Per què serveix un editor?

L'anunciada arribada de l'apocalipsi digital al món literari, que almenys a casa nostra sembla que té la tendència a anar-se posposant periòdicament, està portant-nos cap a un replantejament de l'estructura bàsica del negoci, tal i com va passar abans amb el de la música. El tema de la pirateria no és comparable: et pots baixar il·legalment milers de cançons i escoltar-les al teu ipod, però el gruix de la societat és incapaç de fer el mateix amb els llibres (per desgràcia!). El que si és comú és que la internet acosta el creador al públic i li permet saltar-se els mitjancers, que en aquest cas serien les editorials. Tècnicament en podríem arribar a prescindir, tot i que no crec que passi mai (com tampoc no han desaparegut les discogràfiques). Una figura correria el risc de ser una víctima colateral si ens carreguessim l'esquema que tenim ara: l'editor. Realment serveix d'alguna cosa? Patiria molt la literatura si els eliminessim tots els editors del mapa?

Miquel de Palol es lamentava l'altre dia del gir que estan fent els editors, que passen de ser "referents culturals" i marcadors de tendències a simples comptables que es preocupen per arribar a final de mes. L'editor és sobretot un filtre, perquè selecciona els (en teoria) millors llibres d'entre les tonelades de porqueria que la gent escriu. Té, doncs, un compromís important amb el públic, la cultura i la posteritat. Però no hem d'oblidar que tota editorial necessita fer diners per sobreviure, per tant l'editor ha d'aconseguir també que aquests llibres es venguin. És una dualitat que pot portar a línies editorials un pèl esquizofrèniques, on llibres de poca qualitat però amb acceptació popular es barregen amb obres més arriscades i possiblement invendibles. I aquesta seria la millor opció, de fet. Per desgràcia és més comú avui en dia que s'opti directament per llibres populistes i es deixin els riscs per a petites editorials suïcides, una mena d'ONGs de la literatura on sembla que la gent treballa més per amor a l'art que per un sou.

La feina de l'editor no és tan sols la de triar sinó que tradicionalment també ha ajudat a millorar els llibres. I això és més important del que sembla. Ho explicava fa poc un editor en el seu blog: la relació entre autor i editor ha de ser de cooperació i de treballar plegats pel bé dels lectors. Els editors-comptable cada cop ho fan menys, això de buscar els punts febles d'un llibre i trobar solucions. No tenen ni temps, ni ganes, ni predisposició ni, segurament, l'habilitat per dur-ho a terme. De fet no els cal, perquè els llibres que contracten es vendran igual estigui més o menys bé el contingut, perquè els factors que atrauen al públic solen ser uns altres. L'editor que vol implicar-se en els llibres que edita, el bo, el de tota la vida, pot arribar també a ser una figura molt perillosa, perquè la relació editor-autor no és mai d'igual a igual. Un té poder, l'altre no. Un editor et pot suggerir uns canvis al teu manuscrit i dir-te clarament que si no els fas no te'l publica. A mi m'ha passat. Això no és positiu per a ningú: és un abús d'autoritat. L'editor ha de buscar la manera de publicar el millor llibre possible, estic d'acord, però l'última paraula ha de ser sempre de l'autor. Per respecte al creador, l'editor ha de decidir si vol publicar o no un llibre abans de proposar cap canvi. Un cop presa la decisió, llavors té tot el dret a intentar vendre el seu punt de vista, però l'autor té el dret a no voler-lo acceptar. El llibre que s'ha de publicar al final és de l'autor, no de l'editor. Entenc que ha de ser difícil tenir el poder d'imposar les teves idees i ser prou generós com per no fer-lo servir, però hi ha fronteres que no es poden traverssar.

Dit això, he de deixar clar que a mi m'agraden els editors que em fan suggeriments, que es nota que s'han "treballat" el llibre i que els interessa prou com per intentar esmenar el que ells creuen que no funciona. A més, jo acostumo a fer-los cas, perquè els editors bons en saben molt, d'aquestes coses. Veuen defectes que a tu se t'escapen perquè hi estàs massa ficat. Tots els canvis que he fet seguint les recomanacions dels meus editors han millorat els llibres, no en tinc cap dubte. I he d'agrair que cap d'ells m'ha volgut imposar mai res (al que em va dir que si canviava el final de la novel·la es pensaria si me la publicava el vaig enviar molt educadament a pastar fang), i fins ara les experiències que he tingut han estat majoritàriament satisfactòries. Al llarg de la història hi ha hagut molts editors que s'han excedit en la seva feina, però molts més encara que els ha importat un rave el que publicaven. I això és perillós. La figura de l'editor no pot desaparèixer, o acabaríem enterrats en milers de planes insubstancials intentant trobar-ne alguna que valgués la pena. L'editor ha de ser alguna cosa més que un home de negocis: ha d'aprofitar els seus coneixements (fruit d'una posició única) per ajudar el lector a triar i a l'autor a escriure. El poder que té li dóna també una gran responsabilitat. No és una feina fàcil, però és necessària.

[Discutia aquest tema l'altre dia al twitter amb un dels meus editors però 140 caràcters no donen per gaire, per això he fet la extended version de la meva opinió via blog, i així de pas he tancat la temporada de reposicions i he revitalitzat una mica el bloGuejat... bon cap de setmana a tots.]

El mes que ve presentem el miLLoringliX

Ho havíem dit per altres bandes però aprofito aquest post per anunciar-vos formalment la presentació del miLLoringliX a Barcelona el divendres 21 d'octubre, aprofitant una visita llampec de les meves. L'Eva Piquer ha tingut el detall d'apuntar-se a fer de mestre de cerimònies.

Recordem que miLLoringliX va guanyar el cap de setmana passat un dels Premis Blocs Catalunya, concretament a la categoria d'Educació (de pas felicito també a dos més dels guanyadors, el Centpeus i el 365d365e, blogs que segueixo amb devoció) i que Màrius Serra en va parlar aquí (salteu al minut 9). 

Ah, i si encara no esteu convençuts que aquest és el llibre que necessiteu per millorar d'un cop el vostre anglès mentre us divertiu una mica, passeu-vos per aquí i llegiu-ne un tros. Si us agrada però per culpa de la crisi el pressupost no us dóna prou de si, tenim un concurs obert i qui sap si en guanyareu un...

Pensaments funestos

Camino pels carrers de la ciutat, els cascos ben entaforats a les orelles, l’ipod a tota castanya. És com veure la tele amb el volum abaixat i un CD al reproductor: la banda sonora no quadra amb les imatges. Passo per una cantonada on fa temps van atropellar algú. Encara hi ha unes flors, ja seques, que un familiar deuria deixar, junt amb un retall del diari on s’explica l’accident, difuminat ara pels dies de pluja i vent que han passat. Instintivament miro set vegades a dreta i esquerra abans del proper encreuament. Mai no s’és prou cautelós quan es tracta dels conductors de Manhattan.

I llavors penso: imagina’t que m’aixafa un camió sense frens o un taxista eixelebrat. Quedo estès al terra fet un nyap i ràpidament se m’acosten uns quants vianants de bon cor. Que ningú no el toqui! Sóc metge! (sempre hi ha algú que és metge). Primer, li traiem els auriculars, amb compte... Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD? És l’equivalent acústic de portar els calçotets vells i esparracats: no saps mai quan t’hauran de traslladar a urgències i quan et despullin tothom veurà que la teva roba interior fa pena. De la mateixa manera, hi ha CDs que no pots reconèixer en públic que t’has posat a l’ipod. Un ha de mantenir la façana de connoisseur intel·lectual en tot moment, o si més no una certa dignitat, especialment si estàs mig moribund i dessagnanant-te sobre l'asfalt. Què posaran al teu epitafi, sinó? "Traspassat per caminar distret escoltant un disc dels Extreme". S'ho mereixia!, pensaria més d'un.

Ara mirem la situació des del punt de vista contrari: i si la darrera cosa que sento en la meva vida és un vers tan profund com "Heaven is Christy Canyon falling in love with me" (OMD, Heaven Is, Liberator, 1993)? Mmh. Cagada. Quina imatge mental més burra per acomiadar-te de les teves neurones. No tens ni temps d'allò que diuen que et passa tota la teva existència resumida en un flashback de milisegons, que ha de fer una certa gràcia, o allò tan elegant de la llum blanca al final del túnel cap a la qual se suposa que has de caminar. No. En el seu lloc, el pitram d'una actriu porno dels vuitanta. Molt malament.

Potser la solució als dos problemes passa per crear una playlist al teu ipod que es digui “Música per creuar carrers” i que només contingui el darrer de Radiohead, un recopilatori de Nick Drake i un pirata d’un concert dels Oneida o dels darrers indie darlings de torn trets de Brooklyn. Per si de cas. Almenys que si passa una desgràcia es pugui dir que has deixat el planeta amb estil.

[15 de desembre del 2007]

Un llibre que val 2.500€ (o no)

El Ferran, que sempre n'està barrinant alguna, m'envia un email explciant-me que ven un llibre seu per 2.500€. Mal negoci, penso. O molt bo, si pot aconseguir trobar ni que sigui un innocent. Però és que l'oferta té truc: el preu només s'ha de pagar si no el llegeixes. Si ho fas, et surt de franc.

Ho he trobat una idea prou original com per fer-li difusió. Trobareu tota la informació sobre els seus llibres d'aforismes aquí. Baixeu-vos-els però sobretot llegiu-los, sinó contraureu un deute important amb l'autor.

Miscel·lània mediàtica

Si us ve de gust llegir (i opinar) sobre el tema dels nadons a la carta i el futur de la raça humana (temes profunds per sucar el croissant de l'esmorzar de dissabte, com veieu!) passeu-vos per El Periódico a llegir el meu article d'opinió d'avui, el primer de la temporada.

L'altre dia l'Eva Piquer citava un tuit meu sobre Amazon al seu article a l'Ara. És la primera vegada que em fan un retuit en paper, no deixa de ser un concepte interessant.

I agraiexo que els companys de la sccff (societat catalana de ciència ficció i fantasia) hagin ressenyat Ullals al butlletí de tardor. Pels qui voleu estar al dia de tot el que es fa a casa nostra relacionat amb la ciència ficció, els excel·lents butlletins són molt complets i recomanables. Gràcies especials a la b.a. per les seves paraules i la seva (molt encertada) recomanació final.

Aprofito per deixar-vos també el link (minut 34:30) de la meva secció de ciència al Via Lliure del dissabte passat, on vam parlar de les notícies destacades de l'estiu (de possibles noves teràpies contra al càncer a bacteris per curar depressions).

Per acabar, no oblideu que estem regalant exemplars del miLLoringliX a través del Facebook (XeXu, això va per tu!). Només heu d'anar aquí per dir quina és la vostra paraula/frase preferida en anglès i entrareu al sorteig. Per cert, si voleu veure com barregem ficció i classes d'anglès, podeu llegir el primer capítol del llibre aquí.

La setmana que ve espero poder reprendre un ritme més decent al bloGuejat, ara que acabo a el projecte que m'ha tingut ocupat aquests darrers mesos, i canviar les reposicions per entrades fresques. Gràcies per la paciència!

La mainadera

Com si fos dins d'un acudit dolent. Així és com em vaig sentir ahir a la tarda. Estem buscant algú que ens ajudi una mica a la casa i ens pugui fer de mainadera durant els primers mesos després que neixi el nen. Ara mateix tenim una senyora hondurenya, gran persona, mitjana edat, baixeta i panxuda, i amb els típics trets indígenes centreamericans, que ens fa neteges i planxa amb tota la diligència i bon humor del món. N’estem molt contents, és clar, però el problema és que no té gaire disponibilitat perquè també fa altres feines. Així doncs, i molt a pesar nostre, hem començat el procés d’entrevistes, que és un autèntic maldecap. Com pots jutjar si deixaries el teu fill amb una persona de fora de casa només parlant amb ella uns minuts? Suposo que tots els pares primerencs han de passar per una prova de foc com aquesta, però això no li treu ferro al tràngol.

Les primeres candidates tenien totes una tipologia semblant a la que he descrit. No és d’estranyar: el mercat el solen tenir copat immigrants il·legals de Sud i Centreamèrica perquè és una feina que es pot fer d’estranquis sense haver d’ensenyar cap paper. Arribem, finalment, a l’entrevista d’ahir. Per la veu que feia al telèfon, la senyora semblava d’origen caribeny, i parlava amb una greu veu i reposada que em va fer pensar en una matrona massissa i plena de sacsons, de vora cinquanta anys potser, acostumada a criar tots els nanos del veïnat. Si més no seria un canvi a la tònica imperant, vaig pensar.

Truquen a la porta. Obro i em trobo davant d’una mossa enfilada dalt d’uns tacons que la feien tan alta com jo, cames llargues com un dia sense pa, faldilla curta per sobre els genolls, malucs al seu punt just, escot generós, amb un pitram ufanós que treia el cap sense complexes, i una cara d’àngel que no ha trencat mai un plat. Tot això agombolat en un emvoltori de tot just vint-i-dos anyets, com vam esbrinar més tard. Després de comprovar dos cops que no s’havia equivocat, vaig empassar saliva discretament i la vaig convidar a passar. Vam seure tots tres al sofà i va començar l’entrevista. I també la mala estona per a mi.

Us ho podeu imaginar. Al meu costat, la meva dona, a qui no se li havia escapat que la noia estava per sucar-hi pa, em mirava de reüll per veure quina cara posava. Davant meu, el bombonet tropical marcava una cuixa i un bust que havia d’esforçar-me a ignorar cavallerosament. I jo tenia unes ganes de riure que amb prou feines si em podia aguantar. Semblava talment que m’haguessin posat en un d’aquells programes de la càmera indiscreta. Mantenir cara de pòquer i prestar atenció a la conversa en aquestes circumstàncies va ser tot un suplici.

En acabar, acomiadem la candidata i la meva dona, eixerida ella, em pregunta “què t’ha semblat?” abans no tingui temps a reaccionar. I aquest és un d’aquells moments en el que ets conscient que te la jugues amb la resposta. Perquè, per si la cosa no era prou dramàtica ja, a sobre resultava que la granadina (era de l’illa de Grenada, almenys en la localització no havia errat) era, de llarg, la millor que havíem entrevistat fins aquell moment. Com li dic jo a la meva dona que hem de contractar la negra d’impressió enlloc de les sudamericanes rabassudes sense llençar per terra tota la meva credibilitat i guanyar-me un bon mastegot? Vaig començar els arguments de la defensa fent gala de les meves habilitats sofístiques i evitant una contesta directa. Sobretot res de lloar la noia, no fos cas que se’m interpretés malament. El joc dialèctic del gat i la rata es va allargar una estona més, jo sempre en franc desavantatge, fins que la meva dona va esclatar a riure davant la meva cara de pena. Era perfectament conscient de la meva posició incòmode i a més estava d’acord amb mi, només m’estava fent patir una mica. Al cap i a la fi, l’aspecte no ha de ser el més important en una decisió com aquesta. Així com contractaríem sense problemes una vella més lletja que un pecat, Miss Carib 2005 es mereix que la mesurem també amb el mateix patró. Pobreta.

I així estem. Segueix el procés de selecció però la mainadera escultural de moment està al capdavant de la llista. Si l’acabem contractant pot ser una situació si més no divertida. Estic segur que tindrem un munt de visites d’amics masculins durant les hores de treball de la noia, per exemple. I que la meva dona no em traurà l’ull de sobre quan estiguem tots tres a casa (ni parlar-ne de quedar-me a soles amb ella, és clar).

[27 de juny del 2007]

 

Actualització: al final no la vam contractar. En va aparèixer una de millor l'endemà (no físicament, per tota la resta vull dir) i va passar tres mesos treballant per nosaltres. La tria va ser bona, perquè era una noia fantàstica. Ens va saber greu quan vam marxar (i a ella també). Ho sento per la pobra caribenya, però no tinc cap dubte que deuria trobar algú que li oferís feina.

Les imatges que tinc al cap avui

FELIÇ DIADA!

Qüestió de llengües

Els llibres a vegades tenen històries curioses (aquí ve un altre making of!). La d'aquest va començar l'estiu passat, quan en Carles Roca-Font, que porta el blog miLLoringliX em va convidar a participar-hi amb tres nano-lliçons d'anglès. M'hi vaig apuntar de bon grat perquè la idea de compartir algunes coses de les que après per aquests móns anglosaxons de Déu en aquell format distès era una cosa que trobava original i em venia de gust. Poc sabia jo que això faria que un dels meus editors se li encengués la llumeta... Al cap d'uns dies teníem sobre la taula la proposta de convertir el miLLoringliX en un llibre.

Vam discutir-ho amb el Carles. Al principi jo dubtava si m'hi havia de ficar o no, perquè la idea original d'aquestes lliçons d'anglès comprimides era seva, per això vaig ser una mica cautelós. Però ell em va convidar molt generosament a anar a mitges i abans d'adonar-me'n, ja estava ficat de ple en un altre embolic. Era un projecte diferent als llibres que estava treballant llavors (acabàvem d'enllestir Ullals i El joc de Déu anava cap a impremta) i el cert és que em venia de gust una cosa breu i distreta abans de ficar-me en el següent projecte gros (el llibre de divulgació que estic acabant ara).

Des del principi vam estar d'acord que no tiraríem per la via fàcil. No m'agraden els llibres que simplement són versions escrites d'un blog. Són dos formats diferents que no es poden traduir d'una manera tan directa: coses que funcionen en un, són un desastre en l'altre, i al revés. Seguint una idea del Carles, vam optar per fer una versió paral·lela del miLLoringliX: crearíem un personatge de ficció i a través de les seves peripècies aprofitàriem per explicar alguna cosa útil. Així és com va néixer en Genís, el nostre protagonista.

Al llarg dels següents mesos, en Carles i jo vam fer que el Genís, un immigrant català a Anglaterra, passés una sèrie d'aventures relacionades amb l'idioma i amb adaptar-se a una nova cultura. Ens ho vam passar molt bé imaginant, complotant, escrivint, reescrivint i comentant la jugada durant llargues converses nocturnes via skype. Naturalment, jo vaig aprofitar per col·locar alguna de les anècdotes i observacions recollides durant aquests darrers tres anys i mig que fa que visc a les Midlands, com faig a vegades en aquest blog. En Carles també en tenia unes quantes, pels lligams familiars que l'uneixen a aquestes illes. Tot plegat em sembla que ha fet que el llibre sigui distès i molt més fàcil de llegir que no un manual d'idiomes, però sense oblidar que l'objectiu principal és ensenyar petites lliçons d'anglès sobre temes pràctics que normalment no s'aprenen a l'escola o a classes particulars.

I aquí el teniu, el meu segon llibre del 2011 (per mantenir el ritme habitual). A partir d'avui a les llibreries. Compreu-lo si voleu divertiu-vos i de pas aprendre alguna cosa d'anglès. Són dues bones excuses.

Dedicatòries

L’altre dia em trobo un llibre que no em sonava corrent per casa. L’obro i a la primera plana i trobo aquesta dedicatòria:

"Aquesta podria ser la teva història.

L'origen es gairebé igual, com s'acabi només depèn de tu.

Molta sort.

Testimo.

Merxe, Novembre 2000"

Em vaig quedar un pèl intrigat. Com que al pis només hi vivim dues persones (de moment) les meves investigacions només podien anar cap a un costat. La meva dóna va confirmar que el llibre era seu. Evidentment. Si el nom de la firma hagués estat masculí potser hauria pogut muntar una escena de gelosia que li hagués afegit un toc de culebrón al misteri però no em va ni donar temps a plantejar-m’ho. Em va dir que li havia regalat una amiga quan es va mudar de New York cap a Madrid. Malament. Seriós entrebanc per resoldre l’enigma de la Merxe i el seu amant displicent que m’havia començat a picar la curiositat . Estirant una mica més del fil vaig saber que, de fet, l’amiga en qüestió tampoc no era la propietària original del llibre: l’havia demanat a una altra amiga seva (que nosaltres ni coneixíem) i s’havia oblidat de tornar-l'hi en el seu moment, abans que perdessin el contacte. Ara ves a saber si aquesta primera noia era la destinatària original de la dedicatòria o només un altre de la tropa de lectors de pas que se l’han trobada per sorprea. Aquesta era la fi dels antecedents coneguts.

I aquí em teniu, amb un llibre a les mans que un bon dia, set anys abans, una tal Merxe va dedicar amb tot l’amor a un/a amic/ga seu/va. Em sap una mica de greu que els sentiments de la Merxe, tan personals i intransferibles, hagin anat a parar a una tercera (com a mínim) generació de propietaris. Deu ser que sóc un sentimental quan es refereix als llibres. Tinc unes manies molt clares sobre la relació que s’estableix entre un lector i el vehicle que li transmet la història que un escriptor ha pensat per a ell. Un passa moltes hores de contacte físic amb un llibre, estirat amb ell sobre la panxa, o asseguts junts en un sofà, i hi comparteix emocions molt diverses que poden anar d’un costat a l’altre de l’espectre. Ni que sigui només durant uns dies o unes setmanes, el llibre i tu sou pràcticament com amants.

No m’importa gens comprar (o rebre) llibres de segona mà. De fet, a vegades l’olor de pols acumulada en una prestatgeria estranya li dóna un toc orgànic a un llibre, com si demostrés que és més que un tros de paper que acaba de sortir de la impremta, que també ha tingut la seva vida i les seves històries i aventures abans de trobar-te, com qualsevol humà. Això sí: quan un llibre entre a casa meva, no en surt. No el regalo. No el llenço. I només en molt però molt comptades ocasions el deixo en préstec. És com si m’hi casés (amb el gran avantatge que la poligàmia no és il·legal en aquest cas). De la mateixa manera, no m’agrada llegir llibres d’un altre. Seria com demanar-li prestada la dona a algú per passar-hi una bona estona. Les planes que tinc entre les mans vull que siguin meves. Les biblioteques, per tant, són un lloc que defujo, l’equivalent literari del prostíbul: només tolerable en casos d’extrema necessitat.

Tinc un sentit possessiu que potser és exagerat, ho admeto. Però no em direu que si algú es pren la molèstia de dedicar-te un llibre d’una forma tan sentida no s’ha de tenir el cor de pedra per a despreocupar-te d’ell com si fos una deixalla. Això és més greu. Encara que el llibre sigui dolent. Encara que hagis partit peres amb l’autor de l’autògraf. Oi que no et posaràs a cremar totes les fotos (o esborrar-les del disc dur, que seria més apropiat pels temps que corren) on hi surt l’interfecte? Molt emprenyat hauries d’estar! Un llibre dedicat és un record d’uns temps que potser van ser millors i mereix un lloc permanent a la teva llibreria. L’única excusa decent que hi veig és que el destinatari va morir i els hereus van vendre’s la seva biblioteca. O que es va arruïnar completament i necessitava diners per pagar-se un dinar i no morir de fam. O sigui, més val que li hagi passa una desgràcia molt grossa, sinó no es salva de ser considerat un desgraciat.

M’agradaria topar-me amb la tal Merxe un moment o altre de les nostres vides per donar-li una mica de suport moral pel fet de tenir amics tan brètols (o, en el millor dels supòsits, difunts). Després li asseguraria que ara les seves paraules estaven en bones mans i com dipositaris nomenats per l’atzar en tindríem bona cura per tota l’eternitat. Per desgràcia, les possibilitats que això passi són més que minses.

[15 de juny del 2007]

Comencen les votacions

Ha arribat l'hora de votar als c@ts. És fàcil i ràpid i, més que per enaltir una sèrie de blocs, serveix per demostrar que es poden organitzar premis sense trampes ni pressions polítiques ni més premis que la il·lusió de veure que en aquest racó de la catosfera tots som amics. Apa, feu clic aquí i ompliu el formulari.

Records des de Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch!

Acabo el tour de Wales, les meves minivacances d'estiu recordant la meva visita a aquest poble de nom emblemàtic i aspecte horrorós, des d'on vaig fer una connexió amb l'Hora L de la cadena SER (en el pàrking d'una benzinera que surt a la foto de sota) per parlar de la longevitat i de perquè penso que en Punset es morirà (podeu sentir-ho aquí).

El futbol i les classes socials.

La meva escola estava als afores de Barcelona. Teníem tres o quatre patis, amb palmeres, casetes de fusta i sorreres, però la joia de la corona de l’equipament de lleure era el Camp d’Esports. Així, en majúscules perquè era immens. O almenys ens ho semblava a nosaltres, llavors uns napbufs de menys de metre i mig.  Nosaltres, que érem els petits, poques vegades podíem fer servir les pistes reglamentàries a les hores d'esbarjo. Estaven reservats pels grans o per quan fèiem Educació Física.

Els nanos teníem recursos per a tot. Com que els terrenys de l’escola no eren perfectament rectangulars i els camps sí, quedaven un parell de zones als marges. Sense asfaltar, plenes d’una sorra granelluda, irregulars, inclinades, fins i tot, amb bonys i muntanyetes. No importava: amb dues porteries eren suficient per convertir-se en el nostre flamant Camp Nou. Amb l’avantatge que com que aquestes àrees sobreres eren totalment estrafetes, ningú no ens venia mai a treure d’allà.

Els partits de futbol que hi jugàvem eren els típics match-llonganissa: llargs de mai no acabar, impossible de saber quants gols portava cada equip, impossible de saber fins i tot qui estava al teu equip i qui al contrari. Jugàvem vint contra vint sovint, de diferents classes. Era normal que els defenses i els atacants del mateix equip no es veiessin en tota l’estona. El camp era molt llarg i les ganes de córrer amunt i avall s'acabaven esgotant. No parlem, doncs de cap mena d’estratègia de joc, especialment perquè el mig del camp solia estar sempre buit: ens agrupàvem tots als extrems. Les converses que tenies amb els davanters contraris, si eres dels qui et quedaves prop de la teva porteria, eren el millor del tot. Sort que no existia el fora de joc, sinó ens haguéssim avorrit molt. Òbviament, només un o dos de nosaltres sabia què fer amb una pilota als peus. La resta xutàvem fort en direcció a l’altre porter tan bon punt ens en queia una a sobre i resàvem per a que anés ben lluny. O bé ens fèiem els llestos i intentàvem driblar-nos tot l’equip contrari, cosa que acabava indefectiblement en un garbuix més similar a una melée de rugbi que a res que es pugui relacionar amb el noble esport del futbol.

El camp que més usàvem limitava a un costat amb una reixa altíssima que havia d’evitar que enviéssim pilotes fora. “Fora” era un regne misteriós per a nosaltres, una mena d’abisme amb monstres al fons que no teníem cap ganes d’explorar. Per desgràcia, de tant en tant ho havíem de fer. Per molt elevada que sigui una xarxa, poca cosa pot contra dos equips de xutadors maldestres: tard o d’hora acabàvem penjant la pilota. Llavors es feia el silenci absolut. Tothom es quedava quiet al lloc on estava, mirant el culpable. Aquest empassava saliva: sabia quin era el càstig. Perquè confessar que havíem perdut la pilota no era una opció: els mestres segur que ens penjarien dels polzes al mig de la sala d’actes per a escarni públic i advertència a futurs transgressors. Si haguéssim tingut quatre o cinc anys més haguéssim entès que els nostres educadors preferirien una pilota menys que el que ens costava recuperar-la.

Perquè era tota una odissea. Perillosa i secreta. El perpetrador, sovint acompanyat del seu millor amic, que en una mena de pacte d’honor no establert es veia obligat a fer-li costat, s’esmunyia per una zona de la reixa que estava donada, segurament pel munt de vegades que havíem hagut d’usar aquesta sortida prohibida. Llavors començava un literal descens als inferns, perquè el desnivell era bastant important. Anant amb compte de no relliscar pel terreny rocós, anaves baixant poc a poc sota la mirada atenta d’unes desenes de parell d’ulls que s’havien quedat a l’altra banda de la tanca. Segurs.

Dins aquesta jungla no sabies que t’hi podies trobar. Els matolls segur que amagaven bèsties salvatges (alguns parlaven d’haver vist serps, possiblement només una llegenda urbana), però el més terrible estava al fons del precipici. Tenies molta mala sort si la pilota havia rodolat tant a baix. Perquè allà hi vivia una raça de mutants radioactius que berenaven nens com nosaltres. Ningú no sobreviuria una topada amb ells.

Així era com estàvem d’aïllats en la nostra infantesa, en els primers anys del postfranquisme, de les realitats socials del nostre país. Els habitants del gorg era un grup de gitanos condemnats a sobreviure en barraques mal plantades en una mena d’abocador abandonat. Per a nosaltres, burgesets de classe mitja catalana protegits dels mals del món pels nostres pares i mestres, els gitanos eren pràcticament irreals. Éssers d'un altre planeta que vèiem de tant en tant a la televisió, normalment associats a notícies poc agradbles. La Catalunya dels anys setanta era homogèniament blanca, amb l’única diferència palpable proveïda per l’idioma que parlaves a casa. I els estrats econòmics, almenys al lloc on vaig créixer, es barrejaven ben poc. Per sort, sembla que un dels efectes secundaris de la globalització és que els éssers humans ja no som tan estranys els uns pels altres.

Feia segles que no havia pensat en aquells gitanos, que ens deurien trobar tan marcians com nosaltres a ells. No vaig sentir mai cap història d’enfrontaments. Alguna d’interacció pacífica potser sí, però em sembla que era més inventada que altra cosa. Els nostres universos no es creuaven. Els jugaven a pilota al fons del seu pou, nosaltres a dalt de tot del penya-segat, i res no ens feia pensar que en el fons no érem tan diferents els uns dels altres.

[30 d'octubre del 2006]

Mediateca (IVb): més Ullals.

I per acabar amb el tema, les millors opinions dels lectors. La veritat és que fa il·lusió veure com n'han quedat de contents alguns!

‎‎"Colmillos es una novela cruel pero fascinante, que se lee con una avidez sorprendente pues te atrapa como una araña en su telaraña con mucha facilidad." Anika entre libros.

‎"Creo que es lo mejor que he leído este año de un autor español (...). Para mí este libro es una obra maestra de la literatura juvenil actual." Globos en el aire.

“‎Me lo leí en de un tirón, lo empecé una tarde y no podía parar de leer, no podía irme a dormir sin saber que pasaría con Vicent, y una vez acabado... pues tampoco pude dormir, pero, igualmente os lo recomiendo cien por cien." Páginas en blanco.

“Tenéis que leerlo, es como estar dentro de una película, con el alma en vilo. Empecé la lectura por la mañana, y ya no pude soltar el libro hasta terminarlo ¡es adictivo! Ha sido una de mis mejores experiencias leyendo, porque estaba con todos mis sentidos concentrados en la lectura.” Soñando entre libros.

‎"Una lectura frenética que me dejó encantadísima, con la boca abierta de sorpresa al llegar a la última página y un aplauso de aprobación." Devorando libros.

‎"Ritmo vertiginoso y acción desenfrenada hacen de este libro algo que merece la pena leer. Sin duda, lo recomiendo, sobre todo si estáis un poco cansados de todas esas historias de amor que están a la moda últimamente ya que si de algo carece este libro es de buenos sentimientos." Pequeños placeres domésticos.

"El libro te hace cogerlo y no soltarlo, te adentras tan de lleno en la historia de este chico y el resto de personajes que quedas flipando con casi todas las cosas que pasan. Colmillos es un libro que recomendaría a todos aquellos que quieran leer algo que les cale hondo, que no solo sea una historia si no que te de cosas en que pensar y a la vez te entretenga." Demasiados Libros.

"Genial. 4,5 de 5. Me recuerda a las películas que daban antes en la tele cuando merecía la pena encenderla". Raveloteca.

“Es uno de los pocos libros que últimamente me ha costado dejar a un lado.” So many books so little time.

‎"Colmillos es uno de esos libros que recomendaría a todos aquellos que quieran leer algo que les llene, que no solo sea una historia si no que te de cosas en que pensar y a la vez te entretenga." El desván encantado de los libros.

‎"Lo que más destaco de su narración es la atmósfera que han sabido crear, logran plasmar a través de sus palabras situaciones tensas, angustiosas y momentos de terror que logran envolver al lector". El cofre de Nebe.

"Es una de esas novelas que no debes perderte si te gustan las historias emocionantes y diferentes, con ese algo especial que te deja huella. Es una lectura más que recomendable para todos los lectores deseosos de intriga." La luz de Léoen.


‎"Colmillos es un libro basado en hechos reales, que combina suspense y misterio para crear una novela con un ritmo vertiginoso que te cautiva desde el principio." Letras, libros y más.

"Colmillos, es un libro trepidante, diferente, que te hace aprender a valorar lo que tenemos, con muchos misterios que estarás deseando desvelar (…). Un libro ameno que no podrás soltar hasta acabarlo. En definitiva, un gran descubrimiento para mí." Fly like a butterfly.

“Un libro estupendo, con una trama bien construida y con un final totalmente increíble que me ha dejado sin palabras”. Leer y mucho más.

“podréis encontrar es una trama trepidante, abrumadora y repleta de misterios que os va a atrapar desde la primera hasta la última página. Coged aire al empezar su lectura que no vais a respirar hasta terminarlo.” Libros de ensueño.

"Una historia con mucha acción que no decae en ningún momento. El final me ha sorprendido mucho y no me lo esperaba para nada." Los libros de la princesa.

“Un libro que me ha mantenido enganchada de principio a fin, un libro de suspense que recuerda a un thriller psicológico de esos que cuando acaban te dejan algo descolocado por todos los interrogantes que quedan abiertos, haciendo que tu cabeza dé vueltas durante varios días.” La biblioteca encantada.

“Colmillos es uno de estos libros que no pueden leerse en época de exámenes, porque te absorben. Tanto el ritmo como la trama hacen que no puedas despegarte de él, y que quieras saber algo más sobre La Floresta y los salvajes. (…) El final es, simplemente magnífico y la narración perfecta para el libro.” Para gustos hay colores.

“Recomendada para los que les gusta estar pegado al libro desde la primera a la última página.” La pluma del ángel caído.

"Una historia adictiva repleta de misterio, intriga, colmillos y protagonistas con dobles personalidades. Casi perfecto." La estela del sueño.

Mediateca (IV): Ullals.

Ara que la propera producció de la factoria està a punt de treure el cap, ha arribat el moment del resum mediàtic d'Ullals, com faig amb cada llibre. El fet que aquest fos el meu primer que acabava classificat com a "juvenil", ha obert la porta a un nou col·lectiu de criticaires que encara no havia tingut el plaer de gaudir. Són una xarxa densa i devota de lectors (lectores la majoria) de llibres de fantasia adreçats a adolescents. Per algú que no està acostumat, les reaccions han estat aclaparadorament nombroses (mireu la llista al final). La gran majoria han estat positives, algunes de molt entusiastes, però hi ha hagut unes quantes queixes que s'han repetit. Sobretot, ens acusen de no respectar les bases del gènere: explicar vida i miracles de cada personatge, guiar el lector de la maneta durant tota la història... i no posar res de romanç. El fet que ens centrem en el tema de la supervivència dels protagonistes, que és el nucli de la novel·la, i no detallem la resta de les coses que hi ha al voltant, els ha sorprès, sobretot quan arriba el final, que alguns consideren que és massa obert. Nosaltres el veiem prou tancat, simplement subjecte a un parell d'interpretacions diferents. Cadascú que esculli la que més li agradi, que no afectarà el missatge que volíem transmetre ni l'experiència de passar per l'aventura que expliquem. Jo sóc el primer a qui no li agraden els finals oberts!

Potser una part del problema és que aquesta mena de lectors està acostumada a un format estricte que es repeteix en la majoria de llibres que llegeixen. És curiós, perquè precisament durant l'adolescència és quan un està obert a més coses, i jo recordo empassar-me de tot, des de Tolkien a Garcia Márquez, passant per Poe, Pedrolo, Calders, Joaquim Carbó, Kafka, Joyce... Com més diferent, més m'atreia. Però potser altres gaudeixen més amb la previsibilitat d'una estructura familiar, cosa que jo crec que potser seria més adequat per a etapes posteriors. En aquest sentit, Ullals partia amb un cert desavantatge, perquè és un llibre que busca generar una sèrie d'emocions clàssiques (intriga, angoixa, una mica de por) sense passar necessàriament per tots els punts típics de la literatura de gènere (si més no els contemporanis), sinó agafant d'aquí i d'allà només els que ens interessaven per acabar produïnt un còctel una mica diferent.

Tot i això, he de dir que el plaer de veure com la majoria de les crítiques s'emocionaven amb el llibre, malgrat aquests "defectes" de plantejament, ha estat molt agradable i inesperat. Ja sabia que no seria un llibre que agradaria a tothom, és clar. Un ha de combregar amb la història i el format que volem vendre, així que tants comentaris positius m'han sorprès molt favorablement. No sé si Ullals és la millor novel·la per a un públic adolescent del segle XXI, però em quedo amb la idea que hem aconseguit atrapar i sorprendre a un bon nombre de lectors, joves i adults, cosa que és tot un plaer... i em deixa amb les ganes de reincidir.

Premsa

-Vilaweb, vídeo entrevista, 25/3/11.
- La Vanguardia, entrevista, 25/3/11.
- Avui, entrevista, 28/3/11.
- Diari de Girona, entrevista, 30/3/11.
- El Periódico, entrevista, 31/3/11.
- ABC, entrevista, 1/4/11.
- Hora nova, entrevista, 5/4/11.
- Agència catalana de notícies, notícia, 13/4/11.
- El Periódico, recomanació, 16/4/11.
- El Mundo, ressenya, 18/4/11.
- Avui, ressenya, 20/4/11.
- El Periódico, ressenya, 27/4/11.
- Celobert, ressenya, 4/11.
- El Heraldo de Henares, notícia, 4/10/11

Ràdio i televisió
- El dia a la COM (COM Ràdio), 22/3/11. Feu clic aquí. 

- Wonderland (Ràdio 4), 22/3/11. Feu clic aquí.

"Ullals" de Macip i Roig i "Vinyetes al front" del Museu Picasso

- Canal Nord (minut 17). Feu clic aquí.
- Hora L Girona (Cadena ser), 4/4/11. Feu clic aquí.
- El suplement, Catalunya Ràdio, 23/4/11. Feu clic aquí.

Blogs
- L'illa dels llibres (ressenya, tast i entrevista).
- 80 grams.
- Fitxa a La Galera.
- El diario de los libros.
- Martorell negre.
- Tumateix llibres.
- Libros con alma.
- Libros de ensueño.
- Butterfly kisses.
- La biblioteca imaginaria (entrevista i ressenya, feu scroll).
- The daily avalanche.
- Para gustos hay colores.
- Devorando libros.
- El desván encantado de los libros.
- La pluma del ángel caído.
- Espai Lalu.
- Sala de premsa de La Galera (entrevista).
- Libros por leer.
- Vega de los libros.
- Leer sin límites.
- Welcome to Pinkiland.
- Fly like a butterfly.
- La biblioteca encantada.
- La veritat dins la ficció.
- So many books so little time.
- Millones de letras.
- Pequeños placeres domésticos.
- Lágrimas de tinta.
- Los libros de mi vida.
- El cofre de Nebe.
- Trocitos de mi.
- Páginas en blanco.
- Fantasia literaria juvenil.
- Más allá de las palabras.
- Los libros de la princesa.
- Talisman Dreams.
- Jugando con las palabras.
- Llibres, i punt!
- Anika entre libros.
- Demasiados libros.
- Letras, libros y más.
- Raveloteca.
- Las Hadas del bosque lector.
- Equinoccio.
- Globos en el aire.
- Tirant lo bloc.
- Juvenil, fantástica o la que se tercie.
- Libros y más libros.
- Yo soy bibliófila. (entrevista)
- La luz de Léoen.
- Libro Adicta.
- nUEstrAs lOkUrAs.
- Libros que voy leyendo.
- Los libros de la bruja (entrevista).
- La estela del sueño.
- Paperblog.
- El gato del baúl.
- Pulso acelerado.
- Sumando libros.
- Mi vida escrita.
- Viviendo entre páginas.
- Heart and hand.
- Crónicas de los Reinos.
- De todo un poco.
- Fòrum.ad.
- Tinta, pluma, papel.
- Athnecdotario.
- Chryssula's blog.
- Paperblog.
- Sintonía literaria.
- binilla Mangas.
- Gecko books
- Mi mundo de sueños.
- El rincón de la magia.
- Mundo paralelo.
- Noches blancas.
- Lecturas May R. Ayamonte.
- Boo'ya Moon.
- Daniel Miralles.
- La màgia de les lletres.
- El Rincón de Cinemaniaca.
- Buceando en la lectura.
- Memorias sin título.
- El sótano de los sueños. (català)
- Flota con un libro.
- La llengua del S'Agulla.
- La estanteria de Ana. 
- Nefilim de día.
- Books to read.
- El Biblionauta.
- Anar llegint.

Secrets

Tothom hauria d’entendre que el concepte de secret és una fal·làcia. Un secret, en el sentit d'una informació que ningú no sap, només es dona quan el fet en qüestió no s’explica a ningú. En el moment que les dades surten d’una boca per entrar a una orella, la reacció en cadena ha començat, i a veure qui és el maco que l'atura. El secret deixa de ser-ho immediatament. De la mateixa manera, si hi ha més d’una persona implicada en un acte qualsevol, pots pujar-hi de peus: almenys una d'elles xerrarà tard o d’hora, per molt que les altres vulguin mantenir la discreció.

Tot i ser conscient d’això, no puc deixar de sentir-me malament a vegades. Posem que estàs en una reunió social i en un moment donat surt a la conversa la vida sexual d’algú que no és present, per posar un exemple d’una àrea de la teva vida que normalment un s’estimaria més que no es fes pública. Tothom contribueix les poques o moltes dades que pugui tenir, amanides amb tants rumors com sigui possible, amb el lloable objectiu d'animar la vetllada. Així em trobo que sé de bones fonts que el marit d’una noia que amb prou feines conec li està fent el salt amb un paio que he vist només un parell de vegades. Tinc informació privilegiadíssima sobre un peculiar triangle amorós d’estranys que ni em va ni en ve. I en algun lloc de la ciutat, potser a quilòmetres d’on jo sóc, hi ha una persona que no sabrà mai que una colla de tertulians està usant les seves banyes com a tema de xafarderies i rialles. Gent que ni tan sols són els seus amics saben més sobre els drames de la seva existència que ella mateixa.

No puc evitar que m’incomodi la meva situació de superioritat. Primer, perquè no l’he demanada. I segon, és evident, perquè em fa adonar que en unes altres circumstàncies el més probable és que sigui jo qui ocupi el paper de la víctima. Quin secret de la meva vida deu saber mig Manhattan que ni jo mateix ni tan sols sospito? No puc fer res per evitar ser carn de sobretaula. Només puc esperar que almenys la meva vida personal sigui prou sucosa com per proporcionar bones estones a tothom qui la vulgui discutir.

[26 de novembre del 2006]

100 anys d'Enric Valor

Celebrem avui el centenari d'Enric Valor. Afegiu-vos-hi.

Vull ser Califa enlloc del Califa!

Jean Tabary (1930-2011)

En record de totes les bones estones que he passat llegint Iznogud.

La importància de tenir un pallasso a mà

Uns científics israelites acaben de publicar un article on (suposadament) demostren que la fertilització in vitro és molt més eficaç si uns pallassos entretenen les senyores just després del tractament. El treball em sembla que no menciona com se’ls va ocórrer provar una idea tan original.

No sé si us adoneu de les conseqüències trasbalsadores que això pot tenir per als hàbits reproductius de la raça humana. Perquè si l’invent funciona tan bé en el cas del sistema artificial, hem de suposar que quan s’usen mètodes més casolans també hauria de fer el seu efecte.

Així, fent cas als savis, si vols tenir fills el més pràctic és portar-la corrent a un circ després d'haver passat pel llit. Ah, però i si no n’hi ha cap a la ciutat? Convindria tenir a mà les obres completes de Tortell Poltrona en DVD (pronostico un èxit de vendes sense precedents de la col·lecció). Ja ho veig: els arxius de TVE rebran demandes multitudinàries de futures mares que voldran que els Payasos de la tele els proporcionin una mica d'animació post-coital. I encara més: els matrimonis rics no s’acontentaran amb succedanis i contractaran professionals per a què els facin el numeret al dormitori mateix, mentre ells es fumen una cigarreta coberts púdicament pels llençols setinats.

La revolució no es farà esperar. Les clíniques de reproducció assistida tindran una troupe de clowns en nòmina i es muntaran serveis de pallassos d’urgències per aquells qui tinguin una necessitat perentòria en plena matinada. La Facultat d’Estudis Còmics Avançats garantirà que només els qui han estat rigorosament entrenats en l’art de provocar rialles fàcils tinguin accés als nostres tàlems. El Col·legi de Pallassos de Catalunya haurà de requerir que el carnet estigui sempre en regla per poder exercir l’ennoblida professió. I no passaran massa anys abans el primer pallasso rebi la Creu de Sant Jordi per contribuir a solucionar els problemes endèmics de fertilitat que té el poble català.

En aquests temps d’espermes decadents i mares primerenques cada cop més envellides, els pallassos poden ser la salvació definitiva de la humanitat. Qui ho hagués dit.

[Dilluns 10 de juliol, 2006.]

Una novel·la poc usual

"Una novel·la que, sota l’aparença inofensiva de la comèdia, llança una invectiva demolidora contra l’anhel desmesurat de poder i els perills de la corrupció."

"Podem afirmar que El joc de Déu és, si no una raresa dins el nostre panorama literari, sí una novel·la poc usual. No debades, escassegen en la nostra literatura les narracions que conjuguen amb eficàcia la ciència ficció i l’humor (*). Aquesta barreja d’ingredients mereix, si més no, que la novel·la de Salvador Macip no passe desapercebuda."

Salvador Ortells Miralles, crítica a Revista de Lletres Valencianes 29.

----

Per mi que em diguin que les meves novel·les són una "raresa" és un grandíssim elogi. Com a lector sempre busco coses que em sorprenguin i com a autor intento el mateix: fer alguna cosa una mica diferent, que no vol dir críptica o deliberadament minoritària. És un risc, és clar, perquè tens moltes possibiltiats de no connectar amb la majoria dels lectors, que estan més avessats a altres estructures narratives, però a mi em compensa si el llibre al final acaba connectant amb un públic, més o menys gran (com més gran millor, és clar!), que s'ho passa bé llegint-lo i de pas em deixa que li plantegi unes quantes preguntes "profundes" de fons. La idea d'escriure una novel·la d'humor a ritme de zàping era tot un repte, i estic content de com l'heu rebut. Gràcies a tots els qui heu acceptat participar en El joc de Déu!

[Aprofito per agrair al XeXu la crítica que ha fet aquesta setmana a Ullals, una novel·la amb uns reptes diferents, que també intenta aproximar-se al tema del misteri i l'angoixa d'una manera personal.]

Petits plaers

La vida té els seus petits plaers. Veure sortir el sol poc a poc per darrera dels gratacels de la ciutat. Deixar que se’t desfaci lentament un tros de xocolata negra a la boca. Passar-te una estona considerable sota la dutxa després d’haver fet una gran suada. Asseure’s al sol ben abrigat un migdia d’hivern. Trepitjar descalç la sorra de la platja. Escoltar una cançó que t’agrada un i altre cop a tot volum. Llegir un bon llibre o un bon còmic d’una tirada. Perdre’s per un museu mig buit. Embadalir-se amb aquell moment del capvespre quan el cel canvia de color a cada segon. Gaudir del silenci irreal d'un cementiri. Fer unes cerveses amb els amics mentre es mantenen converses apassionades sobre física quàntica i genètica molecular. Contemplar com la lluna plena tenyeix la nit d’una llum blavosa. Fer l’amor a una dona que t’estima. Quedar-se escarxofat al sofà fins la matinada veient pel·lícules antigues una rera l’altra. Estirar-se al llit després d’un dur dia de treball. Dormir fins que el cor et diu prou.

Són plaers a l’abast de tots. Senzills. I no costen una fortuna. Dels que pots fer dia rera dia sense atipar-te’n mai. Dels que cada cop són diferents a l’últim. Dels que et fan que la vida et sembli de sobte molt millor. Només cal no badar i saber on s’amaguen. Atrapar-los ben fort amb les dues mans i no deixar-los anar.

[Dimarts 28 de febrer, 2006]

Nota: Aquesta entrada va fer que un temps després em demanessin una petita intervenció al programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio per parlar del tema. És molt obvi el que hi dic, ja ho sé, però no està malament anar-ho recordant de tant en tant.

Nominat als c@ts d'aquest any.

Moltes gràcies a tots els qui heu proposat el bloGuejat pel c@ts Catalans al món!

Dilluns musical: unió ambiental.

Acabo de descobrir els Marconi Union, que és un trio anglès que fa música ambiental i ja porta cinc discs a l'esquena. Em va molt bé com a música de fons mentre escric per les nits. Molt relaxant, tot i que musicalment no és que digui res espectacular. Sleepless és el primer tema del seu segon disc (Transmissions, 2005). 

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

L'Efecte Brigadoon

L’Efecte Brigadoon. Com que sóc el primer que l’ha descrit (imagino), m’he permès el luxe de posar-li aquesta etiqueta. Ara veureu perquè.

No us heu trobat mai que entreu a un local i immediatament un baf irresistible s’apodera dels vostres narius? És una olor molt concreta la que vull dir, barreja de cossos humans fermentats lentament en un espai tancat i mal ventilat, humitat concentrada i una mica de pols, tot amanit amb el tuf que els materials moderns de construcció fan quan comencen a degradar-se. És una mena d’aroma que un cop t’atrapa no et deixa per la resta del dia i et converteix en un descastat al qual ningú no gosa acostar-se-li. Acostuma a concentrar-se en uns hàbitats molt específics. És, per exemple, endèmic a les botigues de còmics. O als cinemes on es projecta el darrer episodi de Star Wars. També a llibreries especialitzades en psicotronia i subcultura, botigues de discs de col·leccionista o sòtans on es munten torneigs de jocs de rol. Què tenen en comú tots aquests llocs? Sobretot la clientela. A això se li pot afegir que molts d’aquests establiments han invertit poc en aires condicionats, finestres o senyores de la neteja en els darrers anys, cosa que contribueix notablement al bouquet que els caracteritza. És un fenomen mundial. Cada cop que vaig a comprar-me la meva dosi mensual de patufets, la meva dona em rep a casa assenyalant-me immediatament la dutxa. I tot això sense que calgui dir-li d’on vinc. Si he estat més de mitja hora en una de les zones contaminades, a més la roba l’hauré de passar dos cops per la rentadora per eliminar tot rastre del meu pecat.

Havia arribat a la conclusió que respirar aquests aires pútrids era un dels preus a pagar per tenir gustos estranys, però aquesta setmana vaig descobrir que els estrats alts de la cultura poden patir a vegades les mateixes inclemències. Vaig anar el diumenge passat a una exposició d’art rus al Guggenheim, molt ben considerada entre crítics i públic. Només creuar la porta giratòria paf!: l’Efecte Brigadoon va fer acte de presència. De la gentada que transitava a munt i avall de l’espiral que forma el nucli del museu no es podria dir que tots fossin del ram dels clàssics fans que et trobes al Saló del Còmic. Al contrari: la majoria eren estirats amb ulleres de pasta, pentinat escalat i caçadora de pana. Això confirma dues coses. Primera, els intel·lectuals, com els freaks, no es renten massa. Segona, els defectes de ventilació no son patrimoni únic de les construccions barates (un pensa que amb disseny del Frank Lloyd Wright i cobrant $18 d’entrada aquesta mena de problemes ambientals els tindrien solucionats). 

I per què li he donat el nom de Brigadoon? Al Festival de Cinema de Sitges hi havia (no sé si encara es fa) una secció anomenada precisament així (en honor d’aquella llegenda d'un poble fantasma perdut als boscos que apareix només un dia cada cent anys), on es passaven programes de vídeos de culte, impossibles de veure enlloc més. Els organitzadors, molt savis ells, van pensar que el millor per fer arribar al públic aquestes joies era muntar unes barraques al mig de la plaça del poble, de capacitat per una cinquantena de persones, i fer l’entrada gratuïta. Ara imagineu-vos el que passava quan posaves el peu en alguna de les aules prefabricades del Brigadoon a mitja tarda, després d’unes quantes hores de sessió contínua, normalment amb overbooking, sota els efectes del sol de tardor. Deixeu-me afegir que les construccions estaven recobertes de moqueta barata, sense cap mena d’orifici més que la porta, que es mantenia sempre coberta per a què no entrés llum de l’exterior, ni cap aparell de ventilació a la vista. Encara que tots els assistents s’haguessin dutxat aquell matí (que és molt suposar), la ferum que s’acumulava en aquestes olles a pressió després de mitja jornada arribaven a nivells tòxics insospitats. Cal dir que els freaks són molt estoics i aguantaven això i molt més tan sols per poder dir que havien vist l’episodi perdut de Galactica o el primer anunci que va rodar el William Shatner quan encara no li havien caigut totes les dents de llet. En honor a ells, aquest perfum tan peculiar mereix portar el nom de l’espai on legions d’afeccionats han patit sense parpellejar una tortura tan inhumana.

[Dimecres 30 de novembre, 2005]