Peus tendres.

En una recent visita a terres catalanes, els familiars em retreien que fes anar al meu fill sense mitjons. L'hereu, vuit gloriosos mesos, seia al seia al seu carret amb els pantalons a mig genoll mirant-se la discussió i movent els peus a ritme d'una orquestra invisible.

Les raons de tanta frescor: primera, que s'ha de prendre el sol. Vivim en un país on els raigs ultraviolats ens arriben de gairell. Aprofitant que estàvem a latituds mediterrànies, haviem de carregar-nos de vitamina D tant com fos possible. Més enllà de les raons mèdiques n'hi havia també una de cultural: al Regne Unit els nens van descalços. Sempre. Plogui o nevi. Parlo de nens que encara no caminen, és clar, sinó es podria acusar els pares no tan sols de tenir un concepte massa liberal de la higiene sinó directament d'irresponsabilitat.

Per què aquesta mania de fer que els infants anglesos vagin pel món ensenyant els peus? La veritat és que no ho sé. Deu tenir alguna motivació ancestral, suposo, però a mi se m'escapa. I de moment no he gosat preguntar-ho a ningú. En tot cas, aquí estem nosaltres i per integrar-nos hem de fer com els indígenes així que pam!, mitjons fora i a ventilar els peus de la criatura. Que no sigui dit. És clar que de moment només ens atrevim a fer-ho els dies assolellats i atemperats, que són pocs. Les ànsies d'integració tenen el seu límit. Si els britànics volen que als seus fills se'ls posin els peus blaus pel fred és el seu problema...