La recerca biomèdica està donant tantes sorpreses darrerament que a vegades ens costa assimilar totes les implicacions que acompanyen els nous descobriments. Posem per cas l’hamburguesa que fa poques setmanes uns científics holandesos anunciaven que havien fabricat al seu laboratori. Mentre ens fixàvem en anècdotes com el gust poc saborós que deien que tenia o l’elevat cost del projecte, ens passava per alt que l’experiment era la demostració que, a partir de cèl·lules mare, podem generar amb bastant fidelitat un teixit complex com és el múscul. Podria ser molt útil en medicina regenerativa, per exemple per reparar cors que han patit un infart o refer extremitats malmeses en un accident.
Encara que pugui semblar fantàstic, no queda tant per veure aplicacions clíniques rutinàries d’aquesta mena de tècniques. I en un camp diferent, la carn artificial segurament no acabarà amb la fam al món, com repetien molts mitjans, sobretot perquè hi ha formes més pràctiques de fer-ho, però si que podria fer arribar proteïnes de qualitat a una població mundial en constant creixement utilitzant una manera alternativa, molt més sostenible que no pas la ramaderia, que té una petjada ecològica considerablement alta. Això encara queda lluny, però ja hem fet les primeres passes en aquesta direcció i no sembla que a llarg termini hagi de ser un objectiu inabastable.
La simplicitat de la idea bàsica que mou aquestes línies de recerca, el fet de produir en un plat de cultiu tantes cèl·lules com ens facin falta del tipus que vulguem, ens està portant cap a direccions inesperades. Pocs s’haguessin imaginat fa vint anys que ens trobaríem discutint seriosament possibilitats més pròpies del terreny especulatiu de la ciència ficció. Estem començant a deixar de banda els problemes associats amb aconseguir les preuades cèl·lules mare a canvi de destruir embrions, el principal cavall de batalla i impediment moral fins ara, perquè segurament podrem evitar-ho gràcies a alternatives com les cèl·lules induïdes que van donar el Nobel a Shinya Yamanaka l’any passat. Amb aquesta nova llibertat, si portem la teoria a les seves últimes conseqüències entrarem en un camp tan apassionant com èticament espinós.
Imaginem que agafem una cèl·lula de la pell d’una persona i, usant les tècniques de Yamanaka o altres variants que s’han proposat després, fem que es converteixi en quelcom semblant una cèl·lula mare. Si sabem la recepta química adequada, aconseguirem després que ens doni un grapat de cèl·lules de fetge, de pulmó o del que sigui. Tot això ja és possible avui en dia. ¿Podríem generar-ne també de més “peculiars”, com per exemple espermatozoides o òvuls, les cèl·lules germinals que usem per reproduir-nos? És una mica més complicat, però des de finals de l’any passat sembla que no impossible. Els doctors Hayashi i Saitou, de la Universitat de Kyoto, a Japó, van aconseguir fer-ho en ratolins: usant una cèl·lula de la pell, van produir òvuls que, un cop fecundats i implantats en una femella, van generar animals normals. És fàcil de veure que si algun dia poguéssim aplicar aquest procediment als humans satisfaríem les necessitats de moltes dones amb problemes de fertilitat.
Però anem una mica més enllà. Ningú no ens diu que, seguint els mateixos principis, no poguéssim intentar superar les limitacions biològiques dels nostres cossos i crear espermatozoides a partir d’una cèl·lula d’una dona, o òvuls utilitzant la d’un home. Això voldria dir que dues persones del mateix sexe podrien tenir un fill que fos la combinació genètica dels dos, cosa que les tècniques de fecundació assistida no ens permetran mai. És una possibilitat de moment teòrica, però aviat deixarà de ser-ho. Ara penseu en les úlceres que aquest possible pas endavant en la normalització de les relacions homosexuals provocarà en els governs de Rússia, Uganda i els altres setanta i tants països on encara existeixen lleis que criminalitzen gais, lesbianes i transsexuals.
Semblava que seria una cosa que en el segle XXI hauríem superat, però el cert és que la ciència encara avança més ràpid que la societat, com passava en l’Edat Mitjana. D’acord que hem evolucionat molt des de llavors, però acabem de dir que vivim en un planeta on és freqüent legislar en contra d’una variant biològica tan incontrolable com el color dels ulls o l’alçada. Mentre mirem de solucionar aquesta incongruència, els laboratoris de tot el món ja estan a anys llum de distància. ¿Quina mena de conflictes crearà un decalatge com aquest? ¿Serem prou madurs per acceptar un progrés que s’oposa frontalment a les conviccions més atàviques? Realment ens esperen unes dècades molt interessants.
[Publicat a El Periódico (07/09/13)]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada