dimarts, 23 de març del 2021

Janowitz: making of


Aquesta temporada de Sant Jordi coincideixen dues novetats meves a les llibreries. D'una, la més científica, ja us en vaig parlar. L'altra és Janowitz, la segona novel·la de Macip Garzón, el duet literari que faig amb en Ricard Ruiz Garzón i que es va estrenar fa uns anys amb Herba negra. Com és tradició, us explico com s'ha gestat aquest llibre, per si us interessa.

Tan bon punt vam acabar la nostra primera col·laboració, el Ricard i jo vam decidir ràpidament que ens ho havíem passat prou bé i el resultat havia quedat prou decent (i amb bona acceptació dels lectors: tres edicions fins ara) com per continuar treballant junts. Vam començar a discutir possibles idees per a una nova història, i en vam trobar una que ens va agradar. Llavors vam passar a la fase de preparar el guió que hauríem de seguir i, després d'uns mesos de feina, vam començar a escriure, tal com havíem fet amb Herba negra. Però ens vam quedar encallats en els primers capítols: no acabava de sortir com volíem. A més, just llavors va sortir una pel·lícula que tractava d'un tema similar (tot i que d'una altra manera) i vam pensar que no era el millor moment per al projecte. I el vam deixar aparcat.

Sense desanimar-nos, vam posar-nos a buscar alternatives. En una trobada en un cafè (fet poc habitual, el de coincidir tots dos en el mateix espai i temps!), el Ricard va posar sobre la taula una paraula: Janowitz. Era un mon que havia estat dissenyant feia molt Cris Cuenca (a qui hem dedicat el llibre), no teníem més informació. Em va intrigar de seguida. Que passava a Janowitz? Com era aquest lloc imaginari? Allà mateix, en un dels nostres clàssics brainstormings, vam parir les línies mestres de la novel·la. El misteri de Janowitz estava servit.

Al llarg dels propers mesos vam fer la feina de crear els personatges i decidir les línies que seguirien, tot per explicar els estranys canvis en la realitat que estava patint Janowitz. Volíem que fos una novel·la coral, aquest cop, un misteri tecno-místic on es barreja ciència i religió, amanit amb acció i un toc fantàstic, amb sospreses que es van coneixent a poc a poc i un munt de coses que, com diu la propaganda, no son el que semblen. Ens vam divertir, a més, col·locant ous de pasqua per tot arreu (fins al punt que hauríem d'escriure un altre llibre per explicar-los tots!) i jugant amb una sèrie d'elements que no puc explicar perquè son part de les sorpreses que té el llibre.

Janowitz va començar a prendre forma el 2016, però l'hem anat escrivint al llarg d'uns anys on s'han vist revoltes al carrer i una pandèmia que ho ha trastocat tot. Això ha acabat impregnant el llibre, inevitablement. La història, de fet, es pot llegir com una metàfora de la pandèmia (tot i que no teníem ni idea que passaria res d'això quan ens hi vam posar): una societat que s'ha d'enfrontar a una sèrie de canvis incontrolables que ho trastoquen tot i que ningú pot dir d'on venen.

Així doncs, què és Janowitz? Un trencaclosques de misteri, acció i una mica de ciència-ficció apte per a tots als públics, una novel·la que va encaixant a poc a poc i que parla de temes com la manipulació que patim per part dels governs, l'abús de poder, l'arrogància dels "savis" i una mica també de qui som i d'on venim.

Aprofito per anunciar que aquest dijous es farà la presentació oficial (virtual) del llibre a Gigamesh, amb la "presència" dels autors, que respondrem preguntes dels editors i del públic que s'animi a escoltar-nos. Ens hi veiem!


Aquí teniu el vídeo de la presentació:

dimecres, 17 de març del 2021

La recta final

La recta final de la pandèmia a Europa s’està allargant més del que prevèiem. A hores d’ara, s’esperava tenir una bona part dels adults vacunats, però aquests objectius només els està aconseguint el Regne Unit després d’un Brexit prematur que els va permetre negociar la distribució de vacunes al marge de l’estratègia clarament fallida de la Unió Europea. Espanya està atrapada en aquesta xarxa de mala gestió i, per molt que al final hagi superat els problemes logístics inicials, poca cosa pot fer davant l’embut que representa una arribada de dosis inferior a la que podria absorbir el sistema.

Això és un problema, perquè la normalitat només es començarà a recuperar quan tota la població susceptible estigui protegida. Malgrat que la Covid-19 afecta tothom, la major part dels casos greus i la mortalitat es veu en franges d’edat elevades i en malalts amb altres patologies. Per tant, no hi ha cap excusa per a què no prioritzem aquests grups a l’hora de distribuir les poques vacunes que tenim. Costa d’entendre que, a hores d’ara, hi hagi un nombre substancial de gent jove vacunada (amb, recordem-ho, poquíssimes probabilitats de morir de Covid-19) i, en canvi, moltes persones grans encara no estiguin protegides.

Aquesta incongruència es deu a tres decisions errònies. La primera, no tenir els protocols ben definits per evitar que es prenguin mesures dubtoses. No es tracta només d’eixerits que fan servir el seu poder (polític, religiós, militar, genealògic) per saltar-se la cua, sinó de vacunes que van a personal administratiu d'hospitals (sa i jove) que no esta a primera línia, o dosis sobreres que, per a què no es facin malbé, s’acaben donant als acompanyants (sans i joves) dels qui els toca per dret propi, en lloc de fer l’esforç d’anar a buscar persones grans que les necessitin més.

La segona ha sigut desoir les recomanacions de l’OMS i de la pròpia Agència Europea del Medicament i no donar des del principi la vacuna d’AstraZeneca als majors de 55 anys. És cert que originalment no hi havia prou dades, però res feia pensar que no havia de funcionar bé en la gent gran, com, efectivament, al final s’ha demostrat. I aquí ve una errada encara més gran: ser incapaços de reconèixer l’equivocació amb rapidesa (com van fer fins i tot els propis instigadors de l’estratègia, els alemanys) i quedar-se pràcticament sols amb una opció absurda que alentia encara més la vacunació de la població diana.

Finalment, l’última era més difícil d’anticipar. La majoria de països van optar per donar dues dosis de vacunes amb una separació de dues o tres setmanes, tal com les proves clíniques suggerien. Però alguns van optar per prioritzar la primera dosi per arribar a més gent més ràpidament Ara s’ha vist que això és suficient per donar una cobertura més bona del que s’esperava. Un cop més, Espanya tarda a reaccionar i no adopta la solució més efectiva.

Aquests tres grans errors se’ls ha estalviat el Regne Unit. Això, sumat a l’estratègia guanyadora de reserva de dosis que dèiem, han fet que, després d’una gestió pèssima, Boris Johnson ara es pugui penjar una medalla: tots els adults britànics estaran probablement vacunats abans de l’estiu i els ingressos hospitalaris i la mortalitat ja hauran caigut en picat. El pla és mantenir fins llavors una sèrie de restriccions que s’aniran alleugerint a poc a poc amb la idea que, un cop s’eliminin, ja no s’hauran d’implementar mai més.

¿Què passarà a Espanya? Els percentatges de vacunació seran més baixos, però la necessitat de «salvar l’estiu» farà que, igualment, les restriccions es redueixin. Obrint fronteres, amb passaports immunitaris o no i incentivant el moviment podria ser que s’escampessin més virus, fins i tot variants difícils de controlar (com la P.1 que ha sorgit de Manaus). Probablement no es faran cribratges massius, amb la qual cosa el control de brots no serà tan efectiu com podria ser. Previsiblement, , els casos tornaran a pujar, com passa cada vegada que ens relaxem amb massa pressa. Si això porta a una altra onada és possible que sigui força més baixa que les que hem vist fins ara, això sí i, sobretot, no haurem de patir per les persones que viuen en residències ni per una bona part dels més grans, que ja estaran vacunats. Però hi haurà més ingressos i algunes morts que es podrien haver evitat. 

Tot això contribuirà a l’allargament de la recta final. Haurem de tenir paciència i prudència fins que la vacunació faci efecte. Que no tirem per terra ara tot l’esforç per voler anar massa de pressa.

[Publicat a El Periódico, 14/03/21. Versió en castellà.]

dimecres, 3 de març del 2021

Lliçons d'una pandèmia

 

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Lliçons d'una pandèmia (a Anagrama, en català i castellà). Aquest com no es tracta de la divulgació que acostumo a fer, sinó que és un assaig (sobre el tema que ens preocupa a tots, és clar). He intentat resumir les coses que hem après (o hauríem d'haver après) d'aquesta pandèmia. La idea és fer reflexionar una mica sobre els errors i encerts, sobretot pensant de cara al futur i les possibles crisis que vindran. Aprofito també per parlar de salut planetària, un concepte relativament nou que és clau per a la gestió de pandèmies i altres problemes que ens afecten a tots.

Én un assaig breu (el format que tenen els quaderns d'Anagrama), que es pot llegir sense tenir cap coneixement especial sobre el tema, i que recomanaria especialment a tots els qui esteu preocupats per com es gestionen les crisis de salut, a nivell local i global. Entre tots hem de trobar la millor manera de preparar-nos per aquests reptes, i res millor que començar a incentivar el debat a tots els nivells. Ja em direu si us ha agradat!ç

Unes quantes ressenyes i entrevistes, per si en voleu saber més:

I una també unes entrevistes: