La BSO d'un dia plujós (V).

Una de mes moderna avui. Gran poder hipnòtic.

Hem nedat a l'estany amb lluna plena.

Parlem doncs avui de Raimón Esplugafreda. La història és una mica llarga, espero no perdre-us pel camí, perquè el final val la pena...

Tenia onze o dotze anys i havia descobert ja que m'ho passava més bé llegint que jugant a futbol. Moltes hores lliures acabava a la biblioteca de l'escola, molt ben assortida, i que comptava a més amb una terrasseta assolellada. Un lloc fabulós per perdre's dins un llibre. Fins i tot em vaig apuntar com a voluntari a no sé quina activitat relacionada amb la biblioteca com a excusa per poder-hi anar més sovint i gaudir de més hores de lectura. Aquesta idea també la va tenir una companya de la meva classe, que semblava tant interessada pels llibres com jo, i junts passàvem hores asseguts al sol en silenci devorant planes àvidament.

Per acabar de situar-nos, hem de tenir present que era la primera meitat dels vuitanta. Als qui se'ns començaven a despertar les hormones no teníem ni les pel·lis del divendres a la nit del Canal Plus ni la internet, les fonts inesgotables de saviesa sexual i cossos nus de les generacions posteriors a nosaltres. Ni tan sols hi havia pràcticament topless a les platges. Si algú aconseguia robar-li d'estranquis un Interviu al seu pare, es convertia en un tresor preciat que passava de mà en mà entre crits ofegats d'admiració. Un parell de pits era la imatge més poderosa que podíem conjurar amb tots els esforços de la nostra imaginació.

En aquest context, un dia arreplego un llibre acabat d'arribar amb un títol que em crida l'atenció: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimón Esplugafreda. Començo a llegir-lo i m'atrapa de seguida la història de misteri. Jo estava en aquells moments molt ficat en els clàssics (els hobbits de Tolkien, l'Arthur Gordon Pym de Poe, el Lau de Carles Soldevila, Frankenstein...) i allò em va semblar com una versió més real i contemporània del llibre d'aventures. El millor estava per arribar.

En un moment donat, i sense esperar-m'ho, em topo amb una escena pujada de to, amb petons i fins i tot un cert grau de nuesa que em va fer enrojolir. Era el primer cop que veia una cosa així en un llibre. Em vaig quedar una mica atabalat. Això es podia fer? Era com si de cop i volta algú hagués aixecat el teló. Fins ara els meus móns imaginaris estaven poblats per elfs i criatures assexuades amb més ganes d'explorar el desconegut que d'aparellar-se. S'obria un univers de noves possibilitats davant meu: acabava de perdre la meva innocència com a lector.

Immediatament vaig voler compartir el descobriment amb la meva companya d'exili bibliotecari. Sense cap segona intenció, és clar: sabia que ella ho apreciaria tant com jo. I així va ser. Vam comentar i rellegir el llibre plegats un munt de cops. Ens vam sentir com si compartíssim un secret únic, com si haguéssim accedit a un coneixement prohibit. Ens vam sentir grans de cop i volta. I estic segur que això li va passar a més d'un, perquè Hem nedat es va acabar convertint en un èxit important entre la gent de la nostra edat. Fins i tot els qui no solien llegir gaire.

Quan es va publicar el següent llibre d'Esplugafreda, Potser aquesta nit a Cala Roja, ja tenia dos o tres anys més i entenia millor com funcionava el món. De totes maneres, vaig córrer a llegir-lo. La novel·la seguia un esquema similar a la primera i ja no em va impactar tant, però recordo haver reviscut en certa manera aquelles primeres sensacions. Els seus altres dos llibres, apareguts més tard, ja no els vaig arribar a llegir. El meu viatge iniciàtic s'havia completat i ha sabia volar sol. Però aquella primera aventura es va quedar gravada per sempre més a la meva memòria (fa un quart de segle i encara me'n recordo!).

I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill. No puc assegurar que Hem nedat hi tingués res a veure, però qui sap...

No va ser fins molts anys després d'aquelles sessions de biblioteca que vaig saber que Raimón Esplugafreda era un pseudònim. I no ha sigut fins que em vaig posar a remenar internet fa unes setmanes que vaig descobrir que darrera s'hi amaga un tal Jesús Bonals (el senyor de la foto), professor de matemàtiques d'institut nascut a Balsareny l'any 1943. M'agradaria felicitar-lo per haver sabut sintonitzar tan bé amb el que volíem llegir els joves de llavors. Des d'aquí, i en nom de tota una generació: gràcies, Raimón/Jesús!

La BSO d'un dia plujós (IV).

Per molt clàssic que sigui, l'Elvis té uns temes impressionants. Aquesta, Pocketful of rainbows, de la banda sonora de G.I. Blues, té alguna cosa especial, tot i no ser de les més conegudes. Fa conjunt amb la de la setmana passada, per això del rainbow.

Entrevista a TV3.

Avui al telenotícies han passat l'entrevista que em van fer a l'Hospital del Mar el passat 10 de setembre.

Podeu veure el vídeo aquí:

http://www.tv3.cat/videos/750959

Vicky Christina... Cheetah?

Aparco el tema que havia promès que tractaria avui per afegir un més a la munió d'articles que parlen de la darrera pel·lícula de Woody Allen. Ho faig expressament amb retard perquè no vull participar en les dues postures oficials ("és una merda" o "els que diuen que és una merda es deixen portar per raons extra-artístiques"). Entre altres coses, ni tan sols l'he vista, així que no puc entrar a valorar-la.

El que sí que faré és expressar la meva sorpresa pels rius de tinta que aquesta pel·lícula ha fet córrer a casa nostra quan n'hi ha una altra que mereixeria molt més aquest honor. Parlo de The Cheetah Girls 2, segona entrega d'una de les franquícies més rentables de la Disney, rodada íntegrament a Barcelona i estrenada el 2006.

Va rebre aquesta pel·lícula alguna subvenció institucional? Van sortir els polítics dels seus caus per fer-se fotos amb les bufones protagonistes? Es creava el caos al voltant dels llocs on filmaven? En van parlar tots els diaris? Per què no? Em direu que perquè Woody Allen és Woody Allen i les Xites aquestes no li arriben a la sola de la sabata. I estareu molt equivocats. Tot i que Vicky Christina Barcelona ha generat ja 29 milions de dòlars, la tercera màxima recaptació en la història del seu director, hem de tenir present que les Cheetah Girls les van veure vuit milions de persones el dia de la seva primera emissió als Estats Units (per televisió), superant així el récord anterior que tenia High School Musical. S'ha traduït a un munt d'idiomes i s'ha estrenat a tot el món (Austràlia, Polònia, Brasil, tota Àsia...). I des de llavors, es va emetent periòdicament a tots els canals Disney, multiplicant així constantment el nombre d'espectadors. A més, ha generat 18 milions només en vendes de DVDs i un milió i mig per la seva banda sonora. El pobre Woody Allen no ha tingut mai un impacte tan gran.

Els números són aclaparadors: molta més gent ha vist (i veurà) Cheetah que Vicky, que no deixa de ser un film més d'"art i assaig". La propaganda que han fet de Barcelona els de la Disney és mil cops més gran, i la imatge de postal, amb passejades pels llocs turístics de rigor, és la mateixa. A més, un actor català, l'Abel Folk, tenia un paper secundari destacat. Per què llavors ningú no n'ha fet ni cas? Potser perquè queda molt més cool dir que has vist un intel·lectual com Woody Allen rodar que no saludar un grup popular prefabricat com les Cheetah Girls? Quant esnobisme.

La BSO d'un dia plujós (III).

Ronnie James Dio és possiblement la persona que més vegades ha cantat sobre els arcs de Sant Martí. Aquesta, Rainbow eyes, és la meva preferida de totes, de quan estava en una banda precisament anomenada Rainbow. Impressionant guitarra de Ritchie Blackmore.

Un bon títol.

Els autors tenim pocs recursos per atreure lectors a les nostres planes. Concretament, només tres: el nom, la portada i el títol. Parlo d'aquell moment màgic en el qual el client potencial passeja feliçment per la seva llibreria preferida, sense cap objectiu especial al cap, tafanejant aquí i allà, a veure si alguna cosa li crida l'atenció. Què farà que agafi el teu llibre, que jeu impacient a la taula, panxa enlaire, i no el del costat?


Si el teu nom li sona, tens molt guanyat. Siguem sincers: com més famós ets, més possibilitats hi ha que et comprin llibres, independentment del que escriguis. Un bon departament de promoció ajuda molt en aquest camp, i això depèn que els editors el tinguin disponible i vulguin fer-lo servir. Però tu també pots col·laborar. Hi ha moltes maneres de fer-se popular (i ric de rebot), i moltes d'elles tenen poc a veure amb la literatura, ja ho sabem. La recepta no és gens clara i pot implicar haver de vendre l'ànima al diable, cal saber quin risc es corre. Millor ho deixem per un altre dia.

Què ens queda? Portada i títol. Sobre la primera, tenim poquíssim a dir. Veu sense dret a vot, amb sort. Com es tria una portada és un procés tan obscur i misteriós com els que practicaven els alquimistes a l'edat mitjana amb les seves olles bullents. Una conxorxa d'editors, fotògrafs i mans invisibles fora del teu abast. En alguns casos, per pura xamba, surt bé i tothom queda content. Altres vegades el resultat et fa posar els pèls de punta. I t'has d'aguantar, sabedor que hi ha molta gent tindrà la mateixa reacció que tu i fugirà en direcció contrària quan vegi el llibre.

Per contrarestar el relatiu anonimat i el possible mal karma de la portada, l'única arma a la nostra disposició és un bon títol. Dels que fan girar caps. Ah, si sabéssim com trobar-ne sempre un d'efectiu! Als anys vuitanta va haver-hi un corrent de títols llargs i cridaners que avui en dia s'ha perdut del tot. "Papers robats que cremen": no em direu que no et venen ganes d'agafar un llibre tan calent. "Te deix, amor, la mar com a penyora": d'un poètic fantàstic. "Pols nova de runes velles": misteriós i revelador (el mateix Pedrolo té el récord de llargada amb "No hi fa res si el Comte-duc no va caure del cavall a Tàrrega", títol millor que la novel·la que el seguia, s'ha de dir). I els meus favorits, tots de la ploma de Raimón Esplugafreda (de qui algun dia haurem de parlar amb calma): "Hem nedat a l'estany amb lluna plena" i "Potser aquesta nit a Cala Roja". Com s'ho feien aquesta gent per estar tan inspirats?

Per desgràcia, també en la qüestió del títol la darrera paraula la té el teu editor, que a aquestes alçades ja us haureu adonat que és qui remena les cireres de veritat. Per exemple, jo em pensava que tenia el títol perfecte per una de les meves novel·les, provocador i vistós, però al final vaig cedir a les suggerències de les altes esferes. Quina conclusió podem treure de la digressió d'avui? Escriptor, dedica't al que saps fer, que és escriure, i deixa que algú altre es preoucpi de com vendre els teus llibres. No tens cap altra opció.

La BSO d'un dia plujós (II).

Un dels meus grups preferits dels 80, els Del Fuegos. I still want you, del seu segon disc Boston, Mass., és una perla. El cantant i compositor principal, Dan Zanes, ara fa música per a nens, amb bastant d'èxit.

Experiències d'un escriptor de gira (II)

Jo sempre he volgut ser un escriptor de culte.

-Has llegit l'últim del Macip?
- De qui?
- Del Macip, aquell paio de Blanes.
- Doncs no n'havia sentit a parlar mai...
- (somriure de superioritat) És clar: molts pocs han descobert encara com és de bo.

Per ser de culte, ajuda ser un escriptor maleït. El primer pas per ser maleït és portar una vida obscura plena de decisions equivocades, dones (o homes) i molt d'alcohol. Per aquí ja no anem bé. La segona condició, escudar-se en l'anonimat per crear una mica de misteri al voltant del personatge, me l'he estat carregant a consciència aquests dies. El punt més allunyat del maleït és el mediàtic, i cap allà sembla que he estat gravitant darrerament. "Estàs fet un mediàtic", em diu un amic, i jo li contesto, mig ofès, que sisplau, no cal passar-se. Però hi ha moments de les darreres setmanes difícils de justificar.

Per exemple, a un escriptor maleït no li maquillaria mai la closca als volts de la mitjanit una senyora que està llegint un llibre sobre un cas recent de la crònica negra peninsular. Ni estaria esperant entrar a un programa de ràdio assegut al costat de El Gran Wyoming, el contertulià que intervendrà després d'ell i que està repassant entre murmuris el guió que li toca dir (en un moment donat entra una noia escultural i li tira els trastos sense miraments; jo tan lluny en l'escala de popularitat no he arribat mai). Ni participaria en un xou de Radio 3 i en acabat el farien baixar un parell de pisos a Prado del Rey perquè els de Radio 5 han sentit que estava a l'edifici i volen entrevistar-lo també en directe aprofitant l'avinantesa. (Tenint present que Ràdio 4 ja l'havia fet el dia abans, només em queda una pel pòquer). O li estarien fent fotos en un rebedor mentre el José Sancho al seu costat està endrapant uns canapès de la presentació d'un altre llibre. O un fotògraf li preguntaria si s'ha dedicat mai a posar professionalment, perquè ho fa molt bé (després d'unes quantes sessions intensives, us asseguro que qualsevol apren a fer cara de model d'anunci).

Doncs res, amb això s'acaba la meva carrera d'escriptor de culte. Què hi farem. Per sort el mediatisme també s'anirà esvaint discretament i tornaré al meu estatus original d'autor anònim i prou, que ja m'està bé. Això sí: l'experiència haurà estat breu però divertida.