dimarts, 26 de juny del 2018

Vint anys lluny de casa

Escric aquestes paraules des d’un avió. Com que n’he hagut d’agafar molts, he desenvolupat l’habilitat de bloquejar el que passa al meu voltant. Puc treballar enmig de gent que arrossega maletes d’una banda a l’altra o en una cabina lowcost on amb prou feines puc recolzar el portàtil sobre la falda. Cap problema. El meu poder és ser un emigrant crònic, un més d’una generació que, a finals de segle, va sortir del país per veure món i adquirir experiència, i després no va trobar les condicions adequades per tornar.

Ens han anomenat “cervells fugats”, un nom massa presumptuós per descriure que hi ha dos nivells d’emigració. Un, el dels qui no tenen més opció que fugir endavant. L’altre, el dels professionals que busquen alternatives laborals. Als segons ens reben amb braços oberts perquè som una població especialitzada que contribueix a la riquesa cultural i material del país d’acollida. No em puc queixar del tracte que he rebut al llarg dels vint anys que porto a la diàspora, primer a Nova York i després a Leicester, almenys fins l’arribada d’un brèxit que amenaça amb esborrar aquests privilegis.

De moment continuarem treballant, agafant avions per tornar a casa a veure amics i família, a acumular la vitamina D que els núvols britànics ens escatimen, a mantenir els contactes laborals, a regar les arrels que mai no hem arribat a tallar. Continuarem fent créixer l’hereu a cavall de dues cultures, fent-li entendre que els seus pares no tenen reina ni saben jugar a criquet, com els dels seus amics, però que venen d’un país petit i lluitador que té una història igual de llarga i interessant que la del lloc on vivim, i que això fa que la seva infantesa sigui més rica. Li continuarem parlant de Ricard III i de Guifré el Pilós, de la Union Jack i de les quatre barres. I enmig d’aquesta esquizofrènia banyada d’enyorança, continuarem sentint-nos especials i afortunats de poder viure una aventura que qui sap quan acabarà, però que de ben segur que ens ha convertit en millors persones.


[Aquest escrit es va publicar al número 308 de la Revista de Girona.]

8 comentaris:

Esther Suriñach ha dit...

Meravellós!

jomateixa ha dit...

Paraules que emocionen.

Galderich ha dit...

M'ha emocionat. Vint anys però ben aprop en tots els sentits!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tant lluny y alhora tant a la vora, emocions a flor de pell.

creampurple ha dit...

💜

Sergi ha dit...

Un escrit que surt del cor, ja es veu. Però ja que ho menciones, i posant sobre la taula la situació actual del Regne Unit, no seria un bon moment ara per pensar en la tornada? No per abandonar el vaixell ara, però potser les circumstàncies actuals de la investigació a Catalunya són millors que fa uns anys. Comptem amb uns quants centres de prestigi i es publica bé. Potser no penses igual, o potser directament estàs molt bé on estàs, però seria per valorar-ho. Ja has fet arrels allà, però en tens unes altres aquí. Cert que aquí també tenim certa inestabilitat política, no sé si això pot tirar enrere a algú que està a la diàspora i es planteja tornar ara, perquè si surt malament potser és un problema. T'ho posaré d'una altra manera. En cas de República, amb un govern que es preocupi de la ciència i l'I+D et plantejaries seriosament tornar?

Salvador Macip ha dit...

Moltes gràcies a tots! Em va sortir de dins, ja ho heu vist. XeXu, la ciència a Catalunya té molt nivell, sens dubte, però el finançament és justet i això és un problema. Sens dubte, si Catalunya pogués gestionar els seus pressupostos estic segur que les coses canviarien, perquè sempre hem donat més valor a la ciència. Veurem si algun dia trobo les condicions que m'agradarien per tornar.

Golden Slot Game ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.