La comunicació biològica

Els humans no hauríem arribat tan lluny si no haguéssim desenvolupat una manera extremadament efectiva de comunicar-nos. És sorprenent que hàgim creat una eina tan complexa com el llenguatge, però potser encara és més espectacular que això ens hagi definit a nosaltres i al nostre món. Suposo que aquesta fascinació per l'impacte que tenen les paraules en el desenvolupament de l'ésser humà em ve d'haver descobert Wittgenstein i la filosofia del llenguatge durant l'adolescència, gràcies a l'entusiasme d'un dels meus professors. En aquest sentit, són molt interessants les discussions al voltant de si el llenguatge és un concepte innat o com determina la nostra manera de pensar. Encara ens queden molts dubtes per resoldre, però el que sí que és clar és que els humans som els éssers vius que interactuem de la manera més refinada i, potser en part a causa d'això, els únics capaços d'entendre realment l'entorn que ens envolta.

Però les paraules no ho són tot. Els missatges entre els éssers vius d'aquest planeta prenen formes molt diferents i són essencials per mantenir l'equilibri biològic dels ecosistemes. Fins i tot les plantes els necessiten: fa temps que se sap que utilitzen substàncies químiques per afavorir el creixement de les seves veïnes, defensar-se de les plagues, i fins i tot per atraure els insectes que les pol·linitzaran. Fa poc es publicava un article a BMC Ecology que proposava que, a més, pot ser que també usin unes minúscules ones de so per parlar entre elles, i que això les ajudi a créixer. És una de les primeres proves serioses de l'existència d'una comunicació de base acústica en el regne vegetal, més enllà dels estudis sobre si la música clàssica fa florir els geranis.

També és curiós descobrir que nosaltres podem transmetre informació molt complexa sense utilitzar el llenguatge. Un estudi recent de la revista Current Biology demostrava que existeix un sofisticat sistema d'intercanvi no verbal entre una dona i la criatura que porta en braços. És un fenomen que de moment s'ha observat tant en humans com en ratolins: quan la mare passeja el seu fill que plora o està agitat, automàticament es posa en marxa una resposta bioquímica que inclou un alentiment del batec cardíac del nen, seguit d'una relaxació general i, a la llarga, la disminució del plor. Aquest procés necessita moviment, perquè si només agafem o balancegem la criatura no n'hi ha prou per desencadenar-lo. L'efecte calmant de la passejada és un fet que molts pares han experimentat en primera persona, no és una novetat, però aquesta és la primera vegada que se n'estudien les conseqüències físiques amb tant de detall. Fins i tot han aconseguit deduir que el responsable d'aquests canvis és, en gran part, una activació del sistema parasimpàtic i que el cerebel hi juga un paper important.

¿Per què els nostres cossos són capaços d'interpretar intuïtivament uns estímuls motors que els arriben de fora i contestar amb una enrevessada cadena de reaccions a nivell fisiològic? Sembla que la selecció natural podria haver empès a desenvolupar aquesta sinergia protectora, que funcionaria en els dos sentits: per un costat, la mare tindria una forma ràpida de tranquil·litzar els fills, i per l'altre, el fet que aquests es calmessin afavoriria que poguessin ser traslladats més fàcilment quan n'hi hagués necessitat (sense atraure l'atenció dels depredadors, per exemple). Que sigui un fenomen comú en espècies tan separades evolutivament com els ratolins i els humans ens indica que, efectivament, ha d'haver tingut un impacte important en la supervivència. Però si pensem una mica, també demostra que un mecanisme biològic de defensa pot ser un comunicador molt més poderós que les paraules. ¿Se'ls acut una manera més bonica de definir conceptes tan intangibles com paternitat, seguretat, confiança o vincle?

En la famosa setena proposició del Tractatus, Wittgenstein diu que «del que no es pot parlar, val més no dir-ne res», cosa que, per extensió, implica que el llenguatge de la veu reflecteix, defineix i limita l'univers en què vivim. Ell mateix va renegar d'algunes de les seves teories inicials quan més tard va escriure les Investigacions filosòfiques, i potser veient que a poc a poc anem descobrint que la comunicació entre individus pot seguir camins purament biològics, independent de la rigidesa que ens imposen les paraules, acabaria reconeixent les limitacions del llenguatge per representar la complexitat de totes les interaccions entre els éssers vius i l'entorn. Potser fins i tot proposaria que hi ha conceptes que, tot i ser propis del nostre món, són pràcticament impossibles de transmetre només amb paraules.

[Publicat a El Periódico, 16/06/13]