La importància de dormir

[Un altre sobre el cervell i que toca un dels meus temes preferits: dormir. Recordeu que tinc una novel·la que parla precisament sobre això...]

Vet aquí un misteri biològic que porta segles acompanyant-nos: per què dormim? L’Evolució no fa les coses a la lleugera. Si els animals superiors tenim la necessitat de desconnectar un nombre important d’hores al dia, hi ha d’haver una bona raó. I ha de ser molt poderosa, perquè durant gairebé un terç de la nostra existència ens convertim en víctimes vulnerables que poden sucumbir a depredadors i competidors. No té molta lògica, sobretot si pensem que la selecció natural només afavoreix les característiques que ens fan reproductivament més eficients. Aquesta clarament no és una d’elles. L’única explicació possible és que els beneficis han de superar en escreix els riscs per la nostra supervivència que pot generar aquesta indefensió recurrent a la qual ens sotmetem cada nit. Dormir, per tant, ha de tenir una funció primordial en la nostra existència. Però quina?

Tot i que s’ha dit que podria tenir relacions amb el sistema immunitari o el metabolisme, fa temps que es sospita que la principal implicació ha d’estar relacionada amb el cervell. S’han publicat molts estudis que lliguen l’estona que passem descansant amb funcions cerebrals complexes com la memòria. No és només una dita de la saviesa popular: està comprovat científicament que el son ajuda a fixar els records, per exemple, i és per tant una bona manera d’assegurar-nos que retenim el que hem après durant el dia. Però això no és suficient. Segur que l’Evolució ens hagués preferit desmemoriats i que a canvi invertíssim el temps estalviat en coses útils, com per exemple fabricar més descendents. 

Un article publicat fa uns dies a la revista Science ens proposa una possible solució: dormir serveix per “rentar” el cervell. Literalment. Els investigadors responsables del treball, de la Universitat de Rochester, a Nova York, han vist que durant el son eliminem tots els productes secundaris tòxics que s’acumulen durant la utilització normal de les neurones. Han arribat a aquesta conclusió partint d’unes dades que ells mateixos havien descobert l’estiu passat: l’existència d’una xarxa microscòpica de tubs que recorria el cervell d’una punta a l’altra i transportava líquid cefaloraquidi (el que omple les cavitats del cervell) carregat de residus. Fins llavors no s’havia vist res semblant, tot i que és una funció de manteniment equivalent a la que fa el sistema limfàtic a la resta d’òrgans del cos. El problema és que per a què aquest sistema de recollida de brutícia cerebral funcioni cal molta energia, cosa que va fer pensar als científics que impediria que estigués en marxa a la vegada que les funcions cerebrals conscients. Intrigats, van decidir estudiar què passava durant el son.

D’aquesta manera van obtenir aquests nous resultats, usant ratolins que dormien amb el cap dins un microscopi, cosa que permetia seguir els fluxos dins els seus cranis d’un líquid amb una tinció especial que se’ls havia injectat abans. De nit, aquest marcador s’eliminava ràpidament del cervell, mentre que quan estaven desperts, el procés de drenatge pràcticament s’aturava. En la fase de “neteja”, el cervell dels ratolins era capaç d’expulsar fins i tot dosis extra de la proteïna β-amiloide, la que sabem que quan s’acumula pot formar les plaques que donen lloc a la malaltia d’Alzheimer. I aquí ve una dada interessant: les demències normalment s’associen a problemes en els patrons del son. Podria ser que això provoqués una acumulació de residus que participessin en l’establiment d’aquestes malalties? Si no dormim bé, tenim més risc de patir algun trastorn cerebral? I al revés: dormir ens protegeix de certes patologies? Ens entra són automàticament quan s’acumulen més residus en el cervell, per exemple al final de la jornada?

Fa uns anys vaig llegir un article a una revista científica important que parlava d’un experiment fet amb ratolins, en el qual se’ls impedia dormir durant una sèrie de dies. Contra tot pronòstic, els animals es tornaven més atents i espavilats. És l’únic estudi que he vist que va en contra del dogma (i la lògica) que dóna al son un paper imprescindible en el funcionament del cervell dels vertebrats. Em va semblar una teoria tan fantàstica que fins i tot la vaig fer servir de base per una novel·la, que ha acabat nominada aquest any a un premi de ciència ficció. Els treballs que hem comentat avui, com la majoria, apunten cap a una altra banda. De fet, són un pas endavant molt important en la nostra comprensió biològica i molecular d’aquest fet tan intrigant que és el son, tot i que possiblement no en siguin l’única explicació. Encara deixen molts interrogants a l’aire. El proper que m’agradaria que contestessin els neurobiòlegs és: per què caram somniem?

[Publicat a El Periódico, 03/11/13]