Fent el guiri (3)

He estat una mica callat aquests dies perquè un viatge de feina m'ha enviat a Nigèria durant una setmana. Era el primer cop que estava a Àfrica i la vegada que m'he acostat més a l'equador. Curiosament, ha fet més calor a Anglaterra: una onada tropical els ha deixat xafats mentre jo em "refrescava" amb les pluges torrencials nigerianes. El viatge ha sigut interessant per molts motius, el científic/acadèmic entre ells, i tot i que de turisme n'he fet molt poc, també puc dir que he fet el guiri per la ciutat de Calabar, al sud del país, on era l'únic blanc que es veia pels carrers (a l'hotel me'n vaig trobar un parell més, però para de comptar). Us deixo amb algunes fotos de l'experiència, incloses unes fotos sobrevolant del desert del Sahara durant el viatge de tornada (compareu-ho amb el verd del paisatge nigerià).

El cel blau fora de la capsa

Des de fora, la ciència pot semblar un bloc homogeni que aglutina tot el saber que anem adquirint sobre nosaltres i el nostre entorn. Potser va ser així als inicis però, avui dia, si ens hi acostem una mica, veurem que està feta d’un munt de petits compartiments terriblement especialitzats. La quantitat de dades que cal dominar per poder contribuir d’una manera significativa a un d’aquests camps és ingent i, a més, no para d’augmentar. Aquest és el motiu principal pel qual els científics hem acabat fent-nos experts només en una petita parcel·la, i massa sovint no sabem gaire bé què passa a les altres, ni tan sols a les que tenim més a la vora. 

Som conscients que això és un problema que dificulta el progrés. La prova és que els descobriments importants actualment els solen fer equips multidisciplinaris capaços d’integrar habilitats que provenen de camps diversos. Però no sempre és fàcil trobar la forma d’enderrocar els murs que nosaltres mateixos hem hagut de construir per poder processar millor el coneixement que estem acumulant.

La setmana passada em van convidar al simposi que l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, l’IBEC, organitzava per celebrar el seu desè aniversari. L’IBEC és un centre de recerca que, tot i la seva curta vida, ha aconseguit aglutinar una massa crítica de talent, molt d’ell tan jove i visionari com la mateixa institució, que genera de forma consistent una producció competitiva a nivell internacional, en àrees tan innovadores com la nanomedicina. És un exemple a seguir i s’ha de felicitar els directors que ha tingut, primer Josep Anton Planell i ara Josep Samitier, per la bona tasca que han fet. 

Una de les conferències del simposi la va fer Thomas Skalak, director de la fundació que Paul Allen va muntar per promoure la recerca. Els nord-americans tenen avantatge en uns quants temes, no ens ha de fer vergonya admetre-ho. Un d’ells és la ciència, que està molt més integrada al teixit social que no pas al sud d’Europa. La prova és que les grans fortunes dels Estats Units, com el mateix Paul Allen o el seu company a Microsoft, Bill Gates, entenen que la manera més productiva de crear un impacte durable és invertir una bona quantitat de capital a recolzar la investigació. Una cosa semblant passa al Regne Unit, on hi ha una sèrie de charities (o ONG) que pràcticament dupliquen el pressupost estatal. 

En canvi, a Espanya, que pot estar orgullosa de ser el país natal de l’home més ric del món (actualment ocupa només el segon lloc de la llista), el suport privat al sector científic és més aviat minso. Hi ha alguna cosa en la cultura anglosaxona que els permet entendre la importància social i econòmica de la ciència, mentre que gran part del Mediterrani encara està còmodament instal·lat en el «que inventin ells». Potser a força d’insistir-hi acabarem trencant el cercle viciós i conscienciant una mica les noves generacions.Una altra cosa que fan bé els americans és mirar on són les fronteres i buscar la millor manera de creuar-les. Skalak explicava que una de les prioritats de la seva fundació és incentivar el blue sky research. La traducció literal seria la «recerca dels cels blaus», i significa donar suport a idees que poden semblar boges perquè surten de les línies de pensament ortodoxes i acceptades. També en diuen thinking outside de box, pensar fora de la capsa. Tot i que aquest enfocament moltes vegades no acaba donant cap fruit útil, un bon nombre dels grans avenços de la història s’han fet d’aquesta manera. És encomiable, doncs, que hi hagi persones que vulguin jugar-se-la amb inversions d’alt risc per cobrir l’espai on el diner públic no sol arribar.

Passar-me dos dies escoltant els físics, químics i enginyers de l’IBEC parlant de les noves eines que estan construint per a la biomedicina em va posar un munt d’idees fresques al cap i em va obligar a sortir una estona de la meva capsa per entendre com treballen altres disciplines científiques que persegueixen els mateixos objectius. És un exercici que tots hauríem de fer de tant en tant, sigui quina sigui la nostra feina. Fixar-se en el cel blau pot ser que no et porti enlloc, però a vegades et pot ajudar a descobrir un univers nou. Fins que no ho provis, no ho sabràs. Al cap i a la fi, la humanitat ha arribat fins on som ara precisament perquè no ens ha fet por llançar-nos de cap al desconegut. Ens cal més gent que vulgui seguir aquesta tradició i, sobretot, que uns quants privilegiats tinguin la intel·ligència de finançar l’aventura.

[Publicat a El Periódico, 17/6/17. Versión en castellano.]

Fent el guiri (2)

Un altre lloc que he visitat aquests darrers cops que he baixat a Barcelona ha sigut l'antic Hospital de Sant Pau. Curiosament, l'he tingut a prop durant molt temps i mai hi havia entrat. Per si no ho sabíeu, és una joia del modernisme que va ser restaurada fa uns anys, quan es va traslladar l'hospital a un edifici nou, més preparat per als requeriments d'un centre de salut modern. Ara l'antic complex d'edificis es pot visitar i s'hi poden fer reunions i actes. A part, a l'entrada, té un bar restaurant. És una visita que us recomano efusivament. Les quatre fotos que us penjo no fan justícia a tot el detall que hi ha a les sales i a la gran cura amb la què tot ha estat restaurat.

Carles Capdevila

Fa cinc anys vaig començar a escriure a les planes de ciència de l'ARA, diari en el qual encara col·laboro. Vaig conèixer el Carles Capdevila una mica després, en una visita que vaig fer a la redacció. Quan el vaig veure em vaig presentar i li vaig fer la broma que "treballava per ell". El cert és que l'ARA ha crescut seguint sobretot la visió que el Carles tenia de què ha se ser un diari (amb l'ajut de tots els altres professionals excel·lents que hi estan implicats, naturalment), i d'una manera o altra tots els qui hi col·laborem seguim gustosament aquestes directrius.

Ara fa un parell d'anys vam passar un dia plegats passejant pel meu poble per un reportatge que estava fent pel diari. Asseguts davant del mar, menjant un peixet a la brasa al xiringuito de Cala Bona, em va explicar un munt d'anècdotes de la seva feina de director de diari, que comportava un poder amb el qual se sentia força incòmode. El periodisme que li agradava fer era d'una altra mena. Gaudir d'una conversa reposada un dia assolellat de primavera era molt més el seu estil (fins i tot va reconèixer sentir-se culpable per estar-s'ho passant tant bé treballant).

El Carles deixa un llegat important en molts àmbits de la comunicació i un munt de gent que el trobarà a faltar, com es pot veure fàcilment per tots els missatges que corren avui per les xarxes. No cal repassar els seus èxits, que són ben coneguts. Em quedo amb una cosa, potser menys recordada, que és el seu llibre Nova York a la catalana, fruit del parell d'anys que hi va passar treballant. La majoria d'exiliats catalans que vaig trobar a Nova York en tenien una còpia, comprada o regalada per un familiar benintencionat. Era una mica la nostra bíblia. Vam passar més d'un cap de setmana fent servir el llibre de guia, recorrent tots els punts de la ciutat on els catalans havíem deixat empremta. Em va fer il·lusió conèixer l'autor uns anys després i poder-li dir en persona que el seu llibre s'havia convertit en tot un clàssic de l'emigrant.

Algunes coses sobre Doble Mortal

Ja sabeu que Doble mortal és l'última novel·la que he publicat (i segurament l'únic llibre meu nou d'aquest 2017, que serà més calmat que l'any passat), un thriller crossover escrit amb l'Elisenda Roca. Avui us volia penjar un parell de coses relacionades amb això:

-la crítica al blog de la Mixa.
-la crítica al blog de la Tumateixa, i la seva vídeo-recomanació.
-la recomanació al Time Out de Sant Jordi.

A veure si us animeu els qui encara no l'heu llegit...

La dosi de ciència

Comencem amb una mica de ràdio. Darrerament, al Balcó de la SER (cada dijous, cinc minutets cap a les 7.30) he parlat dels gens de la calvície, del running com malaltia contagiosa i d'òrgans en un xip per accelerar la recerca.

A l'ARA, el meu últim article parla de com s'estan usant cèl·lules reprogramades per tractar la ceguesa.

A més, faig un cameo a aquest article sobre l'ús que fem els científics de les xarxes socials per divulgar.

I acabo amb una recomanació que fan a El Punt Avui del meu llibre sobre Cajal, i la darrera crítica que ens han fet a la versió anglesa de Jugar a ser déus, que deixa molt bé el llibre. Tot un honor!

Fent el guiri

Per Sant Jordi vam anar a veure la Sagrada Família com si fóssim guiris. Bé, una mica ho som, sobretot l'hereu. Es va quedar amb la boca oberta només entrar al temple i ja no la va tancar fins la sortida. Jo només hi havia anat abans un cop, feia trenta anys almenys, i vaig quedar igual d'impressionat. Un bon esquer per turistes, sens dubte, però impressionant de totes maneres. Us deixo amb les típiques fotos que hi fa tothom, però que trobo que són prou maques per ensenyar-les altre cop.

Demà, debats a l'Ateneu

Recordeu que demà dijous hi ha una sèrie de conferències i debats a l'Ateneu Barcelonès, organitzades per la Fundació Grífols. Si voleu sentir el que pensem els científics i participar en les discussions, encara esteu a temps a apuntar-vos-hi. Aquí teniu el programa:

ACTUALITZACIÓ: Aquí teni un comentari sobre les sessions.

Sang jove

Erzsébet Báthory, una comtessa hongaresa que va néixer a finals del segle XVI, ha passat a la història com

l’assassina en sèrie més prolífica de la qual es té constància. Tot i que no se sap amb exactitud el nombre de les seves víctimes, es calcula que podrien haver estat uns quants centenars, totes elles noies joves. Aquesta és la part que es creu que és certa; a partir d’aquí han nascut les llegendes. Una de les més difoses és que Báthory matava donzelles per poder-se banyar en la seva sang, perquè creia que això evitaria que envellís. Es diu que aquesta història, barrejada amb la figura d’un altre noble sanguinari de la zona, el romanès Vlad Tepes, és el que va inspirar Bram Stoker el seu personatge més cèlebre, Dràcula.

Quatre-cents anys després de la mort de la comtessa assassina, estem veient que potser no anava tan desencaminada. Una sèrie de descobriments recents indiquen que, a les primeres dècades de la vida, a la sang hi hauria un o més factors que podrien contribuir a mantenir els òrgans en bon estat, i que això podria tenir efectes rejovenidors en els teixits de les persones d’edat més avançada. L’experiment que va donar la primera pista és de fa poc més d’una dècada. Uns científics de la Universitat de Stanford van unir els sistemes circulatoris d’un ratolí vell i un de jove, de manera que les sangs barrejades fluïssin pels dos cossos. Aquesta és una tècnica clàssica, usada pels fisiòlegs des de fa temps, que es diu parabiosi. El que va demostrar aquesta vegada és que la sang del ratolí jove feia que els ossos del vell augmentessin de densitat, com si estiguessin anant enrere en el temps. Més tard es va veure que també millorava la capacitat de reparar ferides i que augmentava les connexions entre neurones al cervell.

Des de llavors s’ha estat buscant quin és el component rejovenidor que hi ha a la sang. Una hipòtesi assenyala la proteïna GDF11, que reactiva les cèl·lules mare, però no tothom hi està d’acord. El mes passat es va fer un nou experiment, aquest cop injectant plasma de cordó umbilical humà a ratolins vells. El resultat és que millorava significativament la memòria dels animals. En aquest cas, es creu que la proteïna responsable de l’efecte és l’anomenada TIMP2. Fa uns dies estava en un tribunal de tesi en la qual el candidat parlava de la implicació del sistema immunitari en l’envelliment. Les dades suggerien que, amb l’edat, els glòbuls blancs perden la capacitat de netejar els teixits, concretament d’eliminar les cèl·lules envellides que s’hi acumulen i entorpeixen el seu bon funcionament. Si això és correcte, no només les proteïnes de la sang jove podrien frenar el pas del temps, sinó també alguna de les cèl·lules que hi circulen.

Encara és més revolucionària la idea que van proposar a principis d’abril uns científics del Max Planck Institute. Van posar peixos vells, dels quals abans s’havia eliminat tots els bacteris que tenen al tub digestiu, en contacte amb excrements de peixos joves. Quan els vells van assimilar la flora intestinal que hi havia a les deixalles, van passar a ser més actius i a viure un 37% més. Aquest transplantament de microbiomes, per dir-ho tècnicament, demostra que la composició de bacteris de l’intestí té un efecte substancial sobre la longevitat, si més no en alguns animals. La raó és encara desconeguda i no se sap encara si en humans funcionarà de la mateixa manera.

Aquestes dades tenen un gran impacte potencial. Si es confirmen, voldria dir que podríem fer servir injeccions de plasma i pastilles d’excrements (o, encara més pràctic, un còctel de proteïnes, cèl·lules i bacteris) per frenar l’envelliment i la degeneració associada, per exemple en malalts d’Alzheimer. I si no funcionés res de tot això, hi ha altres opcions. En el meu laboratori, per exemple, investiguem com eliminar cèl·lules velles amb nanopartícules o si bloquejar una proteïna alenteix els símptomes de l’edat. Altres científics estan estudiant compostos diferents. Sigui com sigui, la primera píndola de la longevitat no està gaire lluny. És possible que els nostres fills ja se la puguin prendre. Això vol dir que hauríem de començar a discutir-ne les implicacions socials. ¿Què passarà si cada cop més gent arriba als cent anys? ¿Ho resistirà el planeta? ¿Quant haurem d’estendre l’edat de jubilació si seguim forts i actius durant més temps? ¿Com afectarà això el mercat laboral pels joves? La ciència avança molt ràpid i hem d’esforçar-nos a seguir el seu ritme per prevenir els efectes negatius que pot tenir.

[Publicat a El Periódico, 20/05/17. Versión en castellano.]

I terceres!

Us penjava l'altre dia la foto d'un parell de reimpressions i me n'acaben d'arribar dues més. La segona aventura del Biel i el Picapoc sembla que està agradant tant com la primera i, per altra banda, seguim fent passar una mica de por al jovent (i no tant jovent) amb Ullals, que ja va per la tercera edició (en tapa tova, la quarta en total). Aquest maig ha vingut carregat de sorpreses! 

Segones

Que et reimprimeixin un llibre sempre fa il·lusió. Casualment han coincidit dues segones edicions en qüestió d'unes setmanes. Una és d'un llibre que ja es pot dir de llarg recorregut, per com aguanta el pas del temps, i l'altre una de les últimes novel·les (que, a més, aqeust Sant Jordi van recomanar al Time Out i al Biblionauta). Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible i esperem que als nous lectors també els agradin!

Hem de posar límits a l'edició genètica?

D'aquí unes setmanes la Fundació Grífols orgnaitza una sèrie de conferències al voltant del tema de la manipulació genètica. Aquesta és una d'aquelles ocasions que sempre dic que s'han de crear per a què científics i societat discuteixin cap a on ens porta la ciència. Moltes gràcies, doncs a la Fundació per fer-ho possible.

Ara cal també que la gent s'impliqui, així que els qui esteu interessats en saber cap a on va la humanitat, no deixeu passar aquesta oportunitat. El simposi és gratuït, només cal que aneu al web per apuntar-vos-hi.

Més ciències i lletres

Continuem amb el tema de l'altre dia... Aquí teniu uns quants exemples més de ciències i lletres ben barrejades.

Primer, a La Vanguardia, unes recomanacions de llibres científics fetes per científics (jo entre ells), que complementen les que ja us havia comentat.

Després, una conversa a Punt de llibre, programa de ràdio de la SER, sobre científics lletraferits, en la qual intervenim en Jordi de Manuel i jo mateix, que recordeu que vam fer d'editors d'un llibre amb aquest títol. El mateix llibre va ser protagonista d'un club de lectura recentment, i aquí hi ha la crònica.

Va, i per acabar una mica de ciència pura i dura: les últimes col·laboracions a El Balcó de la SER. En una parlo d'un tema que preocupa a molta gent: la calvície i els gens que hi influeixen. I en l'altre d'un tema encara més preocupant:per què es desfan sols els llaços de les sabates quan correm?

Un dia de ciències i lletres

[Mentre trobo temps per fer-vos l'habitual resum de Sant Jordi, us poso l'article sobre el tema que vaig publicar dissabte]

Com que demà és Sant Jordi, aquests dies m’han convidat a fer xerrades en escoles i instituts. En alguns m’han demanat que hi anés com a escriptor, i en altres com a científic, però en tots he mirat de defensar que la diferència entre lletres i ciències no porta enlloc. Són dues cares de la mateixa moneda, igual d’essencials a l’hora d’aprendre com funciona el món. És absurd que se’ns aïlli tan aviat d’una de les dues disciplines i cal que lluitem per corregir aquestes mancances que té el sistema educatiu. Ho he mencionat altres vegades, així que no m’estendré més sobre aquest tema. El que sí que faré és aprofitar per repassar uns quants exemples de científics que escriuen, persones que no s’han cregut això de la impermeabilitat entre lletres i ciències, i que han tret novetats interessants aquesta temporada. Que serveixi de passada com a suggeriment per als que encara no teniu clar quin llibre heu de regalar demà a la persona estimada o pels que busqueu alguna cosa més que els autors que coparan el top ten.

Siddhartha Mukherjee, autor d’un llibre sobre el càncer que es va convertir en un èxit, torna ara amb 'El gen, una història íntima', un volum exhaustiu que acosta el fabulós món de la genètica a tots els lectors. Mukherjee ha aconseguit crear una hàbil barreja d’autobiografia, divulgació i llibre històric, que funciona molt bé a l’hora de repassar alguns dels descobriments més importants del darrer segle. La genètica és el que defineix tots els éssers vius i, per tant, és essencial que entenguem com funciona. Aquest llibre és un curset accelerat que ens posa al dia d’una manera entretinguda i accessible.

Manel Esteller, un dels líders mundials de la investigació epigenètica, és un excel·lent divulgador que sap transmetre idees de forma clara i directa Però hi ha vida més enllà de la genètica, i això és el que ens explica Manel Esteller, un dels líders mundials en la recerca epigenètica, a 'No sóc el meu ADN. L’origen de les malalties i com prevenir-les'. Els lectors habituals d’aquesta secció ja saben que el doctor Esteller és un excel·lent divulgador que sap transmetre idees complexes de forma clara i directa. En el seu nou llibre fa servir casos reals per explicar-nos amb un llenguatge fàcil d’entendre com l’epigenètica influeix en la nostra salut i què podem fer per minimitzar el risc d’emmalaltir. Molt recomanable.

David Bueno, un altre científic divulgador reconegut, acaba de treure 'Neurociència per educadors', un assaig que conté «tot allò que sempre han volgut saber del crvell dels seus alumnes i mai ningú s’ha atrevit a explicar-los de manera entenedora i útil». Malgrat el títol, és un llibre útil no tan sols per als que es dediquen a l’ensenyament, sinó per a tothom que vulgui conèixer una mica millor com funciona el cervell humà, encara ara un dels misteris més grans que podem trobar en aquest planeta.

En països com la Gran Bretanya s'ha normalitzat la relació entre ciència i gran públic i un llibre de divulgació és habitual que sigui un 'best-seller' 'Pa ciència, la nostra' és el nom de guerra de Màrius Belles i Daniel Arbós, un duet de científics que fa divulgació amb molt d’humor. Podeu sentir-los a la ràdio, i també han tret un llibre amb el mateix nom, subtitulat Curiositats científiques del dia a dia. És especialment indicat per als qui creuen que la ciència és una cosa feixuga i avorrida. A part de provocar somriures, serveix per adonar-nos que, encara que vulguem ignorar-la, la ciència és a tot arreu.

Fa unes setmanes, abans de l’arribada massiva de novetats de Sant Jordi, a les llistes dels més venuts van treure el cap uns quants llibres científics, un fet força inusual. Entre ells hi ha via el del David Bueno, i també 'Cuántica' escrit per José Ignacio Latorre, professor de física teòrica de la Universitat de Barcelona. Que un assaig sobre un tema tan difícil com la física quàntica hagi tingut bona acceptació demostra dues coses importants. D’un costat, que hi ha interès per saber més coses sobre la ciència. I de l’altre, que tenim gent capaç d’explicar les idees més avançades de forma que qualsevol pugui captar-les sense tenir coneixements previs.

A certs països és habitual que, de tant en tant, un llibre de divulgació es converteixi en un best seller. Són llocs on s’ha normalitzat la relació entre la ciència i el gran públic. Al Regne Unit, per exemple, tenen figures mediàtiques com Brian Cox o David Attenborough, científics capaços d’oferir conferències multitudinàries, vendre centenars de milers de llibres o dominar el prime time televisiu amb els seus documentals. A casa nostra encara ens queda una mica per arribar a aquest punt, però si ens esforcéssim tots una mica estic segur que ho aconseguiríem. Per començar per què no regaleu demà una mica de ciència?

Publicat a El Periódico, 22/04/17 (Versió en castellà).

Feliç Sant Jordi!

Que tingueu tots un bon Sant Jordi! I si esteu per Barcelona i voleu passar a saludar i a què us signi el Doble mortal (un gran llibre per regalar als adolescents aficionats al gènere negre... i que de pas us podeu llegir vosaltres) o el que sigui (L'Herba negra encara està viva! Apocalipsi vegetal pel nen i la nena!), recordeu que em podreu trobar aquí:

Horari	Lloc	Adreça
11:00 - 12:00h	FNAC TRIANGLE	Plaça Catalunya, 4
12:00 - 13:00h	ECI Macià	Av. Diagonal, 471
13:00 - 14:00h	FNAC ILLA	Av. Diagonal, 549
17:00 - 18:00h	Central Raval	Plaça Vicent Martorell
18:00 - 19:00h	CAMPUS	La Rambla, 135 (Font de Canaletes)

A més, també podreu trobar un conte meu al llibre solidari que ha publicat El Periódico, que destinarà els seus beneficis a la labor de l'oenagé Save the Children amb els refugiats del Mediterrani. El llibre el podeu aconseguir amb el diari i hi sortim 41 escriptors treballant per una bona causa, val la pena.

Avui: signatures a Girona

Gironins! (i veïns) Si voleu que us signi algun llibre, avui estaré (ben acompanyat per l'Elisenda Roca) a aquestes llibreries:

AUTOR	TÍTOL	11 A 12	12 A 13	13 A 14
ELISENDA ROCA - SALVADOR MACIP	Doble mortal	ABACUS	EMPURIES	22

Passeu a saludar! 

diàlegs, aquest vespre a Blanes

Em fa molta il·lusió convidar-vos avui a diàlegs, una lectura de texts de les meves novel·les que han organtizat la gent de lletra minúscula i el grup de tertre Ralek. Serà un experiment molt interessant, que no he fet mai abans, això de tenir una colla de lectors disposats a interpretar diàlegs que he escrit (i seleccionat). La idea és explorar una mica la relació home-dona a les meves tres novel·les en solitari més les tres últimes que he fet en col·laboració. I de regal, presentarem dues escenes inèdites que pertanyen a la novel·la que fa poc que he acabat. Si esteu per Blanes avui, passeu a saludar!

Neix l'ACDIC

Avui es presenta oficialment en societat l'Associació Catalana per a la Divulgació Científica (ACDIC), de la qual sóc president, en un acte a l'IEC. Bé, més que president sóc un més dels que està treballant per fer arribar la ciència a la gent. Com científic i divulgador, és un honor i un plaer formar part d'aquest grup d'enamorats de la ciència que intentarem explicar el que ens agrada i sabem a tanta gent com ens vulgui escoltar. Ja us aniré informant de les activitats programades.

ACTUALITZACIÓ: Aquest és el vídeo que resumeix en un parell de minuts què vol fer l'associació.



I un petit recull de premsa:

ARA
ElPuntAvui
Vilaweb
El Periódico
La Vanguardia
Directe!cat

Entrevista amb Pa ciència, la nostra.

Stan the man

Ha mort Stan Lee.

[ACTUALITZACIÓ: Sembla que NO ha mort Stan Lee. M'ha empassat el típic rumor d'internet, perquè semblava que venia d'una font fiable. I jo que sempre dic que s'ha de contrastar la informació... En tot cas, segueixo pensant el que deia a continuació, així que ho deixo i aprofito per fer una reverència a The Man i desitjar-li una llarga vida!]



L'imapcte que ha tingut aquest home en la cultura del segle XX i XXI és difícil de quantificar. La majoria dels herois de la Marvel han sortit del seu cap. Ara dominen el cinema, però dels dels 60 que han entrat a les nostres cases i s'han integrat en el nostre imaginari, d'una manera conscient o no. Els seus remakes de la mitologia clàssica han redefinit el concepte d'heroi modern. 

Per molts, un guionista de còmics és un artista de segona fila. Un gran error. Si Dylan mereixia un Nobel, a Stan Lee n'hi haurien d'haver donat un carro ple. 

Una mica de ciència pels qui esteu de vacances (o no)

Si teniu una estona perduda aquest cap de setmana llarg i voleu entretenir-vos amb una mica de ciència, us dóno unes quantes opcions, a triar d'entre les coses que he fet recentment.

A l'últim article per l'ARA, parlava de com el càncer i algunes malalties cardíaques podrien tenir un origen comú, malgrat ser tan diferents.

A El Balcó de la Cadena SER (recordeu, cada dijous a les 19.30), he parlat dels gens que determinen l'alçada de les persones i dels darrers avenços en biologia sintètica, allò de "crear vida al laboratori".

Finalment, ja està disponible el vídeo de la taula rodona que vam fer a finals de l'any passat amb la Núria Terribas, directora de la Fundació Grífols, i el periodista Lluís Reales, que ja us havia explicat aquí. Va ser una sessió molt interessant, val la pena que us mireu l'hora sencera si teniu temps, perquè van sortir temes que cada cop seran més importants i més presents en les nostres vides, com la manipulació genètica i els posthumans.