divendres, 27 de març del 2020

¿Com es gestiona una pandèmia? +Bonus tracks

La pregunta sencera seria: ¿com es gestiona una pandèmia en una societat globalitzada i hiperconnectada on et pots plantar a l’altra punta del globus en poques hores i on la informació, també la falsa, es transmet a la velocitat d’un clic? Una resposta podria ser que no en tenim ni idea perquè és el primer cop que ens trobem en una situació així. Però no és del tot cert que el Covid-19 ens enganxi per sorpresa. El 2009 ja en vam viure un simulacre amb la grip porcina, un virus nou que també va córrer com la pólvora. No hem sabut aprofitar aquesta dècada de tranquil·litat per dissenyar un pla d’acció global contra pandèmies, coordinat per una sola entitat guiada pels millors experts, que hauria sigut l’ideal. A manca d’això, hem hagut de deixar la resposta a mans de cada govern. I aquí és on comença el drama.

Visc al Regne Unit, i quan Boris Johnson va anunciar el seu petit experiment de darwinisme social (deixem que la gent s’infecti i els que sobrevisquin generaran una immunitat de grup que frenarà els contagis), els meus amics em van contactar esparverats. Els vaig tranquil·litzar: era una estratègia amb cert sentit però insostenible a curt termini. Es podria fer amb una malaltia que progressa a poc a poc, però deixar que la covid-19 avanci al seu ritme saturaria ràpidament els hospitals, que seria nefast. Vaig pronosticar que abans de dues setmanes hauria de canviar de tàctica. Només va tardar uns dies.

Si jo, amb coneixements sobre el tema però sense experiència en epidemiologia o salut pública, vaig veure-hi ràpidament el problema, ¿com és que els assessors del primer ministre no se’n van adonar? Segur que ho van fer, però per sobre les raons tècniques s’haurien d’imposar les polítiques (el gran ego de Johnson, la necessitat de marcar múscul davant dels europeus...). A l’altra banda de l’Atlàntic, la situació va ser similar: Trump, sempre impermeable a la ciència, perdia un temps preciós assegurant que tot estava controlat i adoptant mesures sense lògica (¿impedir que aterrin vols d’Europa però no del Regne Unit?), com sempre pensant abans en l’economia del país que en la salut dels ciutadans.

Un líder intel·ligent reconeix les seves limitacions, s’envolta d’experts i, sobretot, se'ls escolta. Per desgràcia, molts governants avui en dia obvien una o més d’aquests passes, i ara paguem el preu de posar aquests irresponsables a dirigir països. Són comportaments perillosos quan prendre decisions de vida o mort amb celeritat.

És normal que en situacions com aquestes hi hagi dubtes. Encara discutim, per exemple, si tancar escoles té un impacte rellevant. El Center for Disease Control and Prevention dels Estats Units recomana no fer-ho, basant-se en dades de l’Àsia, però la majoria d’estats han tirat pel dret. Haurem d’esperar a analitzar les xifres per saber quina era l’opció adequada. En canvi, altres accions les tenim clares. Aïllar com abans millor els focus principals i tancar països funciona molt bé. Ho hem vist a Singapur, Taiwan i Hong Kong que, malgrat estar ben a prop de l’epicentre, han aconseguit salvar-se de la pandèmia. ¿El secret? Una actuació ràpida i contundent imposant quarantenes i confinaments i controlant fronteres. A Itàlia ha passat el contrari: sense contenció, la població infectada del nord es va estendre per tot el país, i amb ells el virus.

Malgrat les evidències, a molts dirigents encara els tremola el pols. Boris Johnson mateix no sabia què fer amb un Londres que se li estava omplint de virus més ràpid del que li agradaria. La seva estratègia inicial de demanar que la gent no anés als pubs però no tancar-los resumeix bé aquesta indecisió. L’equilibri que han de mantenir els líders entre seguir les recomanacions científiques i no paralitzar el país més del necessari els fa ser massa prudents. Per sort, el virus va retardat al Regne Unit unes setmanes respecte al sud d’Europa, per això molts van entrar en modus confinament fins i tot abans que el Govern ho ordenés. Potser aquesta reacció ciutadana compensarà en part les vacil·lacions dels polítics.

Quan acabi el pic d’infecció i comptem les víctimes de cada país, podrem valorar millor la gestió que se'n ha fet. Serà un bon moment de retirar-li la confiança als polítics que no hagin sabut prendre bones decisions durant la crisi. Perquè el millor que podem fer els ciutadans per lluitar contra les pandèmies és posar-nos a les mans dels líders adequats.

[Publicat a El Periódico, 25/03/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACKS:

- Una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio per parlar de pandèmies passades i futures.
- Una anàlisi a El Balcó de la SER sobre com s'ha gestionat la pandèmia.
- Una entrevista al Tot es mou de TV3

dissabte, 21 de març del 2020

Bloguejar en temps del coronavirus

Començo avui un auto-confinament (en Boris Johnson no l'ha decretat, però han tancat la universitat i ja no podem anar als laboratoris) que, com el vostre, no sé quan durarà. Com que estem veient el que pasa al sud d'Europa, la gent s'ha conscienciat (i espantat) abans. Potser això ens ajuda a controlar-ho millor. Veurem.

Mentrestant, porto uns dies que he recuperat la meva vessant de "expert" en tema de microbis, que m'havia guanyat després de publicar dos llibres sobre el tema (el primer dels quals es reedita la setmana que ve, després d'un temps d'estar descatalogat), gràcies també en part a haver estat més actiu (i crític) a twitter. La conseqüència ha sigut unes quantes contribucions mediàtiques. Us en penjo les més significatives, per si em voleu sentir/llegir parlant sobre els que considero que son els punts clau de la pandèmia i la seva gestió.

- A Efe em van entrevistar i vaig aprofitar per demanar una línia d'acció coordinada per fer front a la crisi. 

- A la Cope vaig criticar com s'havia gestionat la crisi els primers dies. 

- Al Huffington Post vam parlar de què s'estava fent bé i malament, i després vam teoritzar sobre quan pot durar el confinament.

- A El Economista vam discutir com sobreviu el virus a diferents superfícies.

- A El Confidencial vaig parlar de què passarà després de la pandèmia.

- Al blog de la UOC vam relacionar la gestió de les pandèmies amb la salut planetària, un concepte relativament nou que cada cop tindrà més rellevància en com ens enfrontem a reptes globals.

- A l'ARA, en Xavier Bosch em discutia les dimissions que vaig demanar per twitter en sentir unes declaracions per mi irresponsables d'en Pedro Sánchez, tot i que en el fons ho veia com jo.

- A El País vaig publicar un extens reportatge sobre altres epidèmies que han arribat a terres catalanes i com van afectar les nostres vides (perquè a vegades sembla que la de la covid19 sigui la primera!).


- A l'ARA soc un dels científics que discuteix com s'està portant el confinament i l'aïllament, junt amb Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet, entre altres.

- A El Punt Avui, parlo de pel·lícules apocalíptiques i víriques (amb detalls aquí) amb el Bernat Salvà.

- A Mètode parlem de com s'ha de comunicar en temps de crisi com aquests.

- Al Diari de Tarragona analitzava què s'està fent malament i què podem canviar.

- Aquí parlem de les diferències de mortalitat entre comunitats autònomes, al diario.es.

- I aquí , aquípodeu veure prediccions sobre la durada de la pandèmia i crítiques a com s'està portant.

- Finalment, vaig participar a À Punt en un programa sobre el coronavirus, just després que el President Puig fes la seva intervenció. Aquí en teniu dues mostres:

dijous, 12 de març del 2020

Covid-19: sobretot, molta calma

Estava dubtant si parlar de la Covid-19, perquè la situació em causa un cert ‘déjà vu’: podria aprofitar textos que vaig escriure sobre la pandèmia de grip porcina del 2009 i no es notaria gaire, perquè malgrat que es tracta de virus diferents, ens han afectat i hi hem respost de manera semblant. Però no faré trampes i em centraré en alguns aspectes de la situació actual que trobo rellevants, amb el coneixement que em dona haver treballat amb virus i haver escrit un parell de llibres de divulgació sobre microbis i epidèmies.

Encara no coneixem bé el SARS-CoV-2 (el virus que causa la malaltia similar a la grip anomenada Covid-19). Sabem que s’escampa ràpidament (en part perquè els malalts són contagiosos durant una llarga fase sense símptomes) i que té una mortalitat mitjana relativament baixa, segurament menor del 2% (per tenir perspectiva: 20 vegades més que el 0,1% de la grip estacional, però molt menys que el 50% de l’Ebola). A més, podria ser que es quedés amagat en algun lloc de l’organisme, com fa el VIH, i rebrotés quan el pacient ja s’ha curat. Si sumem aquests factors, més les nombroses incerteses, hi ha motius de sobra per ser cautelosos. Però no per viure amb la por al cos.

Si cada cop que comença la temporada de grip estacional les autoritats publiquessin el nombre de contagis detallats i els diaris preparessin gràfics que seguissin com s’estén la infecció i quantes morts causa, els moments de pànic que s’estan vivint ara es repetirien cada hivern. Aquestes dades són molt importants, sobretot quan ha aparegut un microbi desconegut, però des del punt de vista del control sanitari, no del de l’usuari. La transparència és essencial (fins i tot els xinesos ho han après, després que el SARS es magnifiqués per culpa dels intents d’amagar-la), però també ho és com es transmet la informació. Hi ha dades que, si es donen al públic, amplificats per uns mitjans àvids de notícies que atreguin lectors, no aporten cap benefici i, en canvi, poden fer mal. Un exemple: la fal·lera per acaparar mascaretes (que, recordem-ho un cop més, no serveixen per evitar que et contagiïs) ha fet que s’esgotin a molts llocs. La gent que realment la necessita per altres motius (personal sanitari, immunodeprimits...) ara no en té prou i haurà de córrer uns riscos innecessaris.

Una cosa que haurien de tenir sempre en compte les autoritats és el poder de l’estupidesa humana, una resposta habitual i natural (i més contagiosa que un virus) que exhibim pràcticament tots quan ens deixem portar per la ‘saviesa’ de la massa en moments de crisi. A la universitat he vist més d’un cop com els estudiants confien més en rumors que en la informació que els passem els professors. Si una població altament educada i acostumada a contrastar fonts d’informació es deixa endur fàcilment per la irracionalitat quan està sota pressió, és fàcil entendre què passa en entorns menys preparats. Comunicar amb molta cura els temes de salut són deures que tenim encara pendents tant els científics com els polítics i els mitjans.

Les conclusions que podem treure el 2020 són les mateixes que el 2009. La més important: quan apareix un virus nou cal una resposta ràpida i coordinada fins que entenguem l’abast de la malaltia que causa. El que han fet les autoritats, des de les xineses a l’OMS, no és exagerat, sinó adequat. Algunes coses es podrien polir, sens dubte, però m’ha semblat que s’han evitat alguns errors antics i s’ha actuat amb més fermesa. El que no ha millorat ha sigut la gestió pública de la crisi, que ha tornat a crear desconcert, desconfiança i paranoia. Sempre hi haurà alguna persona que creurà que tot plegat és un complot, però el que hem d’aconseguir és que aquest punt de vista es mantingui marginal i la gent faci cas els que en saben. Per a això cal que hi hagi una estratègia de comunicació coordinada i raonada, si pot ser amb una sola font d’informació (potser l’OMS mateixa) secundada i amplificada per totes les autoritats i mitjans.

No crec que ningú dubti que, avui en dia, les malalties infeccioses són un problema global. Comencen en un racó del planeta, però el nostre estil de vida fa que s’estenguin com la pólvora. Les pandèmies seguiran sent freqüents, els entesos ho diuen, i hem d’aprendre de cada incident per a què el proper cop les coses ens surtin més bé. Perquè potser un dia apareixerà el virus perfecte, altament mortal i fàcil d’escampar, i llavors no tindrem temps de pensar-nos-ho gaire. De moment, mantinguem la calma i escoltem només els experts.

[Publicat a El Periódico (9/2/20). Versió en castellà.]

diumenge, 8 de març del 2020

Unes quantes coses per celebrar el #8M #IWD2020

El bloGuejat s'uneix avui a les reivindicacions del Dia Internacional de les Dones amb aquesta foto de la celebració que vam fer divendres a la universitat de Leicester per reclamar la igualtat de les dones en la ciència (els meus companys i jo amb els braços fem el signe d'igual, per si no es veu prou clar)...

...i també amb aquesta reivindicació que vaig fer a la ràdio el mateix divendres, aprofitant que parlàvem del malbaratament de menjar (escolteu-ho, les dades son sorprenents).

Ja que som aquí, us penjo altres coses que han anat sortint aquests dies. A la ràdio hem parlat de bacteris que mengen CO2, per què es moren les abelles, la relació entre la gana i la son (amb una aparició estel·lar del cànnabis) i per què els cabells es tornen blancs després d'un trauma.

Mentrestant, a l'ARA he parlat de per què els homes tenim més risc de càncer (spoiler: el maleït crtomosoma Y sembla que en té la culpa) i del fet que la crisi climàtica fa trenta anys que es va predis encertadament.

I finalment, un parell de col·laboracions a altres blogs. Una és a El biblionauta, blog consagrat a la CF en català, on proposa que la literatura juvenil no existeix. L'article va generar un debat interessant a les xarxes.

L'altre és la meva contribució a l'últim Dia Mundial del Càncer, que va aparèixer al blog dels estudis de Ciències de la Salut de la UOC. Aprofito per comentar-vos que he començat una col·laboració amb la UOC i m'he incorporat com a professor i investigador de Ciències de la Salut, cosa que m'obligarà a fer més sovint que fins ara el viatge Leicester-Barcelona.