Aquest divendres es va lliurar en un dinar el Premi Lletra d'Or a Enric Casasses per el poemari El nus la flor. Des del 2013 soc jurat d'aquest premi tan especial a obra publicada. A casa nosrtra els premis sempre desperten sospites, però us puc assegurar que en aquest no hi intervé cap mena de pressions, només els gustos de les nou persones que decidim, que intentem premiar el llibre que ens ha agradat més sense cap més consideració externa.
Dit això, dels set anys que fa que estic al jurat, l'atzar ha fet que premiéssim sis poetes i sis homes. O sigui només un ha sigut dona i només un no era un poeta. Aquest any, al sopar de deliberació vaig començar dient que hauríem de fer un esforç per no tornar a premiar un home i un poeta, per una qüestió de paritat i equilibri. I, acte seguit, vaig donar el meu vot al Casasses que, per mi, era de llarg el millor dels finalistes. Ens vam posar d'acord molt ràpid, perquè tothom pensava el mateix.
Doncs això: un jurat de nou persones molt diverses, on hi ha quatre dones (l'any passat van perdre la majoria, portaven temps sent més) i només uns quants poetes, quan fa servir criteris purament de qualitat, a vegades acaba donant premis més homogenis del que voldria. Però les coses son així. No puc parlar per les altres 58 edicions (on el predomini masculí és escandalós), però a les set darreres hem intentat ser el més justos possible. Si llegiu El nus la flor estareu d'acord amb la nostra tria. És un llibre espectacular que sabrà apreciar fins i tot el qui no llegeix poesia habitualment. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada