divendres, 16 de setembre de 2022

Demà, a la Setmana

 


Demà ens tindreu a mi i a l'Angels Bassas parlant de la nostra novel·la Doble vida a la Setmana. Veniu a saludar!

I una mica de premsa...

diumenge, 11 de setembre de 2022

Bona diada!

Bon diada als qui es queden a casa i als qui surten al carrer. Encara hi som, i trobarem la manera de fer-nos sentir un altre cop. Si alguna cosa sabem fer els catalans és convertir derrotes en resistència.

dimecres, 31 d’agost de 2022

Doble vida, avui a les llibreries

Coincidint amb l'inici de la temporada (espero que hàgiu passat un bon estiu), a partir d'avui podreu trobar a les llibreries la meva nova novel·la, Doble vida, un projecte fet a mitges amb l'escriptora i actriu Àngels Bassas. Doble vida és la crònica d'una relació obsessiva entre dues persones que es retroben després d'uns anys de no veure's, i no puc explicar gaire cosa més per no fer espòilers. Però la diferència és que la història d'aquesta parella està explicada per separat des del punt de vista d'ell i del d'ella. Son, de fet, dues novel·les independents que narren els mateixos fets, de manera que només llegint-les les dues parts entens exactament què ha passat. Aquí va, com sempre, una mica de making of.

La idea de partir una història d'amor en dos i escriure-la a mitges amb una dona (per tenir l'angle masculí i el femení) em va venir al cap quan encara vivia a Nova York, potser fa vint anys, però llavors no coneixia cap partner que pogués encaixar-hi. La vaig deixar aparcada fins que l'atzar va fer que una amiga comú (la co-autora d'un altre doble, el mortal, casualment!) em presentés l'Àngels en un dinar de Sant Jordi, el 2017, i de seguida vam connectar. L'Àngels em va demanar poc després si volia ajudar-la a acabar una història infantil que estava escrivint, i d'aquesta proposta va sortir La maleta de la memòria. Ens ho vam passar bé treballant plegats i, després de llegir els dos llibres per adults que havia publicat, de seguida se'm va ocórrer que era la persona adequada per ressuscitar aquell projecte que tenia oblidat.

Vam quedar un dia a la cafeteria d'un centre comercial i li vaig llançar la proposta de fer una novel·la a mitges. L'Àngels no s'esperava que la cosa anés per aquí, es pensava que el projecte que li volia vendre tornaria a ser infantil, però de seguida va entusiasmar-se amb la idea. Que era només això, una idea: s'havia de convertir en una història. Sabia com començava i com acabava, però no què passava pel mig ni qui eren els personatges ni perquè feien el que feien. Aquest va ser el primer pas: crear el Robert i la Sïlvia i que ens expliquessin les seves vides.

Vam estar mesos treballant-hi, primer construint els dos protagonsites i després inventant els seus mons. El desllorigador va ser la festa del 25è aniversari de la meva promoció de medicina, que ens va donar l'excusa per arrencar la història, i amb això ens va encarrilar la trama (per això la meva dedicatòria és per als meus companys de classe). A l'hora d'escriure, cadascú feia la seva part, amb el seu estil propi i plena llibertat, però seguit molt de prop per l'altre, per a què tot quadrés. Van caldre unes quantes anades i vingudes per a què el trencaclosques encaixés bé i per assegurar que els tons quadressin amb les personalitats dels personatges.

Un cop enllestida, era qüestió de trobar-li una casa. I vam tenir la sort que la Gloria Gasch, editora de Columna, hi va creure de seguida i va comprar la nostra idea de publicar una novel·la com si fossin dues (per això veureu que el llibre té dues cobertes diferents i que es pot començar per un costat o per l'altre: així deixem que l'atzar decideixi per cada lector si coneixerà primer la història del Robert o la de la Sílvia). Vam treballar plegats per acabar de polir la novel·la uns mesos més i, finalment, avui la podreu llegir, tres anys llargs després que comencéssim el projecte. Ja ens direu què us sembla l'experiment!

divendres, 26 d’agost de 2022

L'estiu del mico?

Aquests mesos, una sèrie de temes que han aparegut recurrentment a les converses, més enllà de les polèmiques trivials que floreixen habitualment quan les noticies de debò son escasses. El primer, naturalment, és la calor, inusualment intensa. I potser el segon sigui el perill que poden representar o no unes malalties infeccioses que ningú no havia sentit mencionar abans, com la verola del mico o el Langya, i que ara han aconseguit destronar la covid-19 del rànquing d’amenaces a tenir en compte per la temporada que ve. Però, ens hem de preocupar realment o son només una “tempesta d’estiu”?

Encara que semblin dues coses sense cap relació, la crisi climàtica i les zoonosis (les malalties causades per microbis que provenen dels animals) estan íntimament lligades al concepte de salut planetària, segons el qual hem de considerar tots els éssers vius i l’entorn on viuen com una sola unitat, perquè estan estretament interrelacionats. Efectivament, l’escalfament global és un dels factors que contribueix a la redefinició dels ecosistemes, i això fa que animals que fugen de la modificació i destrucció dels seus hàbitats naturals entrin en contacte més sovint amb els humans, amb el perill que això comporta d’un increment del salt de microbis dels uns als altres. Això, junt amb certes maneres tradicionals d’interaccionar amb animals, que potser s’haurien de repensar, sembla que està darrere tant de la verola del mico com del Langya i la covid-19 (precisament, fa uns dies es publicaven els estudis, sembla que definitius, que descarten la fuga del SARS-CoV2 d’un laboratori i posen l’origen de la pandèmia al mercat de Wuhan).

El més alarmant de la situació actual potser no siguin les malalties en si que, de moment, no sembla que puguin causar problemes en l’escala a la qual ens hem acostumat aquests darrers anys, si no el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts, de cop i volta passin a primer pla. De fet, els mateixos noms demostren que els hi hem dedicat poca atenció fins ara, perquè ni tan sols hem pensat en alternatives millors. Per exemple, la verola del mico és una traducció literal del monkeypox anglès que, si bé té sentit en la versió original (al cap i a la fi, a la varicel·la n’hi diuen chickenpox encara que no tingui res a veure amb els pollastres), crea una mica de confusió en la nostra llengua. I el Langya incompleix la normativa de l’OMS segons la qual no és recomanable fer servir el nom del lloc on es descobreix una malaltia (Langya és una comandància de la Xina), per tal d’evitar estigmatització i discriminació. Sembla, doncs, que aquests brots ens han agafat per sorpresa. Per què uns virus que feia temps que circulaven sense causar grans problemes (el de la verola del mico es coneix des de fa més de seixanta anys) ara estan adoptant patrons de transmissió fora del que és habitual?

No tenim la resposta encara, però les hipòtesis plausibles van des del canvi de comportament que dèiem lligat a les alteracions climatològiques a l’efecte secundari d’haver estat dos anys llargs protegint-nos de la covid-19 i, per tant, de qualsevol altra infecció, cosa que podria haver alterat la nostra immunitat de base. Tampoc no es pot descartar que la infecció per SARS-CoV, que, a hores d’ara, ha patit la gran majoria de la humanitat, ens hagi fet més vulnerables a altres virus.

Sigui com sigui, el que cal ara és continuar amb la vigilància i estudiar de prop l’evolució d’aquestes malalties. El Langya, que fa por perquè pertany a la família dels henipavirus, on hi ha microbis molt agressius, de moment no ha causat cap víctima mortal ni sembla que es transmeti de persona a persona. Això és positiu. Més preocupant es la verola del mico, amb una circulació molt ràpida que, si no aturem a temps, pot portar xifres de contagis elevades i, aquest cop sí, un cert nombre de morts. Cal ser més proactiu en conscienciar la població de risc (sobretot gent d’hàbits promiscus, encara que tothom és susceptible d’agafar-la per contacte proper amb positius) i vacunar quan es pugui..

Malgrat això, el principal problema de salut de la tardor sembla que continuarà sent la covid-19, que no ha deixat mai d’escampar-se (amb les noves variants ho fa millor que mai) i de donar un nombre important de casos greus. És esperable una nova onada amb la tornada a les escoles i a la feina, i, per protegir la població vulnerable, caldrà tornar a insistir en ser prudents i en fiar-se de la nova tanda de vacunes, que seran més efectives contra l’òmicron.

[Publicat a El Periódico, 24/08/22. Versió en castellà

dimecres, 20 de juliol de 2022

Rescatem els metges

Com és tradició des de fa un temps, tan bon punt se saben els resultats de la selectivitat, els mitjans es fan ressò dels estudiants que han tret les millors puntuacions. És un reconeixement merescut al seu esforç, tot i que sigui arbitrari el tall que determina a partir de quina dècima surts a les portades dels diaris. Aquest any s’ha donat la feliç coincidència que dos catalans han tret la qualificació perfecta i que tots dos han expressat el desig d’estudiar medicina, una de les carreres amb la nota d’accés més alta degut a la gran demanda i les poques places ofertes. Des d’aquí els envio les més sinceres felicitacions per l’èxit i la tria.

No entraré en el debat recurrent de si aquesta mena de proves son la millor manera de definir l’accés a l’educació superior, però és obvi que escollir els metges del futur només per l’expedient acadèmic no és la millor idea. Els exàmens tan sols mesuren la capacitat de fer exàmens, i aquesta no és la qualitat que defineix un bon metge. Tot i que, sens dubte, tenir memòria i raonar bé son eines útils, en aquest cas és més important l’entrega, l’empatia i saber observar. Quants grans professionals ens estem perdent per fer servir la mesura equivocada per determinar qui té dret a entrar a la facultat? És una pregunta que es repeteix cada any i que xoca amb el que fan a sistemes com el britànic, on les activitats extracurriculars (pràctiques, voluntariat...), les cartes de motivació i de referència i l’entrevista juguen un paper igual o més important que les notes. Per sort, escoltant els dos alumnes capdavanters de la fornada d’enguany m’ha quedat clar que, a part d’intel·ligència, no els falta vocació mèdica.

Mentre demanem als qui volen fer medicina notes impossibles, es dona la paradoxa que falten professionals al nostre país. Si el que cal és crear-ne més, per què limitem tant l’accés a la carrera? Hi ha un segon problema: un cop els hem format, tenim dificultats per retenir-los. L’explicació a ambdues coses és un infrafinançament perpetu que ha portat el sistema a un punt permanent del col·lapse (i això afecta tot el personal sanitari), una barrera que hem vist que es creua fàcilment quan hi ha crisis com una pandèmia. Per això cada cop més metges marxen a l’estranger, cap a països on no hi ha els dèficits estructurals crònics que veiem aquí, o almenys no son tan greus. Un professional que comença pot arribar a cobrar el doble sense haver de sortir del continent, i amb més bona qualitat de vida, una perspectiva massa llaminera per a molts. D’aquesta fuga de cervells no se’n parla gaire.

La cara fosca de la professió sol quedar oculta als qui no la viuen des de dins. Soc de la generació de metges que es va graduar el 1994. En aquests gairebé 30 anys que han passat des que ens vam fer la foto de l’orla, a part de guanyar cabells grisos i arrugues hem acumulat també experiència i desencant. Perquè tenim un bon sistema sanitari, però penja d’un fil, i els qui l’aguanten estan molt sobrecarregats. Les condicions de treball son sovint extremes i els sous més minsos del que es pensa la gent. Només l’esforç individual en els moments de màxima tensió evita el col·lapse: l’estructura se sosté pel sentit de la responsabilitat i l’ètica de tots els seus professionals, que compensa la impossibilitat de voler tenir un sistema de qualitat a preus de saldo. S’ha dit moltes vegades que cal invertir sumes importants per reconstruir la sanitat, però mentre sembla que no hi ha problemes per trobar fons per iniciar una perillosa escalada armamentística, costa molt més que els pressupostos reconeguin una necessitat tan urgent com aquesta.

Amb això no voldria pas desanimar els estudiants que a la tardor ompliran les aules de les facultats de medicina del país. Per mi, continua sent la millor carrera del món, i ni tan sols ara no en triaria cap altra. No és fàcil, no és agraïda, no està prou ben considerada ni remunerada, i acabes treballant més del que és raonable en unes condicions menys que òptimes, però no hi ha cap sensació comparable a entendre els misteris del cos humà i aconseguir que les persones visquin el màxim possible amb la millor salut. Més que tirar la tovallola o desencoratjar els qui comencen, el que ens cal a tots els del gremi és cridar més fort per a què tothom entengui el problema immens que s’amaga darrera la façana de quasi normalitat que projecta el sistema sanitari. Perquè si no ho arreglem, correm el risc que tot s’ensorri i hàgim d’acabar anant cap a un model de sanitat privada.

[Publicat a El Periódico, 16/07/22. Versió en castellà.]

dilluns, 11 de juliol de 2022

Fa 17 anys....

...vivia a Nova York i, tornant d'unes vacances a Catalunya, vaig decidir provar aquell nou invent que es deia blog, on la gent escrivia parrafades sobre el primer que li venia al cap. I aquí estem, una mudança i un fill després, intentant mantenir el blog viu malgrat que les parrafades no estan de moda i els 280 caràcters es porten més. Gràcies a tots els nostàlgics que encara us passeu pel bloGuejat, malgrat que des de l'inici de la pandèmia, el ritme de publicacions ha baixat força. Però el blog no està mort, només una mica zombi, i seguirà aguantant! 

dilluns, 27 de juny de 2022

Presentacions de "Què ens fa humans?", avui i demà

Avui presento Què ens fa humans? a la llibreria Buc de llirbes de Mataró a les 19.00, i demà a Laie a Barcelona a les 19.30. Passeu-vos-hi si ens voleu sentir parlar una estona de ciència i filosofia.



dijous, 23 de juny de 2022

40

Per cert, no ho havia dit encara, però Què ens fa humans? és el 40è llibre que publico (en els 17 anys que fa que va sortir el primer), descomptant les 13 col·laboracions en antologies. I el 41è ja està al forn. Per si us heu perdut (a mi em passa a vegades), aquí els tinc tots llistats.

dimarts, 21 de juny de 2022

"Què ens fa humans?" als mitjans

Aquests dies he parlat als mitjans sobre el meu nou llibre, Què ens fa humans? Us deixo unes mostres, per si us interessa.

Començo amb una entrevista al Més324 amb Xavier Grasset:

 

També em van fer una entrevista a NIUS diario, i vaig parlar amb la Gemma Nierga al Cafè d'Idees de TV2. I l'Ignasi Aragay en parla a l'ARA. Finalment, aquí hi ha una entrevista al Versió RAC1, amb Toni Clapés:


ALTRES:
Llibres i punt!
Nosolocine
Aragón Radio
Entrevista a El Periódico
Ressenya a El País
Sonograma

Planta baixa a TV3

dijous, 16 de juny de 2022

La relació entre ciutats i animals

A mida que ens acostem a l’estiu, i com passa cada any, es fa més present el debat sobre el model actual de turisme i com afecta certes ciutats. Aquesta temporada és encara més evident, amb la perspectiva d’un agost farcit de milers de viatgers intentant recuperar el temps perdut degut a les restriccions pandèmiques. És un problema del qual una gran majoria en som culpables: qui no hagi anat algun cop a fer el badoc a una ciutat emblemàtica que tiri la primera pedra. Però tapat per les conseqüències ecològiques de fomentar el turisme massiu, hi ha un altre mena d’impacte que les urbs tenen en el planeta.

Les ciutats, tal com les coneixem ara, son un invent recent, que no va esclatar fins al segle XX. Mentre que només el 13% de la humanitat vivia en zones urbanes el 1900, la xifra superava ja el 50% només un segle després. La tendència continua: es calcula que a la meitat d’aquest segle la xifra s’enfilarà fins prop del 70%. La nostra estructura social de preferència, doncs, ens fa tendir cada cop més a un territori majoritàriament buit, amb concentracions puntuals de població aïllades de la naturalesa, que havia estat el nostre hàbitat original. De la mateixa manera que les primeres ciutats modernes, a partir de la revolució industrial, eren un perill per a la salut pública degut a les deficiències de sanejament urbà, que facilitava la propagació de tota mena de malalties, ara tenim una altra sèrie de problemes derivats d’aquestes aglomeracions que, com sempre, estem intentant solucionar sobre la marxa, quan potser el que caldria era haver-hi pensat abans.

En aquest sentit, s’ha proposat una nou camp de treball per analitzar aquestes qüestions, el que s’ha anomenat l’urbanoma. De la mateixa manera que el genoma és un conjunt de gens considerat de forma holística, l’urbanoma seria la suma de les ciutats (l’estructura) i els organismes que les habiten, amb les diferents relacions físiques, socials i funcionals que s’estableixen entre ells. La idea és que definint un marc de referència puguem entendre millor els aspectes positius i negatius que se’n deriven.

Una cosa a tenir en compte, per exemple, és que les ciutats exerceixen una pressió evolutiva sobre els éssers vius que hi interaccionen: en aquests entorns definits pels humans, plantes, animals i microbis veuen accelerada la selecció natural. Per exemple, a la costa Est dels Estats Units han aparegut peixos més resistents a la contaminació, elevada en aquella zona. I a Cleveland han trobat formigues que toleren millor les altes temperatures de la ciutat que les seves homòlogues que viuen al camp. També sabem que la invasió progressiva dels ecosistemes fa que la població urbana entri en contacte amb animals salvatges amb els quals no havia interactuat abans. Això és un risc de zoonosis, les infeccions que salten d’animals a persones, com hem vist en la recent pandèmia.

La domesticació també crea situacions d’estrès quan es fa a l’engròs a les ciutats, com en el cas dels animals de companyia. Es creu que els gats i els gossos ja han contribuït de manera substancial a l’extinció de diverses espècies (63 els primers, 11 els segons). Encara que considerem que les nostres mascotes estan civilitzades, continuen conservant part dels seus instints originals, i maten ocells, rèptils, altres mamífers, etc. Al Regne Unit han calculat que els gats domèstics son responsables de la mort de 275 milions d’animals cada any. Una activitat aparentment tan innocent com passejar el gos per una zona boscosa, com les que hi ha a moltes ciutats, fa que es vegi una reducció del 35% de diversitat dels ocells de la zona (i un 41% en el número total), no tan sols perquè els gossos els puguin atacar, que passa de tant en tant, sinó simplement per la por que generen en les aus, que canvien el seu comportament. D’una forma més indirecta, els gats estan afectant mamífers marins com els dofins o les balenes, perquè excreten el protozou responsable de la toxoplasmosi, que a ells els afecta poc. Quan les aigües contaminades de les ciutats arriben al mar, els animals que hi viuen s’infecten i poden morir.

Cal destinar més temps i recursos a l’estudi de l’urbanoma si volem definir un model de ciutat menys disruptiu i més saludable. No tan sols hem de fer-les més amables pels humans que les habiten (adaptar-les a una població cada cop més envellida és un dels principals reptes), sinó ser conscients de l’impacte que tenen en els animals, més enllà del problema de la contaminació ambiental. I això és feina de tots.

[Publicat a El Periódico, 13/06/22. Versió en castellà.]

dimecres, 8 de juny de 2022

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.

dijous, 2 de juny de 2022

Petita crònica d'un cap de setmana fantàstic

Vaig una mica tard, però igualment volia deixar constància d'un cap de setmana fantàstic (en tots els sentits) que vam viure a Vilanova el 21 i 22, en el marc de la CatCon, la convenció que reuneix el bo i millor del fantàstic català, organitzat per la sccff. Aquest any tenia l'honor (valgui la redundància) de ser el convidat d'honor, justament amb l'escriptora sudafricana Lauren Beukes. Van ser dos dies de taules rodones, entrevistes, i actes al voltant la ciència ficció i els gèneres fantàstics, amb una bona parada de novetats i clàssics proporcionada per editorials i llibreries. Si us agrada el gènere, us recomano que us passeu algun cop per les CatCon, i tindreu l'oportunitat d'interactuar amb la majoria d'autors catalans que s'hi dediquen.



L'auditori de Vilanova va ser un marc perfecte per a les jornades, i va estar força ple tot el dia (en aquesta foto no, perquè és abans que comencés el sarau!). Hi ha haver discussions sobre com fer que la nostra ciència-ficció entri en el món acadèmic i sigui estudiada com qualsevol altre gènere literari, presentació de novetats, una lliçó magistral sobre subgèneres com el splatterpunk (i altres que no havia sentit mai!) i fins i tot un "programa de ràdio" en directe sobre cançons de contingut fantàstic. Jo vaig poder signar una colla de llibres i conèixer alguns dels meus lectors (i retrobar-me amb d'altres, i amb molts amics que feia temps que no veia), que va ser un autèntic plaer. Teniu una cròncia més completa de l'acte aquí.





Com a convidat vaig tenir una estona per parlar dalt de l'escenari, entrevistat pel meu amic Ricard Ruiz Garzón, altra meitat del duet Macip Garzón. Vam fer un repàs a les meves novel·les i vaig explicar com veig el gènere. Tot i que no em considero un autor de ciència-ficció, sí que recorro molt sovint a les eines que em proporciona el fantàstic, que trobo que t'ofereixen moltes possibilitats (ho resumeixo en aquesta entrevista). Aquí teniu sencer el diàleg amb el Ricard:

Un dels regals del cap de setmana va ser poder compartir estones amb la Lauren Bukes, una escriptora impactant (llegiu Zoo City o Les lluminoses, totes dues publicades per Mai Més, l'última convertida ara en sèrie d'Apple TV) que sap fer servir molt bé els recursos del gènere fantàstic per explicar històries més aviat negres amb un fons interessant. Una persona que té moltes històries per explicar i també un humor molt fi. Vaig fer-li de traductor simultani (a cau d'orella) dels curts en català que es van projectar el primer dia i vam riure molt comentant les històries (que, per cert, estaven totes molt bé, vam coincidir tots dos a valorar).




Després de la sessió de cinema venia el plat fort del dissabte: l'entrega dels premis Ictineu a les millors novel·les i contes fantàstics publicats el 2021. Jo li anava explicant a la Lauren qui eren els nominats i fent prediccions de qui guanyaria, que fallaven estrepitosament en la majoria d'ocasions. I quan va arribar l'hora del millor conte en català, també vaig errar en el pronòstic, perquè, davant la meva sorpresa, resulta que vaig guanayar jo. Estava segur que aquest any no tenia cap possibilitat, perquè hi havia contes a la final que pensava que tenien moltes més possibilitats. Per sort em vaig equivocar. El problema és que, com que no ho preveia, ni tan sols havia pensat quatre paraules per dir per si de cas. Vaig haver d'improvisar dalt de l'escenari quatre coses, qeu van servir per compensar el meu discurs quilomètric que vaig fer remotament l'última vegada que vaig guanyar i que encara ara és motiu de befa entre els aficionats. La gran triomfadora de la nit, però, va ser l'editorial Mai Més, guanyadora de 4 dels 6 premis (inclòs el del meu conte, part del recull Barcelona 2059), a qui hem de felicitar efusivament per la visió que tenen.

I aquest és el meu mini-resum del que va passar aquest any a la CatCon, tot i que m'he deixat passejos vora el mar, pizzes fantàstiques de color verd, graellades de carn que ens van fer suar profusament i altres anècdotes diverses que ja us podeu imaginar que passen al voltant d'aquests esdeveniments. Fins l'any que ve! 



dimecres, 18 de maig de 2022

L'ètica de les crisis

Tothom coneix la llegenda de la penicil·lina. És el 1929 i Alexander Fleming té instal·lat el seu laboratori en un soterrani d’un hospital anglès. Un dia, en tornar de vacances, es troba un cultiu de bacteris contaminat amb un fong i, enlloc de llençar-lo, l’observa amb atenció i s’adona que, al voltant de l’invasor, hi ha un cercle de seguretat on els bacteris no hi creixen. Dedueix que el fong secreta una substància que manté els seus enemics a ratlla i decideix anomenar-la penicil·lina.

Potser no és tan conegut que aquest descobriment ja s’havia fet mig segle abans, tot i que havia passat desapercebut. O que, malgrat que Fleming normalment s’emporta la glòria, qui tenen el mèrit d’haver aconseguit que la penicil·lina es convertís en el primer antibiòtic d’ús massiu son Howard Florey i Ernst Chain, que van desenterrar la troballa de Fleming gairebé una dècada després i van entendre la utilitat mèdica que podia tenir.

Fem un salt al 1940. Europa està en guerra i, com sempre havia passat, estan morint més soldats per infeccions que per culpa de les bales. Algú al govern britànic veu un article que Florey i Chain acaben de publicar a la revista Lancet, on descriuen un experiment en ratolins infectats amb estreptococ: els que havien sigut injectats abans amb penicil·lina sobreviuen, mentre que els seus companys es moren en menys de 24 hores. A partir d’aquell moment, la penicil·lina es converteix en un secret d’estat, tan protegit com els esforços per construir una bomba atòmica, perquè els polítics s’adonen que pot ser una clau per guanyar la guerra. Només cal trobar la manera de fabricar-ne suficient quantitat.

No és fàcil però, amb l’ajut dels americans, i fent una espectacular inversió d’esforços i diners superada només per la cursa per crear la vacuna contra la covid-19 vuit dècades després, en qüestió de quatre anys els aliats n’estaran produint més d’un bilió de dosis. Però, mentrestant, no n’hi ha per tothom que en necessita, i aquí és on topem amb la realitat. Com prioritzem la distribució d’un fàrmac escàs que té la capacitat de salvar vides?

La primera part de la tria és relativament fàcil: el que el món necessita és soldats, per tant, es decideix que l’antibiòtic inicialment només estarà disponible per a usos militars. Milers de civils que podrien haver-se curat d’infeccions mortals (dones, nens, gent gran) han de cedir el seu lloc als homes joves que han d’aturar els avenços de Hitler. Però la penicil·lina que arriba a Europa de les farmacèutiques americanes continua sent insuficient. Cal filar més prim. I aquí Churchill pren una decisió que pot semblar sorprenent: els antibiòtics es donaran abans als soldats que pateixen sífilis i gonorrea, dues malalties venèries incapacitants i molt esteses, però no mortals (si més no a curt termini), que no als ferits. Pensant-hi bé, la lògica és innegable. Un ferit és molt possible que no pugui tornar al front quan surti de l’hospital. En canvi, un cop eliminades unes inoportunes purgacions, el soldat està a punt per continuar sent carn de canó. I així, la vida d’un que ha rebut un impacte de bala defensant la llibertat i la democràcia passa a ser menys important per la pàtria que la de qui ha caigut en acte de servei en una casa de barrets. Fa feredat.

Es podria estudiar la distorsió que pateix la moral humana en temps de crisi. De fet, ja hi ha una disciplina que estudia l’ètica en temps de pandèmia, anomenada pandètica. En els moments àlgids de les primeres onades de covid-19, en alguns sistemes sanitaris saturats es van haver de prendre decisions similars a les de Churchill, tot i que amb resultats potser menys cínics, per decidir com es distribuïen uns recursos que no arribaven a tothom. Per molt que ens horroritzi, és inevitable, si més no quan no hem fet els deures i no ens hem preparat per fer front a problemes de salut d’aquesta mena. Potser a la propera pandèmia ja n’haurem après.

També és èticament dubtosa la decisió de pretendre que la pandèmia s’ha acabat i tornar a la normalitat, i això potser no ens semblarà tan obvi. Però amb un virus cada cop més contagiós (les subvariants BA.4 i BA.5 de l’òmicron ho son molt) i encara agressiu (hi ha menys morts sobretot perquè estem vacunats, no perquè el virus ara sigui lleu), no fer res per protegir-nos-en posa en perill el sector més vulnerable de la població, sobretot a mida que la immunitat va decaient (els anticossos no duren per sempre). Quan algú ho estudiï d’aquí vuitanta anys, potser també es posarà les mans al cap.

[Publicat a El Periódico, 16-05-22. Versió en castellà.]

dilluns, 25 d’abril de 2022

Post post-SantJordi

Aquest Sant Jordi va marcar el retorn a la normalitat (deixem de banda el fet que la pandèmia segueix en marxa) i es va poder viure de nou una festa com les d'abans... marcada per una climatològia erràtica que va causar molts estralls amb pluja intermitent i, sobretot, pedregades inesperades i un vent huracanat que no parava. Malgrat els drames que es van viure a les parades i les nombroses pèrdues que hi va haver, que per a algunes editorials i botigues pot ser un cop molt dur, la sensació general va ser positiva, de ganes de recuperar el temps perdut. La gent no es va quedar a casa en veure els núvols, com hagués fet en un any normal, i els carrers estaven plens malgrat les inclemències metereològiques. Moltes ganes de festa també entre els autors i editors, que feia temps que no podien fer una celebració d'aquesta mena. Com és costum al bloGuejat, us penjo algunes de les fotos que vaig fer durant el dia pels carrers de Barcelona a tall de resum de la jornada. Començo amb aquest selfi al Saló de Cent on es va traslladar aquest any el tradicional esmorzar d'escriptors. Un marc incopmparable però poc adequat per a la típica interacció informal entre la gent del gremi (estàvem tots asseguts escoltant discursos com si estiguessim en una escola...). Quan va arribar l'hora dels famosos xuixos, els qui teníem firmes a primera hora ens vam quedar sense possibilitat de tastar-los i xerrar una mica amb els coneguts.

El millor del Sant Jordi és sempre torbar-se amb els amics (i fer-ne de nous!). A la primera parada vaig poder xerrar una estona amb en Llort, co-autor i amic, i el Sergi, booktuber i amic, mentre la gent s'anava despertant i començaven les firmes. 


A primeres hores del matí lluïa un sol espectacular i el passeig de Gràcia estava a rebentar. Tot pronosticava una jornada històrica (ho va acabar sent, però per altres motius...). Al selfi típic amb la multitud de fons hi surto amb en Manel Esteller, amb qui compartia signatures gràcies al llibre que havíem publicat feia uns mesos.

 
La primera pedregada ens va enganxar anant d'una signatura a una altra, i amb prou feiens si ens vam poder aixoplufgar mentr esperàvem que es calmés una mica. Però vam tenir sort, perquè molts d'altres estaven encara a les parades i van haver de tapar-se com van poder. El vent va contribuir a crear caos i tombar tendals, i la quantitat de llibres qeu van quedar danyats va ser immensa. Nosaltres vam tenir més sort encara perquè la següent signatura era en una llibreria, i la vam poder fer a dins, mentre a fora encara diluviava. Al costat hi teníem un actor de televisió amb una cua immensa, però ell no pot dir que va signar llibre a una consellera (moltes gràcies a la Gemma Geis per venir a donar suport als científics en un dia com aquest!).

Al final del dia encara ens va quedar energia per passar-nos per alguna festa, saludar a polítics, periodistes i cantants de rock, intercanviar les experiències del dia amb els del gremi, sopar amb els amics escriptors i arrossegar-nos cap a casa. En algun moment, jo també vaig poder fer el meu Sant Jordi particular i comprar-me uns quants dels llibres que tenia a la llista. Ja tinc lectures per una temporada. Espero que la vostra diada anés bé... i que no deixeu de comptar llibres tot l'any!


divendres, 22 d’abril de 2022

Firmes de Sant Jordi

Tot i que no trec novetat per aquest Sant Jordi (però tinc un llibre que veurà la llum d'aquí poc), demà em trobareu a Barcelona signant Una porta s'obrirà amb el meu company d'aventura, en Manel Esteller. Si voleu passar a saludar, ens trobareu aquí:



dimecres, 20 d’abril de 2022

Tota la humanitat en un genoma

La primera revolució científica del segle XXI va ser genètica, marcada per l’anunci l’estiu del 2000 que s’havia llegit tot l’ADN humà. Això va donar pas al que s’ha conegut com l’era post-genòmica, en la qual els avenços en molts camps han sigut exponencials gràcies a poder usar com a fonament aquest primer esborrany del genoma humà.

Perquè es tractava d’això, d’un esborrany. La informació, disponible a partir del 2001, no era completa, però políticament calia un cop d’efecte per donar per enllestit el Projecte Genoma Humà, que s’havia ideat als anys 80 i iniciat el 1990, sobretot per protegir les dades de la iniciativa privada que, en paral·lel, anava avançant a tota velocitat. L’abril del 2003 es va dir que, ara sí, ja teníem el genoma llegit del tot i es podia donar oficialment per acabat el projecte.

Però tampoc era ben bé així. A les bases de dades públiques hi havia la major part de la seqüència d’unitats que formen un genoma, sí, però no es va poder considerar (gairebé) completa fins la versió del 2017. I encara llavors quedaven forats substancials per omplir, degut a problemes físics (l’ADN s’estructura en forma de cromosomes, el centre i les puntes dels quals son molt difícils de llegir, i algunes zones son poc accessibles, per com estan “empaquetades”) o purament tècnics (parts del genoma tenen moltes repeticions, fins i tot de gens sencers, la qual cosa també en dificulta la lectura). No ha sigut fins fa unes setmanes que, gràcies als avenços tecnològics dels darrers anys, s’ha pogut acabar el 8% del genoma que no estava disponible, més el cromosoma Y sencer, que era l’altra part important que faltava des del principi.

Hi ha un detall que cal tenir en compte. Parlem del genoma humà, com si fos una informació que compartim tots els individus de l’espècie, però sabem que, precisament, el que ens fa únics és el nostre ADN. Així doncs, de qui és la informació que hi ha a les bases de dades? De ningú: és el que es diu un genoma de referència (nom en codi GRCCh38), muntat a partir de mostres de donants anònims, tant homes com dones. 93% de la informació d’aquest trencaclosques de genomes ve de només onze donants (el 70%, de fet, d’una sola persona). El resultat, és clar, és esbiaixat. Concretament cap als caucàsics que es troben a la zona del nord de l’estat de Nova York, que és d’on van sortir la majoria de voluntaris.

Això és un problema perquè, a part de les diferències personals, els nostres genomes tenen similituds entre els individus del que anomenem grups ètnics (una definició actualitzada i més intricada del concepte obsolet de “raça”). Per tant, si estem usant el genoma publicat com a referència per a estudis biomèdics, probablement ens estem perdent detalls importants, degut a la nostra diversitat. Per exemple, el 2018, en un treball que analitzava l’ADN de donants d’origen africà va descobrir una regió del genoma de 300 milions d’unitats que no quadraven amb res conegut: a les bases de dades, aquesta variació ètnica simplement no existia.

Aquest biaix eurocèntric té implicacions pràctiques. Imaginem que fem servir informació genètica per decidir quin fàrmac li funcionarà millor a un malalt. Això és el que s’anomena medicina personalitzada (es podria considerar una altra revolució científica del segle XXI, encara als seus inicis), i cada cop serà més present, tant a l’atenció primària com als hospitals. Si les dades que tenim per comparar parteixen de mostres de genomes caucàsics, és poc probable que les conclusions serveixin igual a l’Àfrica o a Àsia, on els grups ètnics tenen peculiaritats pròpies diferents a les europees.

El repte iniciat amb el Projecte Genoma Humà, doncs, no està encara enllestit. Ara caldria afegir a la referència tantes variants com sigui possible, una mena de “pangenoma” que serveixi com a punt de comparació a qualsevol racó del mon. Ja hi ha una iniciativa que s’ha posat en marxa amb l’objectiu de llegir l’ADN de 350 persones d’ètnies diferents. No serà senzill. Però encara és més complicat entendre tota la informació que obtenim d’aquests projectes genòmics. Saber lletrejar una paraula no vol dir que automàticament en comprenguem el significat. Ens queda per descobrir les funcions de molts gens, com s’activen i desactiven, com interaccionen entre ells, com es regulen... Una feinada que segurament anirem completant al llarg de les properes dècades, fins que aprenguem tots els misteris que s’amaguen en els gens. Què serem capaços de fer amb aquest poder immens és una altra història.

Publicat a El Periódico, 18/4/22. Versión en castellano.]

dilluns, 11 d’abril de 2022

Deu anys d'articles

La setmana passada (el 6 d'abril) va fer deu anys del primer article que vaig publicar al diari ARA (el teniu aquí al costat). Des de llavors, he continuat publicant-ne regularment, més o menys a ritme d'un parell al mes. Un any abans ja havia començat a escriure el meu article mensual per a El Periódico (que també continua encara), però aquell és més d'opinió, malgrat que giri al voltant de la ciència. El que faig a l'ARA, en canvi, és divulgació pura i dura, i m'ha servit per anar afinant les meves habilitats per explicar coses complexes de la manera més entenedora possible, que després he explotat en els deu llibres de divulgació que he publicat i en diversos programes de ràdio. 

Tot això m'ha preparat per aquests dos últims anys a primera línia informativa de la pandèmia, on m'ha tocat fer divulgació d'urgència per intentar ajudar a entendre què estava passant. Sempre dic qeu la divulgació és part de la feina del científic, i jo he tingut la sort que mitjans com l'ARA i El Periódico m'han donat l'altaveu necessari per a poder-la fer i que arribi al màxim de públic possible. Sempre els estaré agraït (en el cas de l'ARA, al Carles Capdevila per donar-me l'oportunitat, a l'Esther Vera per renovar-me-la i als dos caps de secció que he tingut, la Mònica López i el Toni Pou, per editar-me). I a vosaltres per llegir-me, és clar!


dijous, 7 d’abril de 2022

Pensant en el futur en el Dia Mundial de la Salut

Avui és el Dia Mundial de la Salut, que és una bona excusa per parlar de quins reptes de salut seran importans en el futur. A la UOC m'han fet aquesta entrevista parlant del tema, que podeu escoltar sencera en aquest vídeo:

Que tot el que hem passat (i estem passant encara) amb la pandèmia ens serveixi almenys per preparar-nos millor per a la propera crisi.

dijous, 24 de març de 2022

Visions del futur

Una pregunta que s’ha fet als experts mil cops aquests darrers dos anys és quan s’acabaria la pandèmia. Cap ha encertat la resposta: la pandèmia ha arribat a la fi quan ens n’hem atipat. Tant se val que el número de contagis i les xifres de morts continuïn elevades: hi ha països que han decidit passar full col·lectivament i proclamar que s’ha gripalitzat la covid. Em recorda la foto de George W. Bush somrient sota una banderola gegant que deia mission accomplished després de proclamar la victòria a la guerra d’Iraq el 2003 (tots sabem què va passar a continuació). Que la realitat no t’espatlli un bon eslògan. 

El cop de gràcia a la covid ha sigut que els mitjans els ocupin ara majoritàriament les notícies de la guerra a Ucraïna, que amoïna més als ciutadans que no pas una infecció respiratòria que ens ha esgotat la paciència. Com deia algú a Twitter fa uns dies, tant invertir diners en recerca i al final el virus se l’ha carregat Putin. Entre el seguiment minut a minut dels indicadors epidemiològics com si fossin dades de borsa que hem vist durant mesos i la indiferència actual, potser hauríem d’aconseguir trobar un punt mig més raonable. 

Parlem d’una altra cosa, doncs. Amb la mirada posada més en el futur que en el present, el Consell Científic Assessor de la Covid-19 (CCAC) va publicar la setmana passada un nou informe, centrat en analitzar què ha funcionat i fallat durant la crisi i, sobretot, com ens hauríem de preparar per si es torna a donar una situació similar. És un exercici d’anticipació important, perquè podria salvar moltes vides. 

A França han anat encara més enllà i fa uns anys van posar en marxa un projecte anomenat Red Team. El primer cop que vaig sentir a parlar del concepte red team va ser a la sèrie The Newsroom d’Aaron Sorkin, on els periodistes d’un programa televisiu de notícies organitzaven un equip per trobar-li esquerdes a una informació aparentment sòlida que havien rebut. El que es diu col·loquialment fer d’advocat del diable. Un red team ha de cercar tots els arguments raonables per anar en contra d’una idea, independentment de quina sigui la teva opinió. En aquest cas, l’objectiu final és reforçar la teoria a la qual li busques pegues.

El Red Team francès té una missió semblant: imaginar-se escenaris possibles i distòpics pel futur del seu país. Per una feina així cal ser realista, però també deixar-se portar pel costat més pessimista. I els francesos han cregut que els qui millor podien fer aquesta feina no eren els científics, si no els autors de ciència-ficció. És per això que al seu Red Team hi han posat escriptors reconeguts com Laurent Genefort o dibuixants de còmics com François Schuiten. Aquest Red Team ha publicat ja dues “temporades” d’escenaris amenaçadors, en una picada d’ullet al que serien els capítols d’una sèrie de televisió. La diferència és que tot el que s’han empescat aquests guionistes podria passar de debò.

La feina inicial del Red Team, com la del CCAC, és sobretot proporcionar material de treball a l’equip que ha de trobar la manera de buscar-hi solucions, que és el que té una tasca realment difícil. Perquè implementar mesures preventives contra un problema teòric no és senzill. Aquí és on segurament ens quedarem encallats: una cosa és que una colla d’experts inverteixin un munt d’hores en valorar alternatives depriments i l’altra que els polítics decideixin invertir recursos en amenaces possibles però poc probables que ni tan sols sabem predir quants anys poden tardar a arribar. Enmig d’una crisi econòmica i social com la que vivim, gentilesa del coronavirus i de les ànsies annexionistes de Putin, no crec que cap dirigent consideri això una prioritat.

El meu pronòstic és que la propera crisi de salut mundial ens tornarà a enganxar poc preparats. Potser ho estarem més que no pas abans de la covid-19, que no seria gaire difícil, però segur que bona part dels deures estaran encara per fer. Aquestes mancances no son més que el reflex de dos dels grans defectes que tenim els humans: la incapacitat de posar-nos d’acord per actuar d’una manera coordinada i la dificultat de treballar de manera proactiva enlloc de reactiva. Per això aquesta pandèmia ja ha acumulat prop de vint milions de morts, segons algunes estimacions recents (gairebé quatre vegades la xifra oficial), moltes de les quals segurament ens les hauríem pogut estalviar. Però considerant que vivim en una societat encara addicta als combustibles fòssils i als líders totalitaris, potser no ho estem fent tant malament.

[Publicat a El Periódico, 21/03/22]

dimarts, 8 de març de 2022

8M

 

“Feminism is the radical notion that women are human beings.”
Cheris Kramarae

“A feminist is anyone who recognizes the equality and full humanity of women and men.”
Gloria Steinem

divendres, 25 de febrer de 2022

No son les opinions: son les dades

Al número de febrer de la revista Nature Human Behaviour hi ha un article interessant que descriu el que els seus autors han anomenat “l’efecte Einstein”. Per fer l’estudi, van agafar més de deu mil voluntaris de vint-i-quatre països diferents i els van ensenyar unes declaracions confuses i sense sentit. En alguns casos els explicaven que allò ho havia dit un guru i en altres que eren les paraules d’un científic reputat. Malgrat que el contingut de les cites era igualment absurd, majoritàriament la gent pensava que si ho deien els científics era més important i creïble, independentment de les seves creences religioses. És un resultat que ens podíem esperar, especialment després d’haver viscut en primera persona durant aquests darrers dos anys la rellevància que se’ls ha atorgat als experts en la covid-19, que a vegades ha acabat derivant en una fe cega.

L’efecte Einstein s’assembla a un fenomen clàssic, ja descrit a l’època de Ciceró, conegut com argumentum ex auctoritate (o apel·lació a l’autoritat). Es produeix quan en una discussió es fa servir l’experiència d’algú en un cosa per validar automàticament qualsevol afirmació que la persona faci en relació a aquell tema. Per exemple, si un farmacòleg de prestigi arriba a una conclusió sobre l’eficàcia d’un fàrmac, per força hauria de tenir raó. Creure per defecte els qui en saben, que a primera vista pot semblar positiu, ha sigut un problema important per la ciència i el pensament, que ha fet perdre temps i recursos preciosos al llarg de la història. És per aquesta raó que el lema de la Royal Society, l’equivalent britànic de l’acadèmia nacional de ciències, fundada al segle XVII, és nullius in verba, que es podria traduir com “no et fiïs de la paraula de ningú”. Ni tan sols del savi més gran.

M’ha fet pensar en això la mort recent de Luc Montaigner, sens dubte un dels grans viròlegs de la segona meitat del segle XX, guanyador d’un premi Nobel, ben merescut, per ser un dels descobridors del virus de la sida. No es pot pujar gaire més a munt en l’escala acadèmica. Però malgrat tots els seus mèrits, en els últims anys Montaigner va entrar en una espiral pseudocientífica que el va acostar als postulats de l’homeopatia (creia que l’ADN deixa senyals electromagnètiques en l’aigua que permetrien reproduir després la informació genètica) i el va portar fins i tot a declarar que el SARS-CoV-2 havia estat fabricat en un laboratori. No és l’únic que ha acabat patint el que s’ha anomenat “la malaltia dels Nobel”. James Watson, co-descobridor de la doble hèlix de l’ADN, ha repetit sovint que els negres son menys intel·ligents que els blancs. I Kary Mullis, inventor de la PCR que, entre moltes altres coses, ens serveix per detectar virus, afirmava que al VIH no causava la sida.

L’efecte Einstein o l’apel·lació a l’autoritat ens portarien d’una manera natural a acceptar acríticament les idees d’aquests genis, encara que ens poguessin sonar estranyes. No en va eren els màxims experts precisament en els temes dels quals estaven parlant. Però tots van cometre el mateix error: arribar a una conclusió sense tenir les dades necessàries per fer-ho. En els casos descrits, ni Montaigner, ni Watson ni Mullis van poder aportar informació fefaent que demostrés que el que deien era veritat. Sense aquest suport, la seva paraula val tant com la de qualsevol altre. D’una manera semblant, darrerament hem sentit declaracions sobre la covid-19 de persones amb títols i historials rellevants que no se sostenien si rascaves una mica la superfície. Però molts han apel·lat a l’autoritat que exhibien per donar-los automàticament la raó. Això s’ha vist reforçat pel que es coneix com biaix de confirmació: tendim a escoltar només el que encaixa amb les idees preconcebudes que tenim.

Quina conclusió hem de treure de tot plegat? No hem de confiar en la paraula dels científics que veiem aquests dies als mitjans explicant-nos la pandèmia i fent prediccions de com evolucionarà? Fem-ne cas, i tant, però només quan les seves opinions vinguin recolzades per dades consistents. No és tan important la seva opinió com les xifres que la justifiquen. Hem de fer sempre l’esforç addicional d’anar a l’arrel de les teories i veure com sòlids son els fonaments. És dur, però també essencial si no volem deixar-nos enganyar pel primer que branda davant les càmeres un currículum ple de medalles. No podem ser consumidors passius: la recerca de la veritat és un camp de mines difícils de sortejar, però és una feina que sol tenir recompensa.

[Publicat a El Periódico, 21/02/22]

dilluns, 31 de gener de 2022

La porta a la tele

Aquí teniu un vídeo on en Manel Esteller parlem amb la Marcela Topor (en anglès!) sobre el nostre llibre de contes Un dia la porta s'obrirà.
Si sou membres de la SCCFF, recordeu que ja s'ha obert la primera fase per votar els Premis Ictineu i que un grapat de contes d'aquest llibre son a la llista...

dimecres, 26 de gener de 2022

Els beneficis de vacunar els nens

El Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la Covid-19 (GCMSC), impulsat per l’Institut de Salut Global de Barcelona i el Col·legi de Metges de Barcelona, continua la bona feina que fa resumint el que sabem i el que no sabem de la pandèmia amb la publicació d’un informe sobre el risc de vacunar nens i adolescents, un tema que aquests dies preocupa a molts pares. Després de revisar totes les dades disponibles, arriben a la conclusió que cal “promoure la vacunació de la població pediàtrica amb les vacunes basades en ARNm”, tal com han recomanat també altres grups d’experts arreu del mon.

Malgrat aquesta unanimitat entre els entesos, vacunar els nens de covid encara genera recels. Les dades que tenim després de donar milions de dosis diuen clarament que la baixa incidència de complicacions que, a més, son lleus quan n’hi ha, compensa de sobres el perill substancialment més alt de patir conseqüències greus en cas que es contagiïn de covid. Però, tot i això, l’instint de protecció ens fa exagerar una prudència que ens pot fer actuar de manera menys objectiva i, a la llarga, aconseguir l’efecte contrari al que busquem.

Un cop descartat el risc, els altres arguments dels dubtosos son que vacunar no té un benefici real per als més petits i que, per tant, no és ètic que ho fem com un servei per a la resta de la societat, ja que el que busquem sobretot és que no contagiïn la gent gran. Cal tenir en compte que, malgrat que és cert que la covid sol ser més lleu a les franges baixes d’edat que en adults, l’impacte que té en aquesta població no és menyspreable. Tal com explica l’informe del GCMSC, l’any anterior a la introducció als Estats Units de la vacuna contra la rubèola, aquesta malaltia va causar disset morts. En el cas de la varicel·la, van ser setze. Del meningococ, vuit. La covid, en canvi, seixanta-sis. Pel que fa a mortalitat intrínseca, doncs, està per damunt d’altres infeccions contra les quals immunitzem els nens sense vacil·lar. Es pot dir el mateix de les altres complicacions greus: amb les dades d’incidència actuals, als Estats Units han calculat que per cada milió de nens d’entre cinc i dotze anys vacunats s’evitaran més de 400 hospitalitzacions i uns 120 ingressos a l’UCI. Els beneficis globals per la seva salut semblen indiscutibles.

A pesar d’això, n’hi ha que argumenten que el guany social segueix pesant més i que no és just que se’ls imposi aquest altruisme als infants. Però l’altruisme sempre ha sigut un component essencial del fet de vacunar-se, a qualsevol edat i per qualsevol malaltia, i pot ser una raó vàlida per justificar per si sola una campanya massiva de vacunació infantil. Fa uns anys es va començar la immunització contra el virus del papil·loma a tot el mon, no tant sols les nenes sinó també de nens. Aquest microbi és responsable del 90% dels càncers de coll d’úter, però l’impacte que té per la salut dels homes és mínim (els càncers de penis i anus son molt poc freqüents, en comparació). Bàsicament, a molts països es vacunen rutinàriament els nens perquè de grans no participin en la transmissió del virus a les seves parelles, és a dir, sobretot per protegir les dones. Tot i sabent que el benefici personal és pràcticament nul, milers de pares no han dubtat a permetre que els seus fills contribueixin a erradicar el que era el tercer càncer més freqüent en dones i causava més de 300.000 morts cada any. Amb la vacuna de la covid es podria argüir una funció social similar.

Pot ser que una de les causes bàsiques de l’augment actual del sentiment antivacunes, des del més radical al més tebi, del més irracional al més comprensible i puntual, sigui l’excés d’informació al qual estem sotmesos. Per primer cop a la història de les epidèmies i pandèmies, rebem un bombardeig constant de dades per totes bandes, moltes de les quals no tenim els coneixements necessaris per processar, altres falses, barrejades amb opinions contradictòries. Això ens porta a una saturació que fa que una de les millors armes que tenim els humans, el pensament crític, se’ns giri en contra i ens faci qüestionar veritats innegables.

Les pors son naturals, sobretot quan afecten les persones que més ens estimem, però la millor solució per fer-li front és saber de qui ens podem refiar. I, sobretot, no quedar-nos amb un punt de vista només perquè encaixa amb la idea preconcebuda que tenim. Tota opinió ha d’estar basada en dades, i hem de fer l’esforç de processar-les. Només així podrem prendre sempre la decisió correcta.

[Publicat a El Periódico. 24/01/22.]

diumenge, 23 de gener de 2022

L'era dels posthumans

Estreno l'any al blog amb una mica de ciència. Avui al diari ARA parlen de la manipulació genètica i jo hi he contribuït aquest article sobre la possibilitat de modificar humans. El tema del transhumanisme i els posthumans fa temps que m'interessa i he escrit força sobre tot això. A més, últimament he coordinat un número especial de la revista Mètode sobre transhumanisme, a partir del qual em van fer aquesta entrevista. Com diu el títol, no crec que puguem aturar l'arribada dels posthumans, així que millor ens en fem a la idea...

Us deixo amb la conferència que vaig donar a València per presentar el monogràfic, on parlo més a fons de tot això, per si us interessa.


I, finalment, us recordo que he fet servir el tema també en la ficció, en el díptic dels Fills de la Setena Onada, per si preferiu una versió més lúdica del debat...