¿Què ha passat amb la cloroquina?

La cloroquina, i derivats com la hidroxocloroquina, son fàrmacs que des de mitjan segle XX s’han usat per prevenir i tractar la malària. Amb els anys, el microbi que la causa hi ha anat desenvolupant resistència, per això ara s’utilitzen més altres opcions. També serveixen per tractar malalties com l’artritis reumatoide, i interfereixen en la multiplicació d’alguns virus. És per això que al principi de la pandèmia es va pensar que podrien aturar el progrés del SARS-CoV-2 i en alguns països van començar a donar-se als malalts. El problema era que no existia cap informació que suggerís que el coronavirus n’era sensible.

Això no va impedir que, el mes de febrer, la FDA (l’agència que regula els medicaments als Estats Units), n’aprovés l’ús contra la covid-19 en cas d’emergència. La pràctica va començar a estendre’s, fins al punt que milers de pacients a tot el mon van començar a rebre alguna forma de cloroquina (sovint acompanyada d’antibiòtics per evitar infeccions per bacteris que compliquessin el quadre). Tot i això, encara ningú havia pogut provar que servís per res.

Llavors entra en escena el microbiòleg Didier Raoult, un dels científics més famosos de França (sovint envoltat d’una aura polèmica), i a mitjan març anuncia el que tothom esperava: està a punt de publicar un article que confirma que els malalts de covid-19 milloren ràpidament i deixen de ser contagiosos si es prenen el fàrmac. Didier es fa encara més famós (fins al punt que alguns es pregunten si no era aquest l’objectiu principal de l’estudi) i la cloroquina passa a ser el tractament d’elecció.

Però hi ha coses que no quadren. Els treballs que acaba presentant Raoult son molt preliminars. Els ha fet en pocs pacients (24) i sense seguir les passes necessàries per a què se’n puguin treure conclusions fermes. Els experts comencen a expressar recels: allò no demostra res; cal fer més anàlisis. Malgrat la manca de dades, la pressió popular fa que la cloroquina entri a l’estudi organitzat per l’OMS (anomenat Solidaritat) per provar en 100 països els tractaments amb més possibilitats de frenar la covid-19. Però mentrestant, desesperats per no poder donar res als malalts que acaben ingressats, molts hospitals ja han abraçat la cloroquina com a solució principal i continuen administrant-la, tot i els dubtes raonables.

Tot comença a canviar quan Donald Trump anuncia a finals de maig que pren cloroquina de forma profilàctica. Que algú que abans havia recomanat mirar si es podria tractar la covid-19 amb lleixiu cregués tan cegament en el fàrmac com per prendre’l estant sa és mala senyal, i més si després rep el suport d’un altre cèlebre ignorant com Jair Bolsonaro. Per acabar de reblar el clau, tant al Govern americà com al brasiler dimiteixen alts càrrecs de Sanitat que, entre altres coses, s’oposen a aprovar l’ús generalitzat de la cloroquina als hospitals. Però a l’altra banda de l’Atlàntic, continua donant-se rutinàriament sense fer tant rebombori, i cada cop que algú mostra escepticisme a les xarxes sobre l’ús indiscriminat d’un fàrmac que cap dada fiable diu que sigui útil (i que té uns efectes secundaris coneguts), rep respostes irades de gent que creu que hi ha un complot obscur en contra.

Finalment, els primers resultats del Solidaritat es publiquen a 'The Lancet' fa uns dies: no tan sols la cloroquina i la hidroxicloroquina no presenten cap benefici contra el SARS-CoV-2, sinó que el seu impacte negatiu és important, sobretot al cor, fins al punt que la mortalitat dels pacients ingressats que l’han pres (15.000) és el doble que la dels que no l’han rebut (més de 80.000). Son dades difícils de discutir. En conseqüència, l’OMS anuncia que retira la cloroquina de tots els assaigs clínics que té en marxa, per motius de seguretat. Això hauria de ser el tret de gràcia per uns fàrmacs que no haurien d’haver arribat mai als malalts de covid-19, i és d’esperar que deixaran de donar-se immediatament als llocs on encara s’utilitzen.

Què podem aprendre d’aquesta història? Que hem d’esperar que la ciència faci la seva feina. Que la ciència és lenta però per un bon un motiu: s’han de seguir uns protocols rigorosos si vols tenir resultats fiables. Que hem de desconfiar de científics ansiosos de sortir a primera plana: és possible que l’avarícia els hagi fet prendre dreceres perilloses. I que les presses son comprensibles però mai hem donar fàrmacs per si de cas: correm el risc que no funcionin i poden fins i tot ser nocius. Esperem que el Solidaritat descobreixi algun candidat millor.

[Publicat a El Periódico, 1/6/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACK: Aquí en faig un resum oral a La linterna de la COPE.