Crònica de Sant Jordi (i III)

Ullals ha representat un canvi interessant per a mi. Per Sant Jordi vaig firmar llibres a un grapat de noies adolescents (i maques), exceptuant alguna honrosa excepció, mentre que el meu públic habitual sol ser d'homes ganàpies (i tirant a lletjos, sense ànims d'ofendre la parròquia, que us estimo molt igualment!). Si ho arribo a saber, m'hagués dedicat a la literatura juvenil abans. Fins i tot va venir una lectora a la qual vaig desafiar mig en broma via twitter a posar-se un nas de pallasso per a què la reconegués (el seu avatar en duia un). I sí, va atrevir-se, cosa que va obligar-me a fer-li un dibuixet a la dedicatòria, tal i com li havia promès, malgrat la meva llegendària barroeria amb les arts plàstiques. He d'agrair a tots els amics que van passar a dir hola i a fer pujar les meves estadístiques de llibres signats, a la mini trobada blogaire espontània amb la Clídice i l'Allau al bell mig de Rambla Catalunya i als blogaires que van aprofitar per desvirutalitzar-se, com la Viu i llegeix o la Lalu.

Tan tradicionals com l'esmorzar d'escriptors són les festes post-sarau que organitzen editors i altres empreses del ram. Una de les més conegudes és la festa "secreta" de El Mundo. Tot i que aquesta gent em té en nòmina, cada any s'obliden de convidar-me. Però això no va ser un obstacle. Amb una colla d'amics ens vam dirigir al Speakeasy, el bar amagat rere el Dry Martini on s'havia convicat l'acte, amb una parada tècnica al Velódromo, on tot el que vam aconseguir en vint minuts és que ens esbronqués una camarera per moure una cadira (però de demanar-nos si volíem alguna cosa res de res...). Almenys vam poder buidar les nostres bufetes, tot un problema logístic de Sant Jordi, perquè els stands de la Rambla no tenen lavabos pels autors que signen i els horaris intensius no et deixen marge per aquestes coses d'intendència.

La contrasenya per entrar a la festa era una cita de Josep Pla traduïda al castellà, que per algun motiu no m'acabava d'entrar al cap (l'esgotament de la jornada, suposo). Vam aconseguir dir-la (en versió original, però va colar) i vam poder gaudir dels còctels del bar abans no s'omplís massa de personalitats i beautiful people. A la barra, esperant el meu torn el meu veí de cua se'm queda mirant i em diu: "Tu ets amic meu del facebook, no?" I jo: "Ni idea. Tu qui ets?" I aquí teniu un exemple d'una amistat 2.0 entre dues persones que no saben ni qui és l'altre. Ell va resultar ser el Jordi Cantavella i vam tenir una animada conversa, millor que tota la comunicació online fins el moment, mentre intentàvem trobar alguna cosa per picar (desesperat, el Jordi fins i tot va provar les escorces de llimona que van als còctels). Després de fer-me unes fotos amb els meus acompanyants per deixar constància de la nostra presència a la festa més cool del dia, em vaig retirar a casa a recuperar-me de l'estrés del meu primer Sant Jordi a les trinxeres.

EPÍLEG. Com sempre que baixo a aquestes terres, he aprofitat per donar alguna conferència a instituts (Vic i Badalona aquest cop) i el xou que vaig muntar a Blanes competint directament amb el Barça-Madrid (malgrat la contraprogramació de la UEFA, vaig aconseguir omplir la sala a vessar... moltes gràcies a tots!). A més vaig poder fer en directe la meva col·laboració mensual al Via Lliure de Rac1 (normalment és per connexió digital de llarga distància), i així vaig descobrir que a l'estudi tenen a disposició dels tertulians croissantets i altres pastes (molt adequat pel dia que parlàvem de la restricció calòrica). Fins i tot aquest cop hi havia una mona, que vam estrenar mentre s'emetien les notícies de la una. Les coses que passen a la ràdio quan ningú no mira... Aquí (a partir del minut 35) i aquí (al principi i un repicó contestant una pregutna després que hagi començat la següent secció) teniu la meva intervenció, plena de conills gegants menorquins, forats negres que es mengen estrelles, fulles artificials, un especial sobre les teràpies antienvelliment i els perills d'anar-se al llit amb un científic.

Crònica de Sant Jordi (II)

Vaig tenir la sort de poder signar llibres entre alguns dels triomfadors del dia. Dues vegades vaig tenir a prop el Risto Mejide. En una (breu) pausa que va deixar el mar de les seves fans, vaig poder anar a saludar-lo. Resulta que és molt amic d'un bon amic meu i, abans que es convertís en estrella catòdica valorant cantants, va venir a Nova York a veure el primer concert del meu grup. Per sort encara no havia definit els paràmetres bàsics del seu personatge i la seva crítica va ser benèvola (no ens la mereixiem), cosa que demostra que és més bona persona del que molts creuen.

En una de les ocasions, vaig tenir a tocar el gran Ibañez, que saludava la clientela amb un "Hola muchachote!" molt jovial. Es va atipar de dibuixar Mortadelos. Vaig haver de fer un esforç per no abandonar el meu lloc de guàrdia i colar-me-li pel darrere a la recerca d'un dibuixet. En aquella taula plena de famosos (Risto, Ibañez, un paio culturista que destapa conspiracions internacionals, el nano aquell que té cara de bona persona i escala muntanyes...), jo estava entre dues escriptores (una jove de bestsellers i una de més reconeguda) que caçaven mosques (gràcies als amics i a algun despistat, jo almenys em vaig estrenar, i fins i tot va caure un Joc de Déu i unes Plagues modernes). En un moment donat, una d'elles va dir: "És que aquest no és el meu públic". I tenia tota la raó. La massa humana que envaïa el Portal de l'Àngel a mitja tarda ens mirava als escriptors no famosos amb cara de "què fan aquests aquí?" Altres zones geogràfiques del recorregut van ser molt més benèvoles.

Una de les millors coses de signar és omplir les estones buides xerrant amb els altres condemnats a galeres. Així vaig poder conèixer la Núria Albertí i els seus poemes per a nanos (i no oblidem les seves fabuloses sabates "tunejades"!) o discutir animadament del futur de la Nació Catalana amb la Muriel Casals. En un stand de Rambla Catalunya vaig coincidir amb el Miquel Roca (que em va saludar com si fóssim vells amics, d'aquella manera que només els polítics de raça saben fer) i la Patrícia Gabancho (tot un plaer poder discutir de catalanisme amb una articulista que segueixes regularment). Els tres vam estar a punt de morir sepultats per l'allau de fans cridaners del triomfador de la jornada, que va arribar tard, enmig d'aplaudiments i crits semi-histèrics. En Roca va decidir desaparèixer discretament deu minuts després en veure que allà no hi pintava res. La Patrícia es queixava però vaig tenir la sort que va decidir complir el contracte fins el final, així vam poder conversar més estona sobre polítics que ara resulten ser sobiranistes (ella estava segur que en Roca podría portar Catalunya a la independència si volgués). I a mi els llibres per signar m'arribaven passant per sobre la cua descontrolada de l'Espinosa, de manera que ni podia donar la mà als meus amables lectors, mentre lluitava colze a colze amb la María Dueñas pel poc espai de taulell que teníem (com es veu a la foto). Al final de la sessió, la Gabancho em va induïr a cometre un petit crim literari (del qual ella n'era en part víctima), que no reconeixeré aquí en públic, i que va passar totalment desapercebut enmig del caos que s'havia desfermat. Vaig sortir d'allà amb un llibre i una samarreta verd llampant a la bossa.

L'última tanda va ser a un Corte Inglés lluny del brogit mundà, cosa que vam agrair. Vam compartir taula el Sebastià i jo amb el Víctor Amela i la Roser Amills, tots quartre ben juntets aprofitant l'espai que haurien d'ocupar només dos autors (a la foto, una mostra de les estretors del taulell). Molt íntim. Unes cadires més enllà, el Mathew Tree la feia petar amb un monjo budista. Coses que només es veuen per Sant Jordi.

(Continuarà...)

Crònica de Sant Jordi (I)

Molt divertit, això d'estar a l'altra banda del taulell per Sant Jordi. Divertit si ets conscient que faràs d'extra en una festa on els protagonistes són uns altres, és clar. Perquè hi ha gent que escriu llibres i n'hi ha que en venen. Són dos negocis diferents, tot i que algunes vegades hi ha coincidències. Però a mi ja m'estava bé firmar cinc o sis llibres per cada hora (com la majoria d'escriptors serioros que tenia a prop, molts d'ells professionals de molt més èxit i ofici que jo) enlloc dels cinc o sis per minut que signaven la majoria de famosos amb qui compartia taula. Ho deia un company: s'ha de ser burro per sentir ràbia dels qui venen. No t'estan pas robant la clientela, perquè els qui compren llibres a algú pel sol fet de tenir un perfil públic no són pas els qui s'emportarien un llibre dels teus, encara que fos el darrer que quedés a la botiga. A més, això ajuda la nostra indústria, que prou que li convé. I és que, com vaig escriure l'altre dia en un comentari, Sant Jordi és el dia que compren llibres els qui no compren llibres (el 60% de lectors que diuen que només llegeixen un llibre l'any, per exemple, o els qui passen per caixa només per omplir els prestatges de la llibreria de casa).

La festa comença amb el tradicional esmorzar d'escriptors a l'hotel Regina, que és un dels millors moments del dia. És intens, perquè no parles més de vint segons amb algú que ja has vist algú altre que vols saludar o tens a la teva cap de premsa estirant-te per posar-te davant d'una càmera o un micro (aquí em sentireu fent de comentarista gastronòmic per Catalunya Ràdio al minut 15). No és manera de gaudir de les pastetes que intentes menjar entre frase i frase (en aquest vídeo veureu com ho intento fer de manera dissimulada al minut 4:10 mentre en Martí Gironell llença un càmera de TV3 damunt meu i del Jordi Cabré, que s'alimenta sense complexes). Jo vaig aprofitar per dir-li a uns quants autors de viva veu el que ja havia dit al blog: que m'havia agradat el seu darrer llibre. Per exemple al mateix Cabré o a l'Eduard Márquez. També vaig poder xerrar una mica amb Marc Pastor, que controlava el tema com a veterà que és, i desvirtualitzar l'Elisenda Roca, amb la qual parlo al facebook com si fóssim amics de tota la vida i encara no ens havíem vist mai. També va ser un plaer poder-li dir al Joaquim Carbó que havia crescut llegint els seus llibres (la seva resposta: "deurien ser uns bons llibres, perquè has crescut molt!") i retrobar l'Alba Dedéu, que era la viva imatge del peix fora l'aigua (almenys ella va poder gaudir de l'esmorzar).

Després ve el moment de la foto oficial, on els més espavilats lluiten per tenir la millor posició i no quedar soterrats en un mar de cares l'endemà als diaris (a veure si em trobeu a la imatge que encapçala el post... pista: porto camisa blau cel). Aquí sí que cal tenir habilitat. Jo vaig optar per un punt neutre, entre en Carbó i l'Emili Teixidor que com que són més baixets que jo van acabar diluïts en la marabunta. Llavors va venir la primera anècdota del dia. En un moment donat, un personatge ben vestit es va obrir pas i es va situar al centre geomètric del grup, que quedava una mica darrera meu. Al seu costat, una escriptora castellana amb un nom que comença amb Y se'l mira i li pregunta: "Y tu quien eres?". L'altre es queda pàl·lid i després d'uns segons es recupera i li espeta molt dignament: "Ferran Mascarell...". La noia fa cara de no reaccionar, cosa que obliga a en Mascarell a afegir: "... el Conseller de Cultura". I li allarga una targeta amb el segell oficial de la Generalitat (tot i que en teoria ell estava allà en qualitat no oficial d'escriptor), que ella es va guardar al moneder com si li haguessin passat la propaganda d'un Telepizza.

(Continuarà...)

Avui: conferència a Blanes.

Si voleu saber els secrets de la immortalitat, passeu-vos avui per la bilbioteca de Blanes a les 8 (procuraré donar la recepta per una llarga vida a temps per a què pugueu anar a veure el Barça), per sentit la conferència que donaré en el marc de l'Aula Blanes. Si algun culer vol que li firmi un llibre, estaré a la biblioteca des de dos quarts de vuit (la resta es pot esperar al final del xou). Aquest és més o menys el resum:

LA QUÍMICA DE LA IMMORTALITAT

Per què envellim? Per què els nostres organs deixen de funcionar progressivament al llarg dels anys? Gràcies a la recerca biomèdica intensiva de les darreres dècades comencem a entendre què defineix l’envelliment de les nostres cèl·lules a nivell molecular, quines reaccions químiques les desgasten fins que no poden seguir endavant. Entendre les causes ens posa molt més a prop de trobar-ne una solució. Amb els coneixements que tenim ara, és possible frenar l’envelliment o fins i tot fer-lo retrocedir? Podrà la química algun dia ajudar-nos a aconseguir la immortalitat?


Ens hi veiem!

Dilluns musical: la millor orquestra del món.

Aquest vídeo m'ha encantat. Conté tres de les meves coses preferides: dones tocant instruments, teclats clàssics dels anys setanta i Mike Oldifled. Suposo que la majoria de vosaltres no compartireu les meves perversions, però tot i això val la pena que us el mireu. La música la reconeixereu: és el final de la primera cara de Tubular Bells, el tros on els diferents instruments van entrant un a un. Aquí la melodia se la reparteixen aquestes noies, algunes ben lleugeres de roba, que toquen autèntiques peces de museu (he de confessar que els ulls se'm van més cap als moogs i els korgs que cap als bikinis). Alguna de les màquines fa uns xerrics espectaculars que a menys que sigueu fans de l'electrònica més dura segur que fa temps que no sentiu. Tot plegat, una meravella. The Brooklyn Organ Synth Orchestra, Tubular Bells (Part 1 finale).

Què regalaré aquest Sant Jordi (V)

A la meva estimada:

I espero que vosaltres regalareu a tothom aquest llibre tan interessant:

Recordeu que si us passeu per algun d'aquests llocs fins i tot us el firmaré!

11:00 - 12:00: Fnac Triangle (Plaça Catalunya)

12:00 - 13:00: Proa (Rambla Catalunya/Provença)

13:00 - 14:00: Òmnium (Rambla Catalunya)

17:00 - 18:00: El Corte Inglés Portal de l'Àngel

19:00 - 20:00: El Corte Inglés Francesc Macià

18:00 - 19:00: Abacus (Rambla Catalunya/Córcega)

I sinó, avui també em podreu trobar al Periódico, on publico el meu article mensual de divulgació (avui un tema filosòfic: som lliures d'escollir o som vivim sota la dictadura dels nostres gens?). Remataré el cap de setmana mediàtic demà a RAC1, fent el meu xou científic en rigorós directe presencial a les 12.30, aquest cop sobre les bases moleculars de l'envelliment (preludi a la conferència que faré a Blanes sobre aquest tema el dimecres que ve a les 19.30 a la Bilbioteca Comarcal), forats negres que es mengen estrelles, la importància d'anar-te'n al llit amb la teva dona després d'un dia de recerca de camp i un grapat de coses més.

BON SANT JORDI A TOTS!!

Què regalaré aquest Sant Jordi (IV)

Ara em toca a mi, perquè per Sant Jordi també em faig regals a mi mateix. Aquests són els llibres que m'han cridat prou l'atenció com per acabar a la cistella. Com que no els he llegit, i són d'autors més o menys novells, vosaltres mateixos si voleu fer cas de les meves recomanacions personals. De vegades, el millor és llençar-se a la piscina i veure què passa. No hi ha res com el plaer de descobrir un autor nou que val la pena.

El Maic de la Tina Vallès l'han deixat molt bé a més d'un lloc. I pel que n'explica l'autora al seu blog, promet. És un altre d'aquests llibres que, per la seva temàtica, ha acabat en una col·lecció juvenil, com el nostre Ullals, malgrat no va ser escrita pensant específicament en aquest públic. La Tina escriu bé, com sabem els qui la seguim als blogs, i això és sempre una garantia.

A totes les llistes de recomants està apareixent també Primavera. estiu, etc., de la Marta Rojals, que fins i tot ha guanyat el Premi Exhaurim-lo. Encara no n'he llegit cap crítica negativa, cosa perillosa, perquè  en aquestes condicions qualsevol llibre corre el risc de no superar les expectatives. Però ens arriscarem. L'altre que té bon aspecte és Tots els dimonis són aquí, de Pere Antoni Pons. Per diversos motius segurament també cauran els Gats al parc de l'Alba Dedeu i La ciutat vertical, de la Bea Cabezas.

I Cabdills, de Marc Moreno, que té una trama tan descabellada que m'ha convençut a la primera. Mireu: "Han robat l’espasa de Vilardell d’un museu, però un jove historiador troba uns documents on es demostra que la verdadera espasa, amb els llegendaris poders que havien fet servir Jaume I i Lluís Companys, s’amaga en una església de Sant Celoni. La que ha desaparegut és una còpia falsa. Un diputat independentista de segona fila amb deliris de grandesa, un aspirant a polític que vol pujar ràpid, la Fundación Nacional Francisco Franco, els sectors polítics moderats del nacionalisme català i un vell milionari obsessionat amb la llegenda de Vilardell volen els poders de l’espasa. Els interessos de cadascun els mouran fins i tot a matar per esdevenir cabdills del seu món." Sona com la mena de coses que hauríem pogut imaginar en Sebastià Roig i jo en un dels nostres rampells creatius més desfermats. Només per haver gosat barrejar tots aquests elements val la pena donar-li una oportunitat al Marc Moreno. 

Què regalaré aquest Sant Jordi (III)

El Jordi Cabré té la virtut d'escriure les seves històries de la manera que menys t'ho esperes. I això m'agrada. Per exemple: abans de començar-la, sabem que la finalista del Sant Jordi d'aquest any va de passions prohibides i de Beethoven. Però hagués estat massa fàcil fer el típic mix de novel·la històrica i adulteri modern. Potser llavors hagués guanyat el premi gros, qui sap, però ara en canvi els qui sortim guanyant som els lectors, perquè podem gaudir d'un llibre que avança com una locomotora però fent salts que la lògica desaconsellaria.  Com canviar de narrador i temps verbal cada dos per tres, o usar durant una bona estona la sempre empipadora segona persona singular, o introduir el personatge clau pel desenllaç passada la meitat de la novel·la, o presentar-nos diferents triangles amorosos (amb algun vèrtex superposable) en els quals almenys un dels participants no és humà. Impensable. Bé, jo no sé si gosaria fer-ho. Per transgredir certes normes se n'ha de saber, sinó corres el risc que et surti un nyap. I en Jordi en sap, com fa temps que hem descobert els qui el seguim.

No feu cas de les sinopsis que llegireu: Després de Laura és en realitat la història d'una peça de música (enviada pel diable?) que no acaba de trobar la manera de fer la seva entrada en el nostre món. Té la seva musa particular, eterna i reencarnable, però alguna cosa o algú (Déu?) sempre l'acaba retornant a l'oblit. Però ella és tossuda i segueix buscant Orfeus que la treguin de l'infern, impertèrrita al rastre de destrucció que deixa darrere. Tot això està ben disfressat amb una trama més "humana" que salta per segles, per llits, per gèneres musicals i per ciutats de mig món, així que el podré regalar sense cap problema als amics que solen llegir llibres dels "tradicionals", i segur que en sortiran satisfets. Però també el regalaré als qui busquen alguna cosa diferent, perquè crec que no els decebrà. I jo esperaré la propera novel·la del Cabré, intrigat per veure com s'ho fa per tornar a sorprendre'm.

Horari de signatures de Sant Jordi

Aquest any participaré el en circ de Sant Jordi fent la ronda per diferents parades amb el bolígraf a punt. És el meu primer cop. Per un costat fa gràcia: no és habitual que als escriptors ens tractin com a rock stars. Per un altre, sis hores signant sembla una barbaritat, si no ets un mediàtic. He sentit moltes històries d'escriptors dels bons que fan badalls mentre miren com al seu costat el famós de torn no s'acaba la filera de fans. Però bé, ni que sigui per una vegada valdrà la pena passar per l'experiència.

Si algú de vosaltres vol passar a saludar i a que li firmi algun llibre jo estaré encantat de veure cares (o nicks) conegudes. Aquesta serà la ruta:

11:00 - 12:00: Fnac Triangle (Plaça Catalunya)
12:00 - 13:00: Proa (Rambla Catalunya/Provença)
13:00 - 14:00: Òmnium (Rambla Catalunya)
17:00 - 18:00: El Corte Inglés Portal de l'Àngel
18:00 - 19:00: Abacus (Rambla Catalunya/Córcega)
19:00 - 20:00: El Corte Inglés Francesc Macià

Si voleu perseguir algun altre escriptor, aquí hi ha una relació molt completa dels itineraris. Ens veiem!

Dilluns musical: programa triple.

Aquest és un d'aquells casos que trio més pel vídeo que per la música. Es tracta d'una trilogia d'històries del darrer disc dels Danko Jones. La música és rock dur bastant convencional, no pas per tirar coets. Però es veu que tenien prou pressupost per fer uns vídeos interessants i no es van pas tallar. S'han de veure seguits, perquè la història continua (això us farà adonar de com de similars sonen els tres singles...). El guió és una mica absurd, però hi surt el Ralf Macchio fent de científic boig i l'Elijah Wood en l'improbable paper d'assassí a sou. Què més es pot demanar?

El desenllaç de la història el trobareu aquí.

Parlant de pares a l'Ara amb Francesc Orteu

Ho llegireu millor al pdf, fent clic aquí.
I a més, ahir El Periódico va recomanar Ullals d'aquesta manera tan 2.0:

El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

Què regalaré aquest Sant Jordi (II)

Ja sabeu que no m'agraden els contes. Però conec gent que no té aquests problemes etico-estètics amb la narrativa curta i que també mereixen que els regali un llibre per Sant Jordi. Els escollits rebran un d'aquests interessants reculls de la collita d'aquest any, que he llegit i guadit darrerament (Llegit? Gaudit? M'estaran canviant els gustos?).

Per un costat, l'Ebrenc Joan Todó debuta en aquest gènere (i va acumulant lloances) amb A butxacades, un conglomerat molt heterogeni d'històries  capaç de passar del drama a l'humor sense cap mena de dubtes existencials. Crec que el mèrit més gran d'aquest llibret color taxi, preciosa edició de can LaBreu, és revelar-nos una nova veu amb coses a dir i les eines per dir-les. A estones no et cal fer gaire més que deixar-te portar plana enllà gronxat per l'habilitat minuciosa però desenfadada que té en Todó de descriure el seu microcosmos particular. És clarament una pista de proves (tots hem passat per aquí: el conte kafkià, el pujat de to, el que vol escandalitzar el lector...), i això fa que m'agradi més el recull: serveix com a preludi de les coses bones que vindran si l'autor escolta els seus lectors i tria provar un llarga durada pel camí on es veu clarament que se sent més còmode. 

El darrer cop que vaig veure en Carles Bellver em va dir que no tornaria a publicar cap llibre, si més no de la manera tradicional. M'alegro que no s'hagi fet cas i ja tinguem a les llibreries L'home del calendari, la seva nova col·lecció de relats que ens arriba de la mà de la gent sempre inquieta de Tria llibres (atenció a la impactant portada d'Oriol Malet). Al Carles no li cal provar res perquè ja ha demostrat fa temps que ha trobat la seva vocació: contista realista-fantàstic amb ganes de transgredir tòpics i estructures. Segueixo al Carles des de molt abans d'haver creuat una sola paraula amb ell. Segurament des del dia que li vaig descobrir aquesta passió que compartim per Lovecraft. Sempre he gaudit de les seves històries. És normal que quan em va enviar fa uns mesos en primícia el manuscrit que encara no era llibre, jo ja estigués convençut que m'agradaria. I així ha estat. Una col·lecció de retalls de lal vida d'un alter ego que té entitat pròpia i s'immiscueix en la vida de l'autor amb una obertura Pynchoniana i continuant amb referències a Wittgenstein, Boris Vian, Perucho i Hergé. Si mai no heu llegit res d'en Carles, aquest és un bon lloc per on començar. I si ja heu llegit algun dels seus llibres, tot això que he estat dient no us vindrà de nou.

Un altre contista professional és en Jesús Maria Tibau, que a aquestes alçades ja no caldrà que us presenti. El seu cinquè llibre de narrativa curta, I un cop de vent els despentina, torna a lluir una d'aquestes portades magnífiques que li fan a Cossetània. I a part d'això i del que he vist als webs no us en puc dir gaire més, perquè encara no he tingut temps de comprar-me'l. Regalaré un llibre sense haver-lo llegit abans per saber si val la pena? En aquest cas, no hi ha cap problema. Tinc els seus reculls anteriors, i si una cosa es pot dir d'en Tibau és que és un narrador sòlid que no decebrà mai els seus fans. Té un estil consolidat i un ample ventall de temes que li agraden. Quan agafes un llibre amb aquest segell de qualitat saps perfectament què t'hi trobaràs. És apostar sobre segur. Conec uns quants amics que estaran encantats de rebre la següent entrega de la biblioteca Tibau. I sé segur que en Jesús no em farà quedar malament.

La "Nació catalana"

Ara que tothom ja hi ha dit la seva, em toca a mi. Vaig donar suport oficialment a la consulta popular que es feia aquest passat diumenge al meu poble perquè em sembla bé que en una democracia es facin servir eines que segueixen les normes del joc per expressar una voluntat o una disconformitat. Trobo, però, que hi ha un defecte de forma important en aquest tema que s'hauria de resoldre abans d'avançar cap a un hipotètic nivell superior.

La pregunta que s'està fent és una variació de "Està d'acord que la Nació Catalana esdevingui un estat independent?". El problema és el concepte de Nació Catalana, que alguns no veuen que és molt diferent al de societat catalana (usat també molt aquests dies, sobretot al costat de l'adjectiu "complexa" quan s'ha volgut invocar el seny més que no la rauxa). Potser hauríem de pensar-hi una mica més, perquè jo no crec que el padró sigui la millor manera de definir una Nació sense estat. Em sembla que hi ha altres factors més importants que la delimiten, més que no pas el lloc on vius, on has nascut o d'on venen els teus pares. Fins que això no quedi més clar, és una mica absurd seguir endavant. Perquè s'està convidant a decidir el futur de la Nació Catalana a un nombre important de persones que no crec que tinguin el dret de dir que hi pertanyen.

Dilluns musical: balades dels 70.

El dilluns musical de la setmana passada em va donar la idea de fer aquest Top 5 de les millors balades de grups de rock dur dels 70 (dels 80 seria massa fàcil, perquè les balades ensucrades eren un element bàsic dels grups de Hair Metal). És també un homenatge a unes històriques cintes de caset que un amic meu solia gravar-li fa unes dècades a la meva futura dona, plenes de perles com aquestes. La sessió d'avui és una mica retro, però a veure què us sembla.

Comencem amb els Deep Purple. No eren molt de cançons lentes, aquests nanos. Aquesta és l'única balada de l'alineació clàssica, i els deuria fer tanta vergonya que la van condemnar a una cara B. Però és impressionant. Deep Purple, When a blind man cries (1972).



Una anys després, ja amb David Coverdale al micròfon, van ser més agosarats i van incloure la balada de rigor al disc Stormbringer. Aquesta és una autèntica meravella del gènere, de les de tancar els llums i encendre espelmes. Deep Purple, Soldier of Fortune (1974)

Per seguir dins la mateixa família, la primera formació de Rainbow va fer un parell de balades molt bones, totes dues curiosament amb la paraula rainbow al títol. Una ja us la vaig posar fa uns mesos, avui toca l'altra, del primer disc homònim del grup. Molt maques les imatges que hi ha posat al youtube. Rainbow, Catch the Rainbow (1975).

Canviem de terç per anar a una altra branca del rock dur anglès. Black Sabbath tampoc no es va prodigar gaire en el tema de les balades. De fet, em sembla que aquesta és l'única que va gravar la formació original. Tota una sorpresa, encara que no té el nivell de les tres anteriors. El vídeo de les floretes és bastant ridícul, perdó. Black Sabbath, Changes, Vol.4 (1972).



Tanquem amb l'altre grup de rock dur clàssic que quedava, Led Zeppelin. No és ben bé una balada, almenys no en l'estil de les altres, però és una de les millors "lentes" que tenen i mereix estar en aquesta selecció. Led Zeppelin, Going to California, Led Zeppelin 4 (1972). I fins aquí la lliçó d'història d'avui! Si s'us n'acut alguna altra a l'alçada d'aquestes ja m'ho fareu saber.

Bizarre love triangle (part 2): the next generation.

La vida sentimental del meu fill de tres anys i mig em té fascinat. El darrer cop que us en vaig parlar es trobava ficat en una mena de triangle amorós amb tots els números per acabar en tragèdia. Doncs ha passat tot el contrari. El nano i les seves dues xicotes "oficials" conviuen en un feliç equilibri mormònic que té tota la guarderia destarotada. Les dues l'esperen cada matí per esmorzar plegats (normalment les criatures van menjant a mida que arriben), es fan un petó quan es veuen (sense donar-hi importància, talment com si estiguessin casats), escullen els mateixos plats a cada àpat, van a tot arreu plegats donant-se les mans, i les noies ja no es barallen per asseure's al seu costat (una a cada banda i tots tan contents).

Però la cosa no acaba aquí. L'altre dia vam anar a casa uns amics, que tenen una filla un any més gran. Ella i una veïna de la mateixa edat que corria per allà es van emportar el nano a l'habitació de dalt per jugar una mica. Al cap d'una estona pujo a veure com els va i me'l trobo amb els pantalons baixats, els calçotets a mitja cama, i les dues mosses mirant al sostre fent-se les despistades. Em van dir amb tota naturalitat que estaven jugant a pares i a mares. No vaig gosar preguntar quina escena de la vida familiar inentaven reproduir. Si el meu fill és capaç de mantenir aquest interés que desperta en el sexe contrari fins la pubertat, li auguro moltes més hores de diversió que no pas les que vaig tenir jo. 

Li explicava això al meu pare  i l'home no podia evitar fer cara d'estar orgullós. Ell, tres quarts de segle a l'esquena, sempre elegant, amb una cabellera blanca que ja la voldria per mi i amb gairebé quaranta-cinc anys d'historial de monogàmia practicant, té tota una col·lecció d'anècdotes relacionades amb senyores i senyoretes que li han fet proposicions deshonestes. La més recent, de fa uns mesos, quan es va ensopegar amb una escriptora coneguda al Passeig de Gràcia. La dona va aturar-lo per xerrar amb ell i li va engaltar a la segona frase que li agradaria conèixer-lo millor, i no precisament per  jugar al bridge. Tot això sense haver creuat mai abans ni una paraula. N'hi ha per treure's el barret.

Per desgràcia, aquest curiós gen del magnetisme sexual dels Macip deuria saltar una generació, perquè a mi no m'han passat mai aquestes coses. El més semblant potser va ser fa cosa d'un any, quan una nit buscava un taxi a Barcelona i un d'ocupat va parar davant meu. Mentre una noia jove i de bon veure en baixava, li vaig preguntar al conductor si estava lliure. "Com un ocellet", em va contestar ella per sorpresa. L'estona que vaig tardar a processar la informació va ser suficient per què l'"ocellet" hagués volat una cantonada més enllà, esperant encara una paraula meva que l'aturés. D'aquí uns anys, quan en els sopars familiars el meu fill i el seu avi s'expliquin amb picardia els seus grans èxits, almenys jo podré citar l'episodi del taxi i no passar a la història com l'ovella negra de la família.

Què regalaré aquest Sant Jordi (I)

Encara em queden unes setmanes però ho tinc claríssim: L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez, anirà cap a la bossa. En compraré un per l'amic que sempre diu que en català no s'escriu res de veritablement bo i un per aquell altre que creu que fer literatura d'alçada vol dir detallar durant tres planes el vol d'una mosca usant tantes esdrúixoles com sigui possible. En compraré un per l'amic que només llegeix un llibre l'any i pel que en llegeix un cada tres dies. I també un altre per aquell amic que diu que vol posar-se a escriure i em demana algun consell, així m'estalvio llargues disquisicions sobre l'estil sintètic i depurat que crec que és el present i el futur de la literatura. Ningú no el domina a casa nostra com l'Eduard.

A més, no em caldrà donar massa explicacions quan faci els meus regals: a internet hi ha penjat mil i uns elogis del llibre. No n'hauré de fer cap més. Només matisaré un punt. Per algun motiu tohom destaca com és de breu la novel·la. A mi en canvi em va semblar llarguíssima. Quan vaig acabar em sentia com si hagués viscut la vida sencera del protagonista, segon a segon. Portava a sobre l'esgotament emocional acumulat d'unes quantes dècades, però curiosament el rellotge em deia que tan sols havien passat unes hores. Que l'Eduard només necessiti un centenar llarg de planes per aconseguir aquest efecte tan intens no és màgia: és saber escriure.

Dilluns musical: velles glòries.

Després d'un parell de píndoles relaxants, accelerem avui una mica el ritme. Aquest és un tema del supergrup de clàssics del rock dur Hoochie Coochie Man, publicat fa quatre anys, però que casualment va anar a parar al meu iPod l'altre dia. Els membres més coneguts del grup són Bob Daisley (baixista de Rainbow i Ozzy Osbourne) i Jon Lord (teclista de Deep Purple), i en aquesta cançó col·labora el cantant de Deep Purple, Ian Gillan. El resultat s'assembla a altres balades típiques del rock dur dels setanta, però val la pena d'escoltar perquè té una melodia molt maca. El solo de guitarra del final (cap al minut 6:30) és apoteòsic sense ser terriblement espectacular. Hoochie Coochie Man, Over and over, Danger: white men dancing (2007).

No m'agrada la literatura de gènere

És veritat, però us haureu de llegir l'entrevista (un gran treball del Marc Moreno) per entendre el matís. I si esteu avorrits, aquests dies el Sebastià i jo també hem xerrat per Periódico, pel Diari de Girona i pel Taller de letras. I ja han penjat la divertida entrevista "dels calçotets" a L'Illa dels llibres (ja veureu per què ho dic).