La fi d'Europa?

Les crisis són moments interessants, perquè solen provocar revolucions que transformen la societat, normalment cap a millor. A vegades no, clar. Mireu les primaveres àrabs: tan prometedores que semblaven i han embolicat encara més el vesper que és l’Orient Pròxim. També cal tenir en compte que és molt fàcil mirar-s’ho des de la barrera amb la perspectiva que et donen els quilòmetres o els anys. En canvi, estar ficat de ple en un pollastre, com hi estem tots ara mateix, no fa cap gràcia, per molt que algun dia acabis sortint als llibres d’història.

Una de les darreres conseqüències de la crisi global que patim és la reorganització del panorama polític europeu: la fi del monopoli dels partits “tradicionals” i l’aparició dels relleus corresponents. No és la primera vegada ni serà l’última. Esperem que aquest cop hàgim après d’errors anteriors i no sigui la demagògia feixista la que pugi com l’escuma. De moment sembla que la que surt guanyant més és l’esquerra remasteritzada. Això no vol dir que no se serveixi també del populisme, que tothom sap que en moments així és una fàbrica de vots, però almenys la seva “radicalitat” és més moderada. El problema principal és que els nous jugadors estan posant en evidència la fragilitat d’aquest monstre de Frankenstein que és la Unió Europea.

Quan vivia als Estats Units, em meravellava que els habitants de les costes, els auto-escollits epicentres de la civilització occidental, poguessin compartir país amb el Jurassic Park que és el Bible Belt. No hi ha mentalitats més oposades en aquest planeta: es criticaven i s’odiaven i es maleïen els ossos contínuament. En canvi, totes les diferències desapareixien per art de màgia quan veien onejar la Stars and Stripes o sonaven les primeres notes del Star-Spangled Banner. Per això funcionen com a potència mundial: se senten part d’un sol conjunt i saben remar tots en el mateix sentit quan el Commander-in-chief toca el xiulet.

Això no passarà mai a Europa. La crisi ho ha posat en evidència, per si no estava prou clar. I és un problema, perquè és l’ingredient bàsic per reconèixer una autoritat superior a la del teu estat sense que se’t talli la digestió cada cop que exerceixi el seu poder. Quan Brussel•les dona ordres, a mitja Europa se li posen els pèls de punta. Els britànics ni en volen sentir parlar, per això ja tenen un peu fora (o no l’han tingut mai a dintre). I ara qui es rebel•la és el sud, amb Syriza obrint foc i Podemos llegint atentament el guió per si els toca moure fitxa. En aquest xoc, els països “forts” hi veuen un intent suïcida de sabotatge per part dels mediterranis irresponsables, mentre que aquests interpreten cada directriu central com una argúcia encoberta per afavorir que els poderosos remenin encara més les cireres comunitàries. Així no anem enlloc.

Potser els qui han de manar no saben fer-ho; potser els qui han d’obeir tampoc. Sigui com sigui, Europa, tal com està concebuda ara, aquest mi-cuit entre federalisme seriós i grupet d’amics que queden per jugar a la botifarra, fa aigües per totes bandes quan hi ha temporal. Per exemple: no es pot pretendre tenir una moneda única sense actuar coordinats. Ni la troica sap trobar la fórmula justa per frenar la caiguda lliure d’una part del territori, ni els afectats volen haver de negociar una nova solució amb els seus companys de viatge. Sense entendre-hi gaire d’economia, a mi em sembla una recepta condemnada al fracàs.

Potser el que cal és deixar d’emmirallar-nos en l’altra banda de l’Atlàntic, fer un parell de passes enrere i pensar en una solució que s’adapti millor a les idiosincràsies d’aquest racó de món tan particular. I llavors potser sí que podrem jugar a primera divisió amb els grans.

[Publicat a l'Esguard, 18/2/15]