dimecres, 18 de maig de 2022

L'ètica de les crisis

Tothom coneix la llegenda de la penicil·lina. És el 1929 i Alexander Fleming té instal·lat el seu laboratori en un soterrani d’un hospital anglès. Un dia, en tornar de vacances, es troba un cultiu de bacteris contaminat amb un fong i, enlloc de llençar-lo, l’observa amb atenció i s’adona que, al voltant de l’invasor, hi ha un cercle de seguretat on els bacteris no hi creixen. Dedueix que el fong secreta una substància que manté els seus enemics a ratlla i decideix anomenar-la penicil·lina.

Potser no és tan conegut que aquest descobriment ja s’havia fet mig segle abans, tot i que havia passat desapercebut. O que, malgrat que Fleming normalment s’emporta la glòria, qui tenen el mèrit d’haver aconseguit que la penicil·lina es convertís en el primer antibiòtic d’ús massiu son Howard Florey i Ernst Chain, que van desenterrar la troballa de Fleming gairebé una dècada després i van entendre la utilitat mèdica que podia tenir.

Fem un salt al 1940. Europa està en guerra i, com sempre havia passat, estan morint més soldats per infeccions que per culpa de les bales. Algú al govern britànic veu un article que Florey i Chain acaben de publicar a la revista Lancet, on descriuen un experiment en ratolins infectats amb estreptococ: els que havien sigut injectats abans amb penicil·lina sobreviuen, mentre que els seus companys es moren en menys de 24 hores. A partir d’aquell moment, la penicil·lina es converteix en un secret d’estat, tan protegit com els esforços per construir una bomba atòmica, perquè els polítics s’adonen que pot ser una clau per guanyar la guerra. Només cal trobar la manera de fabricar-ne suficient quantitat.

No és fàcil però, amb l’ajut dels americans, i fent una espectacular inversió d’esforços i diners superada només per la cursa per crear la vacuna contra la covid-19 vuit dècades després, en qüestió de quatre anys els aliats n’estaran produint més d’un bilió de dosis. Però, mentrestant, no n’hi ha per tothom que en necessita, i aquí és on topem amb la realitat. Com prioritzem la distribució d’un fàrmac escàs que té la capacitat de salvar vides?

La primera part de la tria és relativament fàcil: el que el món necessita és soldats, per tant, es decideix que l’antibiòtic inicialment només estarà disponible per a usos militars. Milers de civils que podrien haver-se curat d’infeccions mortals (dones, nens, gent gran) han de cedir el seu lloc als homes joves que han d’aturar els avenços de Hitler. Però la penicil·lina que arriba a Europa de les farmacèutiques americanes continua sent insuficient. Cal filar més prim. I aquí Churchill pren una decisió que pot semblar sorprenent: els antibiòtics es donaran abans als soldats que pateixen sífilis i gonorrea, dues malalties venèries incapacitants i molt esteses, però no mortals (si més no a curt termini), que no als ferits. Pensant-hi bé, la lògica és innegable. Un ferit és molt possible que no pugui tornar al front quan surti de l’hospital. En canvi, un cop eliminades unes inoportunes purgacions, el soldat està a punt per continuar sent carn de canó. I així, la vida d’un que ha rebut un impacte de bala defensant la llibertat i la democràcia passa a ser menys important per la pàtria que la de qui ha caigut en acte de servei en una casa de barrets. Fa feredat.

Es podria estudiar la distorsió que pateix la moral humana en temps de crisi. De fet, ja hi ha una disciplina que estudia l’ètica en temps de pandèmia, anomenada pandètica. En els moments àlgids de les primeres onades de covid-19, en alguns sistemes sanitaris saturats es van haver de prendre decisions similars a les de Churchill, tot i que amb resultats potser menys cínics, per decidir com es distribuïen uns recursos que no arribaven a tothom. Per molt que ens horroritzi, és inevitable, si més no quan no hem fet els deures i no ens hem preparat per fer front a problemes de salut d’aquesta mena. Potser a la propera pandèmia ja n’haurem après.

També és èticament dubtosa la decisió de pretendre que la pandèmia s’ha acabat i tornar a la normalitat, i això potser no ens semblarà tan obvi. Però amb un virus cada cop més contagiós (les subvariants BA.4 i BA.5 de l’òmicron ho son molt) i encara agressiu (hi ha menys morts sobretot perquè estem vacunats, no perquè el virus ara sigui lleu), no fer res per protegir-nos-en posa en perill el sector més vulnerable de la població, sobretot a mida que la immunitat va decaient (els anticossos no duren per sempre). Quan algú ho estudiï d’aquí vuitanta anys, potser també es posarà les mans al cap.

[Publicat a El Periódico, 16-05-22. Versió en castellà.]

dilluns, 25 d’abril de 2022

Post post-SantJordi

Aquest Sant Jordi va marcar el retorn a la normalitat (deixem de banda el fet que la pandèmia segueix en marxa) i es va poder viure de nou una festa com les d'abans... marcada per una climatològia erràtica que va causar molts estralls amb pluja intermitent i, sobretot, pedregades inesperades i un vent huracanat que no parava. Malgrat els drames que es van viure a les parades i les nombroses pèrdues que hi va haver, que per a algunes editorials i botigues pot ser un cop molt dur, la sensació general va ser positiva, de ganes de recuperar el temps perdut. La gent no es va quedar a casa en veure els núvols, com hagués fet en un any normal, i els carrers estaven plens malgrat les inclemències metereològiques. Moltes ganes de festa també entre els autors i editors, que feia temps que no podien fer una celebració d'aquesta mena. Com és costum al bloGuejat, us penjo algunes de les fotos que vaig fer durant el dia pels carrers de Barcelona a tall de resum de la jornada. Començo amb aquest selfi al Saló de Cent on es va traslladar aquest any el tradicional esmorzar d'escriptors. Un marc incopmparable però poc adequat per a la típica interacció informal entre la gent del gremi (estàvem tots asseguts escoltant discursos com si estiguessim en una escola...). Quan va arribar l'hora dels famosos xuixos, els qui teníem firmes a primera hora ens vam quedar sense possibilitat de tastar-los i xerrar una mica amb els coneguts.

El millor del Sant Jordi és sempre torbar-se amb els amics (i fer-ne de nous!). A la primera parada vaig poder xerrar una estona amb en Llort, co-autor i amic, i el Sergi, booktuber i amic, mentre la gent s'anava despertant i començaven les firmes. 


A primeres hores del matí lluïa un sol espectacular i el passeig de Gràcia estava a rebentar. Tot pronosticava una jornada històrica (ho va acabar sent, però per altres motius...). Al selfi típic amb la multitud de fons hi surto amb en Manel Esteller, amb qui compartia signatures gràcies al llibre que havíem publicat feia uns mesos.

 
La primera pedregada ens va enganxar anant d'una signatura a una altra, i amb prou feiens si ens vam poder aixoplufgar mentr esperàvem que es calmés una mica. Però vam tenir sort, perquè molts d'altres estaven encara a les parades i van haver de tapar-se com van poder. El vent va contribuir a crear caos i tombar tendals, i la quantitat de llibres qeu van quedar danyats va ser immensa. Nosaltres vam tenir més sort encara perquè la següent signatura era en una llibreria, i la vam poder fer a dins, mentre a fora encara diluviava. Al costat hi teníem un actor de televisió amb una cua immensa, però ell no pot dir que va signar llibre a una consellera (moltes gràcies a la Gemma Geis per venir a donar suport als científics en un dia com aquest!).

Al final del dia encara ens va quedar energia per passar-nos per alguna festa, saludar a polítics, periodistes i cantants de rock, intercanviar les experiències del dia amb els del gremi, sopar amb els amics escriptors i arrossegar-nos cap a casa. En algun moment, jo també vaig poder fer el meu Sant Jordi particular i comprar-me uns quants dels llibres que tenia a la llista. Ja tinc lectures per una temporada. Espero que la vostra diada anés bé... i que no deixeu de comptar llibres tot l'any!


divendres, 22 d’abril de 2022

Firmes de Sant Jordi

Tot i que no trec novetat per aquest Sant Jordi (però tinc un llibre que veurà la llum d'aquí poc), demà em trobareu a Barcelona signant Una porta s'obrirà amb el meu company d'aventura, en Manel Esteller. Si voleu passar a saludar, ens trobareu aquí:



dimecres, 20 d’abril de 2022

Tota la humanitat en un genoma

La primera revolució científica del segle XXI va ser genètica, marcada per l’anunci l’estiu del 2000 que s’havia llegit tot l’ADN humà. Això va donar pas al que s’ha conegut com l’era post-genòmica, en la qual els avenços en molts camps han sigut exponencials gràcies a poder usar com a fonament aquest primer esborrany del genoma humà.

Perquè es tractava d’això, d’un esborrany. La informació, disponible a partir del 2001, no era completa, però políticament calia un cop d’efecte per donar per enllestit el Projecte Genoma Humà, que s’havia ideat als anys 80 i iniciat el 1990, sobretot per protegir les dades de la iniciativa privada que, en paral·lel, anava avançant a tota velocitat. L’abril del 2003 es va dir que, ara sí, ja teníem el genoma llegit del tot i es podia donar oficialment per acabat el projecte.

Però tampoc era ben bé així. A les bases de dades públiques hi havia la major part de la seqüència d’unitats que formen un genoma, sí, però no es va poder considerar (gairebé) completa fins la versió del 2017. I encara llavors quedaven forats substancials per omplir, degut a problemes físics (l’ADN s’estructura en forma de cromosomes, el centre i les puntes dels quals son molt difícils de llegir, i algunes zones son poc accessibles, per com estan “empaquetades”) o purament tècnics (parts del genoma tenen moltes repeticions, fins i tot de gens sencers, la qual cosa també en dificulta la lectura). No ha sigut fins fa unes setmanes que, gràcies als avenços tecnològics dels darrers anys, s’ha pogut acabar el 8% del genoma que no estava disponible, més el cromosoma Y sencer, que era l’altra part important que faltava des del principi.

Hi ha un detall que cal tenir en compte. Parlem del genoma humà, com si fos una informació que compartim tots els individus de l’espècie, però sabem que, precisament, el que ens fa únics és el nostre ADN. Així doncs, de qui és la informació que hi ha a les bases de dades? De ningú: és el que es diu un genoma de referència (nom en codi GRCCh38), muntat a partir de mostres de donants anònims, tant homes com dones. 93% de la informació d’aquest trencaclosques de genomes ve de només onze donants (el 70%, de fet, d’una sola persona). El resultat, és clar, és esbiaixat. Concretament cap als caucàsics que es troben a la zona del nord de l’estat de Nova York, que és d’on van sortir la majoria de voluntaris.

Això és un problema perquè, a part de les diferències personals, els nostres genomes tenen similituds entre els individus del que anomenem grups ètnics (una definició actualitzada i més intricada del concepte obsolet de “raça”). Per tant, si estem usant el genoma publicat com a referència per a estudis biomèdics, probablement ens estem perdent detalls importants, degut a la nostra diversitat. Per exemple, el 2018, en un treball que analitzava l’ADN de donants d’origen africà va descobrir una regió del genoma de 300 milions d’unitats que no quadraven amb res conegut: a les bases de dades, aquesta variació ètnica simplement no existia.

Aquest biaix eurocèntric té implicacions pràctiques. Imaginem que fem servir informació genètica per decidir quin fàrmac li funcionarà millor a un malalt. Això és el que s’anomena medicina personalitzada (es podria considerar una altra revolució científica del segle XXI, encara als seus inicis), i cada cop serà més present, tant a l’atenció primària com als hospitals. Si les dades que tenim per comparar parteixen de mostres de genomes caucàsics, és poc probable que les conclusions serveixin igual a l’Àfrica o a Àsia, on els grups ètnics tenen peculiaritats pròpies diferents a les europees.

El repte iniciat amb el Projecte Genoma Humà, doncs, no està encara enllestit. Ara caldria afegir a la referència tantes variants com sigui possible, una mena de “pangenoma” que serveixi com a punt de comparació a qualsevol racó del mon. Ja hi ha una iniciativa que s’ha posat en marxa amb l’objectiu de llegir l’ADN de 350 persones d’ètnies diferents. No serà senzill. Però encara és més complicat entendre tota la informació que obtenim d’aquests projectes genòmics. Saber lletrejar una paraula no vol dir que automàticament en comprenguem el significat. Ens queda per descobrir les funcions de molts gens, com s’activen i desactiven, com interaccionen entre ells, com es regulen... Una feinada que segurament anirem completant al llarg de les properes dècades, fins que aprenguem tots els misteris que s’amaguen en els gens. Què serem capaços de fer amb aquest poder immens és una altra història.

Publicat a El Periódico, 18/4/22. Versión en castellano.]

dilluns, 11 d’abril de 2022

Deu anys d'articles

La setmana passada (el 6 d'abril) va fer deu anys del primer article que vaig publicar al diari ARA (el teniu aquí al costat). Des de llavors, he continuat publicant-ne regularment, més o menys a ritme d'un parell al mes. Un any abans ja havia començat a escriure el meu article mensual per a El Periódico (que també continua encara), però aquell és més d'opinió, malgrat que giri al voltant de la ciència. El que faig a l'ARA, en canvi, és divulgació pura i dura, i m'ha servit per anar afinant les meves habilitats per explicar coses complexes de la manera més entenedora possible, que després he explotat en els deu llibres de divulgació que he publicat i en diversos programes de ràdio. 

Tot això m'ha preparat per aquests dos últims anys a primera línia informativa de la pandèmia, on m'ha tocat fer divulgació d'urgència per intentar ajudar a entendre què estava passant. Sempre dic qeu la divulgació és part de la feina del científic, i jo he tingut la sort que mitjans com l'ARA i El Periódico m'han donat l'altaveu necessari per a poder-la fer i que arribi al màxim de públic possible. Sempre els estaré agraït (en el cas de l'ARA, al Carles Capdevila per donar-me l'oportunitat, a l'Esther Vera per renovar-me-la i als dos caps de secció que he tingut, la Mònica López i el Toni Pou, per editar-me). I a vosaltres per llegir-me, és clar!


dijous, 7 d’abril de 2022

Pensant en el futur en el Dia Mundial de la Salut

Avui és el Dia Mundial de la Salut, que és una bona excusa per parlar de quins reptes de salut seran importans en el futur. A la UOC m'han fet aquesta entrevista parlant del tema, que podeu escoltar sencera en aquest vídeo:

Que tot el que hem passat (i estem passant encara) amb la pandèmia ens serveixi almenys per preparar-nos millor per a la propera crisi.

dijous, 24 de març de 2022

Visions del futur

Una pregunta que s’ha fet als experts mil cops aquests darrers dos anys és quan s’acabaria la pandèmia. Cap ha encertat la resposta: la pandèmia ha arribat a la fi quan ens n’hem atipat. Tant se val que el número de contagis i les xifres de morts continuïn elevades: hi ha països que han decidit passar full col·lectivament i proclamar que s’ha gripalitzat la covid. Em recorda la foto de George W. Bush somrient sota una banderola gegant que deia mission accomplished després de proclamar la victòria a la guerra d’Iraq el 2003 (tots sabem què va passar a continuació). Que la realitat no t’espatlli un bon eslògan. 

El cop de gràcia a la covid ha sigut que els mitjans els ocupin ara majoritàriament les notícies de la guerra a Ucraïna, que amoïna més als ciutadans que no pas una infecció respiratòria que ens ha esgotat la paciència. Com deia algú a Twitter fa uns dies, tant invertir diners en recerca i al final el virus se l’ha carregat Putin. Entre el seguiment minut a minut dels indicadors epidemiològics com si fossin dades de borsa que hem vist durant mesos i la indiferència actual, potser hauríem d’aconseguir trobar un punt mig més raonable. 

Parlem d’una altra cosa, doncs. Amb la mirada posada més en el futur que en el present, el Consell Científic Assessor de la Covid-19 (CCAC) va publicar la setmana passada un nou informe, centrat en analitzar què ha funcionat i fallat durant la crisi i, sobretot, com ens hauríem de preparar per si es torna a donar una situació similar. És un exercici d’anticipació important, perquè podria salvar moltes vides. 

A França han anat encara més enllà i fa uns anys van posar en marxa un projecte anomenat Red Team. El primer cop que vaig sentir a parlar del concepte red team va ser a la sèrie The Newsroom d’Aaron Sorkin, on els periodistes d’un programa televisiu de notícies organitzaven un equip per trobar-li esquerdes a una informació aparentment sòlida que havien rebut. El que es diu col·loquialment fer d’advocat del diable. Un red team ha de cercar tots els arguments raonables per anar en contra d’una idea, independentment de quina sigui la teva opinió. En aquest cas, l’objectiu final és reforçar la teoria a la qual li busques pegues.

El Red Team francès té una missió semblant: imaginar-se escenaris possibles i distòpics pel futur del seu país. Per una feina així cal ser realista, però també deixar-se portar pel costat més pessimista. I els francesos han cregut que els qui millor podien fer aquesta feina no eren els científics, si no els autors de ciència-ficció. És per això que al seu Red Team hi han posat escriptors reconeguts com Laurent Genefort o dibuixants de còmics com François Schuiten. Aquest Red Team ha publicat ja dues “temporades” d’escenaris amenaçadors, en una picada d’ullet al que serien els capítols d’una sèrie de televisió. La diferència és que tot el que s’han empescat aquests guionistes podria passar de debò.

La feina inicial del Red Team, com la del CCAC, és sobretot proporcionar material de treball a l’equip que ha de trobar la manera de buscar-hi solucions, que és el que té una tasca realment difícil. Perquè implementar mesures preventives contra un problema teòric no és senzill. Aquí és on segurament ens quedarem encallats: una cosa és que una colla d’experts inverteixin un munt d’hores en valorar alternatives depriments i l’altra que els polítics decideixin invertir recursos en amenaces possibles però poc probables que ni tan sols sabem predir quants anys poden tardar a arribar. Enmig d’una crisi econòmica i social com la que vivim, gentilesa del coronavirus i de les ànsies annexionistes de Putin, no crec que cap dirigent consideri això una prioritat.

El meu pronòstic és que la propera crisi de salut mundial ens tornarà a enganxar poc preparats. Potser ho estarem més que no pas abans de la covid-19, que no seria gaire difícil, però segur que bona part dels deures estaran encara per fer. Aquestes mancances no son més que el reflex de dos dels grans defectes que tenim els humans: la incapacitat de posar-nos d’acord per actuar d’una manera coordinada i la dificultat de treballar de manera proactiva enlloc de reactiva. Per això aquesta pandèmia ja ha acumulat prop de vint milions de morts, segons algunes estimacions recents (gairebé quatre vegades la xifra oficial), moltes de les quals segurament ens les hauríem pogut estalviar. Però considerant que vivim en una societat encara addicta als combustibles fòssils i als líders totalitaris, potser no ho estem fent tant malament.

[Publicat a El Periódico, 21/03/22]

dimarts, 8 de març de 2022

8M

 

“Feminism is the radical notion that women are human beings.”
Cheris Kramarae

“A feminist is anyone who recognizes the equality and full humanity of women and men.”
Gloria Steinem

divendres, 25 de febrer de 2022

No son les opinions: son les dades

Al número de febrer de la revista Nature Human Behaviour hi ha un article interessant que descriu el que els seus autors han anomenat “l’efecte Einstein”. Per fer l’estudi, van agafar més de deu mil voluntaris de vint-i-quatre països diferents i els van ensenyar unes declaracions confuses i sense sentit. En alguns casos els explicaven que allò ho havia dit un guru i en altres que eren les paraules d’un científic reputat. Malgrat que el contingut de les cites era igualment absurd, majoritàriament la gent pensava que si ho deien els científics era més important i creïble, independentment de les seves creences religioses. És un resultat que ens podíem esperar, especialment després d’haver viscut en primera persona durant aquests darrers dos anys la rellevància que se’ls ha atorgat als experts en la covid-19, que a vegades ha acabat derivant en una fe cega.

L’efecte Einstein s’assembla a un fenomen clàssic, ja descrit a l’època de Ciceró, conegut com argumentum ex auctoritate (o apel·lació a l’autoritat). Es produeix quan en una discussió es fa servir l’experiència d’algú en un cosa per validar automàticament qualsevol afirmació que la persona faci en relació a aquell tema. Per exemple, si un farmacòleg de prestigi arriba a una conclusió sobre l’eficàcia d’un fàrmac, per força hauria de tenir raó. Creure per defecte els qui en saben, que a primera vista pot semblar positiu, ha sigut un problema important per la ciència i el pensament, que ha fet perdre temps i recursos preciosos al llarg de la història. És per aquesta raó que el lema de la Royal Society, l’equivalent britànic de l’acadèmia nacional de ciències, fundada al segle XVII, és nullius in verba, que es podria traduir com “no et fiïs de la paraula de ningú”. Ni tan sols del savi més gran.

M’ha fet pensar en això la mort recent de Luc Montaigner, sens dubte un dels grans viròlegs de la segona meitat del segle XX, guanyador d’un premi Nobel, ben merescut, per ser un dels descobridors del virus de la sida. No es pot pujar gaire més a munt en l’escala acadèmica. Però malgrat tots els seus mèrits, en els últims anys Montaigner va entrar en una espiral pseudocientífica que el va acostar als postulats de l’homeopatia (creia que l’ADN deixa senyals electromagnètiques en l’aigua que permetrien reproduir després la informació genètica) i el va portar fins i tot a declarar que el SARS-CoV-2 havia estat fabricat en un laboratori. No és l’únic que ha acabat patint el que s’ha anomenat “la malaltia dels Nobel”. James Watson, co-descobridor de la doble hèlix de l’ADN, ha repetit sovint que els negres son menys intel·ligents que els blancs. I Kary Mullis, inventor de la PCR que, entre moltes altres coses, ens serveix per detectar virus, afirmava que al VIH no causava la sida.

L’efecte Einstein o l’apel·lació a l’autoritat ens portarien d’una manera natural a acceptar acríticament les idees d’aquests genis, encara que ens poguessin sonar estranyes. No en va eren els màxims experts precisament en els temes dels quals estaven parlant. Però tots van cometre el mateix error: arribar a una conclusió sense tenir les dades necessàries per fer-ho. En els casos descrits, ni Montaigner, ni Watson ni Mullis van poder aportar informació fefaent que demostrés que el que deien era veritat. Sense aquest suport, la seva paraula val tant com la de qualsevol altre. D’una manera semblant, darrerament hem sentit declaracions sobre la covid-19 de persones amb títols i historials rellevants que no se sostenien si rascaves una mica la superfície. Però molts han apel·lat a l’autoritat que exhibien per donar-los automàticament la raó. Això s’ha vist reforçat pel que es coneix com biaix de confirmació: tendim a escoltar només el que encaixa amb les idees preconcebudes que tenim.

Quina conclusió hem de treure de tot plegat? No hem de confiar en la paraula dels científics que veiem aquests dies als mitjans explicant-nos la pandèmia i fent prediccions de com evolucionarà? Fem-ne cas, i tant, però només quan les seves opinions vinguin recolzades per dades consistents. No és tan important la seva opinió com les xifres que la justifiquen. Hem de fer sempre l’esforç addicional d’anar a l’arrel de les teories i veure com sòlids son els fonaments. És dur, però també essencial si no volem deixar-nos enganyar pel primer que branda davant les càmeres un currículum ple de medalles. No podem ser consumidors passius: la recerca de la veritat és un camp de mines difícils de sortejar, però és una feina que sol tenir recompensa.

[Publicat a El Periódico, 21/02/22]

dilluns, 31 de gener de 2022

La porta a la tele

Aquí teniu un vídeo on en Manel Esteller parlem amb la Marcela Topor (en anglès!) sobre el nostre llibre de contes Un dia la porta s'obrirà.
Si sou membres de la SCCFF, recordeu que ja s'ha obert la primera fase per votar els Premis Ictineu i que un grapat de contes d'aquest llibre son a la llista...

dimecres, 26 de gener de 2022

Els beneficis de vacunar els nens

El Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), impulsat per l’Institut de Salut Global de Barcelona i el Col·legi de Metges de Barcelona, continua la bona feina que fa resumint el que sabem i el que no sabem de la pandèmia amb la publicació d’un informe sobre el risc de vacunar nens i adolescents, un tema que aquests dies preocupa a molts pares. Després de revisar totes les dades disponibles, arriben a la conclusió que cal “promoure la vacunació de la població pediàtrica amb les vacunes basades en ARNm”, tal com han recomanat també altres grups d’experts arreu del mon.

Malgrat aquesta unanimitat entre els entesos, vacunar els nens de covid encara genera recels. Les dades que tenim després de donar milions de dosis diuen clarament que la baixa incidència de complicacions que, a més, son lleus quan n’hi ha, compensa de sobres el perill substancialment més alt de patir conseqüències greus en cas que es contagiïn de covid. Però, tot i això, l’instint de protecció ens fa exagerar una prudència que ens pot fer actuar de manera menys objectiva i, a la llarga, aconseguir l’efecte contrari al que busquem.

Un cop descartat el risc, els altres arguments dels dubtosos son que vacunar no té un benefici real per als més petits i que, per tant, no és ètic que ho fem com un servei per a la resta de la societat, ja que el que busquem sobretot és que no contagiïn la gent gran. Cal tenir en compte que, malgrat que és cert que la covid sol ser més lleu a les franges baixes d’edat que en adults, l’impacte que té en aquesta població no és menyspreable. Tal com explica l’informe del GCMSC, l’any anterior a la introducció als Estats Units de la vacuna contra la rubèola, aquesta malaltia va causar disset morts. En el cas de la varicel·la, van ser setze. Del meningococ, vuit. La covid, en canvi, seixanta-sis. Pel que fa a mortalitat intrínseca, doncs, està per damunt d’altres infeccions contra les quals immunitzem els nens sense vacil·lar. Es pot dir el mateix de les altres complicacions greus: amb les dades d’incidència actuals, als Estats Units han calculat que per cada milió de nens d’entre cinc i dotze anys vacunats s’evitaran més de 400 hospitalitzacions i uns 120 ingressos a l’UCI. Els beneficis globals per la seva salut semblen indiscutibles.

A pesar d’això, n’hi ha que argumenten que el guany social segueix pesant més i que no és just que se’ls imposi aquest altruisme als infants. Però l’altruisme sempre ha sigut un component essencial del fet de vacunar-se, a qualsevol edat i per qualsevol malaltia, i pot ser una raó vàlida per justificar per si sola una campanya massiva de vacunació infantil. Fa uns anys es va començar la immunització contra el virus del papil·loma a tot el mon, no tant sols les nenes sinó també de nens. Aquest microbi és responsable del 90% dels càncers de coll d’úter, però l’impacte que té per la salut dels homes és mínim (els càncers de penis i anus son molt poc freqüents, en comparació). Bàsicament, a molts països es vacunen rutinàriament els nens perquè de grans no participin en la transmissió del virus a les seves parelles, és a dir, sobretot per protegir les dones. Tot i sabent que el benefici personal és pràcticament nul, milers de pares no han dubtat a permetre que els seus fills contribueixin a erradicar el que era el tercer càncer més freqüent en dones i causava més de 300.000 morts cada any. Amb la vacuna de la covid es podria argüir una funció social similar.

Pot ser que una de les causes bàsiques de l’augment actual del sentiment antivacunes, des del més radical al més tebi, del més irracional al més comprensible i puntual, sigui l’excés d’informació al qual estem sotmesos. Per primer cop a la història de les epidèmies i pandèmies, rebem un bombardeig constant de dades per totes bandes, moltes de les quals no tenim els coneixements necessaris per processar, altres falses, barrejades amb opinions contradictòries. Això ens porta a una saturació que fa que una de les millors armes que tenim els humans, el pensament crític, se’ns giri en contra i ens faci qüestionar veritats innegables.

Les pors son naturals, sobretot quan afecten les persones que més ens estimem, però la millor solució per fer-li front és saber de qui ens podem refiar. I, sobretot, no quedar-nos amb un punt de vista només perquè encaixa amb la idea preconcebuda que tenim. Tota opinió ha d’estar basada en dades, i hem de fer l’esforç de processar-les. Només així podrem prendre sempre la decisió correcta.

[Publicat a El Periódico. 24/01/22.]

diumenge, 23 de gener de 2022

L'era dels posthumans

Estreno l'any al blog amb una mica de ciència. Avui al diari ARA parlen de la manipulació genètica i jo hi he contribuït aquest article sobre la possibilitat de modificar humans. El tema del transhumanisme i els posthumans fa temps que m'interessa i he escrit força sobre tot això. A més, últimament he coordinat un número especial de la revista Mètode sobre transhumanisme, a partir del qual em van fer aquesta entrevista. Com diu el títol, no crec que puguem aturar l'arribada dels posthumans, així que millor ens en fem a la idea...

Us deixo amb la conferència que vaig donar a València per presentar el monogràfic, on parlo més a fons de tot això, per si us interessa.


I, finalment, us recordo que he fet servir el tema també en la ficció, en el díptic dels Fills de la Setena Onada, per si preferiu una versió més lúdica del debat...