Peus tendres.

En una recent visita a terres catalanes, els familiars em retreien que fes anar al meu fill sense mitjons. L'hereu, vuit gloriosos mesos, seia al seia al seu carret amb els pantalons a mig genoll mirant-se la discussió i movent els peus a ritme d'una orquestra invisible.

Les raons de tanta frescor: primera, que s'ha de prendre el sol. Vivim en un país on els raigs ultraviolats ens arriben de gairell. Aprofitant que estàvem a latituds mediterrànies, haviem de carregar-nos de vitamina D tant com fos possible. Més enllà de les raons mèdiques n'hi havia també una de cultural: al Regne Unit els nens van descalços. Sempre. Plogui o nevi. Parlo de nens que encara no caminen, és clar, sinó es podria acusar els pares no tan sols de tenir un concepte massa liberal de la higiene sinó directament d'irresponsabilitat.

Per què aquesta mania de fer que els infants anglesos vagin pel món ensenyant els peus? La veritat és que no ho sé. Deu tenir alguna motivació ancestral, suposo, però a mi se m'escapa. I de moment no he gosat preguntar-ho a ningú. En tot cas, aquí estem nosaltres i per integrar-nos hem de fer com els indígenes així que pam!, mitjons fora i a ventilar els peus de la criatura. Que no sigui dit. És clar que de moment només ens atrevim a fer-ho els dies assolellats i atemperats, que són pocs. Les ànsies d'integració tenen el seu límit. Si els britànics volen que als seus fills se'ls posin els peus blaus pel fred és el seu problema...

What's in a name?

M'ho diu el meu pare i em sembla que té raó: tenim un petit problema. A veure, com s'ho fa la gent? Primer et passes hores pensant el millor nom pel teu fill i quan finalment creus que l'has trobat i la criatura neix, el primer que et ve el cap quan el veus són diminutius ridículs. Tot l'esforç onomàstic oblidat enmig d'un festival d'amor patern.

El problema en qüestió és que des que ha nascut l'hereu, les vegades que hem fet servir el seu nom real es poden comptar amb els dits de la mà. Ens surten més sovint noms com Patufet o Carxofeta que no el que figura al registre, què voleu que hi fem. Els progenitors som així de bledes. I, com diu el meu pare, si continuem així aquest nano no aprendrà mai com es diu. El dia que faci una entrevista de treball li preguntaran "I vostè qui és?" i ell contestarà "Patufet Macip". O quan vagi als bars a lligar, s'acostarà amb pas ferm al seu objectiu i li dirà: "Hola, maca! Em dic Macip, Carxofeta Macip". Un desastre, de totes totes. La seva vida arruïnada per la poca cura que van tenir els seus pares durant els anys foramtius. Sí: hem de fer alguna cosa.

A continuació, una llista dels pseudònims més usats habitualment a casa per nomenar l'hereu. A veure si veient-los escrits prenc consciència de la gravetat de la situació i hi poso remei...

Patufet, patu, pati, barrufet, carxofeta, anxoveta, calamar, patateta, peltruquet, baldufa, mindundi, bunyolet, cutxitxú, cutxifú, pissifú, miscifú, cutxi, bitxu, bitxi, bitxisuàs, marramec, virolet, nini, nin, ninet, nyigunyigu, boleta, patxutxi, pitxutxi, pitu, carmelet, txutxi.

Amics.

La internet ha capgirat el concepte d'amistat. Tinc un bon amic de fa més de deu anys que només he vist dos cops en la meva vida. Amb un he tingut tres cites a tres països diferents. Amb una altra amiga només dues però a dos continents separats per un oceà. I amb tots ells em comunico més que no amb els meus amics de quan era petit (per sort encara me'n queden uns quants), que només veig un cop l'any. Són els nous temps.

Exemple: fa poc he convertit en física una encaixada de mans virtual que vaig estrenar gràcies a aquest blog. La cosa va així. Arribo tard a la cita amb el desconegut. Una cita a cegues: no ens hem vist mai. Ens reconeixem pels llibres que portem sota el braç. Dos estranys asseguts en una terrassa vora el mar. Sona forçat. Demano un donut i un cacaolat i des de la primera frase és com si aquell fos un esmorzar que fem sovint. Una bona conversa sobre novel·les, cultura, mar, històries, una conversa animada, agradable, de les que costa deixar. Una sensació familiar com el mateix paisatge. Hem fet bé els deures: els emails han suplantat sense problemes el bagatge històric que li falta a la nostra relació, de forma que les paraules flueixen amb naturalitat. Em passa una hora volant i me'n vaig corrent: segueixo fent tard, maleït horari.

Acabo de deixar una persona que de fet no conec de res. No sé a quina escola ha anat, si era un bon estudiant o no, com es deia la seva primera xicota, si es porta bé amb els seus pares, a quina edat es va començar a afaitar o quin partit vota. I tant li fa. Segle XXI: amistats en fast forward. Completes i plaents com les antigues, però no cal regar-les tant de temps fins que floreixen. M'agrada la idea.

Lambing.

Lambing, quina gran paraula. Estigues atent, que és temporada de lambing, em diu un company de feina fa unes setmanes. Lambing, penso jo repassant mentalment el diccionari. Que caram deu ser? Una dècada vivint en un país anglosaxó i encara no m'havia topat mai amb el mot, quina vergonya. En aquell moment no m'adono que és simplement perquè a Manhattan i faltava una part important de l'equació: el lamb, el corder.

A principi de primavera és quan neixen els xais, tots de cop. El lambing. Que bonic això de ser una raça sincronitzada, reproduint-se en harmonia còsmica, no? Deu tenir els seus inconvenients, és clar. Per exemple, si ens passés a nosaltres hi hauria saturació als hospitals, i cua uns mesos després per aconseguir lloc a una guarderia. O s'esgotarien els bolquers a tots els supermercats el mateix dia. Per sort, les ovelles no tenen aquests requeriments tècnics. Pareixen al mig del prat i es queden tan amples. Si hi penses, una temporada de naixements deu anar precedidia per una de fornicis desaforats. Milers d'ovelles refocil·lant al mateix temps sota la llum de la lluna, un espectacle que deu fer de bon veure. Deu tenir també un verb propi, això? Segur.

En fi, jo que sóc de ciutat i ara visc transplantat al cor de la campinya, m'adapto als costums locals i enlloc de mirar els playoffs de bàsquet per la tele agafo el cotxe i surto a veure el lambing en viu i en directe. Home, s'ha de dir que no és tan espectacular com el Kobe Bryant fent una esmaixada, però la imatge de centenars de xaiets acabats de fer enganxats a les potes de les seves mares és d'allò més entendridora.

Quan a New York vols engalipar la teva cita la portes a veure pondre's el sol al River Café. Són diners ben invertits: garantia d'acabar la nit a casa seva o a casa teva. Aquí a la campinya, ja veig que la forma de guanyar punts amb una noia ha de ser fer un volt pels prats en plena temporada de lambing. Molt més barat i potser fins i tot més efectiu. Les ganes de reproduir-se se li han d'encomanar per força veient com són de bufones aquestes bestioles. Fascinant, el món animal.

Paraules que fan riure.

El meu fill, que amb vuit mesos ja ensenya que porta un petit filòleg dins (o, valga'm déu!, un crític literari), ha descobert que certes paraules catalanes són molt gracioses. Es rebenta de riure cada cop que les hi dic. En canvi, altres semblen ser molt avorrides i no li fan fred ni calor. Deu tenir algun poder especial que li permet detectar l'humor innerent dels mots.

Jo, conscient que un ha d'explotar els talents dels seus fills per a poder-se costejar una jubilació folgada, estic aquests dies llegint-li tot el diccionari a veure si així puc muntar un catàleg de mots hilarants seleccionats amb tot l'amor per un expert en el tema. Imagineu-vos quant en pagarien els explicadors d'acudits professionals o els presentadors de programes nocturns d'humor. Seria com fer trampes jugant a les cartes: pòquer de rialles assegurat cada nit.

De moment sé amb certesa que caputxeta, patata, cacota, ximixurri i xinxeta són un èxit. Filaberquí, cadira i banana no tenen res a fer. No acabo d'endevinar-ne la fòrmula. Trisíl·labs amb unes quantes x semblen les més segures, però cal seguir investigant. Corro a llegir-li tota la G sencera del DIEC2. Ja us explicaré els resultats.

Un bon professional.

Posem per cas que ets un bon professional, tant que t'has inventat una tècnica revolucionària. Concretem: ets Sir Alec Jeffreys (que t'hagin fet Sir ja dóna una pista) i ets el pare del DNA fingerprinting, un truc de laboratori que ha revolucionat la justícia mundial (i els programes de televisió) dels darrers vint anys. Ja sabeu, allò de mirar el DNA i saber qui és l'assassí. O el pare. Milions de pares del món t'han d'agrair saber qui són els seus fills (i moltes mares que es creien eixerides et deuen odiar a mort).

En el teu primer cas, demostres que un immigrant pertany a una família i això permet al nano demanar un visat i quedar-se al país. Final feliç. Poc després tens l'honor d'identificar genèticament el cadàver de Josef Mengele, nazi de vacances permanents, per certificar que sí, que ha escapat de la justícia humana d'una vegada per totes (però no de la divina) gràcies a un infart oportú quan nedava en una platja brasilera. Només cal obrir els diaris i cada dia sents com s'exoneren innocents i s'atrapen culpables gràcies a la idea genial que vas tenir. Això t'ha de fer sentir bé.

Llavors, com reacciones quan un bon dia uns americans amb ulleres fosques, vestits de negre i molt seriosos ells (recreació totalment fictícia de la trobada, si em permeteu), demanen la teva col·laboració com a expert mundial del tema per resoldre un cas d'importància vital pel futur del país (i aquí no exageren ni una mica)? Dius que sí, és clar. I llavors reps a casa un vestit blau. Truques als senyors de la CIA i els dius "escoltin, algú es deu haver equivocat de paquet, m'heu enviat el de la tintoreria". Però no. "Les taques al vestit, això és el que importa!". I a les teves mans, el DNA d'un president indiscret. El destí de l'home més poderós del món es dirimeix als tubs d'assaig, gràcies al vestit d'una becària. La ciència al servei de la política d'alt nivell. Respires fondo i penses "que baix que hem caigut". I et poses a la feina amb celeritat: tot el món està pendent de tu.