La reina de diamants: el making of

Aquests quatre criminals que veieu a la foto d'aquí al costat som els responsables de La reina de diamants, la primera novel·la negra catalana escrita a vuit mans (que jo sàpiga) i que us deia l'altre dia que ja podeu trobar a les llibreries. És un dels projectes més originals en els que he participat, sens dubte, i el resultat crec que ha sigut molt bo, ja m'ho direu si us el llegiu. Us explico quatre coses de com l'hem fet.

La idea va ser del Marc Moreno, responsable dels Llibres del delicte, aquesta editorial que va néixer fa any i mig amb la idea de "normalitzar" la novel·la negra catalana. Al Marc el vaig conèixer (virtualment) quan em va entrevistar fa uns anys. Malgrat que en aquella ocasió vaig dir-li literalment que "no crec en els gèneres", va pensar en mi per completar el pòker d'escriptors als qui va proposar aquest projecte de fer un "Four rooms" a la catalana. Els altres tres (Montero, Llort i Benassar) tenen un ampli recorregut escrivint novel·la negra, o sigui que eren opcions més òbvies. Però, com sabeu bé els qui passeu per aquí, de temes de logística de treball en grup en sé una mica, cosa que era un plus. Per sort, tots vam dir que sí, i poc després ens vam trobar asseguts una tarda d'estiu a la Laie, davant de tres cocacoles i un cafè, complotant per robar una bossa de diamants.

Aquella va ser la primera i la darrera (de moment) vegada que hem estat tots quatre plegats a la mateixa habitació. La resta de la feina la vam fer per email. La part més llarga del procés, com passa a la vida real, va ser planificar el cop. Vam estar molts mesos triant les víctimes, i la millor manera de fer-ho, i no vam parar fins que vam disposar d'un pla totalment impermeable. Després ens vam posar a escriure, que no ens va costar gaire perquè ho teníem tot ben apamat. On vam tornar a invertir-hi una bona quantitat de temps va ser en la post-producció, perquè ens havíem d'assegurar que tot quadrava: si la noia portava faldilla al primer capítol, l'havia de portar també en el quart, i altres detalls d'aquest estil.

I aquí està el resultat. Tot i ser breu, el llibre té de tot. És una novel·la negríssima, plena de sexe i violència i tots els estàndards del gènere, però situada a la Costa Brava enlloc de la Costa Oest. Aquest era un dels reptes que ens plantejava en Marc: demostrar que es pot escriure una història criminal tan universal com les clàssiques americanes però usant els nostres escenaris. La gràcia principal és que el lector va coneixent la història poc a poc a partir de quatre dels seus protagonistes, que s'ocupen d'un capítol cadascun. Hem conservat la llibertat creativa i cada part està feta amb l'estil propi del seu autor, cosa que li dóna a la novel·la un toc orginal. Em sembla que us sorprendrà, fins i tot als habituals del gènere.

La reina de diamants, avui a la venda

Ja podreu trobar a les llibreries el meu darrer llibre, La reina de diamants, una novel·la negra escrita a vuit mans amb en Sebastià Benssar, en Lluís Llort i en Marc Moreno. Us en donaré més detalls els propers dies.

Mentrestant, podeu llegir aquesta entrevista que ens han fet a L'illa dels llibres, on expliquem una mica com ha anat el procés, i la primera ressenya del llibre, gentilesa de A l'ombra del crim.

La següent pantalla

El diumenge el Facebook se’m va omplir de centenars d’imatges d’amics posant la papereta a l’urna. Suma-hi les fotos d’hores de cua fetes pacientment, d’avis votant amb llàgrimes als ulls, i de polítics de signes oposats abraçant-se fraternalment i ja tens la recepta perfecta per quedar-te amb la pell de gallina tota la nit mentre esperes les primeres xifres del recompte. Impressionant. El 9N ha sigut la culminació d’un esforç únic i històric dels catalans, i el missatge que dóna no pot ser més clar.

Per desgràcia, el que no es pot dir és que el referèndum/consulta/acte participatiu fos una “festa de la democràcia”, una frase que s’anava repetint en alguns llocs. Al contrari: democràticament ha sigut un fracàs. No hi ha democràcia si només van a les urnes els votants d’un costat. I això és el que va passar: 80% de Sí-Sí, quan les enquestes solen equilibrar els percentatges pro i anti-independència vora el 50%, no és un bon resultat. Per arrodonir la diada, hauria calgut que algú s’hagués ocupat de la campanya pel No que els unionistes es van negar a fer. Perquè l’única forma eficaç d’enfrontar-se al 9N era menystenir-lo, no prohibir-lo. Això ho va recordar finalment el govern espanyol, que va guardar els tancs al garatge i va deixar que la premsa afí se’n rigués l’endemà a cor què vols. Per ells, tot continua igual.

Sense un vot unionista significatiu, el 9N ha sigut un altre exercici (fenomenal, això sí) de protesta popular, un graó més després de la Via i la V. I, en aquest sentit, ha tingut una utilitat evident. Ha servit per a mantenir viu el Procés, que té pell de porcellana per culpa del partidisme polític que l’ha de tirar endavant, per a demostrar que continua sent tan transversal i multitudinari com el primer dia i, sobretot, per a seguir pressionant-ne els líders, que cada vegada tenen més a prop el salt definitiu. La premsa estrangera, un cop més, se n’ha fet ressò, però sembla que per aquest costat ja s’havia arribat tan lluny com era possible. El món coneix la situació de Catalunya, sí, però és evident que ningú s’hi implicarà fins que sigui estrictament necessari. En aquest sentit, el 9N tampoc ha canviat res.

L’Estat no alterarà el rumb per moltes demostracions de força que es facin al carrer. No s’ho poden permetre. No tan sols perquè ningú vol arriscar-se a ser el president a qui Espanya se li va esbardellar a les mans, sinó perquè en una conjuntura econòmica com aquesta, haver de prescindir de Catalunya seria poc menys que un suïcidi. El diàleg continuarà tant inexistent després del 9N com ho era abans. El mateix passarà amb el suport internacional. Cap gran estat europeu es posarà al costat de Catalunya per pura simpatia. Si no hi tenen res a guanyar, seguiran tractant-ho com “un assumpte intern” i esperant a veure si la gasosa s’esbrava sola, que seria el més convenient per a ells.

El 9N ha sigut un altre moment espectacular de la història de Catalunya, d’una importància simbòlica innegable, però no ha incrementat gaire el capital sobiranista disponible. Aquest nivell del videojoc fa estona que s’ha completat: l’única opció ara és passar pantalla. Com es fa, això? Els polítics independentistes encara estan discutint quina és la via més segura. El que si és evident és que Espanya no regalarà la independència a ningú, per molt alt i fort que l’hi demanin. Mentre Catalunya no tingui un trumfo a la màniga, l’Estat no té cap necessitat d’asseure’s a negociar. Potser el trumfo són unes plebiscitàries amb resultat clar, seguides d’una DUI que forci la comunitat internacional a prendre partit. Sigui com sigui, passada la fase de les demostracions de poder popular, s’acosta cada cop més la de ruptura traumàtica, que sembla l’únic final possible. Veurem si els polítics tindran prou coratge, habilitat i seny per gestionar-ho de la forma adequada

[Publicat a l'Esguard, 12/11/14]

Un altre aniversari

Aquest és un any de celebracions, perquè a part del decenni que porto publicant professionalment, també fa 20 anys que em dedico a investigar. Deuria ser més o menys per aquestes dates, després de l'estiu, l'any 94, amb el títol de llicenciat en medicina sota el braç, que vaig entrar a un laboratori a veure si m'agradava... i ja no n'he sortit mai més. He d'agrair al Professor Cristóbal Mezquita que acceptés dirigir-me la tesi i m'iniciés en la recerca biomèdica (sense oblidar el suport de tota la fantàstica gent del Grup de Genètica Molecular de la Facultat de Medicina de la UB). Com també dec molt al Stuart Aaronson, amb qui vaig treballar a Nova York els nou anys posteriors al doctorat. Gràcies a aquests mestres, ara puc portar el meu propi grup de recerca.

D'aquests vint anys, els últims setze han estat dedicats principalment al càncer, tot i que també investigo l'envelliment cel·lular. No us explicaré què faig exactament al laboratori, perquè es convertiria en un post molt tècnic, però us convido a fer un cop d'ull al web que acabem d'estrenar, del qual he extret la imatge que il·lustra aquesta entrada.

Algunes entrevistes

Aprofitant la conferència que vaig fer ahir a Figueres, em van fer aquestes entrevistes, que van sortir publicada al setmanari Empordà i al Diari de Girona (on, a més, parlem de sèries de televisió i de pentinats!)

Avui, conferència a Figueres

Si aquesta tarda esteu prop de Figueres, passeu a veure la xerrada que faré sobre el càncer al Casino. Més detalls aquí.