dimecres, 18 de maig de 2022

L'ètica de les crisis

Tothom coneix la llegenda de la penicil·lina. És el 1929 i Alexander Fleming té instal·lat el seu laboratori en un soterrani d’un hospital anglès. Un dia, en tornar de vacances, es troba un cultiu de bacteris contaminat amb un fong i, enlloc de llençar-lo, l’observa amb atenció i s’adona que, al voltant de l’invasor, hi ha un cercle de seguretat on els bacteris no hi creixen. Dedueix que el fong secreta una substància que manté els seus enemics a ratlla i decideix anomenar-la penicil·lina.

Potser no és tan conegut que aquest descobriment ja s’havia fet mig segle abans, tot i que havia passat desapercebut. O que, malgrat que Fleming normalment s’emporta la glòria, qui tenen el mèrit d’haver aconseguit que la penicil·lina es convertís en el primer antibiòtic d’ús massiu son Howard Florey i Ernst Chain, que van desenterrar la troballa de Fleming gairebé una dècada després i van entendre la utilitat mèdica que podia tenir.

Fem un salt al 1940. Europa està en guerra i, com sempre havia passat, estan morint més soldats per infeccions que per culpa de les bales. Algú al govern britànic veu un article que Florey i Chain acaben de publicar a la revista Lancet, on descriuen un experiment en ratolins infectats amb estreptococ: els que havien sigut injectats abans amb penicil·lina sobreviuen, mentre que els seus companys es moren en menys de 24 hores. A partir d’aquell moment, la penicil·lina es converteix en un secret d’estat, tan protegit com els esforços per construir una bomba atòmica, perquè els polítics s’adonen que pot ser una clau per guanyar la guerra. Només cal trobar la manera de fabricar-ne suficient quantitat.

No és fàcil però, amb l’ajut dels americans, i fent una espectacular inversió d’esforços i diners superada només per la cursa per crear la vacuna contra la covid-19 vuit dècades després, en qüestió de quatre anys els aliats n’estaran produint més d’un bilió de dosis. Però, mentrestant, no n’hi ha per tothom que en necessita, i aquí és on topem amb la realitat. Com prioritzem la distribució d’un fàrmac escàs que té la capacitat de salvar vides?

La primera part de la tria és relativament fàcil: el que el món necessita és soldats, per tant, es decideix que l’antibiòtic inicialment només estarà disponible per a usos militars. Milers de civils que podrien haver-se curat d’infeccions mortals (dones, nens, gent gran) han de cedir el seu lloc als homes joves que han d’aturar els avenços de Hitler. Però la penicil·lina que arriba a Europa de les farmacèutiques americanes continua sent insuficient. Cal filar més prim. I aquí Churchill pren una decisió que pot semblar sorprenent: els antibiòtics es donaran abans als soldats que pateixen sífilis i gonorrea, dues malalties venèries incapacitants i molt esteses, però no mortals (si més no a curt termini), que no als ferits. Pensant-hi bé, la lògica és innegable. Un ferit és molt possible que no pugui tornar al front quan surti de l’hospital. En canvi, un cop eliminades unes inoportunes purgacions, el soldat està a punt per continuar sent carn de canó. I així, la vida d’un que ha rebut un impacte de bala defensant la llibertat i la democràcia passa a ser menys important per la pàtria que la de qui ha caigut en acte de servei en una casa de barrets. Fa feredat.

Es podria estudiar la distorsió que pateix la moral humana en temps de crisi. De fet, ja hi ha una disciplina que estudia l’ètica en temps de pandèmia, anomenada pandètica. En els moments àlgids de les primeres onades de covid-19, en alguns sistemes sanitaris saturats es van haver de prendre decisions similars a les de Churchill, tot i que amb resultats potser menys cínics, per decidir com es distribuïen uns recursos que no arribaven a tothom. Per molt que ens horroritzi, és inevitable, si més no quan no hem fet els deures i no ens hem preparat per fer front a problemes de salut d’aquesta mena. Potser a la propera pandèmia ja n’haurem après.

També és èticament dubtosa la decisió de pretendre que la pandèmia s’ha acabat i tornar a la normalitat, i això potser no ens semblarà tan obvi. Però amb un virus cada cop més contagiós (les subvariants BA.4 i BA.5 de l’òmicron ho son molt) i encara agressiu (hi ha menys morts sobretot perquè estem vacunats, no perquè el virus ara sigui lleu), no fer res per protegir-nos-en posa en perill el sector més vulnerable de la població, sobretot a mida que la immunitat va decaient (els anticossos no duren per sempre). Quan algú ho estudiï d’aquí vuitanta anys, potser també es posarà les mans al cap.

[Publicat a El Periódico, 16-05-22. Versió en castellà.]

3 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Que algú del poder t'escolti, encara que em temo que estás clamant al desert. Clar que la rapidesa en l'obtenció de les vacunes per la covid ha anat per aquest camí, i diria que no ha estat una cuestió d'avidesa financera (només), hi ha hagut també ética.

Salut.

Montse ha dit...

La humanitat sempre ens hem mogut per interessos de pocs per damunt de la majoria. En temes de saslut no ens n'hem adonat fins ara, que tenim una pandèmia entre mans que fa palesa encara més aquesta situació. La sensació que les persones "normals" estem en mans de gent sense cap mena d'escrúpol ni ètica , és una sensació d'angoixa absoluta
Molt interessant el teu article, com sempre.

Olga Xirinacs ha dit...

Molt interessant i curiós el camí del descobriment de la penici·lina. I com la natura ja s'ha proveït de barreres abans no les ha descobert l'home. I com serà de llarg i costós eradicar les plagues noves, velles i renascudes...
Quants "Tercers homes" (la pel·licula d'Orson Welles) mercadejaran amb vacunes en tots els temps.
Quanta por.
Sort que els teus ulls porten decisió i animen i les teves paraules curen. Gràcies. Una abraçada.