La vida als extrems, making of

Parlem una mica del nou llibre, La vida als extrems, que va arribar a les llibreries la setmana passada. Després de l'experiment que va ser el Què ens fa humans?, el meu primer intent de fer servir el mètode científic per intentar respondre preguntes filosòfiques, i que va suposar definir el biohumanisme racionalista com a eina de treball, els meus editors em van preguntar si volia seguir explorant el camí que havia començat. El llibre havia tingut prou bona acollida com per pensar que els lectors en voldrien més. Vaig dir ràpidament que sí, perquè m'havien quedat encara un munt de temes per discutir.

Així neix La vida als extrems: poc després de publicar-se el primer, em vaig posar a escriure el segon, i he tardat un parell d'anys en ellestir-lo. Torna a ser un llibre breu però dens de contingut, amb un munt de notes a peu de plana que permeten al lector anar a buscar les fonts científiques de totes les reflexions que faig. Com en l'anterior, l'objectiu no és sentar càtedra, si no proposar temes per reflexionar, més fer preguntes que no donar respostes, usar els coneixements científics que tenim actualment per mirar d'entendre una mica millor la humanitat, amb l'objectiu de treballar per construir una societat millor, més justa i equalitària.

Aquest cop, els temes que tracto orbiten al voltant del principi i el final, la vida i la mort. M'interessava sobretot parlar de com encarem la mort, què vol dir exactament morir, des de diversos aspectes, de la immortalitat (un tema recurrent als meus llibres, cert!), però també de les relacions humanes a través del que anomenem amor (o, almenys, tres tipus d'amor que considero bàsics: el d'aparellament, el familiar i el social), què vol dir realment estimar. Surten també temes de sexe i de gènere, de migració, una mica de política, i del sentiment oposat a l'amor, l'odi.

Quan em vaig proposar fer aquesta mena d'assaig híbrid no sabia si algú hi podria estar interessat, i va ser una sorpresa molt agradable veure que molta gent acceptava entrar en el joc que els proposava. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig fer un club de lectura a la biblioteca de Navarcles sobre el Què ens fa humans?, en una sala plena (érem prop d'un centenar), on vam estar hora i mitja discutint sobre aquests temes en un diàleg on hi van participar molta gent amb ganes d'entendre el mon i canviar les coses. Això és el que fa que valgui la pena escriure aquests llibres. Espero que el nou trobi també els seus lectors amb ganes de donar voltes a temes clau per la humanitat i a discutir les seves conclusions amb mi... i així potser hi haurà un tercer llibre en el futur (la carpeta de temes pendents ja se m'està tornant a omplir).

Us deixo amb una intervenció a l'últim Col·lapse de TV3, parlant d'envelliment amb el meu coautor, el Manel Esteller, el Ricard Ustrell i el Carles Costa, i lluint orgullós la meva flamant samarreta amb l'efígie de Wittgenstein, un dels protagonistes del Què ens fa humans?. La vida als extrems fa un cameo al final.

La setmana que ve...

Us presento el meu nou llibre, La vida als extrems. Busqueu-lo a partir del dia 23 a la vostra llibreria preferida!

Inaugurant el curs

Aquest any he tingut l'honor de poder donar la conferència inaugural (en format debat amb l'Eulàlia Hernández, moderat per l'Adam Martin) del curs acadèmic del sistema universitari català, davant del tots els rectors, el President, la Consellera i una colla més d'autoritats. Vam parlar de com hauria de ser la universitat en el futur per fer front als reptes que planteja els canvis de la societat. Crec que van sortir una colla de temes interessants que esperem que serveixin per pensar una mica. Perquè ens queda molta feina per fer si volem adaptar la universitat a les necessitats de les noves generacions... Teniu el debat a partir del minut 9 a aquest vídeo:

1-O

 

Xerrant una mica

La setmana passada vaig donar un parell de conferències que potser us poden interessar. La primera va ser en el marc de la Universitat d'Estiu i Tardor d'Andorra. La meva tasca era parlar dels humans del futur, o sigui una mica de ciència i de ficció, amb especial incidència a l'impacte de la ciència (sobretot biomedicina) en la salut.

La segona xerrada va ser una nova contribució al cicle de Tertúlies de Literatura Científica de la UVic, que enguany arribaven a la 18a edició, i en les quals he participat un grapat de vegades. Sempre és un plaer parlar a un auditori ple d'estudiants d'institut (i alguns d'universitat) de la zona. Aquest cop, com altres vegades, vaig haver de fer dues sessions per a què hi cabés totes les escoles que volien venir. Us poso el vídeo de la primera sessió, però també teniu el de la segona (aquí). La conferència és la mateixa, el que veureu que canvia son les preguntes del públic, que he de dir que van ser de molt alt nivell. De les que fan pensar. I això és el millor d'aquestes conferències: veure que puja una generació amb gent que té el cervell molt despert... si més no a la plana de Vic! En aquest cas, el tema era l'envelliment, amb l'excusa del llibre que vaig publicar l'any passat amb en Manel Esteller (que havia de participar en l'acte però al final no va poder).

BONUS TRACK: Aquí em podeu sentir parlar breument al Catalunya Migdia sobre la informació/desinformació/hiperinformació mèdica a internet.

Escolta el teu cos, ara cada dijous

Després de la bona acollida que va tenir l'estrena del programa dilluns (gràcies a tots els que ens heu enviat feedback!), l'Escolta el teu cos passa avui a ocupar la seva posició habitual a la graella del SX3, que serà tots els dijous a les 19.40. En el capítol d'avui, explicarem perquè batega el cor. Recordeu que els podeu veure tots quan vulgueu al web del SX3.

Aprofito per explicar-vos algunes interioritats de l'ETC. Per mi, un dels encerts del programa son els personatges animats, obra de la fantàstica gent de Peekaboo Animation, que tenen un llarg recorregut en el camp dels dibuixos per a nens. Volíem que la jefa fos un cervell i vam discutir molt com la faríem anar d'un lloc a l'altre. Jo tenia un exemple clar al cap i, salvant les distàncies, vam aconseguir que funcionés després d'unes quantes proves. Vaig proposar el nom de Griselda, jugant amb la substància grisa, i al final vam acordar que amb Gris ja n'hi havia prou (però que consti en acta quin és el seu nom complet!)... Però la Gris no va acabar de néixer fins que li vam trobar la veu. 

Va ser idea de la Irene que, en un moment d'inspiració, va proposar que l'hi demanéssim a la DJ Trapella si volia fer-ho. Per pura casualitat, la Gris anava "vestida" ja d'una manera similar al "uniforme" habitual de la Trapella així que semblava un senyal... Per sort, la Trapella va acceptar, malgrat ser una cosa que no havia fet mai abans, perquè ara ens és impossible imaginar la Gris amb una altra veu! La feina que ha fet donant-li vida és fantàstica... i treballar amb algú amb l'energia i el bon rotllo de la Trapella (que, per si no ho sabeu, és biòloga, o sigui que d'aquests temes en sap) ha sigut una experiència única. Realment vam tenir molta sort.

La resta de personatges animats era més fàcil, perquè no parlen. Però sí que fan sorolls i diuen alguna paraula de tant en tant, per tant calia trobar-los també la veu. No vam haver de buscar gaire lluny. El Pau Ardèvol, el realitzador, resulta que té un gran talent per fer sorollets. Ell ha acabat sent el Blanqui (trobar-li nom al glòbul blanc era fàcil...) i el Roiger (aquí ens vam permetre el joc de paraules amb el color del glòbul vermell posant una i al mig). Però encara ens quedava el Zass (aquí vaig seguir la meva tradició de posar noms onomatopèics als éssers d'altres galàxies), que havia de sonar totalment diferent, perquè és un microbi (i, a més, el dolent de la sèrie). Una vegada més, vam tenir la sort de descobrir els talents ocults de l'equip: la Irene, la directora, no tan sols és la narradora perfecta per la introducció (molts anys fent l'Info K...), sinó que sap fer sorollets marcians amb molta eficàcia. Ella és el Zass.

I amb això ja teniu una mica més del making of de l'Escolta el teu cos. Ara, a veure'n tots els episodis! Us deixo amb la visita de la Zene i la DJ Trapella al programa Ràndom, on competeixen amb els presentadors per no acabar banyats en mocs...

I aquí una entrevista amb la Irene i la Zene al Kids SX3 de Catalunya Ràdio:

11S i visca Catalunya

 

Malgrat tot, continuem aquí. Bon 11S a tothom!

Escolta el teu cos!

Torno a l'activitat blogaire després del parèntesi de l'estiu amb l'anunci que avui a les 19.59 s'estrena una sèrie de televisió per al SX3 que he co-dirigit, co-escrit i co-presentat. Es diu Escolta el teu cos i son 13 capítols de menys de deu minuts que pretenen explicar com funciona el cos humà als més joves. A partir d'avui, tots els capítols es podran trobar online i se n'estrenarà un cada dijous després de l'InfoK. El programa és una barreja d'escenes a l'estudi, on la Zene i jo parlem de curiositats i fem experiments i jocs, i dibuixos animats, on els personatges que veieu a la foto (la cervell, que és la narradora, un glòbul blanc, un de vermell i el microbi que els vol fer la guitza) viatgen per l'interior del cos per explicar-nos els seus secrets.

Aquesta història, que m'ha tingut força ocupat els darrers dos anys, neix d'unes col·laboracions que vaig fer per l'InfoK durant la pandèmia, que em van portar a conèixer la Irene Blay, redactora i presentadora del programa. Un dia que, per fi, vaig poder anar a TV3 presencialment, ens  vam desvirtualitzar i va ser allà, a la cafeteria de la tele, on em va preguntar si em veia fent una sèrie de divulgació pels petits al voltant de preguntes sobre el cos humà. Vaig tardar molt poc a dir que sí, primer perquè m'agraden els reptes i sempre busco noves maneres d'explicar la ciència i, segon, perquè si havia de fer un programa de televisió per nanos, res millor que fer-ho de la mà d'algú amb l'experiència i solvència que té l'equip de l'InfoK. El que no m'esperava és que m'hi acabaria llançant tant a fons! Em pensava que la Irene em demanaria només que l'ajudés amb els guions però va ser prou generosa com per obrir la porta a intervenir-hi tant com volgués... cosa que vaig aprofitar! I així és com he acabat als dos costats de la càmera (i, fins i tot, contribuint a la música del programa amb un dels meus grups...).

Jo m'ho he passat molt bé durant tot el procés, aprenent un munt en totes les fases, i interaccionant amb un equip espectacular de professionals que han tingut una paciència infinita amb algú "de fora" el seu mon com soc (o era!) jo, des de la gent de Mun Films, que han produït el xou, fins a la colla de Peekaboo Animation, que s'ha encarregat dels dibuixos, i tots els que treballen amb ells. A sobre he pogut conèixer i treballar amb algú tan fantàstic com la Zene, la co-presentadora, que és l'ànima del programa i que té tots els números per arribar molt lluny. I, és clar, fer de showrunner de l'invent amb algú de la talla professional i humana de la Irene al costat ha fet que tot fos molt més fàcil i divertit. Sense la seva energia i la seva visió, res de tot això hagués sigut possible. Muntar un programa de televisió és una tasca molt complexa, una veritable feina d'equip amb molts moments de tensió, presses, problemes inesperats, canvis d'última hora i focs que s'han d'apagar, però he tingut molta sort de trobar els millors companys de viatge possibles.

Ara només ens queda veure quina rebuda té la nostra idea. Si teniu gent petita per casa amb ganes d'aprendre i divertir-se amb nosaltres, poseu-los l'Escolta el teu cos! I mireu-lo vosaltres també que potser descobriu alguna cosa que no sabíeu...

Aquí teniu tots els programes ja penjats. I aquí una entrevista amb la directora i la copresentadora:

19

 

Dinou anys fa el bloGuejat avui, enmig d'una altra època de sequera (porta un any bastant oblidat, el pobre), però exhibit una mala salut de ferro, com sempre. Aquí continuarem, al peu del canó, ni que sigui a càmera lenta. Que passeu unes bones vacances! (Si la primera referència del post ja delata a quina generació pertanyo, suposo que la que poso per tancar, encara més...)

Sobre el dejuni intermitent

Ahir La Vanguardia publicava un article on uns quants científics catalans que treballem en càncer i envelliment explicàvem perquè fem o no el dejuni intermitent, un tipus de dieta que s'ha posat de moda però que encara no sabem del tot quins efectes té en el cos humà. Veureu que tots coincidim força.

Pels qui només voleu el resum, el que més destacaría és que, en humans, no sabem encara quin efecte té en la longevitat, tot i que té clarament efectes metabòlics, i que sembla que els efectes son diferents en homes i dones. 

Us resumeixo el meu punt de vista i, si teniu dubtes, us els contesto als comentaris.

En diversos animals de laboratori s’ha vist que la DI redueix certs processos biològics relacionats amb l’envelliment. En humans encara no ho sabem. Si que sembla que té efectes positius sobre el metabolisme, tot i que encara s’ha d’estudiar millor. Per exemple, fa poc es va descobrir que homes i dones hi responen de manera diferent.

Jo em salto l’esmorzar, que és una cosa que el cos ja em demanava: sempre he esmorzat molt poc. L’objectiu és fer un dejuni d’unes 14-16 hores. Vaig començar quan vam iniciar un estudi dels efectes de la DI en dones menopàusiques, més que res per saber què els estàvem demanant, si era molt complicat de fer o no. Com que em va costar molt poc adaptar-m’hi he continuat. També perquè he notat que el canvi d’hàbit em fa sentir millor. Ho faig més per això que per uns possibles beneficis que encara no sabem quins son. 

No he notat cap diferència pel que fa a l'activita física. Puc anar el gimnàs en dejú sense problemes i, de fet, em sento amb més forces. Però altres persones noten una manca d’energia important. Jo diria que em fa estar més alerta, però això pot ser subjectiu. El que està clar és que no em fa rendir menys.

No aconsellaria a ningú fer DI. No tenim encara prou evidencia per dir que té uns efectes positius en la salut, per tan tés absurd recomanar-la. Convidaría la gent a provar-ho i, si els va bé, com em passa a mi, que ho consideri. Les normes universals, com allò de “s’ha d’esmorzar molt i sopar poc” o “s’ha de menjar cinc cops al dia” no tenen sentit, perquè el metabolisme és molt diferent d’una persona a una altra. Encara és aviat per recomanar-ho a la població general. Ens falta entendre moltes coses. La resposts segurament és heterogènia i depèn de cadascú. Podria ser negativa en alguns casos, fins i tot. Als qui ho vulguin provar els recordaria que el més important en salut és sempre escoltar el teu cos. Si el DI no et senta bé és que al teu cos no li va bé pels motius que sigui.

Si realment la DI té efectes sobre l’envelliment, el preu a pagar hauria de ser mínim, perquè l’efecte sobre la qualitat de vida no és molt gran. La DI és una manera d’enganyar el cos perquè es pensi que està passant gana, o sigui que està en restricció calòrica, que és el que hem vist que té un efecte més important en animals a l’hora d’augmentar l’esperança de vida. Però això sí que implica perdre qualitat de vida, perquè es passa gana i es corren riscos de salut. Per això la DI podria ser una alternativa més assequible, encara que tingui efectes positius també menors.

Bona revetlla a tothom!

 

La nit de Sant Joan és nit d'alegria. Gaudiu-la!

Paul Auster (1947-2024)

Ha mort Pau Auster i tothom reivindica l'impacte que li han causat els seus llibres. Era un autor molt llegit a casa nostra. Curiosament, com Woody Allen, no era gaire profeta a la seva terra. Durant els anys wue vaig viure a Nova York, Auster va publicar novel·les que van ser molt aclamades als nostres cercles, però em vaig adonar que passaven pràcticament sense pena ni glòria dins del mon literari americà. Això no li treu cap mèrit, és clar.

Tothom ha citat les novel·les d'Auster que l'han agradat més (jo mateix parlava de la Trilogia de Nova York, que va ser la meva porta d'entrada al seu univers), però no he vist que ningú cités la que possiblement sigui la meva favorita, Mr Vertigo, una raresa dins del seu corpus (junt amb In the Country of Last Things, un exemple de com utilitzar recursos de gènere per narrar històries que no necessàriament s'haurien de qualificar de ciència-ficció). Va ser la primera seva que vaig llegir en versió original i la que em va fer decidir a posar-la a la meva (molt curta) llista d'autors dels quals havia de llegir totes les novel·les que publiqués. I fins ara.

 

Des que vaig llegir-li la Trilogia (en aquesta edició d'Anagrama) quan tenia 20 anys que l'he seguit amb reverència. Fins l'últim, que tinc a la tauleta de nit. DEP Paul Auster. pic.twitter.com/fPyH3apO3j

— Salvador Macip (@macips01) May 1, 2024

És possible la immortalitat?

A La fórmula del éxito, el podcast de l'Uri Sabat, m'han deixat palar una horeta llarga sobre el tema de l'envelliment, que ja sabeu que m'apassiona. Aquí teniu el vídeo, si us ve de gust.

Malalletra, un any més

Aquest any vam tornar a inaugurar el Sant Jordi amb un concert dels Malalletra a la llibreria Ona. Us deixo unes fotos del mestre Joel Codina, que sempre ens fa sortir més guapos del que som, perquè vegeu el que us vau perdre els qui no vau venir. Queda clar que d'energia no ens en falta. El concert de l'any, un any més!

Postals de Sant Jordi

Ahir vaig tornar a viure el Sant Jordi, la feta més bonica de l'any, als carrers de Barcelona. Més de dotze hores anant d'un lloc a l'altre, saludant amics i coneguts i coneixent gent nova, tot al voltant d'aquesta cosa fantàstica que son els llibres. Com cada any, us faig un petit fotoreportatge de la diada.

Sant Jordi pels escriptors de la cituat comença a l'esmorzar que organitza l'ajuntament. Aglomeracions al pati de la Virreina, polítics que volen una mica de focus, uns xuixos boníssims i una xocolata que costa de trobar. I després, posicionament estratègic i corredisses per sortir a la foto de família. Jo prefereixo agafar una mica de distància, però com que soc alt i la closca se'm veu bé de lluny, segur que, si amplieu una mica, m'hi trobeu (pista: al fons a la dreta).

Sobre el que deia de conèixer gent nova, coincidir en una taula de firmes amb el gran David Walliams, de qui l'hereu ha llegit tots els llibres. Conegut a Catalunya més per la seva etapa de còmic destraler (es va queixar que ara seria impossible fer un programa com Little Britain), a UK és el rei de la literatura infantil. Un superventes que no es veia des de Roald Dahl. Poder xerrar una mica amb ell (i que em signés un llibre) va ser un dels highlights del dia.

Parlant de conèixer gent interessant, abans de Sant Jordi vaig poder compartir un acte amb la no menys gran Lolita Bosch, on vam parlar del poder curatiu de la cultura. Si teniu l'oportuntiat, escolteu les històries que explica la Lolita. La feina que fa és espectacular, i té un impacte social impressionant.

Coses que passen també per Sant Jordi: signar llibres a llocs inesperats, com aquest terrat de Sant Pau, amb les fenomenals vistes a la Sagrada família.

I les festes, prèvies i posteriors. Un altre clàssic. En la de la La Vanguardia ens vam trobar uns quants dels components del grup Malalletra

Faig cara seriosa, però estava content de sortir al carrer a viure el Sant Jordi.

En Manel Esteller i jo vam signar força per tota la ciutat (aquí, un "robat" del Joel Codina, a Ona) i vam poder xerrar una estona amb els notres lectors, que sempre és un plaer. I en alguna parada, vam tenir experiències curioses. Vam acabar la tarda al Planta baixa parlant d'envelliment i de salut en general en un esceneari a l'aire lliure que TV3 havia muntat a la Plaça Catalunya (a partir de 1h58m),:

 

I, entre mig de tot això, encara vaig tenir temps de carregar la bossa. Us deixo amb la meva collita:

Signatures de Sant Jordi

Bon Sant Jordi a tothom! Si esteu rondant per Barcelona, passeu a saludar i us firmarem alguna cosa! A més d'aquests llocs, seré també a l'Escola IPSI (Comte Borrell, 243) de 16.30 a 17.30. 

Ressenya: Un assassí

 

Com que és Sant Jordi, hi ha un munt de novetats interessants al carrer. Aprofito per recomanar-vos una de les novel·les que més m'han agradat darrerament per si necessiteu idees per demà.

En Llort acaba de treure Un assassí, una història d'un assassí a sou diferent a les que estem acostumats a veure. Si heu llegit en Llort abans, ja sabeu que té una gran habilitat a construir personatges que t'atrapen des de la primera plana i posar-los en situacions inesperades. En aquest cas, el protagonista no és el típic assassí glamurós que duu una vida de luxe esperant el proper encàrrec, si no un home força normal que simplement li agrada matar, i ho converteix en el seu ofici. A partir d'aquest plantejament original, Un assassí és un conjunt de vinyetes, gairebé petits contes, que consterueixen un personatge complex, amb llums i moltes ombres, però amb el qual acabes empatitzant, que s'acaba veient embolicat en un joc del gat i la rata amb un policia amb qui té una relació especial, que no explicaré per no fer espoilers. Amb un ritme àgil i ben planejat, la història vital de l'assassí es va desplegant a poc a poc al llarg del llibre, fent gala d'un humor negre més afinat encara que de costum, i és tota una lliçó de com es retrata una persona i el seu entorn en una novel·la, a part d'un relat trepidant ple de moments d'intriga i tensió.

En resum, un altre bon text d'en Llort, amb un peu al gènere negre i un altre al costrumbrisme desfassat, potser una de les peces més rodones que li he llegit darrerament, i això que ja sabeu que soc molt fan de tot el que escriu (1, 2, 3, 4, 5). Molt recomanada per a tota mena de lectors per aquest Sant Jordi.

Aquest dissabte, Malalletra a Ona per inaugurar el Sant Jordi!

Ja sabeu que formo part d'un grup d'escriptors que pugen a l'escenari a tocar quatre cançons clàssiques (potser amb més il·lusió que encert, sempre diem que escrivim millor que toquem, però amb un mínim de qualitat, això sí!). Ens vam estrenar a Ona el darrer Sant Jordi, i va ser una festa. Aquest dissabte hi tornem, amb alguns clàssics i unes quantes novetats. Si us vau perdre el primer concert, teniu una altra oportunitat (i si el vau veure, aquest serà millor!).

A primera fila

Un amic meu em passa una captura de pantalla per whatsapp. "Ets tu, aquest?" És un concert de Sau a Zeleste el 1989 i a primera fila hi ha un noi de 18 anys, cabells rossos llargs i cinta al cap cantant amb molta passió els temes del segon disc del grup, que s'acabava de publicar. I sí, soc jo. En aquella època estava esclatant el rock català, sobretot a les comarques gironines, i a mi em va enganxar al final de l'adolescència, i m'hi vaig llançar de ple. No sé quants concerts de Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Umpah-pah, Lax'n'busto i tota la resta vaig arribar a veure. A l'estiu no paràvem, era un festival com el que es va fer al Sant Jordi cada cap de setmana. El 1989, però, a BCN, tot això era molt nou i no havia arribat encara la febre com l'estàvem començant a viure a comarques, per això estic relativament ample a primera fila escoltant feliçment els Sau, com podeu veure en el vídeo al minut 13:11, aquí sota:

 

    

No recordava que se'm veia al vídeo d'aquest concert de Sau (que segurament deu ser el primer cop que vaig sortir a la tele, ara que hi penso...), però sí que estava al cas que se'm veia bé al concert que Sopa de cabra va donar a Zeleste un parell d'anys després, on es va grabar el Ben endins, el primer disc en directe del moviment del rock català i un dels best sellers de la nostra música. Un cop més, estava a primera fila, amb els cabells (una mica més llargs) i el mocador (ara de color blau), cantant totes les cançons, una mica més apretats, perquè Sopa (com Sau, Sangtraït i els Pets) llavors ja eren estrelles de ple dret a tot el país. Molts anys després vaig poder parlar amb el Gerard Quintana de la meva època de fanboy incondicional dels Sopa i em va explicar que ells també s'havien adonat que a molts concerts dels anys noranta hi havia el mateix noi un mocador al cap davant de tot. Suposo que se'm deuria notar bastant, que faig metre vuitanta cinc, i al final es deurien adonar de la meva presència. Aquí teniu el vídeo d'aquest altre concert. Si us el mireu, em trobareu a diversos llocs, per exemple al minut 26:15.

El rock català va ser un moviment realment irrepetible. Va arribar en un moment que la societat estava per fi preparada per escoltar música popular amb la nostra llengua, després de la travessa del desert que havien sigut els 80, i una colla de bons músics va saber aprofitar l'oportunitat. I els que teniem vint anys i ens agrada la música, ens ho vam passar molt bé. Pel record queden tots aquests discs fantàstics que es van editar llavors, i uns quants vídeos de concerts memorables... molts d'ells amb un noi alt i ros i un mocador al cap a primera fila.

Adéu, Toriyama!

Ha mort Akira Toriyama, dibuixant japonès conegut sobretot per les sèries del Dr Slump i Bola de drac. És dfícil explicar l'impacte que van tenir els seus manga en un parell de generacions de catalans. Els millennials tenien l'edat adequada per gaudir de les aventures de l'Arale o del Goku però el realment revolucionari és que també ens hi vam enganxar els X, que ja rondàvem la vintena i, en teoria, érem massa ganpies per una sèrie "infantil". L'humor desfasat i políticament incorrecte de les primeres temporades de Bola de drac va fer que ens convertíssim en fans incondicionals. La majoria vam seguir-hi enganxats quan va canviar el format i Bola de drac Z es va convertir en una sèrie més estàndard de bofetades i dolents invencibles que acabaven derrotats (i normalment llavors es passaven a l'altre bàndol). El kamehame, el "llum, foc, destrucció!" i els nivells de poder dels Guerrers de l'espai son coses que han quedat incorporades a la nostra cultura gràcies a aquest fenomen curiosament transversal que va ser Bola de drac a Catalunya. I el mèrit el té aquest geni que es deia Toriyama.

Matar cèl·lules velles

Recentment, al meu laboratori vam publicar un article sobre un fàrmac que, almenys en condicions experimentals, és molt eficient a l'hora de netejar les cèl·lules velles dels teixits. Ara hem de veure com funcionarà en éssers vius, però de moment, la revista on es va publicar l'ha seleccionat com un del top 10 de l'any passat. Les coses s'estan movent ràpid en aquest camp,i aviat veurem coses molt interessants (vull dir clínciament útils), n'estic convençut. 

  .

Avui parlaré d'aquests i altres temes en una conferència que faig a BCN, per si algú s'hi vol passar:

Minuts musicals, edició 2024 (IV)

I acabo els dilluns musicals de gener de repàs al que més m'ha agradat del 2023 amb aquest tema del darrer disc del Caïm Riba, El racó dels pensaments, que transmet un bon rotllo fantàstic. Fa just 10 anys que va començar la seva carrera en solitari, després del final de Pastora, i en cada disc pots trobar almenys un parell de cançons que et posen de bon humor. No és poca cosa.

Minuts musicals, edició 2024 (III)

El retorn més sonat del 2023 va ser el de Peter Gabriel, que va publicar i/o, el primer disc de material original en 21 anys. És un CD sonorament impecable, com sempre, amb grans temes, que sona sorprenentment modern malgrat mantenir el so que defineix l'autor. I, més sorprenentment encara, va ser número u a UK, malgrat tots els anys que havien passat des del darrer cop que Gabriel havia sortit a les llistes. Podria posar qualsevol de les cançons, però aquesta és potser la que més m'agrada (i té un vídeo que treu un bon profit de la IA):

Minuts musicals, edició 2024 (II)

El 2023 va ser també l'any del retorn dels Extreme, un grup que va quedar englobat dins del moviment hair metal dels 80 però que tenia molta més qualitat musical que els seus companys de generació. La seva arma secreta era el guitarrista, Nuno Bettencourt, un dels últims guitar heroes del segle XX. Six és un CD molt potent, i té aquesta perla, que inclou un solo de Bettencourt que va omplir rius de pixels a internet i va propulsar el nou disc:

Minuts musicals, edició 2024 (I)

Ara que oficialment s'ha acabat la temporada de festes, començo l'any al blog igual que vaig fer el 2023, repassant la música nova que més em va agradar de l'any anterior. Seran quatre dilluns musicals (de nou en honor a la secció històrica del bloGuejat) que comença amb el retorn d'uns clàssics, els OMD, que el 2010 van començar una segona vida. Fan un so clàssic però, per coses de les modes, sona molt modern. I el nou disc, Bauhaus staircase, que curiosament va arribar a número u a UK, té un munt de moments bons. Per exemple, aquest:

Twelfth Night

En el mon anglosaxó avui se celebra (és un dir) la Twelfth Night, la dotzena nit de Nadal, que coincideix amb la vigília de l'Epifania (o nit de Reis) al sud d'Europa. Malgrat tenir-la marcada al calendari (i ser el títol d'una obra de l'autor de referència del país), se li fa poc cas. Ni cabalgates ni regals. L'hereu tampoc té edat ja per aquestes coses però, malgrat tot, aquesta nit els Reis deixaran paquets sota l'arbre. Que no sigui dit que no tenim present totes les tradicions! Que els Reis us portin moltes coses maques!

Bon any nou!

 

A veure quines sorpreses ens porta aquest 24. Que tingueu tots molta salut i que sigui un any bo en tots els sentits!