un parell més d'entrades i articles. Jo tinc clar cap a quin costat m'inclino. He defensat altres vegades la feina que fan alguns traductors catalans, d'una qualitat altíssima, i trobo absurd dir que a casa nostra no som tan bons. És una generalització sense solta ni volta (com comentaven aquí ahir). Evidentment, hi ha de tot, i moltes vegades les condicions de feina fan que el producte final no arribi a mínims, però això els passa a tots els idiomes.

Això ve al cas perquè un exemple de gran traductor català és en Jaume Creus, el responsable el llibre que us volia recomanar avui. Es tracta de Morfina/Relats d'un jove metge, de Mikhaïl Bulgàkov, publicat per 1984. No llegeixo rus, així que no puc valorar la fidelitat a l'original, però una de les claus d'una bona traducció, com es comentava en els articles que us citava abans, és que el text soni fluït en la llengua d'acollida. Llegint aquest llibre no t'adones que Bulgàkov no escrivia en català, i aquest és el millor elogi que se li pot fer al traductor. A més, en Creus hi ha afegit una introducció, breu però necessària per a la situació històrica, i unes notes que demostren un coneixement molt profund de la literatura russa i del tema del llibre. D'en Creus havia llegit abans la impressionant edició completa dels poemes de l'Akhmàtova, també a 1984, i allà ja havia deixat el nivell altíssim. M'alegro que hagi trobat un editor que vulgui explotar les seves habilitats i que ara hagi fet possible aquesta Morfina.

Perdoneu que m'hagi entretingut amb tot això, però m'ha semblat una bona oportunitat per rompre una llança en favor dels nostres traductors, tan fàcilment vilipendiats i oblidats. Parlem ara del llibre en si mateix. És una petita meravella. No sóc un gran fan dels russos (i aquesta és una altra generalització estúpida, ho sé), però aquest Bulgàkov m'ha convençut. Per descriure'l breument, són les històries d'un metge jove que és enviat a la Rússia profunda sense tenir cap mena d'experiència. Són contes, però plegats funcionen com una novel·la. És gairebé com un diari de batalla, de fet. Cada dia és una lluita per la supervivència, del metge i dels seus malalts. Són aventures crues, terribles, dramàtiques, però també boniques quan sobresurt el costat humà d'aquestes persones endurides per la vida al camp. No pots evitar ficar-te en el lloc del pobre metge, acabat de sortir de la facultat i havent de bregar a les trinxeres. Una autèntica història de por, i Bulgàkov sap com crear l'atmosfera perquè te'l creguis, potser també gràcies al fet que ell va viure una experiència similar. És un llibre amb un to romàntic que envelleix un pèl malament, però malgrat això ha estat un autèntic plaer llegir-lo.

Podeu trobar-ne crítiques més completes aquí i aquí. I aprofito per recomanar també Nietzsche contra Wagner, una altra novetat traduïda per en Jaume Creus per a 1984, igual d'interessant o més, per bé que d'un altre estil i gènere (llegiu-ne una crítica aquí).

Ressenya: La deriva dels continents

Quan fa uns mesos vaig engegar la campanya per "salvar" El rei del món, vaig estar parlant (virtualment) amb en Gerard Guix, que em va explicar que el seu primer llibre havia patit una sort similar i que tampoc creia que s'ho mereixés. Vam quedar que intercanviaríem novel·les "maleïdes", i així és com al cap d'uns dies em va arribar a casa La deriva dels continents.

Després de d'haver-la llegit puc dir que en Gerard té raó: és una novel·la que es mereixia més ressò que el que va tenir. Quan es va publicar el 2005 jo tampoc no en vaig parar esment tot i que, curiosament, comparteix algunes característiques amb El rei del món. Totes dues són novel·les on la violència i el sexe tenen un paper predominant, i comencen amb un acte violent espectacular. Després divergeixen: La deriva és un puzzle d'històries que s'encreuen diverses vegades al llarg del llibre, formant una mena de macramé diabòlic que acaba esclatant en una catàstrofe. Acaba o comença, perquè el capítol final és el que obre la novel·la, i per tant sabem com convergiran finalment tots els personatges. És una elecció encertada perquè evita que el lector es distregui amb el "cap a on va tot això?" i es pugui centrar en el camí que recorren les històries.

En Gerard és un home de teatre, pel que veig en la seva biografia, i això es nota en la manera com mou els diversos elements i en la frescor dels diàlegs. Fins i tot en els moments més increïbles, com els pocs que són voluntàriament fantàstics, el conjunt flueix amb naturalitat, amb un ritme molt audiovisual, que era una mica el que jo intentava fer també a El rei del món. El resultat és una mena de Vides creuades, el collage cinematogràfic que Robert Altman i Frank Barhydt van construir a partir de contes de Raymond Carver, però més bèstia, amb psycho killers diversos i dones que es passegen en pilotes per la ciutat. Potser per això és un llibre que tampoc està dirigit al gran públic, com els altres que estic comentant aquests dies, però que sens dubte ha d'interessar a un cert tipus de lector que busca coses un pèl diferents.

En resum, crec que és una novel·la que val la pena rescatar. Està ben escrita, és directa, àgil i breu, i més enllà de les trames creuades, parla de les misèries humanes elementals d'una manera interessant. Potser té algun tic de principiant, com en té també El rei del món, és clar, però al costat de l'agilitat narrativa d'en Gerard passen desapercebuts. Pel que es veu es reeditarà aviat en format de butxaca, suposo que a arrel de l'èxit de la recent trilogia crossover d'en Gerard. Li desitjo una segona vida amb molt més públic.

Ressenya: La mala reputació

M'estic curant la meva aversió natural als contes a força de llegir reculls d'autores que dominen el format. El darrer és La mala reputació, de Bel Olid, un llibre que va entrar al top ten de narrativa catalana del 2012 que van elaborar els d'El Periódico a partir de les opinions dels seus articulistes. Jo li vaig donar un dels meus vots, perquè us feu una idea del que em va semblar.

La mala reputació és bàsicament un conjunt de relats sobre sexe i desgràcies, tots ells molt directes, dramàtics, fins i tot aspres a vegades. La Bel té un estil molt pelat, cru, que segons com m'ha recordat a l'Eduard Márquez però amb mala llet. Sap portar molt bé els seus personatges i no s'entreté amb artificis, i això la història ho agraeix. Són coses que, personalment, aprecio en un escriptor.

El llibre té moments brillants. Per exemple els tres primers contes, que són una carta de presentació breu i brutal. Després l'agressivitat baixa una mica i fins i tot es permet alguns tocs mig fantàstics, que no sé si acaben d'encaixar del tot amb el to general, i alguna història més poètica que no m'ha fet tant el pes. La recta final torna a ser intensa, sobretot gràcies a Tedi, potser el conte més treballat, realment inquietant (una història que mereixeria més planes), i Mons petits, que et torna a la sensació de desassosec dels primers contes.

El principal problema que li he trobat, i això és culpa del format, no de l'autora, és que pel fet de donar-li una línia temàtica comuna, quan comences un conte i veus una noia passejant pel carrer ja et preguntes quantes frases tardarà en anar-se al llit amb algú o que li peguin una pallissa (o totes dues coses). L'acumulació d'històries impactants fa que, per desgast, les darreres t'acabin impactant menys que les primeres. Però, com deia, això és fins a cert punt inevitable quan parlem de narrativa breu. Els contes de La mala reputació, mirats un per un, tenen un nivell homogèniament alt, amb poques excepcions, i això no és una cosa que et trobis sovint en un recull.

No és un llibre que recomanaria a tothom. T'ha d'agradar que et peguin bufetades (literàriament parlant) i millor no posar-t'hi si estàs deprimit. Ara, l'autora escriu bé i llegir-la és una experiència interessant. Jo m'ho he passat molt bé i us animo a fer-li un cop d'ull.

Ressenya: La tienda y la vida

Continuo les ressenyes amb un altre dietari que he llegit aquests dies: La tienda y la vida, de la Isabel Sucunza. Com el que us comentava el darrer cop, també s'origina a partir dels posts d'un blog, però el resultat és molt diferent. En aquest cas vaig descobrir l'autora primer al twitter, això em va portar al seu blog i, finalment a aquest llibre. La valoració general que en faig, una altra vegada, és molt positiva. És un dietari amè, distret, simpàtic i original, que barreja apunts lleugers i altres de més seriosos, la majoria al voltant de temes relacionats amb la cultura.

L'excusa de l'autora, una periodista cultural navarresa que ha treballat a la televisió catalana, és escriure un diari durant els dies que fa una suplència a la botiga de roba que té el seu germà en un centre comercial. Però les anècdotes de venedora novella (que són divertides) són només la manera de donar peu a disquisicions sobre llibres, les obres bàsiques de la literatura catalana, les relacions entre homes i dones, la situació del català o qualsevol detall de la vida personal d'una persona de trenta i bastants anys a Barcelona. A mi m'ha agradat perquè sense ser pretenciós parla de temes interessants, a vegades partint d'anècdotes que semblen insignificants. Puc no estar d'acord amb totes les tesis de l'autora, però la manera com les argumenta és indiscutiblement sòlida. Com sempre en aquest tipus de llibres, hi ha moments brillants i altres de menys interessants, però l'estil de la Sucunza, col·loquial i directe, sempre amb un toc irònic, fa que el llibre et passi volant. Feu un cop d'ull al seu blog i veureu de què parlo (i si us pot interessar un llibre així).

I he d'acabar felicitant la gent de Blackie Libros, una altra editorial independent, per atrevir-se a donar-li ressò als pensaments d'una persona que ni és famosa ni té (encara) una gran trajectòria literària darrere. Una gran manera de descobrir noves veus amb coses a dir.

Ressenya: Escafarlata d'Empordà

[Us deia abans d'acabar l'any que volia comentar uns quants llibres que havia llegit recentment i m'havien agradat. Al final durant les festes no vaig tenir gaire temps d'escriure, així que reprendré ara les meves ressenyes. Durant unes setmanes, dedicaré el bloGuejat a fer una mica de crítica dels hits (més o menys) de la temporada. A veure si en trobeu algun que us encaixi.]

No tinc gaire tirada als dietaris. En format de llibre, vull dir, perquè els blogs no deixen de ser dietaris i d'aquests en consumeixo regularment. Potser per això em fa més mandra agafar-ne de paper. En el cas és que a aquest llibre (i al proper que comentaré) hi vaig arribar precisament a través dels blogs. No sé com vaig descobrir el de l'Adrià Pujol, però de seguida em va agradar el seu estil heterodox i destraler. Quan vaig veure que havia publicat un volum basat en els escrits que penjava, sota el nom d'Escafarlata d'Empordà, vaig pensar que valia la pena fer-li un cop d'ull. I puc dir que va ser una bona tria.

Escafarlata és un llibre irregular, és clar, com tots els dietaris. Té moments molt bons, altres de brillants, i altres que són normalets. Però la nota del conjunt és alta, i això és el que compta. Has d'entrar en el joc de l'autor, això sí, aquesta peculiar barreja de memòries, observacions, poemes i jocs de paraules irreverents sense cap mena de fil argumental visible. Personalment m'ha agradat més quan repassava (amb molta ironia i mala bava) històries personals i de la seva família, però la resta de continguts, que denoten un cert toc de tramuntana, també està bé. Hi ha un apunt molt bo sobre el "parent important" que tenen totes les famílies, i un de breu molt aconseguit sobre la llavor de la discòrdia que la Guerra Civil va sembrar als pobles. M'ha agradat també especialment quan parla de com l'expulsen el primer dia de classe o el capítol dedicat al fantàstic art de collonar, que es veu que és el passatemps nacional empordanès.

Se li ha de reconèixer també el mèrit a Pujol d'haver intentat inventar un nou estil, que per manca d'adjectius millors podríem anomenar rap en prosa. O sigui, el que faria l'Eminem si fos català i escrivís llibres. En poesia ja ho havia vist abans (en Josep Pedrals, per exemple), però no m'ho havia trobat mai enmig d'un text. El resultat és, si més no, diferent, tot i que en alguns fragments tant joc de paraules pot semblar forçat i restar naturalitat al projecte.

En resum, és un llibre original, interessant, amb alguns apunts divertits i altres de més seriosos, amb un estil  personal i que vol ser innovador, i un autor que està com un llum. És una bona recepta. I un cop més, és una editorial petita la qui fa l'aposta. Se'ls ha d'agrair la visió i les ganes de córrer riscs.

[Parlant de dietaris, si us agrada el  gènere recordeu que l'amic Jesús Tibau n'ha publicat un fa poc un d'interessant en format digital: Molles per no perdre'm. Ja us en vaig parlar en el seu moment (i avui també el comenta l'Olga Xirinacs), però ara que torna sortir el tema aprofito per fer-ne una mica de propaganda i recordar-vos que té un preu molt econòmic. Feu clic al botó que hi ha aquí sota per veure'n més detalls.]

Hipnofobia conquereix les Gàl·lies

Benvinguts tots a l'edició 2013 del bloGuejat! Aquest any amb número malastruc m'estrenaré com autor de ficció a França, cosa que em fa molta il·lusió. Hipnofòbia és la meva primera novel·la que creua els Pirineus, i ho fa amb la fornada de llibres que inaugura una col·lecció de thrillers de l'editorial Hachette, una de les grosses, no em puc queixar. Aquí dalt veieu la portada que tindrà el llibre, més fosca i "adulta" que la catalana (que se centrava en els protagonistes del darrer capítol, mentre que aquesta va sobre el personatge misteriós del primer). No va adreçada al públic del crossover, així que té lògica el canvi.

La contraportada encara m'ha fet més gràcia, sobretot per l'entusiasta frase dels meus editors que tanca el text: Salvador Macip est déjà perçu comme l'hériter de Lovecraft, Ray Bradbury ou encore Philip K. Dick. Una mica exagerat potser, però sí que menciona una sèrie de referents que tenia present quan escrivia la novel·la.

Hachette està ja preparant la promoció de Black Moon Thriller, el segell que estrenen Hipnofòbia i cinc novel·les més, com veieu aquí sota. La presentació oficial serà al març, coincidint amb el Saló del Llibre de París. Aquest any, Barcelona és la "convidada d'honor". Sembla que s'ha intentat evitar la polèmica que hi va haver a la fira de Frankfurt fa uns anys quan fan convidar la "literatura catalana" i els escritors castellans que viuen a Catalunya van quedar-ne lògicament fora. Aquest cop, amb una clara referència geogràfica (i no cultural), hi cabem tots, no cal barallar-se. Fins i tot jo, que ni sóc de Barcelona, ni hi visc, ni l'he fet servir mai com a escenari a cap de les meves novel·les (tot i que, sí, ho admeto, hi vaig viure més de 20 anys, i això em deu donar una mica del pedigrí necessari).

L'Institut Llull participa en l'organització de l'esdeveniment, com era d'esperar, tant econòmicament com seleccionant els autors que hi han d'anar a representar la ciutat. El llistat de convidats té poques sorpreses. T'hi trobes l'esperada barreja de patums, autors consagrats, autors que venen molt... i jo, que no encaixo en cap d'aquestes categories. Dec la meva entrada d'última hora a l'alineació sobretot a la insistència de Hachette, que no va voler sentir excuses per no tenir el "seu" autor català allà en persona en unes dates tan assenyalades per a ells, i per això ara figuro a la plana oficial de la fira al costat de la resta d'autors seleccionats.

Ja només em queda comptar els dies pel viatge. El darrer cop que vaig trepitjar la Ville-Lumière va ser en un cap de setmana romàntic fa més de vint anys. Espero poder convèncer la mateixa noia (ara ja senyora) perquè m'hi acompanyi també aquest cop...

Una mena d'aniversari

Fa no gaire va caure a les meves mans la còpia d'un plana d'un llibret editat a la meva escola, on es recollien textos d'alumnes de diferents generacions. Curiosament, un d'ells era meu, el que veieu aquí dalt, i anava sobre unes colònies que vam fer a cinquè de bàsica, ara fa, buf, 32 anys. Em va fer gràcia el salt al passat i em van venir al cap un munt de records...

Més gràcia encara em va fer que el text de sota fos precisament d'una nena que uns deu anys després acabaria sortint amb mi. Avui fa 22 anys exactes d'aquella primera cita, i la nena cronista que no sabia escriure self-service ara és, entre altres coses, la mare del meu fill de cinc anys. 

Així doncs, feliç aniversari per a nosaltres. I bon any nou per a vosaltres!