20

 

Dues dècades de bloGuejat, ja. Increïble com vola el temps. El vaig estrenar amb trenta i tants i ara, amb cinquanta i tants, continuo amb aquesta finestra al mon oberta per a qui vulgui passar-se a saludar, o simplement a tafanejar. Quantes coses que han canviat entremig!

Quan vaig començar, encara no havia publicat cap llibre, ara en tinc 43 al carrer. No tenia laboratori, ara en dirigeixo dos. Tenia un grup de pop, ara en tinc un de rock. També he tingut un fill i m'he mudat de continent (i tres vegades de casa). Moltes coses, en aquests vint anys!

És la pitjor temporada del blog pel que fa a entrades, vaig al ritme més lent de la història, però no tinc cap intenció de tancar la paradeta. Ni que sigui pels quatre nostàlgics que encara ens passegem per la blogosfera, aquí serem, celebrant aniversaris tant temps com sigui possible!

La cançó de l'estiu

Flashback. L'any 1988, amb gairebé 18 anys, vaig decidir comprar-me una guitarra. Una mica tard, potser, i inesperat: no havia estudiat mai música ni tocat cap instrument, però la guitarra em cridava. Aprofitant diners recollits per aniversaris i nadals, vaig arreplegar una espanyola barata. I allà va començar tot.

Poc després, amb els amics de tota la vida, vam decidir muntar un grup. Un estava estudiant piano, l'altre era un ignorant com jo (i li va tocar fer-se càrrec del baix), i tots dos tenien unes veus màgiques (jo no, soc un negat cantant). Ens vam batejar com ARS i vam començar a assajar versions., sobretot de rock clàssic, que és el que més ens agradava. La peça que faltava, el bateria, va aparèixer el 1990, via amistat amb un de nosaltres, i allà va néixer Eclipse.

Fast-forward. Cinc anys després, els Eclipse ens separàvem, per motius diversos. Musicalment parlant, perquè vam seguir sent bons amics. Més fast-forward. El 2020, trenta anys després que comencés tot, se'ns va ocórrer quedar un dia per tocar, com quan érem joves. Doneu-li la culpa a la crisi de la mitjana edat. Ens ho vam passar genial. Havíem plantat la llavor del retorn. La pandèmia va retardar els plans però, tan aviat com vam poder, vam reprendre el projecte. 

I cinc anys després d'aquella tímida ressurrecció, i coincidint amb 30è aniversari el final de la primera etapa, oficialment podem dir que hem tornat. Ara som els Eclipserama, i la nostra carta de presentació és aquesta candidata a la cançó de l'estiu, primer single del nostre primer CD (previst que surti a la tardor): I si tu ets així. La teniu ja a totes les plataformes digitals. A veure què us sembla!