Amics.

La internet ha capgirat el concepte d'amistat. Tinc un bon amic de fa més de deu anys que només he vist dos cops en la meva vida. Amb un he tingut tres cites a tres països diferents. Amb una altra amiga només dues però a dos continents separats per un oceà. I amb tots ells em comunico més que no amb els meus amics de quan era petit (per sort encara me'n queden uns quants), que només veig un cop l'any. Són els nous temps.

Exemple: fa poc he convertit en física una encaixada de mans virtual que vaig estrenar gràcies a aquest blog. La cosa va així. Arribo tard a la cita amb el desconegut. Una cita a cegues: no ens hem vist mai. Ens reconeixem pels llibres que portem sota el braç. Dos estranys asseguts en una terrassa vora el mar. Sona forçat. Demano un donut i un cacaolat i des de la primera frase és com si aquell fos un esmorzar que fem sovint. Una bona conversa sobre novel·les, cultura, mar, històries, una conversa animada, agradable, de les que costa deixar. Una sensació familiar com el mateix paisatge. Hem fet bé els deures: els emails han suplantat sense problemes el bagatge històric que li falta a la nostra relació, de forma que les paraules flueixen amb naturalitat. Em passa una hora volant i me'n vaig corrent: segueixo fent tard, maleït horari.

Acabo de deixar una persona que de fet no conec de res. No sé a quina escola ha anat, si era un bon estudiant o no, com es deia la seva primera xicota, si es porta bé amb els seus pares, a quina edat es va començar a afaitar o quin partit vota. I tant li fa. Segle XXI: amistats en fast forward. Completes i plaents com les antigues, però no cal regar-les tant de temps fins que floreixen. M'agrada la idea.