Lectures d'estiu (V): Cafè Barcelona

En Joan Carreras és un autor que m'agrada. He llegit les seves tres últimes novel·les i totes m'han convençut. Ja us n'havia recomanat una abans i ara volia convidar-vos a llegir Cafè Barcelona, potser la millor del trio, que va sortir a finals de l'any passat. 

És una novel·la coral, seguint la tradició de l'autor, amb uns personatges molt ben treballats i un rerefons tràgic, una altra marca de fàbrica. Un narrador, que coneixerem al terç final del llibre, explica la vida d'una família d'Amsterdam que regenta el cafè del títol, centrant-se sobretot en la filla. El primer bloc, que transcorre en part durant la guerra dels Balcans, és el més dur. Després apareixen els amors i desamors de la filla, els quals acaba coneixent de prop el narrador, que d'aquesta manera es fica també en la història. I al llarg de la novel·la, anem veient també com a tema secundari la decadència del Cafè i de la seva propietària.

Està ben escrit, sense artificis ni exageracions, amb un estil cru i molt directe. Un dels encerts del llibre, des del meu punt de vista, és que el lector ha d'intentar entendre la protagonista a partir només del que sap d'ella el narrador, o sigui el que es veu des de fora. No arribem mai a entrar en el seu cap, i això fa que sigui més misteriosa. I, a més, evita que la història caigui en el dramatisme obvi que els fets desencadenen. En aquest sentit, una de les perles és una escena de no-sexe, trista i tendra a la vegada, que resumeix molt bé el to de la història. L'únic que m'ha grinyolat una mica és una revelació d'última hora, que sembla feta amb el propòsit de sorprendre el lector però que no s'acaba d'integrar en la narració que la precedeix, però això no treu que la història estigui portada tota l'estona d'una manera impecable.

En resum, un llibre interessant, inquietant i original d'un autor que, si no coneixeu, val la pena que descobriu. I si ja l'heu llegit abans, aquest no us decebrà.