Ressenya: Pregunta-ho a la pols

Edicions de 1984 porta un temps recuperant John Fante. La darrera novel·la publicada és Pregunta-ho a la pols, la tercera del quartet (segona en ordre de publicació) que va dedicar al seu alter ego, Arturo Bandini, i possiblement la més coneguda de l'autor. Per algun motiu encara no l'havia llegida, tot i que sóc fan de l'autor, així que vaig aprofitar l'avinantesa i vaig agafar la versió original (així que no podré comentar la traducció del Martí Sales, que diuen que està molt bé).

John Fante és un escriptor únic. Pregunta-ho a la pols és del 1939 i podria haver estat escrita tranquil·lament als anys seixanta. O als vuitanta. Va ser beat abans que els beats i Bukowski abans que Bukowski. De fet, llegint Fante te n'adones de fins a quin punt Bukowski el copiava. Li va tornar el favor rescatant-lo de l'oblit, això sí (i, curiosament, el fill de Fante, Dan Fante, un escriptor interessant per mèrits propis, va fer una mica el mateix després, copiant Bukowski i, de rebot, el seu propi pare). Però l'original és millor, molt fresc, directe, avançat al seu temps, atractiu encara avui en dia. S'ha de llegir per entendre d'on va sortir tot un tipus de literatura que es va posar de moda a partir de la segona meitat del segle XX, basada en aquests personatges sense present ni futur que viuen gaudint de la vida cada dia i que, en teoria, són un reflex de les experiències vitals del propi autor, escrites a raig i sense massa contemplacions.

Pregunta-ho a la pols explica la història d'un escriptor sense cap mena de pla que només vol tenir els diners per pagar-se l'alcohol i les dones i quan, per fi, el seu editor li envia un xec, se'l gasta sense adonar-se'n en qualsevol burrada. Pel camí s'enamora d'una emigrant mexicana amb més problemes que ell (amb un amant que no la suporta i una addicció important a la marihuana) i hi manté una relació amor/odi que no hi ha manera que acabi de consumar-se. Potser l'argument us sona, però és perquè s'ha copiat mil cops. Fante va ser el primer, i només per això mereix ser llegit. I aquest llibre és una bona manera d'iniciar-s'hi.

Crònica d'un dia a Girona

Dijous passat vaig fer una visita llampec a Girona (per un bon motiu, com ara veureu), així que he pensat que us en faria un petit reportatge fotogràfic, seguint la tradició d'aquest blog.

Vaig anar-hi per primer cop fent servir el tren ràpid des de Barcelona (a la foto, un paisatge passant a 200 km per hora per la finestreta). No em va donar ni temps de llegir el diari, va anar molt puntual i em va sortir prou bé de preu. Si el transport públic funcionés sempre així de bé, seria molt més fàcil tenir dies sense cotxes a les grans ciutats...

Feia temps que no voltava per Girona, una ciutat que m'encanta i que conec bé, així que vaig aprofitar que em sobrava una estona per fer una mica el turista. Aquest cop vaig anar directament als llocs més clàssics, els que normalment no visites si no ets un guiri. A més, no havia tornat a la catedral des que l'havien convertit en el Sept of Baelor de King's Landing i això es mereixia una selfie. Vaig trobar a faltar el mar que se suposa que hi ha davant de les escales quan surten a la sèrie Game of Thrones... hi queda molt bé!

També vaig passejar pel call, amb els seu fabulós laberint de carrers estrets i costeruts. Aquest de la foto d'aquí baix era dels pocs que no estava ple de gent. De bon matí la ciutat ja estava farcida de turistes tafanejant-ho tot, parlant desenes d'idiomes diferents, consumint a les terrasses i aturant-se a totes les botigues de souvenirs que han proliferat com bolets. Està bé que no sigui Barcelona la que se'ls emporti tots i que la riquesa que aporten es reparteixi per tot el territori, però imagino que també deuen haver-hi veus crítiques que discutiran el model turístic de la ciutat, que és possible que a estones s'acosti a la saturació, pel que vaig veure. Suposo que és inevitable aquesta mena de debat.

Aquesta vegada, passejant pel barri, se'm va ocórrer pensar que, de fet, tinc un 12.5% de sang jueva (d'un besavi de part paterna, xueta mallorquí, com demostra el nas ganxut del meu pare, que sembla tret d'una caricatura), així que la història d'aquestes pedres és també una mica la meva, suposo, encara que m'hagi arrribat molt diluïda. No n'havia sigut tant conscient des que vivia en un barri a Nova York amb molt presència jueva i els hasídics m'aturaven constantment per fer proselitisme. Se'm deuria notar aquest 12.5% al nas (tot i que el tinc ben recte...).

Però anem al motiu principal de la visita. Vaig baixar a Girona a recollir el 31è premi Ramon Muntaner, per una novel·la que he escrit a quatre mans amb Ricard Ruiz Garzón i que hem titulat Herba negra. Aquí ens veieu asseguts, envoltats dels altres guardonats de la nit dels Premis Literaris de Girona, entre els que hi veureu Xevi Sala, que es va quedar el Bertrana, i el gran Adrià Puntí, un ídol meu de joventut que continuo admirant molt (el seu últim disc, després d'un llarg temps de silenci, és del millor que ha fet). M'havia fet un tip de veure els Umpah-pah en directe durant els 90, i va ser tot un goig poder compartir dinar i cerimònia amb ell, i a més sentir-lo interpretar al piano la cançó que va guanyar el premi Cerverí a la millor lletra.

Si al matí hi va haver-hi la roda de premsa, una sessió maratoniana de fotos sota el sol al terrat d'un hotel i el dinar privat amb els guanyadors, a la nit es va fer l'acte ofical d'entrega dels premis a l'Auditori. Va ser una sorpresa molt agradable que, entre les moltes autoritats, hi assistís el President de la Generalitat. La cultura és una de les bases fonamentals d'un país i una societat i, per tant, trobo que els polítics tenen l'obligació de recolzar-la sempre que puguin. Que el President actual en sigui tant conscient és molt bon senyal. 

En la foto de dalt, que va fer el company Aitor Roger, es veu com aprofito que som tots a l'escenari per fotografiar el públic que omplia l'auditori. El que estava fent, de fet, era retratar com el President ens retratava. Aquí en teniu la prova (és el tercer per la dreta, a primera fila). Després, va tuitejar la imatge. Que el President utilitzi les xarxes socials amb tanta naturalitat és un altre bon senyal.

Vam tenir l'oportunitat de parlar una estona amb ell i ens va fer una defensa aferrissada de la literatura juvenil, i va reconèixer ser-ne  consumidor, com també ho som en Ricard i jo mateix. És una etiqueta que no ha d'espantar als adults: hi ha llibres considerats juvenils que són obres mestres per a tots els lectors. Vam coincidir tots tres en creure que cal tenir-ne cura si ens volem assegurar que no perdem lectors a la franja d'edat més crítica, l'adolescència, i assegurar-nos que es converteixen en lectors adults. Que el President tingui tanta sensibilitat amb els temes relaciont amb la cultura i no es talli a l'hora de parlar-ne en públic és un senyal fantàstic (i poc habitual). També vaig aprofitar per fer-me una selfie amb el meu coautor...

... i una altra amb les que seran les editores del llibre (més una de regal) i la cap de premsa que ens ajudarà a donar-lo a conèixer.

Ja us explicaré amb més detall d'aquí un parell de mesos (el tindrem al carrer el 23 de novembre) de què va Herba Negra. Només us avanço, de moment, que segueix bastant els principis que ja vam plantejar a Ullals amb en Sebastià Roig: una novel·la d'acció, per a tots els públics, amb elements fantàstics i de terror, bones dosis de sexe i violència, una trama amb vocació universal i uns escenaris molt locals (i, altre cop, amb força presència de les comarques gironines). Sé que a uns quants de vosaltres segur que us agradarà, i espero que uns quants més també us animareu a tastar-la.

Per acabar, us deixo amb el tradicional recull de premsa per si en voleu saber més coses:

El Punt Avui
Diari de Girona
L'illa dels llibres
Ara
Vilaweb
El Periódico
El País
La Vanguardia
Nació Digital
3/24
Biblioteca jove de Blanes
El Bilbionauta
Directe!cat
Cultura 21
20 minutos
President.cat
El dimoni
Diputació de Girona

Ressenya: Torero d'hivern

En Miquel Adam va debutar fa uns mesos amb Torero d'hivern, un recull de contes que m'ha fet passar una bona estona. Al Miquel el segueixo des que portava un dels blogs clàssics de la primera catosfera, i he continuat llegint-lo a les xarxes, on és molt actiu, i al seu nou blog. El llibre té un estil molt semblant a la seva producció online: irreverent, cínic, agut... Els temes també són els mateixos, sobretot els relacionats amb la literatura (i fins i tot algunes històries són reciclades). He trobat que s'adapten bé al format conte i que el llibre funciona perfectament com un recull d'històries tragicocòmiques de perdedors intel·lectuals de trenta anys a Barcelona que, tot i que pugui semblar un tema molt específic, l'autor el domina perfectament i fa que sigui amè.

Un dels encerts del llibre és barrejar aquesta literatura autoreferencial i contemporània (metaliterària, postmoderna i tot el que vulgueu) amb l'estil clàssic del conte humorístic català, la tradició que va de Calders a Monzó i Pàmies. Està bé comprovar que és un format que encara té practicants amb ganes de mantenir-lo viu (i actualitzar-lo una mica) en el segle XXI. Els qui gaudeixen amb el Calders fantàstic o del Monzó més irònic, trobaran un hereu molt digne en aquestes planes. Val la pena que el descobreixin. Després de llegir-lo, tinc encara més clar que seguiré pendent del que escrigui el senyor Adam, ja sigui a la pantalla o en paper. 

Progressiu

Els qui us passeu per aquí habiutalment segurament sabeu que m'agrada el rock progressiu. Però avui el post no va de música: la progressió és una altra. Concretament, la relacionada amb el pas del temps, la meva progressiva degeneració.

Aquestes ulleres que veieu són les primeres que m'he hagut de fer per poder llegir, el que abans es deien bifocals i ara s'anomenen precisament progressives, que queda com més modern. Dit en altres paraules, són el senyal innegable i inexorable que m'he fet gran. O sigui vell, fora eufemismes.

En fi, amb aquests pensaments positius inauguro oficialment el curs i acabo les reposicions d'estiu, que aquest any han sigut articles d'El Periódico que no havia penjat mai al blog. Us he de parlar d'uns quantes coses que publicaré abans que s'acabi l'any, però primer dedicaré uns dies a fer ressenyes d'alguns dels llibres que m'he empassat aquest estiu.

I per acabar aquest post tan tràgic, us deixo amb un vídeo en consonància amb la meva avançada edat.
 

La Lletra d'Or per Màrius Sampere

El divendres passat es va lliurar el premi Lletra d'Or al poeta Màrius Sampere, pel seu llibre L’esfera insomne, publicat per LaBreu Edicions. Tinc l'honor de ser membre del jurat d'aquest premi històric i he de dir que, aquest any, la decisió d'escollir el millor llibre ha estat difícil perquè els finalistes tenien tots un nivell molt alt. Però sens dubte aquest excel·lent poemari es mereixia la Lletra, com va explicar molt bé en Sebastià Alzamora a la seva glossa. Moltes felicitats al Màrius Sampere i a LaBreu, una editorial petita però amb una gran visió.

"Jugar a ser dios" rep un Premio Nacional de Edición Universitaria

Ahir es va anunciar que la versió castellana de Jugar a ser déus, havia estat guardonada en els XIX Premios Nacionales de Edición Universitaria amb el premi a la millor obra de divulgació publicada el 2015. El jurat l'ha seleccionat  “por plantear los dilemas morales a los que cada vez con mayor incidencia han de enfrentarse los científicos, a la hora no solo de diseñar experimentos y teorías si no de calcular las consecuencias prácticas”. Les Publicacions de la Universitat de València, editora del llibre, també ha guanyat un altre premi.

Aquest és el segon premi que rep el nostre llibre que, a més, aquest any s'ha publciat en anglès. Tres anys després de donar-se a conèixer, encara ens proporciona alegries, no ens podem queixar.

Un altre mena de premi són comentaris com aquest que la Clidice va fer l'altre dia sobre Què és el càncer. Que un llibre de divulgació pugui ajudar un lector és la més gran de les recompenses.

Inconformistes a la SER

Us deia la setmana passada que he tornat a la ràdio. És a la secció Inconformistes d'El Balcó de la SER, que s'emet cada dia a les 19.00, un breu repàs de cinc minuts a un tema d'actualitat. A mi em toca els dijous (la resta de l'alineació la teniu a la foto), així que si sintonitzeu la SER cap a un quart de vuit m'hi trobareu parlant d'extraterrestres, un tema que vaig començar la setmana passada a la meva primera intervenció (que podeu sentir aquí).

[Actualització: la segona part de la història dels marcians, aquí.]

Aprofito també per penjar la meva última col·laboració a l'Esguard, publicada ahir, una breu reflexió post-diada:

On és la ciència?

[Aquest article és la meva contribució al debat que es va iniciar aquí i aquí sobre la presència de la cultura als mitjans públics. Jo afegeixo que el problema també afecta la ciència.]

La temporada ha començat amb polèmica. L'anunci fa uns dies de la nova graella de la ràdio pública catalana va disparar moltes queixes sobre la manca d'espais propis per a la cultura, que s'ha vist relegada a petites sec­cions mentre els esports guanyaven hores d'antena. Enmig d'aquest rebombori, el científic Miquel Tuson proposava a Twitter el 'hashtag' #OnÉsLaCiència per recordar que hi ha una altra àrea encara menys representada als mitjans. La comparació no és arbitrària: fa més d'un segle, Santiago Ramón y Cajal ja deia que la cultura i la ciència són els dos pilars que ens diferencien dels animals. I si la primera sovint està marginada en molts aspectes de la vida pública, la segona és pràcticament invisible. És increïble que no ens adonem que tan greu és una cosa com l'altra.

Potser estic mal acostumat, perquè aquí on visc, al Regne Unit, les coses són molt diferents. La BBC té un canal de televisió dedicat exclusivament a la cultura, en el qual molt sovint hi ha programes sobre ciència (els britànics han entès que és part essen­cial de l'educació). Però no tan sols això: la BBC1 emet documentals excel·lents a les hores de més audiència (la setmana passada, per exemple, en van fer dos seguits de física), que s'alternen amb naturalitat amb se­rials i 'realities'. En canvi, la iniciativa pública no destina cap canal íntegrament als esports. Això ho deixa a les privades.

Una de les conseqüències directes d'invertir temps a explicar bé la ciència en els mitjans és que la gent l'entén i l'aprecia molt més. I aquesta conscienciació social obliga els polítics a dedicar-hi més pressupost. Amb tants recursos es pot fer recerca de molt alt nivell i, a més, atreure talent d'arreu del món. Recordem el cas de Guillem Anglada-Escudé, astrofísic català que, a la Queen Mary University de Londres, ha dirigit el grup que recentment ha descobert l'exoplaneta més proper a la Terra. El fet que hi hagi hagut 85 premis Nobel científics al Regne Unit i només un i mig a Espanya és una mesura de l'abisme existent entre els dos països pel que fa a aquest tema.

Es podrien discutir aquestes dades amb l'argument de l'ou i la gallina: ¿què ha de ser primer, l'interès popular o la presència mediàtica? Aquesta excusa s'ha fet servir per afirmar que, per sobreviure, els mitjans han de donar a l'oient allò que reclama. Primer, aquesta afirmació podria fins a cert punt ser certa en el cas de les privades, que han de quadrar números a finals de mes, però mai per a les públiques, que com a principal objectiu no tenen fer diners sinó proporcionar un servei a la societat.

Un poble sense uns mínims coneixements científics corre el risc de ser manipulat per estafadors i espavilats, com veiem que passa amb una freqüència alarmant a casa nostra, amb uns resultats que poden arribar a ser mortals. I segon, ¿qui diu que la ciència i la cultura no poden ser atractives i econòmicament viables? Sky, el principal mitjà de pagament al Regne Unit, també té el seu canal cultural, Sky Arts. Si no fos rendible ja l'haurien tancat fa temps.

El cercle viciós d'ignorància/invisibilitat es pot trencar, però ens hi hem d'esforçar tots. La solució no pot ser només intro­duir píndoles als programes generalistes, com es fa majoritàriament ara. És un primer pas que calia fer per sortir del pou on érem, però ara tocaria passar pantalla. Tampoc n'hi ha prou omplint de cièn­cia els canals secundaris o les matinades, tot i que això també té utilitat i a casa nostra es fa amb un cert èxit. Hem de treure-la dels guetos, per exemple, donant-li espai a les seccions d'Opinió, com molt encertadament fa aquest diari. Cal seguir l'exemple britànic i col·locar a poc a poc programes interessants al 'prime time' perquè la presència de continguts científics es vegi normal. Que s'entengui que la ciència pot ser entretinguda sense deixar de ser rigorosa. Potser perdrà sempre la batalla dels percentatges, però a poc a poc guanyarà adeptes i deixarà de ser vista com una cosa incomprensible que fan una colla de paios avorrits a les universitats. Això seria una victòria immensa.

El que dic serveix tant per a la ciència com per a la cultura. No té gaire mèrit que les defensi perquè jo sóc dels dos rams. El que cal és que des de fora també s'escoltin queixes. És com el cèlebre discurs de Martin Neimöller que denunciava la covardia dels intel·lectuals alemanys davant els nazis, aquell que comença dient "quan van venir a buscar els comunistes, jo no vaig dir res perquè no era comunista". La història s'acaba quan el vénen a buscar a ell i ja no queda ningú que pugui alçar la veu. Aquí passa el mateix: ciència i cultura són patrimoni de tots, i les hem de defensar amb ungles i dents.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14. Versión en castellano.]

Feliç diada!

A casa, l'11 de setembre és un dia emocionaloment complex. És una diada reivindicativa, commemorativa i de celebració. Que la vostra vagi bé!

Torno a la ràdio

Després d'uns anys d'abscència, aquesta tarda torno a fer ràdio. Serà una breu secció setmanal cada dijous, un petit comentari sobre ciència al programa El Balcó de la SER que presenta CarlaTurró i s'emet a partir de les set de la tarda. Si teniu la ràdio posada i voleu sentir una mica de ciència, penseu-hi!

La mentida

Mentir és tan humà com respirar, i gairebé igual de fàcil. Aprenem a fer-ho de ben petits, quan descobrim que ens permet obtenir alguna cosa que volem, i és només després d'anys d'experiència i educació que aconseguim distingir quina mena de mentides estan acceptades i quines poden portar represàlies. Perquè de mentides n'hi ha de molts tipus. En un extrem trobaríem les que s'usen per controlar i oprimir (les que l'escriptor rus Aleksandr Soljenitsin es lamentava que al seu país s'havien convertit en un pilar de l'estat) o les que es diuen per enriquir-se en detriment de la resta de la gent. A l'altre, hi hauria les que els anglosaxons anomenen mentides blanques, que són tan comunes que ja ni ens adonem que formen part de la nostra vida quotidiana. Lluitem amb totes les forces contra les primeres, perquè són pernicioses per a l'estabilitat de qualsevol grup, però sense les segones el nostre teixit social també es podria desfer.

Almenys això és el que proposen un grup de científics finlandesos i mexicans en un article publicat el mes passat a la revista Proceedings of the Royal Society B. Segons aquest estudi, les mentides «antisocials» (les que busquen un benefici propi) tenen efectes nocius en la cohesió social però, en canvi, les mentides «lleus» actuarien com a agents que ajudarien les comunitats a formar-se i créixer. Els investigadors van arribar a aquesta conclusió després de desenvolupar un model matemàtic que simula, en un ordinador, l'evolució d'un conjunt de persones al llarg del temps. Així van veure que, si introduïen el concepte de mentides greus en el programa, les comunitats es desintegraven perquè cada element acabava mirant primer per si mateix. Això és evident: l'egoisme en forma d'engany és nociu per al progrés perquè sense una dosi raonable de confiança en el proïsme no es poden mantenir estructures grans com ciutats o països. Però el curiós és que, quan s'hi afegien mentides blanques, l'efecte era el contrari: els individus formaven grups més units i la xarxa d'interaccions que apareixia es feia més gran.

Naturalment, aquest estudi té la limitació de fer servir un model artificial i molt simplificat del que són les interaccions humanes, però no deixa de ser sorprenent la rellevància que té la mentida lleu en les nostres vides. Un exemple més proper a la realitat el podríem trobar a la pel·lícula Liar Liar (estrenada amb el títol Mentiroso compulsivo), en què un advocat descobria l'impacte que tenia no poder dir cap mena de mentida durant 24 hores. Tot i que no quedi gaire bé citar en un mateix article una comèdia de Jim Carrey i un premi Nobel de literatura, en aquest cas és un bon exercici de reflexió: per poc que hi pensem és fàcil adonar-nos que, si tothom digués sempre el que li passa pel cap, les coses anirien a mal borràs.

Per desgràcia, darrerament hem pogut ser testimonis del dany que fan a la societat les altres mentides, les que provenen d'algú a qui hem cedit una quantitat important de poder. Aquests personatges, escollits d'entre els seus iguals i erigits com a exemples, tenen a les mans la responsabilitat de sustentar els nivells de confiança que una societat necessita per mantenir-se unida. I és així perquè l'absència de líders, sigui en models assemblearis o directament anarquistes, només funciona en comunitats de mida reduïda. La vilipendiada «casta» política, doncs, és un mal necessari en societats expansives i globalitzades com les del segle XXI. Una de les parts més indispensables de la seva feina seria la transparència, i aquest és un punt que se'ls oblida massa fàcilment.

Alguns països fan pagar un preu substancial al polític que és descobert enganyant. Recordem, per exemple, que Bill Clinton va ser perseguit implacablement no per fer-li el salt a la seva dona en hores de feina, tot i que a ulls del puritanisme anglosaxó això ja justificava una baixada important de la seva popularitat, sinó per haver mentit quan negava rotundament els fets. Un president d'un país no pot ocultar cert tipus d'informació als ciutadans, ni que sigui per protegir-se a ell mateix o la seva família. Hauria de ser una de les normes sagrades de l'ofici, sense excuses.

I malgrat tot, aquesta mena de mentides egoistes segueixen sent freqüents entre els governants d'arreu del món. Ni els de casa nostra se'n salven, per molt alt que hagin arribat a pujar en l'imaginari col·lectiu. Quan aquesta gent prengui consciència per fi de fins a quin punt és important l'honestedat a l'hora de proporcionar-nos un model a seguir, podrem finalment començar a construir una societat que avançarà conjuntada i no creient, com ara, que si el veí no et roba és simplement perquè no ha tingut l'oportunitat de fer-ho.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14]