dimecres, 20 de juliol de 2022

Rescatem els metges

Com és tradició des de fa un temps, tan bon punt se saben els resultats de la selectivitat, els mitjans es fan ressò dels estudiants que han tret les millors puntuacions. És un reconeixement merescut al seu esforç, tot i que sigui arbitrari el tall que determina a partir de quina dècima surts a les portades dels diaris. Aquest any s’ha donat la feliç coincidència que dos catalans han tret la qualificació perfecta i que tots dos han expressat el desig d’estudiar medicina, una de les carreres amb la nota d’accés més alta degut a la gran demanda i les poques places ofertes. Des d’aquí els envio les més sinceres felicitacions per l’èxit i la tria.

No entraré en el debat recurrent de si aquesta mena de proves son la millor manera de definir l’accés a l’educació superior, però és obvi que escollir els metges del futur només per l’expedient acadèmic no és la millor idea. Els exàmens tan sols mesuren la capacitat de fer exàmens, i aquesta no és la qualitat que defineix un bon metge. Tot i que, sens dubte, tenir memòria i raonar bé son eines útils, en aquest cas és més important l’entrega, l’empatia i saber observar. Quants grans professionals ens estem perdent per fer servir la mesura equivocada per determinar qui té dret a entrar a la facultat? És una pregunta que es repeteix cada any i que xoca amb el que fan a sistemes com el britànic, on les activitats extracurriculars (pràctiques, voluntariat...), les cartes de motivació i de referència i l’entrevista juguen un paper igual o més important que les notes. Per sort, escoltant els dos alumnes capdavanters de la fornada d’enguany m’ha quedat clar que, a part d’intel·ligència, no els falta vocació mèdica.

Mentre demanem als qui volen fer medicina notes impossibles, es dona la paradoxa que falten professionals al nostre país. Si el que cal és crear-ne més, per què limitem tant l’accés a la carrera? Hi ha un segon problema: un cop els hem format, tenim dificultats per retenir-los. L’explicació a ambdues coses és un infrafinançament perpetu que ha portat el sistema a un punt permanent del col·lapse (i això afecta tot el personal sanitari), una barrera que hem vist que es creua fàcilment quan hi ha crisis com una pandèmia. Per això cada cop més metges marxen a l’estranger, cap a països on no hi ha els dèficits estructurals crònics que veiem aquí, o almenys no son tan greus. Un professional que comença pot arribar a cobrar el doble sense haver de sortir del continent, i amb més bona qualitat de vida, una perspectiva massa llaminera per a molts. D’aquesta fuga de cervells no se’n parla gaire.

La cara fosca de la professió sol quedar oculta als qui no la viuen des de dins. Soc de la generació de metges que es va graduar el 1994. En aquests gairebé 30 anys que han passat des que ens vam fer la foto de l’orla, a part de guanyar cabells grisos i arrugues hem acumulat també experiència i desencant. Perquè tenim un bon sistema sanitari, però penja d’un fil, i els qui l’aguanten estan molt sobrecarregats. Les condicions de treball son sovint extremes i els sous més minsos del que es pensa la gent. Només l’esforç individual en els moments de màxima tensió evita el col·lapse: l’estructura se sosté pel sentit de la responsabilitat i l’ètica de tots els seus professionals, que compensa la impossibilitat de voler tenir un sistema de qualitat a preus de saldo. S’ha dit moltes vegades que cal invertir sumes importants per reconstruir la sanitat, però mentre sembla que no hi ha problemes per trobar fons per iniciar una perillosa escalada armamentística, costa molt més que els pressupostos reconeguin una necessitat tan urgent com aquesta.

Amb això no voldria pas desanimar els estudiants que a la tardor ompliran les aules de les facultats de medicina del país. Per mi, continua sent la millor carrera del món, i ni tan sols ara no en triaria cap altra. No és fàcil, no és agraïda, no està prou ben considerada ni remunerada, i acabes treballant més del que és raonable en unes condicions menys que òptimes, però no hi ha cap sensació comparable a entendre els misteris del cos humà i aconseguir que les persones visquin el màxim possible amb la millor salut. Més que tirar la tovallola o desencoratjar els qui comencen, el que ens cal a tots els del gremi és cridar més fort per a què tothom entengui el problema immens que s’amaga darrera la façana de quasi normalitat que projecta el sistema sanitari. Perquè si no ho arreglem, correm el risc que tot s’ensorri i hàgim d’acabar anant cap a un model de sanitat privada.

[Publicat a El Periódico, 16/07/22. Versió en castellà.]