El moment d’abandonar la prudència?

En aquesta fase de la pandèmia, es fa més evident que mai que els humans anem a dues velocitats: mig planeta està lluitant encara per sobreviure al virus, mentre que l’altre mig es pot permetre fer veure que la crisi ja ha passat. La diferència principal son les vacunes. Per cada cent dosis que s’han administrat a Europa, a Àfrica se n’han donat només set. Als Emirats Àrabs, un 76% dels habitants han rebut la pauta completa. A l’altra banda del Golf Pèrsic, a l’Iran, aquesta xifra és del 10%. I si creuem la frontera i entrem a Afganistan, només n’hi trobarem un 1%. Son dades tristes, i més encara si tenim present una informació que es va donar a conèixer la setmana passada: des del març, els Estats Units han llençat 15 milions de dosis de vacunes. Ves a saber quantes n’hauran desaprofitat els altres països que es diuen desenvolupats.

La idea que la pandèmia de covid-19 és un esdeveniment global i, en conseqüència, s’ha de solucionar de manera global, ja fa temps que l’hem abandonat. Aquí no ens preocupa tant quan s’acabarà, si no quan deixarà d’importunar-nos. Aquesta necessitat, per altra banda molt comprensible, de voler recuperar la vida normal, està fent que alguns polítics prenguin decisions que xoquen frontalment amb els principis epidemiològics més bàsics.

El nou abanderat d’aquest moviment, que es podria qualificar de negacionisme estatal, és el Regne Unit. El 19 de juliol, en el punt més àlgid de l’onada d’estiu, el primer ministre Boris Johnson va anunciar que, contra tot pronòstic, seguiria endavant amb el seu pla d’eliminar definitivament la gran majoria de restriccions. No semblava el millor moment. Contra tota lògica, les xifres de contagis van començar a baixar, però va ser un miratge que va durar poc: des de principi d’agost estan pujant a un ritme comparable al d’onades anteriors. Malgrat tot, Johnson encara no s’ha fet enrere i al Regne Unit es viu pràcticament com si la pandèmia ja no existís.

La clau, un cop més, son les vacunes. Com que funcionen bé i han fet que la mortalitat per covid-19 es redueixi moltíssim, alguns líders s’han abonat a la sinècdoque i actuen com si tota la pandèmia estigués sota mínims. Només cal mirar les dades per veure que no és així: els casos al Regne Unit estan al mateix nivell que al Nadal de l’any passat. Johnson i el seus fans argumentaran que les xifres de morts no son comparables i que quan una persona vacunada agafa la covid-19, el més possible és que la visqui només com un refredat lleu. I és cert. Però tendim a oblidar que la pandèmia és molt més, i cal continuar insistint-hi: hi ha la covid persistent, que afecta un percentatge important dels positius, una certa mortalitat, que encara que siguin sigui poca és eminentment evitable, i també les mutacions.

Precisament, fa uns dies s’anunciava que s’havia detectat una subvariant de la delta a cinc mil persones que s’havien contagiat a un festival de música a l’aire lliure a Cornwall. Els britànics han descobert aquesta mutació perquè tenen els recursos per fer-ho, però no sabem què pot haver passat en altres països on la vigilància és més laxa. Encara no es pot dir si alguna de les mutacions recents haurà fet el virus més agressiu, però el fet és el mateix: permetre que la gent es contagiï sense prendre cap mesura dissuasiva és com comprar bitllets de loteria. Com més ho fem, més possibilitats tenim que ens surti el premi gros d’una variant que les vacunes no puguin aturar.

Malgrat totes aquestes evidències, i seguint un pla d’acció que alguns poden considerar eminentment pràctic i altres un exercici de cinisme incomparable, sembla que Johnson hagi calculat quina xifra de víctimes és acceptable per poder recuperar la normalitat, en especial l’econòmica. El perill ara és que altres països d’Europa s’inspirin ara en aquestes teories i comencin a valorar quins riscs val la pena córrer per no haver de continuar frenant l’activitat el país.

Al llarg dels propers mesos sabrem si la jugada d’abandonar la prudència surt bé. Com sempre, les conseqüències seran diferents a cada lloc, perquè les condicions no son exactament les mateixes. Espanya comença la tardor amb una mitjana de 150 casos per milió. Al Regne Unit n’hi ha gairebé 500. Els nivells d’immunització en adults son semblants, però allà encara no s’ha començat a vacunar els menors de 16 anys. Catalunya, en canvi té més de la meitat dels nens d’entre 12 i 14 protegits amb almenys una dosi, i un 70% de la franja de 15 a 19 anys. Veurem quin impacte té tot això en resultat final.

[Publicat a El Periódico, 6/9/21. Versión en castellano.]