"Sisplau, quedeu-vos"

Aquest cap de setmana pre-referèndum vaig anar a dinar a un pub d’un poble perdut enmig dels prats de les Midlands. Més anglès impossible. A la porta hi vaig trobar penjat un cartell casolà que convocava educadament els clients a una “trobada pacífica” a la plaça d’una ciutat veïna, per tal de “enviar un missatge als nostres amics del nord” que digui: “sou escocesos, però sisplau, quedeu-vos amb nosaltres i siguem tots britànics”. Em va semblar una manera molt civilitzada de fer campanya pel no, un exemple més de com arriben de ser de diferents els moments històrics que viuen Escòcia i Catalunya. 

És difícil d’imaginar una nota semblant a l’entrada d’un bar de Múrcia. Suposant que algun exaltat no calés foc al local en un atac de malentès patriotisme, la manifestació tindria encara menys poder de convocatòria que una trobada d’unionistes a Tarragona. I és que un dels problemes principals de la relació Catalunya-Espanya no és que hi hagi un nodrit grup d’extremistes espanyols disposats a insultar i amenaçar de mort als líders del procés, sinó que els ciutadans que no han estat atacats pel virus del nacionalisme furibund optin per guardar silenci. Enlloc és més evident que a les planes d’opinió dels diaris, on majoritàriament se senten les veus de personatges, alguns amb un nivell intel•lectual suposadament alt, que fan gala d’un discurs basat en la demagògia o directament en tergiversacions de la realitat. 

En el debat britànic, en canvi, hem pogut sentir arguments ponderats de totes dues bandes, amb els que pots estar més o menys d’acord, però que almenys no s’articulen al voltant de visions distorsionades del present i el passat. S’ha parlat del fracàs de la campanya del no i de l’excés de confiança dels unionistes, que han cregut que les enquestes inicials eren immutables, però almenys poden dir que hi ha hagut una campanya. A Espanya, en canvi, l’estratègia ha sigut majoritàriament negar l’existència d’un “poble català” com a entitat definida, que és l’única manera democràticament legal d’evitar que els catalans facin servir el seu dret a decidir. Independentment de les possibles raons històriques i culturals, que un es pot creure o no, el que no es poden obviar són actes com la Via Catalana de l’any passat o la V d’aquest 11S. L’existència d’un fet diferencial al nord-est ibèric és innegable i, en aquest context, és molt difícil de justificar la negativa a expressar una opinió. Però tot i això, continuen fent-ho.

Veurem què passa demà [avui] dijous quan els escocesos vaig a votar. El resultat, a hores d’ara, encara és incert. I les conseqüències d’un possible sí, encara més. No oblidem que l’Europa de les Nacions està construïda sobre desenes de nacionalitats històriques, algunes diluïdes ja en les matrius que són els grans estats, altres que es resisteixen agònicament a caure en l’oblit i altres amb una tossuda salut de ferro. A la Península Ibèrica en trobem exemples de tots aquests tipus, però també a França, Alemanya o Itàlia. La reacció d’una independització no violenta en cadena és temuda per alguns i menyspreada per altres, però fins que no sapiguem com es resolen els casos escocès i català, els dos extrems del procés de secessió pacífica i els que es troben en un punt més avançat i equilibrat pel que fa a tendència de vot, és difícil predir el futur d’Europa. 

Els propers mesos seran claus. El més emocionant és que formem part d’aquest moment històric i que, com demostren les concentracions de cada Diada, la veu del poble se sent més que mai. El futur no es decidirà només als despatxos dels polítics, com moltes altres vegades, sinó també als carrers. Només cal esperar que els líders sàpiguen convertir en realitat els desitjos dels qui els han votat.  No serà una tasca fàcil.

[Publicat a l'Esguard, 17/09/14]