Annabel Lee Redux, el meu mashup al Paper de Vidre

Com que sap que sóc poc aficionat a llegir i escriure contes, la Tina Vallès em va fer la mala passada de proposar-me una història massa atractiva per dir que no. Es tractava d'allargar una peça literària, la que vulguessim, per al darrer número de la primera etapa de la revista digital Paper de Vidre. Vaig caure a la trampa de quatre grapes i immediatament em vaig posar a pensar qui seria la meva víctima. Vaig tardar una mica, però un bon dia, així de sobte, vaig veure clar que havia de continuar el famós poema pòstum de Poe, Annabel Lee.

Doncs aquí el teniu, el meu Annabel Lee Redux, que a més de ser un epíleg a un poema és també un mashup amb un altre clàssic (que no us diré per no desvelar el final). Llegiu-lo ni que sigui perquè topar-vos amb un conte meu és tota una raresa... Tot i que, ara que m'adono, m'estic prodigant bastatnt en el gènere, darrerament. Fa poc escrivia un altre epíleg, aquest cop per a Hipnofòbia, i aviat tindreu notícies d'un conte meu en un recull... Tres en menys d'un any! Estaré canviant?

Ah, i aprofitant que entreu al Paper de Vidre, feu un cop d'ull també a la bona feina dels il·lustres autors que em fan companyia en aquest projecte:.

La Caputxeta Vermella, Charles Perrault, per Gràcia Pernorès.

El compromís, Serguei Dovlàtov, per Anna Ballbona.

La Bíblia, per Biel Barnils i Carrera.

Els set missatgers, Dino Buzzati, per Mònica Batet.

El mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo , per Sebastià Bennasar.

La néta del senyor Linh, Philippe Claudel, per Aleix Cabrera.

La cara de la desgracia, Juan Carlos Onetti, per Julià de Jòdar. 

La Bella Dorment, germans Grimm, per Carme Dolz.

Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho, per Marina Espasa.

Bèlgica, Josep Carner, per Josep Maria Fonalleras.

Sukkwan Island, David Vann, per Yannick Garcia.

"Gil de Biedma" de Ramon Barnils, per Guillem Miralles. 

El Gènesi, per Lluís Muntada.

El dinosaurio, Augusto Monterroso, per Ramon Pardina.

Els morts, James Joyce, per Josep Maria Pinto.

Josafat, Prudenci Bertrana, per Miquel Pujadó. 

Memòries, Josep Maria de Sagarra, per Adrià Pujol Cruells.

Un rei sense divertiment, Jean Giono, per Ricard Ripoll.

La broma infinita, David Foster Wallace, per Marc Romera. 

Quadern gris, Josep Pla, per Joan Safont.

La metamorfosi, Franz Kafka, per Lluc Seguí.

Un report per a una acadèmia, Franz Kafka, per Jordi Serra i Garrido.

Librerías, Jorge Carrión, per Isabel Sucunza.

Un habitant de Carcosa, Ambrose Bierce, per Carles Terès.

Riuada, Jesús Moncada, per Jesús M. Tibau.

El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda, per Joan Todó. 

Je suis né, Georges Perec, per Tina Vallès.

El joc dels miralls, Andrea Camilleri, per Pau Vidal.

Un dia esplèndid pels peixos plàtans, J. D. Salinger, per Muriel Villanueva.

La tardor barcelonina, Francesc Pujols, per Ester Xargay.

Llibres = tresors (creant addictes)

Per mi els llibres són tresors. M'agrada posseïr-los, a part de llegir-los. Suposo que sóc membre d'una espècie de via ràpida d'extinció: qualsevol que cregui que la literatura s'estalviarà la revolució digital que va patir el món de la música és un gran optimista. Per això em sap greu pensar que l'hereu creixerà en un món on tenir un llibre (o un CD) a les mans no produirà cap plaer especial. O potser no.

De moment he aconseguit que el nano veneri els llibres gairebé igual que jo. Ahir a la nit comptava els 39 llibres de "nen gran" que s'ha empassat des que a l'estiu li va descobrir que podia llegir ell solet, inclosa la meitat de les obres completes de Rald Dahl, el seu ídol, i li podies veure la cara de feliç que posava. Potser no li estic fent cap favor, perquè si continua així acabarà sent el bitxo raro de la seva generació, la que preferirà el kindle al paper, però de moment me'n sento orgullós. Quan sigui gran ja em passarà la factura del psiquiatre.

Quan vam baixar a BCN per Nadal, vaig tenir un parell de moments orgàsmics gràcies a la meva fal·lera col·leccionista, tots dos a una botiga on es compren llibres vells a preu fix. Si visqués a la ciutat m'hi acabarien prohibint l'entrada, com fan els casinos amb els ludòpates...  El que us deia: hi vaig trobar dos llibres, que recordo haver llegit a 8è de bàsica l'un darrere l'altre (o gairebé) gràcies a la ben assortida biblioteca de l'escola, que em van marcar bastant i que no havia tornat a veure mai més (i, que sàpiga, segueixen sense reeditar-se, un cop desapareguda l'editorial que els va publicar). Els podeu veure a la primera foto. Tornar-los a tenir a les mans (i ara a la lleixa) va ser un regal de Nadal fantàstic.

Però la joia no es va acabar aquí. El mateix any, recordo que vaig llegir un llibre que va significar un pas a unes lectures més "adultes". Ja us en vaig parlar fa temps, al segon post més visitat d'aquest blog. Aquest sí que s'ha reeditat, però no havia tornat a veure mai l'edició original de l'editorial Laia. I ara la tinc! Junt amb el llibre que li feia parella i que vaig llegir amb interès quan va sortir, al cap d'un parell d'anys. Si no sou uns addictes del tema com jo us costarà entendre el plaer que em va proporcionar trobar aquestes quatre volums, polsosos però en perfecte estat, i a sobre poder-me'ls emportar per només 2 euros la peça.

I pensant en l'hereu i en fomentar també la seva addicció, a la mateixa sessió de compres nadalenques em vaig endur el llibre que veieu a la darrera foto, escollit d'entre una pila un parell de motius que ara no venen al cas. Va posar-se a llegir-lo immediatament, i això que el català encara no el domina prou. Però va aconseguir que fos el primer que acabava ell sol en la nostra llengua  (amb ocasional assistència fonètica dels pares per corregir la lectura "a l'anglesa") . Tota una fita que espero que recordi amb il·lusió quan d'aqui 35 anys vagi a la llibreria de casa seva i se'l torni a trobar.

Un govern democràtic

La humanitat estarà sempre dividida, políticament parlant. Com més aviat ho acceptem, abans podrem concentrar-nos en fer que la democràcia funcioni. Que els partits s’alineïn al llarg d’un eix amb dos extrems (conservadors/liberals, dreta/esquerra...) no és un caprici d’un sistema artificial, sinó que correspon a uns patrons de comportament bàsics clarament definits. Fins al punt que hi ha estudis que han trobat correlacions amb l’expressió de certs gens i la inclinació política d’una persona. O sigui que la decisió de ser d’un color o un altre és menys lliure del què ens pensem: hi ha un fort condicionament cultural i social, sens dubte, però processem aquests factors a través d’uns filtres biològics, escrits al nostre ADN, que ens poden empènyer cap a un costat encara que ho vulguem evitar.

El corol•lari d’aquest fenomen és que algú que no té el mateix punt de vista que tu ni ho fa expressament per portar la contrària ni és intrínsicament “dolent”. Ni els de dretes són tots uns lladres sense escrúpols de classe alta als qui els importa un rave la resta de la població, ni els d’esquerres uns ganduls amorals que volen viure a costa del sistema i transformar el país en una cooperativa regida per la utopia de la fraternitat comunista. De corruptes, criminals, negligents, sociòpates, pícars, estúpids i il•luminats en trobarem als a tots dos bàndols, amb més o menys freqüència segons l’època i el lloc. Hem de pensar que la resta de ciutadans creuen honestament que les seves idees són les que ens han de permetre construir una societat millor. Qui té raó? Segurament ningú. O tothom. Perquè s’ha de ser molt ingenu per creure que un costat pugui estar sempre en possessió de la veritat absoluta.

Si acceptem això, hem de recordar que quan un partit és escollit en unes eleccions, es converteix en el líder de tot el poble, no només dels qui l’han votat. Encara que hagi tret la majoria més absoluta, sempre hi haurà qui no estarà d’acord amb el seu ideari. Aquestes persones no es poden menysprear, ni humiliar, ni castigar: mereixen igual consideració, respecte i dedicació que les altres. Naturalment, un govern no pot satisfer tothom, per això donarà prioritat a les tesis pròpies, que, en teoria, són les que la majoria de la població comparteix en aquell moment. Però això no vol dir que ha de legislar sistemàticament en contra dels qui no li han estat fidels a les urnes.

Considerem aquest exemple. Un govern d’un país aprofita el domini absolut que té de les cambres per aprovar una sèrie de lleis radicals que imposen el seu punt de vista en temes (educació, avortament...) capaços d’afectar per la resta de les seves vides tots els ciutadans. És això realment el que vol dir democràcia? Sona més aviat a la llei del més fort. Podem pensar que això passa només quan la dreta és al poder, però no és cert: l’esquerra comet els mateixos pecats, amb matisos. No pot ser que, en certs països, cada cop que un govern canvia de color es dediqui a desfer la feina dels seus predecessors, sobretot tenint en compte que l’alternança entre liberals i conservadors sol ser cíclica. Si quan prenen decisions els polítics pensessin tant en els “seus” com en els “altres” i no només en no perdre els vots que ha obtingut, potser evitaríem continuar fent un pas endavant i un enrere. La democràcia hauria de ser la recerca del consens, dirigida, això sí, pel partit majoritari. I en les diferències irreconciliables, hauria de prioritzar-se la llibertat, salut i benestar dels individus, més que no el respecte a un codi moral, el que sigui, que més o menys la meitat de la població no compartirà mai.

[Article publicar a l'Esguard del 15/01/14]

I kissed a girl

Conversa entre l'hereu jo mentre sentia per primera vegada l'I kissed a girl de la Katy Perry:

 

HEREU: Ha dit que li ha fet un petó a una noia.

JO: Sí.

HEREU: I que li ha agradat.

JO: És clar. Fer petons a les noies està molt bé, és normal que li agradi.

HEREU: Però és que ella és una noia, també.

JO: Sí, hi ha noies a les què també els agrada fer petons a les noies.

(Això no li ha estranyat: fa temps que parlem del fet que hi ha parelles d'home i dona, de dona i dona o d'home i home, i totes elles són normals. Li costa més entendre per què, si això és així, cal un home i una dona per procrear, però és que encara no hem tingut la xerrada de les flors i les abelles...)

HEREU: I ara ha dit que espera que al seu nòvio no li importi.

JO: Eeeem... és que hi ha nòvios que són molt bones persones i no els fa res que les seves nòvies... (DIRIGINT-ME FORA DE PLA) A veure, qui dimonis li ha deixat escoltar aquesta canço a l'hereu???

El Portella número 7

Fa uns dies em va arribar un regal de reis avançat: el setè número de la revista cultural andorrana Portella, de la què us he parlat en altres ocasions. Com sempre, la qualitat de l'edició i dels continguts és molt elevada. És fantàstic que la revista hagi superat ja la mitja dotzena de números i espero que duri molts anys més. Si teniu oportunitat de comprar-la, feu-ho...

...especialment aquest número, perquè conté un text/relat meu on intento resumir la meva relació variant amb Andorra, que és, penso, la de molts catalans. Tot i això, ja hi hagut qui ha expressat la seva disconformitat amb el meu punt de vista, amb uns arguments que demostren que si es fa una lectura ràpida de l'article és possible que s'interpreti malament. Sempre és bo incitar al debat, això sí.

Va ser tota una sort que els editors em proposessin col·laborar-hi, després de ser assidu lector de la revista des dels inicis, perquè, a part de la il·lusió de veure un escrit meu en aquest format de luxe, em va donar l'oportunitat de col·laborar amb l'amiga Paula Bonet, una il·lustradora excel·lent i (per mèrits propis) cada cop més coneguda al món sencer. Així es com he tingut el plaer de veure les meves paraules acompanyades d'aquesta petita meravella que us deixo aquí.

Resums i perspectives

Comencem pel desig de rigor: bon any nou a tots! A veure quines sorpreses ens prepara aquest 2014, un anys que mols voldrien veure ple de Sís i que altres tenen previst regar amb un bon grapat de Nos.

Abans era tradició als blogs acabar/començar els anys amb resums/previsions, però ara es veu que hem perdut les formes... Al twitter i a altres llocs ho presenten en versió condensada, per exemple. A veure si puc fer el mateix aquí sense allargar-me massa.

El 2013 ha estat intens. A laboratori hem treballat en una sèrie de projectes interessants, ens han donat finançament per altres (cosa difícil avui en dia) i ens han acceptat un article en una revista important (en parlava a la tele l'altre dia i ja en diré més coses en el futur). El 2014 començarà amb 3 persones unint-se la grup i amb moltes ganes de fer coses.

Literàriament, el 2013 ha estat tranquil: només un llibre infantil publicat, a la columna de novetats. M'he estrenat a dos països nous, França i Portugal, i el 2014 n'afegiré un altre: Turquia (altre cop gràcies a Hipnofòbia). Tota una sorpresa, aquesta internacionalització (deguda a la bona feina de la meva agenta, és clar).

El 2013 ha estat un any "sabàtic" de literatura per a adults, perquè he estat immers en tres projectes juvenils (a dues i tres mans), un d'ell ja amb data de publicació (a l'octubre) i els altres fent les rondes per les editorials. M'ho he passat molt bé, ho confesso, però el 2014 espero tornar a creuar la frontera cap al territori dels grans (tot i que encara em queden dos projectes més compartits per a joves per finalitzar que em fan molta il·lusió). Pel que fa a llibres, estrenaré l'any amb la publicació d'un recull de contes que he co-editat i, per Sant Jordi, el meu darrer assaig científic.O sigui que em veureu per les llibreries uns quants cops, aquest 2014.

I res més. Espero que l'any nou es porti be amb vosaltres. Ens anem veient per aquí!