dimecres, 8 de juny de 2022

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.

2 comentaris:

F. PUIGCARBÓ ha dit...

El llegiré, ara no em demanis que faci una crítica, perquè no és el meu domini, però d'entrada té bona pinta.

Salut

Salvador Macip ha dit...

Gràcies, Francesc! No cal una crítica, però ja em diràs si t'ha convençut la idea...