dimarts, 26 de juny del 2018

Vint anys lluny de casa

Escric aquestes paraules des d’un avió. Com que n’he hagut d’agafar molts, he desenvolupat l’habilitat de bloquejar el que passa al meu voltant. Puc treballar enmig de gent que arrossega maletes d’una banda a l’altra o en una cabina lowcost on amb prou feines puc recolzar el portàtil sobre la falda. Cap problema. El meu poder és ser un emigrant crònic, un més d’una generació que, a finals de segle, va sortir del país per veure món i adquirir experiència, i després no va trobar les condicions adequades per tornar.

Ens han anomenat “cervells fugats”, un nom massa presumptuós per descriure que hi ha dos nivells d’emigració. Un, el dels qui no tenen més opció que fugir endavant. L’altre, el dels professionals que busquen alternatives laborals. Als segons ens reben amb braços oberts perquè som una població especialitzada que contribueix a la riquesa cultural i material del país d’acollida. No em puc queixar del tracte que he rebut al llarg dels vint anys que porto a la diàspora, primer a Nova York i després a Leicester, almenys fins l’arribada d’un brèxit que amenaça amb esborrar aquests privilegis.

De moment continuarem treballant, agafant avions per tornar a casa a veure amics i família, a acumular la vitamina D que els núvols britànics ens escatimen, a mantenir els contactes laborals, a regar les arrels que mai no hem arribat a tallar. Continuarem fent créixer l’hereu a cavall de dues cultures, fent-li entendre que els seus pares no tenen reina ni saben jugar a criquet, com els dels seus amics, però que venen d’un país petit i lluitador que té una història igual de llarga i interessant que la del lloc on vivim, i que això fa que la seva infantesa sigui més rica. Li continuarem parlant de Ricard III i de Guifré el Pilós, de la Union Jack i de les quatre barres. I enmig d’aquesta esquizofrènia banyada d’enyorança, continuarem sentint-nos especials i afortunats de poder viure una aventura que qui sap quan acabarà, però que de ben segur que ens ha convertit en millors persones.


[Aquest escrit es va publicar al número 308 de la Revista de Girona.]

dimarts, 19 de juny del 2018

Mesures d’intel·ligència i prediccions d’èxit

A la universitat de Stanford, als anys seixanta, el psicòleg Walter Mischel va dur a terme el famós “test del marshmallow” que mesurava la capacitat d’entendre el concepte de gratificació ajornada, o ser capaç de resistir la temptació per obtenir un benefici major a mig termini. Va agafar nens d’entre quatre i sis anys i els va oferir una llaminadura (normalment un núvol de sucre). Si aguantaven quinze minuts sense menjar-se-la, se’ls retribuïa doblant-ne la dosi. La majoria de subjectes eren capaços d’esperar per poder rebre dos marshmallows, tot i que els costava controlar-se. Això demostra que els humans, des de molt aviat, entenem que una recompensa immediata no és sempre la millor opció i podem optar per ignorar-la, una cosa que va en contra dels instints animals més bàsics.

Més interessants encara van ser estudis posteriors, fets pel mateix Mischel i altres científics als anys 90, en els quals relacionaven la capacitat d’aguantar un temps determinat sense menjar-se la llaminadura amb l’èxit social que tindria la persona. Segons aquests articles, els nens que podien d’esperar més estona el premi gros es convertien en adolescents amb menys problemes de comportament i més capacitat d’aconseguir els seus objectius. 

Això té una implicació interessant: seria una manera indirecta de mesurar l’impacte de les capacitats intel·lectuals infantils amb la posició adulta en l’escala socioeconòmica. Tenint en compte com és de difícil quantificar aquests factors (una crítica habitual és que els tests d’intel·ligència només mesuren com ets de bo resolent tests d’intel·ligència, no com t’anirà a la vida), la prova del marshmallow seria una eina força única. Però un article publicat fa unes setmanes per científics de la New York University ha rebaixat aquestes correlacions, després d’intentar ampliar els estudis de Mischel i veure que la relació entre la força de voluntat dels nens i el seu futur no era tan forta com es pensava. Altres elements relacionats amb la intel·ligència, a part de l’autocontrol, també jugarien un paper clau en el triomf. 

Una manera diferent d’estudiar-ho podria ser mirar l’organització neuronal de les criatures. Un estudi recent diu que les persones més intel·ligents tenen uns circuits cerebrals més ben organitzats, cosa que els permet processar la informació d’una manera més eficient i usant menys recursos. És a dir, les imatges mostren que el seus cervells tenen menys densitat de connexions entre neurones i treballen menys, al contrari del que podria semblar lògic. Si es confirma, podríem usar tècniques per mesurar l’arborització dendrítica a la substància grisa, que seria una aproximació més acurada i objectiva a l’elusiu quocient intel·lectual. Amb aquestes dades, i un cop controlat l’impacte de l’entorn, potser sí que podríem comprovar si una major capacitat mental dels nens té un vincle directe amb l’èxit futur, com suggerien les conclusions de Mischel.

Els estudis de l’impacte de la intel·ligència són apassionants però complexes, i caldrà molta cura per assegurar-nos que són correctes i evitar que es malinterpretin. Ja ha passat altres vegades. Sense anar més lluny, fa poc vaig veure a Twitter que algú citava un fragment d’unes declaracions meves per justificar que “els negres eren menys llestos”. El que havia dit, que naturalment no té res a veure, és que hi ha poca recerca en el camp de les diferències intel·lectuals i les races, però no perquè s’intentés amagar cap dada políticament incorrecta, sinó sobretot per la dificultat per definir tots dos conceptes. Si ja costa mesurar la intel·ligència aïllada de factors socioeconòmics, encara és més complicat parlar de races, un terme antiquat que es basa principalment en el color de la pell, i que té poc sentit ara que sabem que els grups ètnics, definits per similituds genètiques més que no d’aparença, són nombrosos i de marges molt difuminats.

És precisament per això que treballs com els de Mischel són polèmics i molts científics prefereixen no aprofundir-hi: hi ha massa paràmetres que poden distorsionar les conclusions i massa gent esperant qualsevol bri d’informació que els permeti aferrar-se a algun ideal retrògrad. Però tot i això, seria important esbrinar, a nivell global, quin percentatge del nostre destí està determinat per les cartes que ens donen els gens i quin per l’entorn. Sobre els primers hi tenim poc a dir, però podem incidir molt sobre les condicions que permeten nodrir intel·lectualment un infant per poder assegurar-li un futur millor.

[Publicat a El Periódico, 16/6/18]

dissabte, 16 de juny del 2018

Una mica de ciència pel cap de setmana


Per anar llegint o escoltant a l'hora de la migdiada... Aquí una entrevista que em van fer al diari Segre i després un parell de ràdios: aquí parlo de tatuatges electrònics que ens poden acostar als cíborgs i aquí de com els humans encara evolucionem (i ens podríem convertir en amfibis!). Bon cap de setmana a tots.

dimecres, 6 de juny del 2018

Ja a les llibreries: Rescat a Katxatxof


Acaba de publicar-se el darrer volum de la col·lecció Sóc un animal, que he fet amb el Lluís Llort, amb fantàstics dibuixos del Sergi Càmara. L'arc que teníem pensat arriba a la fi amb el quart llibre, Rescat a Katxatxof. Ens ho hem passat molt bé escrivint aquestes històries esbojarrades d'un nen que es converteix en animals, amb tots els seus amics i enemics ficant-hi cullerada... tant que els trobarem molt a faltar! Ha sigut la meva primera sèrie per aquesta franja d'edat i l'experiència ha sigut enriquidora, o sigui que no descarteu que en vinguin més en el futur... Si teniu a prop nanos d'entre set i deu anys, penseu en el Sóc un animal quan s'acosti el sant o l'aniversari. Us ho agraïran.