Dinou anys fa el bloGuejat avui, enmig d'una altra època de sequera (porta un any bastant oblidat, el pobre), però exhibit una mala salut de ferro, com sempre. Aquí continuarem, al peu del canó, ni que sigui a càmera lenta. Que passeu unes bones vacances! (Si la primera referència del post ja delata a quina generació pertanyo, suposo que la que poso per tancar, encara més...)
Ahir La Vanguardia publicava un article on uns quants científics catalans que treballem en càncer i envelliment explicàvem perquè fem o no el dejuni intermitent, un tipus de dieta que s'ha posat de moda però que encara no sabem del tot quins efectes té en el cos humà. Veureu que tots coincidim força.
Pels qui només voleu el resum, el que més destacaría és que, en humans, no sabem encara quin efecte té en la longevitat, tot i que té clarament efectes metabòlics, i que sembla que els efectes son diferents en homes i dones.
Us resumeixo el meu punt de vista i, si teniu dubtes, us els contesto als comentaris.
En diversos animals de laboratori s’ha vist que la DI redueix certs processos biològics relacionats amb l’envelliment. En humans encara no ho sabem. Si que sembla que té efectes positius sobre el metabolisme, tot i que encara s’ha d’estudiar millor. Per exemple, fa poc es va descobrir que homes i dones hi responen de manera diferent.
Jo em salto l’esmorzar, que és una cosa que el cos ja em demanava: sempre he esmorzat molt poc. L’objectiu és fer un dejuni d’unes 14-16 hores. Vaig començar quan vam iniciar un estudi dels efectes de la DI en dones menopàusiques, més que res per saber què els estàvem demanant, si era molt complicat de fer o no. Com que em va costar molt poc adaptar-m’hi he continuat. També perquè he notat que el canvi d’hàbit em fa sentir millor. Ho faig més per això que per uns possibles beneficis que encara no sabem quins son.
No he notat cap diferència pel que fa a l'activita física. Puc anar el gimnàs en dejú sense problemes i, de fet, em sento amb més forces. Però altres persones noten una manca d’energia important. Jo diria que em fa estar més alerta, però això pot ser subjectiu. El que està clar és que no em fa rendir menys.
No aconsellaria a ningú fer DI. No tenim encara prou evidencia per dir que té uns efectes positius en la salut, per tan tés absurd recomanar-la. Convidaría la gent a provar-ho i, si els va bé, com em passa a mi, que ho consideri. Les normes universals, com allò de “s’ha d’esmorzar molt i sopar poc” o “s’ha de menjar cinc cops al dia” no tenen sentit, perquè el metabolisme és molt diferent d’una persona a una altra. Encara és aviat per recomanar-ho a la població general. Ens falta entendre moltes coses. La resposts segurament és heterogènia i depèn de cadascú. Podria ser negativa en alguns casos, fins i tot. Als qui ho vulguin provar els recordaria que el més important en salut és sempre escoltar el teu cos. Si el DI no et senta bé és que al teu cos no li va bé pels motius que sigui.
Si realment la DI té efectes sobre l’envelliment, el preu a pagar hauria de ser mínim, perquè l’efecte sobre la qualitat de vida no és molt gran. La DI és una manera d’enganyar el cos perquè es pensi que està passant gana, o sigui que està en restricció calòrica, que és el que hem vist que té un efecte més important en animals a l’hora d’augmentar l’esperança de vida. Però això sí que implica perdre qualitat de vida, perquè es passa gana i es corren riscos de salut. Per això la DI podria ser una alternativa més assequible, encara que tingui efectes positius també menors.
Tothom ha citat les novel·les d'Auster que l'han agradat més (jo mateix parlava de la Trilogia de Nova York, que va ser la meva porta d'entrada al seu univers), però no he vist que ningú cités la que possiblement sigui la meva favorita, Mr Vertigo, una raresa dins del seu corpus (junt amb In the Country of Last Things, un exemple de com utilitzar recursos de gènere per narrar històries que no necessàriament s'haurien de qualificar de ciència-ficció). Va ser la primera seva que vaig llegir en versió original i la que em va fer decidir a posar-la a la meva (molt curta) llista d'autors dels quals havia de llegir totes les novel·les que publiqués. I fins ara.
Des que vaig llegir-li la Trilogia (en aquesta edició d'Anagrama) quan tenia 20 anys que l'he seguit amb reverència. Fins l'últim, que tinc a la tauleta de nit. DEP Paul Auster. pic.twitter.com/fPyH3apO3j
— Salvador Macip (@macips01) May 1, 2024
A La fórmula del éxito, el podcast de l'Uri Sabat, m'han deixat palar una horeta llarga sobre el tema de l'envelliment, que ja sabeu que m'apassiona. Aquí teniu el vídeo, si us ve de gust.
Aquest any vam tornar a inaugurar el Sant Jordi amb un concert dels Malalletra a la llibreria Ona. Us deixo unes fotos del mestres Joel Codina, que sempre ens fa sortir més guapos del que som, perquè vegeu el que us vau perdre els qui no vau venir. Queda clar que d'energia no ens en falta. El concert de l'any, un any més!
En Manel Esteller i jo vam signar força per tota la ciutat (aquí, un "robat" del Joel Codina, a Ona) i vam poder xerrar una estona amb els notres lectors, que sempre és un plaer. I en alguna parada, vam tenir experiències curioses. Vam acabar la tarda al Planta baixa parlant d'envelliment i de salut en general en un esceneari a l'aire lliure que TV3 havia muntat a la Plaça Catalunya (a partir de 1h58m),:
Com que és Sant Jordi, hi ha un munt de novetats interessants al carrer. Aprofito per recomanar-vos una de les novel·les que més m'han agradat darrerament per si necessiteu idees per demà.
En Llort acaba de treure Un assassí, una història d'un assassí a sou diferent a les que estem acostumats a veure. Si heu llegit en Llort abans, ja sabeu que té una gran habilitat a construir personatges que t'atrapen des de la primera plana i posar-los en situacions inesperades. En aquest cas, el protagonista no és el típic assassí glamurós que duu una vida de luxe esperant el proper encàrrec, si no un home força normal que simplement li agrada matar, i ho converteix en el seu ofici. A partir d'aquest plantejament original, Un assassí és un conjunt de vinyetes, gairebé petits contes, que consterueixen un personatge complex, amb llums i moltes ombres, però amb el qual acabes empatitzant, que s'acaba veient embolicat en un joc del gat i la rata amb un policia amb qui té una relació especial, que no explicaré per no fer espoilers. Amb un ritme àgil i ben planejat, la història vital de l'assassí es va desplegant a poc a poc al llarg del llibre, fent gala d'un humor negre més afinat encara que de costum, i és tota una lliçó de com es retrata una persona i el seu entorn en una novel·la, a part d'un relat trepidant ple de moments d'intriga i tensió.
En resum, un altre bon text d'en Llort, amb un peu al gènere negre i un altre al costrumbrisme desfassat, potser una de les peces més rodones que li he llegit darrerament, i això que ja sabeu que soc molt fan de tot el que escriu (1, 2, 3, 4, 5). Molt recomanada per a tota mena de lectors per aquest Sant Jordi.
No recordava que se'm veia al vídeo d'aquest concert de Sau (que segurament deu ser el primer cop que vaig sortir a la tele, ara que hi penso...), però sí que estava al cas que se'm veia bé al concert que Sopa de cabra va donar a Zeleste un parell d'anys després, on es va grabar el Ben endins, el primer disc en directe del moviment del rock català i un dels best sellers de la nostra música. Un cop més, estava a primera fila, amb els cabells (una mica més llargs) i el mocador (ara de color blau), cantant totes les cançons, una mica més apretats, perquè Sopa (com Sau, Sangtraït i els Pets) llavors ja eren estrelles de ple dret a tot el país. Molts anys després vaig poder parlar amb el Gerard Quintana de la meva època de fanboy incondicional dels Sopa i em va explicar que ells també s'havien adonat que a molts concerts dels anys noranta hi havia el mateix noi un mocador al cap davant de tot. Suposo que se'm deuria notar bastant, que faig metre vuitanta cinc, i al final es deurien adonar de la meva presència. Aquí teniu el vídeo d'aquest altre concert. Si us el mireu, em trobareu a diversos llocs, per exemple al minut 26:15.
El rock català va ser un moviment realment irrepetible. Va arribar en un moment que la societat estava per fi preparada per escoltar música popular amb la nostra llengua, després de la travessa del desert que havien sigut els 80, i una colla de bons músics va saber aprofitar l'oportunitat. I els que teniem vint anys i ens agrada la música, ens ho vam passar molt bé. Pel record queden tots aquests discs fantàstics que es van editar llavors, i uns quants vídeos de concerts memorables... molts d'ells amb un noi alt i ros i un mocador al cap a primera fila.
Ha mort Akira Toriyama, dibuixant japonès conegut sobretot per les sèries del Dr Slump i Bola de drac. És dfícil explicar l'impacte que van tenir els seus manga en un parell de generacions de catalans. Els millennials tenien l'edat adequada per gaudir de les aventures de l'Arale o del Goku però el realment revolucionari és que també ens hi vam enganxar els X, que ja rondàvem la vintena i, en teoria, érem massa ganpies per una sèrie "infantil". L'humor desfasat i políticament incorrecte de les primeres temporades de Bola de drac va fer que ens convertíssim en fans incondicionals. La majoria vam seguir-hi enganxats quan va canviar el format i Bola de drac Z es va convertir en una sèrie més estàndard de bofetades i dolents invencibles que acabaven derrotats (i normalment llavors es passaven a l'altre bàndol). El kamehame, el "llum, foc, destrucció!" i els nivells de poder dels Guerrers de l'espai son coses que han quedat incorporades a la nostra cultura gràcies a aquest fenomen curiosament transversal que va ser Bola de drac a Catalunya. I el mèrit el té aquest geni que es deia Toriyama.
.
Avui parlaré d'aquests i altres temes en una conferència que faig a BCN, per si algú s'hi vol passar:
I acabo els dilluns musicals de gener de repàs al que més m'ha agradat del 2023 amb aquest tema del darrer disc del Caïm Riba, El racó dels pensaments, que transmet un bon rotllo fantàstic. Fa just 10 anys que va començar la seva carrera en solitari, després del final de Pastora, i en cada disc pots trobar almenys un parell de cançons que et posen de bon humor. No és poca cosa.
El retorn més sonat del 2023 va ser el de Peter Gabriel, que va publicar i/o, el primer disc de material original en 21 anys. És un CD sonorament impecable, com sempre, amb grans temes, que sona sorprenentment modern malgrat mantenir el so que defineix l'autor. I, més sorprenentment encara, va ser número u a UK, malgrat tots els anys que havien passat des del darrer cop que Gabriel havia sortit a les llistes. Podria posar qualsevol de les cançons, però aquesta és potser la que més m'agrada (i té un vídeo que treu un bon profit de la IA):
El 2023 va ser també l'any del retorn dels Extreme, un grup que va quedar englobat dins del moviment hair metal dels 80 però que tenia molta més qualitat musical que els seus companys de generació. La seva arma secreta era el guitarrista, Nuno Bettencourt, un dels últims guitar heroes del segle XX. Six és un CD molt potent, i té aquesta perla, que inclou un solo de Bettencourt que va omplir rius de pixels a internet i va propulsar el nou disc:
Ara que oficialment s'ha acabat la temporada de festes, començo l'any al blog igual que vaig fer el 2023, repassant la música nova que més em va agradar de l'any anterior. Seran quatre dilluns musicals (de nou en honor a la secció històrica del bloGuejat) que comença amb el retorn d'uns clàssics, els OMD, que el 2010 van començar una segona vida. Fan un so clàssic però, per coses de les modes, sona molt modern. I el nou disc, Bauhaus staircase, que curiosament va arribar a número u a UK, té un munt de moments bons. Per exemple, aquest:
A veure quines sorpreses ens porta aquest 24. Que tingueu tots molta salut i que sigui un any bo en tots els sentits!
