dimarts, 29 d’agost del 2017

Siguem solidaris tot l'any

Un dels inconvenients de ser un metge que es passa la major part de la jornada tancat al laboratori és que no tinc moltes oportunitats d'interaccionar amb pacients. Encara que els meus subjectes d'estudi siguin les cèl·lules, no perdo de vista que el que busquem és una manera de solucionar problemes de salut i millorar la qualitat de vida de les persones. Per sort, la tasca de divulgació permet que em salti de tant en tant aquesta barrera invisible i entri en contacte amb els qui un dia es podrien beneficiar de la investigació que fem. Per això miro de trobar temps per contestar les preguntes que rebo per e-mail o xarxes socials, i aclarir els dubtes dels malalts de càncer i els seus familiars que s'adrecen a mi.

Un dels temes recurrents en aquestes consultes és si cal marxar a l'estranger per poder rebre el millor tractament possible. Alguns exemples recents de personatges coneguts amb càncer que s'han tractat als Estats Units han revifat la sensació que el secret per sobreviure a aquesta malaltia és tenir prou diners per pagar-se un hospital a l'altre costat de l'Atlàntic. Cal deixar ben clar que en la immensa majoria de casos no és així. Els fàrmacs realment efectius s'aproven gairebé a la vegada a Amèrica i a Europa.

A més, als nostres hospitals s'apliquen les mateixes tècniques que en qualsevol altre país desenvolupat, perquè els protocols a seguir es discuteixen i s'aproven en fòrums internacionals a partir d'estadístiques recollides arreu del món. Per tant, podem estar tranquils: en general, la sanitat pública catalana no té res a envejar als centres privats de la costa est americana pel que fa al coneixement i els recursos dels quals disposa per lluitar contra el càncer.

Hi ha alguna excepció. La clau per millorar el pronòstic d'un tumor maligne és aconseguir extreure'l tot. Per això és important descobrir el càncer com més aviat millor: si no ha tingut temps d'escampar-se, les possibilitats de poder-lo treure d'una peça són més elevades i, d'aquesta manera, puja el percentatge de supervivència. La cirurgia, doncs, hi juga un paper important. El problema és que a vegades el tipus de tumor i la seva localització dificulten molt la feina i cal tenir l'experiència adequada per poder netejar completament el teixit de cèl·lules canceroses. És llavors quan pot ser que la persona més indicada per portar a terme una intervenció així de delicada treballi en un hospital de fora del país.

Aquest va ser el cas d'en Richi, un nen de Palamós que tenia un tumor al cervell. Se'l va intervenir a Barcelona però no es va aconseguir treure'l sencer. Llavors els seus pares van recollir donatius per portar-lo a l'hospital Dana-Farber de Boston, on hi havia neurocirurgians prou preparats per acabar la tasca. La setmana passada em van convidar a un espai de televisió on vaig coincidir amb Ricard Garcia, el pare d'en Richi. Ens va informar que el noi està recuperant-se favorablement de l'operació, i que ara han decidit trobar la manera d'ajudar altres malalts que estiguin en una situació similar.  Ho han fet muntant una fundació que recapta fons tant als Estats Units com a Catalunya, amb l'objectiu d'invertir els recursos generats a cada territori a millorar el tractament i la recerca sobre el càncer infantil, una àrea que està bastant oblidada pel finançament públic pel fet de ser una malaltia relativament poc freqüent.

A casa nostra, el primer objectiu que tenen és crear dues beques per entrenar un cirurgià i un neurooncòleg als Estats Units i que després puguin tornar per aplicar els seus coneixements a l'Hospital Sant Joan de Déu.

Els catalans som en general solidaris, però sembla que ens recordem de la recerca només una vegada a l'any, quan arriba la Marató de TV-3. Això fa que desaprofitem moltes oportunitats de finançar projectes importants que, a causa de les retallades actuals dels pressupostos o perquè estadísticament tenen menys impacte, no arriben tan lluny com podrien. Els britànics i els nord-americans, en canvi, han posat en marxa un sistema de donatius que no s'atura mai. Són un exemple que caldria imitar. Per poder arribar a aquest punt és necessari no solament conscienciar-nos com a societat, sinó també disposar d'organitzacions privades que incentivin i canalitzin tots aquests donatius.

Ja en tenim diversos exemples, com la Fundació Josep Carreras (www.fcarreras.org), que fa anys que finança l'estudi de la leucèmia. Esperem que la Fundació Richi (www.richifoundation.org) segueixi els seus passos. Pensem en la bona feina que entitats així poden fer i ajudem-los per ajudar-nos. Podem contribuir molt a la lluita contra el càncer: depèn de tots nosaltres que puguem dominar aquestes malalties en els pròxims anys.

[Publicat a El Periódico, 28/12/13]

6 comentaris:

Rosa Roger ha dit...

Hi ha casos aïllats de metges que, malgrat l'oportunitat d'interaccionar a diari i de manera sovintejada amb el pacient, els manca entendre aquest pas final de caire humanitari.
Tal i com exposes, l'empatia envers al pacient és, molts cops fonamental, sobretot en benefici no només del seu estat físic sino l'anímic.
Pel que fa a la cultura de donatius, efectivament es troba molt més arrelada a Gran Bretanya. Tanmateix, diria que els donatius que hi ha, van principalment vers ONG com UNICEF, MÉDICOS SIN FRONTERAS, OXFAM.
Moltes gràcies per la teva tasca divulgativa, social i humana.

Elfreelang ha dit...

tens raó solidaris tot l'any ! emotiva història , admiro qui de les penes es fan forts i tiren endavant emprenent accions així com lloo les fundacions i associacions com les que has esmentat i moltes altres que malde tot l'any per recaptar fons, per investigar i fer recerca i per acollir ; tanmateix crec que han de seguir existint incitatives com la marató que aconsegueixen en poc temps aplegar molts diners i tenir molta expectació mediàtica que atreu gent que d'altra manera no ho faria

Marta ha dit...

Estic molt d'acord amb el comentari d'Elfreelang. Gent anònima que té la iniciativa d'engegar projectes són admirables. Puc dir que, malgrat tot a Catalunya és dels llocs que la gent és més solidària, encara que ens falta potser una mica més d'empenta cotidiana. Salvador, el teu article l'he trobat molt interessant. Gràcies per fer-ne divulgació.

Salvador Macip ha dit...

Gràcies a tots! Sí que els catalans som de naturalesa solidària, però encara ens falta la infraestructura que tenen a llocs com UK. Potser algun dia...

Josep ha dit...

Parlo des de la ignorància: calen noves fundacions? O dic sense mala intenció, però crec que en alguns casos ja hi ha duplicitat de fundacions.

Salvador Macip ha dit...

Josep, és una bona pregutna. Jo crec que com més millor: més oportunitats que els diners arribin als científics. A UK n'hi ha un munt i totes contribueixen el seu granet. No és que es facin la competència, és que acosten les oportunitats a la gent, i això va bé.