Any d’eleccions

És any d’eleccions, algunes més importants que altres, depenent de com te les miris, i, com sempre, els emigrants ho tenim complicat. Per començar, ha començat a arribar a casa propaganda de les generals que tindran lloc aquí al Regne Unit a principis de maig. Em miro els prospectes amb molt poc interès. Seran uns comicis ajustats, és cert, i hi ha temes que em poden afectar especialment. Per exemple, una possible sortida de la Comunitat Europea, que alguns partits veurien amb bons ulls i que em complicaria bastant les coses si m’obligués a demanar visats per poder treballar. Però malgrat tot, continuo sense sentir-m’hi gaire implicat. En part és perquè no puc: els estrangers no tenim dret a escollir el primer ministre. Què hi farem. 

Tampoc m’atrauen especialment les municipals catalanes que tindran lloc unes setmanes després. En aquestes sí que hi podria participar, però no m’acaba de semblar just escollir el govern d’una població on fa quinze anys que no hi visc, tot i que encara senti que hi pertanyo sentimentalment. Malgrat entendre que molts se les prenguin com un assaig plebiscitari, jo les veig més com una decisió de proximitat, de la qual m’auto-excloc per qüestions de lògica.

Les de desembre a Espanya seran sens dubte especials, sobretot pel recanvi generacional que poden portar. Però l’espectacle dels polítics espanyols, amb la casta que vol continuar sent-ho i la no-casta que vol passar a ser-ho, em queda molt llunyà, físicament i emocionalment. Em preocupen més altres coses que no pas trobar les vuit diferències entre el Pedro i el Pablo o el Rajoy i el Rivera, malgrat l’impacte que això pugui tenir sobre Catalunya.

Quines em queden, llavors? Les del 27S. Aquestes sí que tindran conseqüències que reverberaran més enllà dels quatre anys immediats, i per això m’agradaria fer-hi sentir la meva veu. Però caldrà veure si m’ho deixaran fer. Ja vaig explicar el 2012 en aquest mateix espai l’odissea d’intentar votar per correu, que va acabar bé de miracle perquè vaig poder obtenir les paperetes per una via alternativa, ja que els responsables no me’n van proporcionar cap de les que volia. En aquelles eleccions, diuen que només la meitat dels catalans a l’estranger que vam aconseguir registrar-nos (una tasca ja de per si complicada) vam poder exercir el nostre dret a vot. Veurem si aquest cop les coses aniran millor, però sincerament ho dubto. Haver de passar per força per les mans de la burocràcia espanyola no et permet tenir massa esperances, pel que té de burocràcia i pel que té d’espanyola. El més possible és que, malgrat els esforços que s’estan fent, la major part dels 200.000 exiliats catalans no pugui votar, i això que hem tingut tres anys per arreglar el desastre del darrer cop.

Així doncs, les meves oportunitats de contribuir al govern del poble aquest 2015 són, per un motiu o altre, tirant a minses. Mai no m’hagués imaginat que quan un s’exilia acabés anant a parar a aquesta terra de ningú, democràticament parlat. Una altra alegria que té pertànyer a la diàspora.

[Publicat a l'Esguard del 15/4/15]