dimecres, 18 d’octubre de 2017

Mild-mannered supermen



No ve a propòsit de res, però l'altre dia vaig recordar un instant curiós que va passar fa exactament deu anys, quan sortia del concert de Genesis al Madison Square Garden. Genesis és el meu grup preferit i no els havia vist mai tocar amb el Phil Collins al micro (tampoc amb el Peter Gabriel, és clar, que és el que m'hagués agradat realment), així que quan el 2007 van anunciar la gira de comiat vaig córrer a comprar entrades. La meva dona, embarassada, em va donar el vist i plau perquè hi anés sol: el concert era el 25 de setembre i la criatura no havia de néixer fins a mitjan octubre. Cap problema. Els qui seguiu el blog ja sabeu que a l'hereu no li agrada seguir ordres i se'ns va avançar un mes. Així que un parell de setmanes després del seu naixement, vaig abandonar la famíla i me'n vaig anar a veure el concert, amb una mica de remordiments, tot sigui dit (els qui heu sigut pares sabeu que les primeres setmanes són un embolic total, i més si vius fora i no tens suport logístic extra). Genesis van tocar tocar tot el que havien de tocar i més i els fans en vam sortir satisfets.

L'instant que us deia es va produir tornant cap a casa, al metro. L'andana estava plena de gent que sortia del concert i, mentre no venia el tren, uns quants es van posar a cantar de manera espontània Carpet Crawlers, cançó emblemàtica dels Genesis dels 70, i que havia sigut el bis final.  Amb l'andana en silenci però plena de gent, la majoria que venia del mateix lloc, va ser un moment bonic de comunió entre estranys, units per uns versos escrits feia trenta anys a l'altra banda de l'Atlàntic. És interessant com a vegades trobem coses que ens lliguen i, d'una forma inesperada, passem a formar part d'una multitud que combrega amb certes idees o interessos, sense un líder concret, sense ningú que organitzi el happening, molt espontani, com a resposta d'una necessitat interior que connecta amb la nostra manera de ser. I ja està, només era això. No sé perquè m'ha vingut al cap ara...

He començat el post amb la versió cantada per Gabriel a The lamb lies down on Broadway i l'acabo amb la cantada en directe pel Collins durant la gira del 2007, la que vaig poder escoltar fa deu anys. Sigui com sigui, és un tema espectacular i té una de les millors estrofes de tots els temps que (no sé si és així o només el fruit de la paranoia causada pels intensos dies que estem vivint) trobo que encaixa molt bé en la situació actual, on també tenim superhomes discrets empresonats per una kriptonita que no poden resistir, una sèrie de bojos/boges (alguns d'ells pretenen ser savis) rient il·luminats, un festí que ens espera a l'altra banda d'una porta entreoberta i, abans d'arribar-hi, una escala de cargol que baixa donant voltes sense que en veiem el final. Us sona de res? L'original anglès diu això:

Mild-mannered supermen are held in kryptonite
And the wise and foolish virgins giggle with their bodies glowing bright
Through the door a harvest feast is lit by candlelight
Its the bottom of a staircase that spirals out of sight

Cap comentari: