diumenge, 28 de juny del 2020

Una altra de marcianets



 



La meva darrera novetat editorial de l'any (després del nou llibre de divulgació científica i la reedició del llibre sobre les epidèmies) és el tercer volum de les aventures d'en Biel i en Picapoc, Cinc minuts tard. Les dues primeres (Cinc dies en un altre planeta i Cinc setmanes de colònies) anaven dirigides als més petits, i aquesta passa a la següent franja, la dels primers lectors. Això m'ha permès desenvolupar una trama més esbojarrada, amb salts en el temps i clons embolicant la troca, que la Carme Sala ha il·lustrat tan espectacularment com sempre (o més). És potser el llibre de la saga que més m'he divertit fent, i espero que els nanos tambés s'ho passin bé llegint-lo. 

Ja ho sabeu: si teniu fills o nebots a partir de set  anys, aquest a pot ser una bona lectura d'estiu. Els que sou perspicaços us haureu adonat del patró que segueixen els títols, així que us podeu imaginar que la idea és continuar la sèrie almenys fins que hàgim fet els Cinc hores, Cinc mesos i Cinc anys... si els lectors ho volen, clar.

dilluns, 22 de juny del 2020

Noves conclusions sobre la cloroquina

Fa uns dies vaig publicar un article sobre la cloroquina com a tractament per la covid-19. Des de llavors, han passat tantes coses, sobretot durant una intensa primera setmana de juny, que em veig obligat a escriure'n la segona part per actualitzar (i espero que tancar) la qüestió. Començo resumint on ens havíem quedat.

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu compromís per proporcionar informació de qualitat i estar prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país. Si t'agrada, et convidem a registrar-te. No té cap cost i et permetrà rebre informació de qualitat a través de nostra newsletter. Gràcies.

La cloroquina i els seus derivats són fàrmacs que s’han estat donant rutinàriament des del principi de la pandèmia en persones infectades per SARS-CoV-2 sense que hi hagués cap dada que demostrés que servia per a res. La raó era una tènue hipòtesi que deia podia frenar la propagació d’aquest i altres virus. Els estudis per comprovar-la estaven en marxa i, finalment, el primer es va publicar a finals de maig a The Lancet. Assegurava que la cloroquina no tan sols no era útil si no que augmentava la mortalitat dels malalts de covid-19. La notícia va córrer com la pólvora i jo vaig escriure un comentari el diumenge 31 de maig celebrant que s’hagués resolt el dubte.

Però alguna cosa no anava a l'hora. Científics de tot el món (inclosos alguns que treballen a Barcelona) van escodrinyar la informació clau que apareixia a l’apèndix de l’article i es van adonar que era impossible. Parlava d’un nombre irreal de pacients a tot el món i uns tractaments que no eren factibles. Semblava que algú s’ho havia inventat tot. Estirant el fil, uns periodistes van veure que darrere de l’engany hi havia una petita companyia americana que se suposava que havia processat les dades, però que en lloc d’analistes tenia una escriptora de ciència-ficció i una model eròtica com empleats, i un director megalòman amb un passat obscur. El dilluns 1 de juny saltava la llebre i la revista, avergonyida, retirava l’article al poc temps.

Tornàvem a estar al punt de partida: no sabíem si la cloroquina funcionava. El misteri va durar poc, perquè el 4 de juny apareixia un altre treball que demostrava que no servia per evitar desenvolupar la malaltia si havies estat exposat al virus. Recordem que Donald Trump se l'estava prenent precisament com a prevenció. Els resultats eren sòlids (i els confirmaria unes setmanes després un estudi clínic d’un grup català). Finalment, l’endemà, una anàlisi feta en 5.000 pacients demostrava, aquest cop sí, que les persones malaltes de covid-19 no milloren si els dones cloroquina.

¿Quines conclusions en podem treure? Primera, que les presses no són bones. La pressió fa que es publiquin dades que no s’han comprovat amb rigor (una revista tan prestigiosa com ‘The Lancet’ no es deixa marcar aquesta mena de gols habitualment) igual que fa que s’administrin fàrmacs que mai no haurien d’haver arribat als malalts. Segona, que la ciència s’autoregula força bé. L’escrutini al qual se sotmeten els articles rellevants avui en dia, per part tant dels propis científics com de la premsa i el públic, fa que sigui molt difícil fer passar bou per bèstia grossa, com potser era més freqüent abans. Normalment es tarda poc a caçar els estafadors (cosa que fa pensar com algú pot ser tan estúpid per intentar un engany d’aquesta mida). Tercera, i potser la més important, que la cloroquina no protegeix contra la covid-19, ni la cura. En aquest sentit, la conclusió principal del meu primer article no ha variat: no s’hauria d’haver usat fins haver fet les proves pertinents.

Sembla que els primers fàrmacs que realment ens serviran en aquesta pandèmia no aturaran el virus, com s’esperava que fes la cloroquina o com fa el remdesivir (tot i que és massa car, complicat d’administrar i poc efectiu com per donar-se massivament), sinó que salvaran vides evitant les complicacions freqüents. S’ha publicat aquests dies que la dexametasona (un corticoide barat conegut des de fa dècades) o els inhibidors d’una proteïna anomenada BTK (uns fàrmacs que es donen per la leucèmia) frenen el que es coneix com a tempesta de citocines, una resposta immune exagerada que, en lloc de protegir-nos contra el virus, ataca els propis òrgans i pot provocar la mort. De la mateixa manera, uns simples anticoagulants poden protegir en els casos més greus, evitant que es formin unes trombosis que sovint són letals.

Res d'això és la solució que esperàvem, però ajudarà a reduir el nombre de víctimes, que encara podria augmentar considerablement. Recordem que la pandèmia segueix activa a molts llocs i ja hem començat a veure rebrots als països que l’havien superat. Mentre no arribi la vacuna, això és el que ens ofereix la ciència que, malgrat algun entrebanc, avança tan ràpid com pot.

[Publicat a El Periódico 20/6/20. Versió en castellà.]
 

dissabte, 20 de juny del 2020

Més sobre la covid-19 (i altres coses)

Tota la divulgació que estic fent aquests dies va sobre el maleït coronavirus. Si encara no esteu cansants de sentir-me parlar del tema, aquí van les últimes actualitzacions, començant per la meva col·laboració setmanal a El Balcó de la SER (que últimament ha passat dels cinc minuts habituals a més d'un quart d'hora, esteu avisats):

Balcó 08/5
Balcó 15/5
Balcó 23/5
Balcó  29/5
Per escrit, últimament he fet un article per a La Voz de Galicia (sobre el virus, sí) i un per a El mon de demà (aquest sobre el posthumanisme, res a veure!). Finalment, si em voleu veure en vídeo, aquí teniu la xerrada que vaig fer amb el científic i divulgador J. M. Mulet, un els Encuentros Telefónica del cicle Repensando el Mañana, on parlem de la pandèmia i mil coses me´s al llarg d'una horeta.

dijous, 11 de juny del 2020

Més vídeos domèstics

Us deixo una nova col·lecció de vídeos que recullen intervencions recents. Primer, l'últim mes de la meva secció dels dimecres a les 9 a Els matins de TV3. Després de les tres primeres connexions em vaig adonar que sempre triava la mateixa camisa (aquests dies, per estar per casa porto qualsevol samarreta vella, i només m'empolaino si he de posar-me davant d'una càmera), així que ahir vaig canviar. 

I si mireu la llibreria que tinc darrere, veureu que cada setmana hi ha un llibre diferent en la "posició d'honor" (la que es veu més). És la meva petita recomanació setmanal... però requereix una mica d'esforç per endevinar quin llibre només amb una imatge borrosa de la coberta. Mireu les fotos amb atenció i a veure si ho aconseguiu! 

Matins 20/5
  



Matins 27/5 




Matins 3/5




Matins 10/5



I acabo amb un vídeo curt de recomanacions de llibres científics i el vídeo sencer del webinar que vaig fer per la Fundació Grífols amb la Núria Terribas i la Marina Geli sobre els aspectes ètics de la pandèmia.

dimecres, 3 de juny del 2020

¿Què ha passat amb la cloroquina?

La cloroquina, i derivats com la hidroxocloroquina, son fàrmacs que des de mitjan segle XX s’han usat per prevenir i tractar la malària. Amb els anys, el microbi que la causa hi ha anat desenvolupant resistència, per això ara s’utilitzen més altres opcions. També serveixen per tractar malalties com l’artritis reumatoide, i interfereixen en la multiplicació d’alguns virus. És per això que al principi de la pandèmia es va pensar que podrien aturar el progrés del SARS-CoV-2 i en alguns països van començar a donar-se als malalts. El problema era que no existia cap informació que suggerís que el coronavirus n’era sensible.

Això no va impedir que, el mes de febrer, la FDA (l’agència que regula els medicaments als Estats Units), n’aprovés l’ús contra la covid-19 en cas d’emergència. La pràctica va començar a estendre’s, fins al punt que milers de pacients a tot el mon van començar a rebre alguna forma de cloroquina (sovint acompanyada d’antibiòtics per evitar infeccions per bacteris que compliquessin el quadre). Tot i això, encara ningú havia pogut provar que servís per res.

Llavors entra en escena el microbiòleg Didier Raoult, un dels científics més famosos de França (sovint envoltat d’una aura polèmica), i a mitjan març anuncia el que tothom esperava: està a punt de publicar un article que confirma que els malalts de covid-19 milloren ràpidament i deixen de ser contagiosos si es prenen el fàrmac. Didier es fa encara més famós (fins al punt que alguns es pregunten si no era aquest l’objectiu principal de l’estudi) i la cloroquina passa a ser el tractament d’elecció.

Però hi ha coses que no quadren. Els treballs que acaba presentant Raoult son molt preliminars. Els ha fet en pocs pacients (24) i sense seguir les passes necessàries per a què se’n puguin treure conclusions fermes. Els experts comencen a expressar recels: allò no demostra res; cal fer més anàlisis. Malgrat la manca de dades, la pressió popular fa que la cloroquina entri a l’estudi organitzat per l’OMS (anomenat Solidaritat) per provar en 100 països els tractaments amb més possibilitats de frenar la covid-19. Però mentrestant, desesperats per no poder donar res als malalts que acaben ingressats, molts hospitals ja han abraçat la cloroquina com a solució principal i continuen administrant-la, tot i els dubtes raonables.

Tot comença a canviar quan Donald Trump anuncia a finals de maig que pren cloroquina de forma profilàctica. Que algú que abans havia recomanat mirar si es podria tractar la covid-19 amb lleixiu cregués tan cegament en el fàrmac com per prendre’l estant sa és mala senyal, i més si després rep el suport d’un altre cèlebre ignorant com Jair Bolsonaro. Per acabar de reblar el clau, tant al Govern americà com al brasiler dimiteixen alts càrrecs de Sanitat que, entre altres coses, s’oposen a aprovar l’ús generalitzat de la cloroquina als hospitals. Però a l’altra banda de l’Atlàntic, continua donant-se rutinàriament sense fer tant rebombori, i cada cop que algú mostra escepticisme a les xarxes sobre l’ús indiscriminat d’un fàrmac que cap dada fiable diu que sigui útil (i que té uns efectes secundaris coneguts), rep respostes irades de gent que creu que hi ha un complot obscur en contra.

Finalment, els primers resultats del Solidaritat es publiquen a 'The Lancet' fa uns dies: no tan sols la cloroquina i la hidroxicloroquina no presenten cap benefici contra el SARS-CoV-2, sinó que el seu impacte negatiu és important, sobretot al cor, fins al punt que la mortalitat dels pacients ingressats que l’han pres (15.000) és el doble que la dels que no l’han rebut (més de 80.000). Son dades difícils de discutir. En conseqüència, l’OMS anuncia que retira la cloroquina de tots els assaigs clínics que té en marxa, per motius de seguretat. Això hauria de ser el tret de gràcia per uns fàrmacs que no haurien d’haver arribat mai als malalts de covid-19, i és d’esperar que deixaran de donar-se immediatament als llocs on encara s’utilitzen.

Què podem aprendre d’aquesta història? Que hem d’esperar que la ciència faci la seva feina. Que la ciència és lenta però per un bon un motiu: s’han de seguir uns protocols rigorosos si vols tenir resultats fiables. Que hem de desconfiar de científics ansiosos de sortir a primera plana: és possible que l’avarícia els hagi fet prendre dreceres perilloses. I que les presses son comprensibles però mai hem donar fàrmacs per si de cas: correm el risc que no funcionin i poden fins i tot ser nocius. Esperem que el Solidaritat descobreixi algun candidat millor.

[Publicat a El Periódico, 1/6/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACK: Aquí en faig un resum oral a La linterna de la COPE.