Avui, 15 d'agost, és el dia del Watusi, la data clau del trio de novel·les de Fransisco Casavella, publicades originalment entre 2002 i 2003 que, amb els anys, s'ha anat convertint en una de les peces mítiques de la literatura en castellà d'aquest segle. Fa no gaire fins i tot en van estrenar una versió teatral. Jo me llegit la trilogia amb calma (amb el meu dèficit d'atenció, em costa atacar llibres llargs), a raó d'una novel·la per any (amb un de pausa al mig), amb la gràcia que començava (o reprenia) la lectura cada 15 d'agost, per fer-ho més simbòlic. Aquest any, ho fet al revés i enlloc de començar la darrera entrega, l'acabo avui, no he tingut paciència per esperar-me. No cal dir que Casavella era un bon escriptor, amb un estil molt personal (una mica carregat per mi, però això va a gustos), però no sé si El día del Watusi és la gran novel·la de Barcelona. Si més no és un interessant retrat dels anys de la transició a Catalunya, vistos des de la cultura espanyola (la catalana, quan surt, fa més el paper de comparsa ridícula que una altra cosa). Potser no m'ha provocat un atac de fervor fanàtic suificient per anar omplint la ciutat de W (com van fer a la Calders), però sí que ha sigut una experiència que m'ha agradat. Fins i tot comptant que m'he hagut d'empassar gairebé 900 planes (les de l'edició conjunta més recent d'Anagrama). Recomanable.
