Ressenya: Matèria primera (+Kerouac i Burroughs)

[Començo avui una tanda de ressenyes d'alguns dels llibres que he llegit aquest estiu. Potser en trobeu algun que us crida l'atenció, a veure.]

Fa un temps em vaig declarar fan de la col·lecció Cicuta de l'editorial independent LaBreu, un viver molt interessant del nou talent català. Avui volia parlar-vos d'un llibre de La Intrusa, una altra col·lecció de la mateixa editorial que rescata autors internacionals una mica oblidats a casa nostra. Gràcies a ella vaig conèixer fa no gaire Dovlatov i Fonseca, per exemple. Aquesta vegada li ha tocat el torn a Jörg Fauser, un alemany actiu als 70 i 80, del qual no havia sentia a parlar mai, malgrat que al seu país darrerament ha adquirit una certa reputació pòstuma. El llibre que han publicat és Matèria primera, del 1984.

Fauser professa explícitament la seva admiració per Burroughs i Bukowski des del principi de la novel·la (Burroughs fins i tot hi fa un cameo), i segueix fidel les seves passes (sobretot les del segon) en un recorregut per l'Alemanya marginal de finals dels 60 i principis dels 70 (més algun viatge a Istambul de regal). Hi desfilen hippies, anarquistes, criminals, drogoaddictes i noies guapes, i enmig de tots ells el protagonista intenta començar una carrera com a escriptor, un impuls que li surt de dins però que a la vegada sembla que li faci molta mandra, mentre cedeix a totes les temptacions que li passen pel costat. Va alternant feines que no li agraden, en el més pur estil Bukowski, amb accions culturals radicals, comunes idealistes i un amor desmesurat primer per l'heroïna i després per l'alcohol.

La de Fauser és una manera d'entendre la literatura molt espontània, vivencial i confessional, en la què es dilueixen les barreres entre el personatge i l'autor. És pràcticament un diari, una mica maquillat, escrit amb un cert desapassionament gairebé periodístic, que contrasta amb la intensitat emotiva de les històries que explica. No té cap ritme especial ni se li aprecia un objectiu narratiu clar, a part d'anar explicant retalls novel·lats de la seva vida. És una forma d'escrirue que van popularitzar els beats als anys 50, i des de llavors ha tingut nombrosos imitadors i hereus. A la dècada dels 70, Bukowski en va ser un dels més reeixits, i també inclouria en aquest grup als mateixos Dovlatov (salvant les distàncies temàtiques) i Fauser, com a abanderats d'aquest estil durant els 80. Si us agraden aquesta mena de llibres intensos i realistes, Matèria primera és una bona tria. Obre una finestra a un lloc i un moment que la cultura popular que ens arriba normalment no ha freqüentat gaire, per això a part del seu valor literari en té també un d'històric. Està ben escrit i a mi m'ha enganxat, malgrat que el fet que el format ja l'hem vist abans a molts altres llocs li resti una mica d'impacte.

Bonus: Poc abans d'aquest llibre vaig llegir la novel·la perduda de Burroughs i Kerouac, meravellosament titulada And the hippos were boiled in their tanks, que em sembla que resta inèdita en català (Anagrama la va publicar en castellà l'any passat) [ACTUALTIZACIÓ: em diu @enemic_ via twitter que La Magrana va treure'l en català el 2010]. Els punts de contacte amb el llibre de Fauser són evidents. En aquest cas tenim un retrat dels joves beats moments abans d'eclosionar com a "moviment", malvivint a Manhattan, drogant-se, emborratxant-se i fornicant tant com els alemanys dels setanta. Està escrit en el mateix estil fred i distanciat de Fauser, i aquí l'excusa és explicar un crim que els dos escriptors van viure de prop abans que es fessin famosos (però no sé si això justifica que la classifiquem com a novel·la negra). Una mena de versió beat i avant la letre d'A sang freda que, a part de ser una curiositat històrica, agradarà als fans de Burroughs, Kerouac i/o Fauser.

La visibilitat de les cadenes

[Estic una mica tip, suposo que com tots vosaltres, de llegir reaccions d'un costat i l'altre als fets de la Diada de la setmana passada. Sobretot per la manca d'arguments decents que exhibeix el costat unionista, és una llàstima. I no parlo de la caverna, que almenys és fidel al seus principis d'escriure el primer que els ve al cap sense raonar-ho gaire. Un diàleg cogerent i civiltizat podria ser molt productiu, però sembla que ni els suposats intel·lectuals tenen el cap prou clar per contribuir-hi. En fi, jo a l'Esguard d'ahir feia una petita anàlisi de la situació, que no sigui dit que no participo, però em sembla que deixaré el tema de banda una temporada...]

Quatre-cents quilòmetres de persones agafades de la mà es veuen molt. Els veuen tant els polítics del país, que són els qui tenen les eines per traduir les inquietuds de la gent en propostes realitzables, com els de fora, que són els qui jugaran un paper no gens menyspreable en el procés de fer-les efectives. Perquè a aquestes alçades és prou clar que el futur de Catalunya es decidirà gràcies a les partides que es juguin als dos costats dels Pirineus: “la voluntat d’un poble” és un concepte molt bonic, però els interessos polítics sempre són els que acaben dibuixant les fronteres.

Per això un esdeveniment com la Via de la setmana passada era especialment rellevant, més enllà de la demostració de capacitat organitzativa i de resposta dels catalans. Havia de servir per recordar als qui governen que l’empenta popular és la mateixa que fa un any (si no més), però també per continuar la ben orquestrada campanya de visibilitat al món duta a terme els darrers mesos. El diari ARA era el que tenia aquest darrer punt més clar, i obria l’edició de l’endemà amb el titular directament en anglès. També n’era especialment conscient la premsa unionista, que s’esforçava en minimitzar l’impacte internacional de l’acte.

El cert es que, intentant mantenir la imparcialitat, que en aquestes situacions no és fàcil, l’objectiu de fer que es parlés de Catalunya es va complir en escreix. The Wall Street Journal posava la Via a la portada de l’edició impresa (amb foto i tot), igual que l’International Herald Tribune, i tots els mitjans de pes hi dedicaven com a mínim un espai als seus webs, des de la BBC a The New York Times. I, evidentment, també se’n feia ressò la premsa britànica, però a aquesta se la pot considerar part indirectament implicada si és tenen en compte els paral·lelismes amb el moviment independentista escocès.

No és estrany: si a algun racó del món civilitzat un milió o més de persones surten al carrer a demanar una cosa, serà una notícia que ocuparà un espai decent a qualsevol mitjà que intenti entendre què està passant. Però una part de la premsa ibèrica sempre ha sigut més partidària de l’editorialisme que d’informar, per aquesta raó prefereix obviar (o directament tergiversar) les dades que van contra la seva línia. Qüestions ètiques a part, això és un problema, perquè aquestes “notícies” arriben a un gran nombre de lectors que no es molesten a contrastar les dades. Amb aquesta mena d’actituds pamfletàries és impossible que Catalunya i Espanya s’acabin entenent.

El desig que Catalunya continuï formant part d’Espanya és molt comprensible, tant per raons històriques (és una regió annexionada “legalment”, és a dir, usant els matrimonis reials i la força bruta, com s’ha fet sempre a Europa) com pràctiques (aporta una bona part de la riquesa i la “marca” del país). Les mateixes raons, a més de la pura supervivència identitària que el centralisme amenaça constantment, fan també comprensible el desig contrari. Totes dues postures es poden argüir raonablement. Però la mala gestió d’aquestes divergències per part de Madrid que, veient que podria tenir les de perdre opta per radicalitzar les respostes i empobrir els seus arguments, esta fent que des de fora el procés es simplifiqui cada cop més, fins al punt que un repàs als mitjans europeus i americans de la darrera setmana donava la sensació que estem assistint a la lluita entre el clam democràtic d’un poble i un estat cada cop més tancat al diàleg. Si els unionistes volen aturar realment el procés de secessió, haurien de començar en pensar en una estratègia alternativa.

Publicat a la revista Esguard, 18/09/13

Coses que han passat aquests dies

Us deixo amb uns quants links a contribucions mediàtiques d'aquests darrers dies. A la meva columna de l'Ara del diumenge parlava del boig que vol clonar John Lennon. Al retorn de la secció de ciència del Via lliure de RAC1, aquest dissabte vam comentar unes proves per medir amb una anàlisi de sang el risc de suicidar-se, cervells creats al laboratori i l'atracció que generen les samarretes blanques.

Fa uns dies la Chrys va penjar al seu blog la primera entrevista que em fan en anglès. Més que una entrevista és una conversa davant un parell de cerveses. Anava a dir una conversa relaxada, però si la llegiu veureu que és més aviat frenètica. Quan em relaxo puc parlar molt ràpid :). Segons em va confessar la pobra autora/transcriptora, en una hora vaig omplir el doble de fulls que els seus altres entrevistats...

Per altra banda, la meva darrera novel·la, Hipnofòbia, ha estat nominada al V Premi Ictineu a la millor novel·la de ciència ficció publicada en català el 2012. Amb això encadeno tres nominacions consecutives a aquesta categoria, no sé si és un rècord o què. Vaig guanyar la primera (amb El joc de Déu) i perdre la segona (amb Ullals), veurem cap a on es desequilibrarà la balança... Si sou membres de la SCCFF, del club de lectura de ciència-ficció de Sabadell o de les Ter-Cat no us oblideu de votar.

I ja per acabar, fa unes setmanes piulava que un llibre meu estava traduint-se al portugués. Doncs bé, ara que ja està anunciat, us en puc posar la portada:

Ja ho sabeu: si coneixeu algun portugués que vulgui saber més sobre el càncer, li podeu recomanar el meu llibre, que d'aquí poc estarà a les botigues de l'altra punta de la Península. Per a més detalls, aquí teniu el vídeo-tràiler que ha fet l'editorial:

Feliç Diada

Cada vegada que avui em trobi algú portant aquesta samarreta (se'n veuen més del que us penseu, aquí) em sentiré una mica més a prop de casa. Quatre barres als carres del Leicester. El que no aconsegueixi el Barça...

Els nens i la lectura

A casa meva sempre ha corregut la llegenda que  vaig aprendre a llegir als 3 anys. Jo no m'ho creia massa, la veritat, perquè els meus pares, com tots, tendeixen a l'exageració, però fa no gaire vaig parlar amb la meva professora de parvulari i el primer tema que em va comentar, sense que jo li ho preguntés, va ser precisament el de les meves proeses lectores a aquelles tendres edats. O sigui que sí vaig ser una mica precoç en aquest camp. És clar que això no vol dir gran cosa. No crec que començar abans a llegir sigui signe de res ni et predisposi a un fructífer historial literari. És una cursa de llarga distància, i la fogonada inicial hi juga un paper relatiu. 

A l'hereu sempre li han agradat els llibres, un motiu de satisfacció per nosaltres, que veiem que segueix la tradició familiar. Precisament aquest estiu ha fet un sprint important, fins al punt que havíem d'anar a la biblioteca cada dos per tres a buscar-li'n més i, quan no tenien el que volia, córrer a la botiga a comprar-lo. El resultat és que ha acabat llegint històries que corresponen a un parell de nivells superiors al seu. Quines conclusions podem treure d'aquest fet? Amb un pare escriptor i una mare traductora (i àvids lectors tots dos), es podria pensar que li hem passat el gen adequat. Ara, podríem argumentar tot el contrari i dir que hi té tirada precisament perquè ens veu llegint a casa. Fins i tot hem instaurat l'Hora de Lectura Familiar, en la què tots deixem el que estem fent per llegir una estona plegats al menjador (i tot i que va ser una iniciativa nostra, normalment és ell el qui la reclama, no l'hem obligat mai a fer-ho).

Que la influència dels hàbits familiars és important ningú ho dubta. És bàsic que l'entorn sigui estimulant si volem que la generació que puja sigui menys il·literata que la nostra. En aquest sentit, hi ha un llibre molt interessant preparat per l'editor Joan Carles Girbés que explica què cal fer (i què cal evitar) per fomentar la lectura en els petits. Us el recomano efusivament (el podeu trobar gratuïtament aquí).

Precisament el cap de setmana passat vam poder veure un exemple del poder de l'entorn. El dissabte vam fer la festa d'aniversari de l'hereu i una cosa que se sol donar als assistents en acabar és la Party Bag, una bosseta en la què normalment hi ha llaminadures i un grapat de joguinetes d'aquestes que no valen ni un euro. Nosaltres vam decidir que enlloc de gastar els diners en animalades que no serveixen per res (tenim calaixos plens de les joguines d'aquestes que anem recollint a cada festa) invertiríem la mateixa quantitat en llibres. Partint dels gustos de l'hereu, vam buscar per internet ofertes assequibles i així vam omplir les bosses. Érem conscients que la majoria dels nanos de la classe no estaven encara a aquell nivell, però tot i això vam decidir jugar-nos-la.

I va ser una bona idea. L'endemà vam rebre un grapat de missatges de pares dient que el seu fill els havia demanat immediatament de llegir el llibre que els havíem regalat, esperonats en part perquè sabien que l'hereu ja ho podia fer. Havien començat plegats, però de seguida els nanos s'esforçaven en llegir sols. I els pares se sorprenien de què fossin capaços de sortir-se'n amb texts en principi més avançats del que els tocava. O sigui que molts dels companys de classe de l'hereu no llegeixen millor (o tenen més ganes de llegir) simplement perquè no han rebut l'incentiu a casa, no perquè no estiguin intel·lectualment preparats per fer-ho.

Cadascú té uns gustos i unes habilitats diferents, i això és obvi ja des de molt aviat. Però el poder dels pares (i dels companys) no s'ha de menysprear. És una pena que els nanos desaprofitin el seu potencial simplement perquè ningú no els diu com l'han de fer servir.

Tornant a la normalitat...

Ja és setembre, ja s'han acabat les vacances (per aquells que n'han fet) i les coses tornen a animar-se una mica. Recuperem la programació habitual al bloGuejat, encara sota mínims fins que no em tregui de sobre unes cosetes que tinc pendents, i deixem de banda la sessió de reposicions de l'estiu. Espero tornar a les entrades més llargues en breu. Segurament començaré per una col·lecció de ressenyes, perquè aquest estiu, com sempre passa quan hi ha vacances, he pogut posar-me al dia i llegir un grapat de llibres que tenia pendents. Miraré de comentar-ne uns quants, almenys.

La temporada literària se'm presenta intensa. Estic ficat en tres de projectes col·lectius (de 2, 3 i 4 persones... cada cop em complico més la vida!) molt interessants i diferents (per això m'hi he ficat, és clar), que són els que m'impedeixen continuar amb la novel·la que porto entre mans (a partir del gener hi torno, espero). A part d'això, he enllestit un parell de cosetes més, que ara començaran a fer la ronda per les taules dels editors, a veure què passa, i col·laboro en un llibre multitudinari, que ha de veure la llum en un parell de mesos a tot estirar (ja us n'aniré parlant, perquè és... interessant i diferent, és clar). En aquest camp, feina no me'n falta, i espero que alguna d'aquestes històries us piqui la curiositat...

I en el camp de les col·laboracions mediàtiques, avui recomenço les habituals amb aquest article a El Periódico (que demà podreu llegir de franc) sobre un problema ètic que planteja la ciència, i la setmana que ve torno a RAC1, a partir d'ara amb freqüència quinzenal enlloc de mensual. Continuaré participant a l'Esguard (l'últim article el vaig penajr la setmana passada) i l'Ara, com la temporada passada. Si us interessa la ciència, teniu opcions... Ah, i recordeu que aquest estiu he estat a Catalunya Ràdio fent una secció sobre el tema (en els últims capítols vam parlar de la malària i de genòmica) i parlant també de les armes químiques a Síria.

Ens anem llegint.

La televisió, la qualitat i l’èxit

La televisió i la cultura tenen una relació estranya. Fa uns quants Esguards (el 6 de març) parlava de la funció integradora de la televisió, com t’ajuda a conèixer, entendre i participar més en la societat. En aquest sentit, com en d’altres, les sinergies són òbvies i positives. Però la televisió té un problema: és massa popular. Això xoca frontalment amb l’elitisme que va implícit en certs estrats de la cultura. I aquí és quan comencen les desavinences.

En aquests moments, la televisió és el mitjà de comunicació més efectiu. Possiblement ho continuarà sent mentre la seva competidora més propera, la internet, no trobi la manera de transcendir l’atomització que és la base natural de la seva estructura. La gràcia de la petita pantalla és que distribueix els mateixos continguts simultàniament a milers de llars, i aquest consum sincronitzat es fa per osmosi: no cal una despesa addicional, ni aixecar-se del sofà de casa, ni moure un dit, ni llegir, ni tan sols pensar. Amb aquests avantatges, no és estrany que el seu abast sigui majúscul.

La televisió pot convertir en ídol a algú que tingui un discurs mínimament atractiu, encara que li manqui substància (algú podria dir que com menys substància, més atractiu és el discurs per a un públic amb poques ganes d’esforçar-se). Però quan parlem de cultura, aquesta massificació del missatge, si realment s’acaba produint, a la llarga té un efecte contraproduent. Els requeriments intel•lectuals mínims del medi són tan baixos que automàticament assumim que qualsevol que hi triomfa és perquè ha renunciat a tota aspiració elevada.

Per això, a la vegada que la televisió imposa els personatges rellevants a la cultura popular, els crema i els incapacita per a tot el que té o requereix un públic menys global. És l’etern debat de l’èxit i la qualitat com a conceptes contraposats. De tant en tant algun escriptor o algun director de cinema aconsegueix jugar a totes dues bandes, però més sovint s’ha d’escollir un costat: glòria o contingut, l’apreciació de les masses o la dels entesos.

Ho vam veure per Sant Jordi amb l’enèsima variant de la polèmica dels “mediàtics”. Alguns llibres acabaven en un calaix diferent si la foto de la solapa era d’algú que té presència regular a la televisió, independentment del gènere o de la possible destresa de l’autor amb la màquina d’escriure. S’assumia que és impossible que algú que es passeja per tertúlies pugui ser bon escriptor. Trobo que és un argument semblant al dels que, quan van a comprar l’únic llibre que els entra al pressupost anual, decideixen escollir el d’una cara coneguda perquè així té més possibilitats que els agradi. Per bé que en direccions oposades, tots dos lliguen popularitat i qualitat de manera totalment artificiosa.

És cert que molts dels continguts que ens fa arribar la televisió són buits. És cert que el gran públic demana un tipus de programa incompatible amb certes manifestacions creatives, que prefereix entreteniment bàsic a informació que faci pensar. És una tendència molt humana. La televisió no n’és la culpable: només l’accentua. Potser caldria un esforç dels programadors per construir ponts. Això no vol dir tenir un canal secundari on arraconar tot el que no és mainstream i així satisfer les minories sorolloses, sinó omplir el prime time amb continguts de tota mena de nivells. Potser així aconseguiríem llimar aquest fals decalatge entre qualitat i èxit que automàticament condemna algunes disciplines culturals a l’ostracisme i a alguns individus a l’odi etern dels intel·lectuals.

[Publicat a l'Esguard del 28 d'Agost del 2013, Especial Televisió]

L'home i la terra (1 i 2)

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.

*****

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

[Publicats originalment el divendres 16 de juliol de 2010 i el divendres 23 de juliol de 2010]

Lletjo

A quina edat es comença a formar el concepte de bellesa dins el nostre cervell? Ens l'ensenyen o és fins a cert punt innat? No sé si són preguntes per a filòsofs del llenguatge o per a neurofisiòlegs, però la resposta me l'ha donat aquests dies el meu fill de menys de tres anys.

Anem pel carrer, passejant tranquil·lament, i de sobte el nano s'atura davant un senyor. L'assenyala i diu "lletjo!" (que per ell és el singular de "lletjos") amb cara de fàstic, i després continua com si no hagués passat res. Dues consideracions. Primera, sort que vivim a Anglaterra i aquí no ens entenen quan parlem català, sinó ja li haurien fet la cara nova (i a mi de retruc). Segona, evidentment nosaltres no li hem ensenyat mai a distingir les persones lletges, al contrari: ens estem esforçant a explicar-li que no pot anar fent servir el dit índex indiscriminadament i que ningú no és realment lleig (ehems), sinó que tots som macos, almenys per dins. Però no s'ho empassa. Això demostra que ell solet ha arribat a determinar què li agrada i què no, sense influències externes, i no té cap intenció de sotmetre's als criteris estètics que li volen imposar els seus pares.

Segons aquest petit experiment de camp, la bellesa podria ser un concepte universal, ancestral i molt menys lligat a condicionaments culturals del que ens imaginem. Quan el meu fill diu que algú és lletjo, us asseguro que l'encerta (cosa que és tot un problema en aquesta ciutat on visc, amb un gran percentatge de gent poc afavorida). De la mateixa manera, sap reconèixer perfectament les dones boniques (amb els homes no funciona, de moment). Igual que fa un obrer de la construcció ociós, quan li passa per davant una bellesa la repassa de dalt a baix i diu: "Oooooooh! Maaaca!". Llàstima que la noia no s'adona que li acaben de llençar una floreta.

[Publicat originalment el divendres 18 de juny de 2010]

El règim del doctor Fluffennutter

[Dedicat a la Carlota]

Fa un temps hi havia un anunci de Coca-cola light on sortia un pare ben plantat que jugava alegrament amb el seu fill de pocs anys. La mare, veu en off, anunciava amb un to una mica condescendent que, malgrat que el seu marit estava frustrat perquè no tenia temps d'anar al gimnàs per mantenir el seu cos degudament tonificat (error de càsting: a l'actor no se li notava manca de to per enlloc), ella cada cop el trobava més sexi. La sexitud estava, ens deia ella, en les generoses demostracions de capacitat paternal que feia l'home, no en els abdominals ben arrenglerats, com erròniament creia el pobre babau. Em va semblar una tesi una mica empalagosa però segurament no mancada d'un cert realisme, i la vaig arxivar degudament a una neurona d'un racó poc usat del meu cervell.

La neurona es va reactivar amb diligència quan el meu fill va fer la seva entrada triomfal a aquest món. Mentre estripava el carnet del meu gimnàs, vaig poder identificar-me perfectament amb el desafortunat protagonista de l'anunci i entendre millor el seu dilema. Però com que els de la Coca-cola ja m'havien donat la solució, vaig decidir no capficar-me i explorar a fons aquesta nova possibilitat d'incrementar còmodament els meus punts a l'escala sexi que m'oferia la natura.

Flash forward dos anys i mig després. En el moment de cordar-me els meus texans preferits, l'Univers té el detall d'enviar-me un senyal en forma del botó de dalt sortint disparat cap a l'estratosfera: no ens passem, que no és just acaparar tanta sexitud; deixa'n també una mica pels altres. La bàscula corrobora el diagnòstic: el meu carnet de pare l'acompanyen set gloriosos quilos d'excés, set, que, seguint les teories de la Coca-cola, són la demostració palpable que estic en algun lloc del panteó entre el George Clooney i el Brad Pitt. Hora de tocar de peus a terra i esborrar la panxa cervesera, que tan bé dissimulava sota camises folgades, abans no m'assembli a algun d'aquests veïns meus que han traslladat la seva residència legal al pub de la cantonada.

Perdre pes no té més truc que ingressar menys del que gastes. Més fàcil dir que fer, com sabem prou bé tots, ja que l'evolució ha entortolligat tant les vies del plaer i les de l'alimentar-se per subsistir que deixar de menjar el que t'agrada s'acaba convertint en una tortura psicològica difícil de mantenir. Si afegim que la selecció natural creu que ens fa un favor alentint-nos el metabolisme per a què els nostres cossos puguin sobreviure amb un consum ridícul de calories al dia, no fos cas que vinguessin èpoques de sequera, arribem a la conclusió lògica que aguantar una dieta seriosa prou temps com per perdre set quilos és una prova de resistència (a les temptacions) quasi inhumana.

I aquí entra el règim del títol. Està basat en un el concepte del fort incentiu en diferit, altrament conegut com "la pastanaga" en el clàssic model de l'ase que no es vol moure de lloc, el bastó i la pastanaga que finalment el tomba. En altres paraules, puc acomodar-me a passar privacions si sé que al final de la travessa del desert m'espera una recompensa proporcional al sacrifici. Només cal saber identificar aquesta recompensa. No sóc prou vanitós com per deixar-me entabanar pel premi d'una figura que quedi bé dins d'un banyador, llàstima. En el meu cas funciona molt millor una altra cosa: la promesa de poder-me lliurar a un plaer golafre desmesuradament insà sense cap càrrec de consciència. Gràcies a la col·laboració desinteressada d'una amiga, que m'ha importat un dels ingredients claus de la recepta (vegeu foto), anuncio que quan em pugui poder tornar a posar els texans delators (amb el botó que ja ha estat degudament sargit a lloc) em penso endrapar suficients fluff'n'nutters (entrepans de mantega de cacauet amb pasta de marshmallow), convenientment regats amb Coca-cola light (és clar), com per a deixar el meu fetge fent hores extres almenys una setmana. Ja està dit.

[Nota: No ho proveu a casa vostra. El fluff'n'nutter és l'invent més empalagós, dolç, saturat de calories i productes químics tòxics, hipercalòric i traïdor que existeix. Deixeu el seu consum només per als professionals.]

[Publicat otiginalment el dissabte 5 de juny de 2010]

Dormir acompanyat

Des de ben aviat que el meu fill va començar a portar convidats al seu llit. Primer va ser només l'osset de rigor, però aviat va descobrir la gràcia de la varietat i tota mena de personatges de peluix o plàstic van passar llavors a compartir coixí amb ell. La següent etapa ha estat adonar-se que el llit no és un espai reservat només per a dos. Cada nit hi fica una andròmina més, fins al punt que ara ja se'n va a dormir amb un grapat de boles de goma, un parell de llibres, un calaix sencer de plàstic de l'Ikea ple de cotxes (!) i l'inevitable osset. I a veure on s'aturarà. Quan s'ha quedat profundament fregit, els pares hem d'anar a desbrossar el llit a les palpentes per evitar que l'endemà es llevi amb un cotxet incrustat a la closca. Una feinada.

L'altre dia va fer un nou pas endavant. Havia vingut a jugar a casa la seva amigueta, una veïna que té un parell d'anys més. Després d'una estona de marranejar alegrement d'un costat a l'altre, van enfilar escales amunt. Els pares, il·lusionats, vam aprofitar la providencial desaparició del rebombori per posar-nos a parlar de les nostres coses. Una estoneta després ens vam adonar que no els sentíem. Els qui teniu fills sabeu que el silenci és una mala senyal: sol voler dir que estan fent alguna cosa que fins i tot ells poden reconèixer que no és gaire sensata. Vaig pujar immediatament a veure què passava i me'ls vaig trobar tots dos sota els llençols, calladets i mirant el sostre amb cara d'innocents.

El primer que vaig pensar és que, des del punt de vista del meu fill, la progressió tenia la seva lògica. Després de provar-ho amb objectes inanimats, era el torn d'omplir l'espai buit del matalàs amb algú de carn i ossos, que és més calentet i a més juga amb tu. Immediatamet se'm va ocórrer que jo vaig trigar molts més anys a convèncer un membre de l'altre sexe que es fiqués al llit amb mi. No hi ha cap dubte que aquest nano s'espavila.

[Publicat originalment el divendres 21 de maig de 2010.]

A la recerca de l'essència invisible

Existeix una essència primordial, per dir-ho d'alguna manera, capaç de ser reconeguda i apreciada per qualsevol ésser humà, independentment de factors circumstancials com l'època en la qual vivim? D'acord, la resposta fàcil és el sexe, però em refereixo a productes manufacturats per nosaltres, no regals de la Naturalesa. Si sabéssim respondre aquesta pregunta, tindríem a les mans un poder incalculable.

Amb dos anys i mig, el meu fill ja identifica i aparella moltes coses. Sobretot personatges de dibuixos animats amb el seu nom corresponent. De fet, una de les primeres paraules que va dir va ser "Tigger" (un ninot dels contes de Winnie de Pooh). El mèrit no és seu: aquests animalons estan dissenyats per engalipar la quitxalla. Tenen alguna cosa que estimula les neurones adequades: han aconseguit esgarrapar una mica d'aquesta essència misteriosa que us deia, suficient per apel·lar als baixos instints infantils de diferents cultures. Per exemple, tinc el nano molt interessat ara mateix en els Looney Tunes, que mantenen intacta a seva efectivitat 60 anys després de ser creats. Jo, com a pare responsable que sóc, intento canviar-li el canal perquè vegi les històries ensucrades de la Disney, on gairebé ningú es pega, es dispara, es persegueix o s'estavella. Però ell no es deixa enganyar i em demana insistent les bufetades del Daffy i el Bugs Bunny, les corregudes del Speedy González i Sylvester i les batacades del Coyote. Jo accpeto la derrota i penso que si dues ja generacions hem crescut exposats als missatges erròniament violents dels dibuixos de la Warner no crec que una tercera se'n surti massa pitjor.

Aquest element primordial que atrau fins i tot als cervells més tendres sorprenentment no es troba tan sols en l'animació. L'altre dia el meu fill pregunta a la seva mare (entre senyes, paraules i grunyits) què era aquell dibuix que portava a la samarreta. La resposta innocent va ser "Nike". Doncs bé, ara el nano va dient "naiki, naiki!" cada cop que veu la marca brodada en algun lloc, com un reflex. El mateix va passar poc després amb les anelles dels Audi, que pel que sembla també resulten molt atractives per als ulls infantils. No podem sortir a passejar sense que assenyali el logo cada cop que el veu al crit de "adi, adi!". El reconeixement universal d'una marca a partir d'un símbol mínim deu ser el millor elogi que se li pot fer a un publicista. Més encara si el client potencial és algú que encara no té edat per portar targetes de credit a la cartera (o fins i tot cartera).

El resultat d'aquests moments d'inspiració dels homes de Madison Avenue és que el nostre fill ja s'ha iniciat en la cultura del consum sense saber ni tan sols què són els diners. La pregunta és: el condicionarà això d'alguna manera en el futur? Quan tingui l'opció demanarà als seus pares que li comprin unes Nike i un Audi? (que no ens passi res...) O que els publicistes hagin trobat per accident un fragment del Sant Grial que permet sintonitzar amb el costat més primitiu de la ment humana acabarà només com una curiositat infantil sense conseqüències a llarg termini? La resposta a l'experiment, d'aquí tres o quatre anys.

[Publicat originalment el dissabte 27 de març de 2010]

Dones modernes

Tot això del dia de la dona treballadora i el dia de la mare (versió britànica) de la setmana passada m'ha fet pensar en el concepte de dona que tinc imprès als meus circuits. Durant la meva adolescència, quan les hormones començaven a suggerir-me que hi havia coses més divertides que jugar a futbol, vaig cometre l'error de devorar apassionadament tota la literatura romàntica que em queia a les mans. El Werther era un dels meus llibres de capçalera. L'altre eren les Rimas de Bécquer, que em sabia pràcticament de memòria. Els efectes secundaris no es van fer esperar. Les dones es van convertir en éssers magnífics i quasi perfectes, nascuts per ser admirats i idolatrats. No cometien mai errors de judici, no s'emborratxaven, no coneixien la grolleria i possiblement els seus cossos excelsos ni tan sols realitzaven funcions excretores. A més, eren d'una fragilitat que demanava a crits la protecció d'un cavaller predisposat. Entendreu que per aquelles èpoques jo no lligués massa.

La meva és potser la primera generació del país que ha crescut sentint i veient que les dones poden arribar tan lluny com els homes si s'ho proposen. Són igual de fortes, decidides, emprenedores i valentes que nosaltres, o això almenys és el que ens han inculcat des de petits. Els nostres pares no fregaven plats ni canviaven bolquers. Per nosaltres (exceptuant algunes deshonroses excepcions) tot això és ben normal. No partim de cap suposició d'avantatge de cap tipus. Els privilegis ens els hem de guanyar. És evident que la dona real de finals del segle XX no quadrava per res en aquells esquemes juvenils d'amor cortès que us explicava.

Després d'un temps de dubtes existencials, vaig descobrir quina era la mena de dona que de veritat m'encaixava. Per un costat havia de ser prou feble com per a deixar-se protegir. Per l'altre, havia de ser prou guerrera com per enfrontar-se a tots els contratemps possibles sense parpellejar. Pot semblar una paradoxa però aquesta dona existeix. Ho vaig saber del cert quan vaig descobrir la Tinent Ripley a les escenes finals d'Alien. Se la veu més espantada que una mestressa de casa de fa dos segles davant d'un ratolí, però malgrat tot aconsegueix acabar amb la bèstia més malparida de l'espai exterior gairebé sense despentinar-se. Impossible no enamorar-se d'una dona que comunica a la vegada fragilitat i autosuficiència (suposo que també ajuda que tot això ho faci en roba interior). El millor és que amb el temps vaig acabar trobant la meva Ripley de carn i ossos. Compadeixo l'alien que s'atreveixi a encarar-se amb la meva dona, i a la vegada estic molt content de córrer al seu costat quan es fa un tallet al dit tot cuinant i em demana entre crits i plors que li faci un torniquet abans no es dessagni. Es pot dir que sóc un home afortunat.

[Publicat originalment el divendres 19 de març de 2010]

Experiment

Em vaig prendre les màximes del Richard Frost que vaig penjar la setmana passada com un repte. Com vaig dir als comentaris, l'única que no havia trencat era la d'escriure sota la influència de l'alcohol. Jo no sóc un bon bevedor. No puc amb la ressaca, ni amb la gastritis que l'acompanya, així que em limito a unes copetes de vi de tant en tant, sempre amb el coixí d'una bona teca, o alguna cervesa per acompanyar les patates de l'aperitiu. Però en aquest cas valia la pena fer un esforç, en nom de l'experimentació científica.

L'alcohol i les tasques creatives no són una combinació que em funcioni. En el primer grup musical que tenia, se m'emborratxaven sistemàticament els companys abans dels concerts, més conscients que no pas jo de la màxima de sexe, drogues i rocanrol. Jo, que sovint era l'únic que restava sobri, patia un estrés laboral considerable, sempre pendent de la següent ficada de pota del que anés més alegre. Una vegada, amb l'audiència mermada per un partit del barça i barra lliure al backstage (organitzadors de festivals benèfics: aquest és el pitjor error que podeu cometre), vaig decidir provar per una nit què se sentia fent de Jim Morrison. M'ho vaig passar molt bé, em sembla, però a la vegada molt malament, perquè no tenia ni la més lleugera idea del que em feia. Hi ha una gravació d'aquell concert llegendari (que potser hauria de cremar en una foguera, per evitar xantatges futurs) i les poques persones que hi han estat exposades no han pogut reprimir un somriure en sentir els meus solos entrabancats per culpa de la torpesa etílica, i la meva facilitat sobrehumana per oblidar totes les lletres de les cançons (que jo mateix havia escrit, que té més delicte). Vaig jurar no repetir l'experiència mai més.

Tornant al cas que ens ocupa, el dissabte passat, conscient de la meva missió, vaig acompanyar el sopar d'un gintònic (curt de ginebra), un còctel especial de la casa (*), un glop de porto i mig vas de Henessy. Suficient per enviar un fetge inexpert com el meu a l'estratosfera. En acabat, agafo el portàtil i em disposo a escriure almenys dues planes de la novel·la en la qual estic treballant actualment. (Parèntesi, de durada indeterminada). Quan em vaig despertar, havia aconseguit escriure les dues planes, sí. El problema era que estaven totes plenes de Ds, la lletra sobre la qual m'havia quedat adormit. Quin fracàs. O potser no. Vaig decidir que com a mínim podia incorporar l'experiència a l'argument de la història. Properament a les millors llibreries: la novel·la en la qual el protagonista es queda fregit sobre el teclat i omple la pantalla de Ds. [1]

-------

(*) EPÍLEG

En la meva vida anterior, a.p. (abans de la paternitat), era un mestre cocteler de certa reputació entre els cercles catalans de Nova York. Els cosmopolitans made in Macip eren famosos, per exemple. No està malament per algú que no beu gaire. Fins i tot vaig arribar a inventar-me aquest còctel (que, curiosament, només m'agradava a mi):

- El suc de mitja llimona

- Un shot de Jack Daniel's

- Un shot de Southern Confort

- Una Coca-Cola light.

Es barreja tot en un vas llarg ben ple de gel, i se li afegeix una rodantxa de llimona i un parell de gotes d'angostura, si en teniu a mà. Ara que hi penso, em sembla que aquest és el primer cop que faig pública la recepta i, almenys que algú digui el contrari, em sembla que és del tot original. Per tant em toca batejar-la. Donat l'entorn en el que ens trobem, em sembla que el millor és que es digui el còctel bloGuejat. Si algú el prova ja em dirà què li sembla.

[Publicat originalment el divendres 12 de març de 2010]

[1] NOTA: La novel·la on surt aquest episodi és Hipnofòbia.

Algunes coses que he dit aquests dies

Malgrat que oficialment estic de "vacances mediàtiques", aquesta última setmana he trobat una mica de temps per treure el cap en alguns mitjans:

 

- He recomanat llibres per llegir aquest estiu, a l'Avui. Per a tots els gustos.

- He parlat breument del paper que fem els científics en les sèries de televisió, que, resumidament, ve a ser el de dolent de torn o el de posar pegats al guió quan no es pot explicar un gir de cap altra manera racional...

- I he continuat amb la secció de ciència d'El Matí de Catalunya Ràdio, ahir parlant de malalties neurodegeneratives (més detalls a l'entrada del blog d'en Pep Químic que en parla) i la setmana passada de cèl·lules mare. Encara ens queden tres intervencions més, amb temes espero que igual d'interessants, cada dimecres a les 11.

Febre aftosa

Això és un resum del que vaig escriure a Les grans epidèmies modernes sobre la febre aftosa:

"La febre aftosa és una malaltia viral que ataca sobretot nens petits. Dóna símptomes lleus, normalment llagues a la boca i febre. Es contagia per contacte amb la saliva, mocs o excrements. Actualment no hi ha ni un tractament ni una vacuna a punt."

Uns mesos després, estic preparat per afegir un altre paràgraf, fruit d'una recerca de camp intensiva:

"Els pares dels nanos afectats es contagien fàcilment, sobretot si la criatura és d'aquelles que reparteix generosament petons mullats als seus progenitors. Els símpotmes en adults també són lleus, però empipen un munt. La millor manera d'autodiagnosticar-se d'un atac de febre aftosa és menjant una bossa de patates fregides. Quan us hagueu omplert la boca notareu de sobte unes punxades insuportables en els punts on la sal entre en contacte amb les llagues bucals, que fins aquell moment molt possiblement ni havíeu descobert que teníeu. Si manteniu la serenitat podreu fins i tot comptar quantes llagues us han sortit, tot i que no serveix de molt. El tractament és paciència i menjar sopetes sense sal durant uns dies."

[Publicat originalment el dissabte 20 de febrer de 2010]

Oedipus rex, the prequel

Des que va néixer el meu fill, fa una mica més de dos anys, no he passat més de quatre o cinc nits fora de casa. En dues tandes, les dues per feina. La primera era petit i no es deuria adonar massa que li faltava un dels progenitors. La segona va ser fa unes setmanes, a Barcelona.

Els primers dies d'aquesta estada a la Ciutat Comtal dormíem els tres a la mateixa habitació, nosaltres al llit gros, el nano en un de viatge just al costat. Llavors jo vaig marxar a fer bolos. A la primera ocasió que va veure un forat, el trapella ho va tenir molt clar: el llit dels pares era més gran i més còmode, i era una llàstima desaprofitar tot aquest espai que de sobte havia quedat buit. S'hi va enfilar i va aferrar-s'hi amb totes dues mans. La meva dona no va aconseguir fer-lo fora.

Quan vaig tornar a casa, esgotat d'un parell de dies viatjant amunt i avall, em vaig trobar que la meva plaça estava ocupada. Anava a imposar el meu dret de pater familias per la via directa quan la meva dona va decidir actuar de mitjancera i em va instar a donar-li una oportunitat a la solució salomònica. Però el petit colpista no tenia cap intenció de cedir els seus drets recentment adquirits. Provar de dormir tots tres plegats al mateix llit va acabar en una guerra a cops de peu que vaig perdre estrepitosament.

Resultat: vaig passar la resta de les vacances dormint al sofà. Si fos un dramaturg de la grècia clàssica segur que aquest episodi m'hagués inspirat com a mínim un parell de tragèdies.

[Publicat originalment el divendres 5 de febrer de 2010]

Quanta violència!

[L'altre dia vaig anunciar que començaria les reposicions d'estiu, però em salto la meva pròpia norma per comentar un tema que crec que s'ha de discutir.]

Fa unes setmanes es publicava a la revista Science un estudi, amb dades de 81 països, que definia la magnitud de la violència física i/o sexual que les dones pateixen a mans de les seves parelles. Les dades són esfereïdores: una de cada tres dones de més de 15 anys n’ha sigut víctima un moment o altre de la seva vida. I això sense tenir en compte l’abús psicològic, que seria un altre tema.

No és un problema que es limiti a certes cultures que menystenen els drets bàsics de la dona. Si bé és cert que la prevalença és més alta a zones com la part central de l’Àfrica Sub-Sahariana, amb una mitjana del 65% d’afectades, Nord- Amèrica i l’Europa Occidental també tenen unes xifres considerables (un 20%). S’ha calculat, per exemple, que el cost social i sanitari de la violència domèstica a Anglaterra i Gal•les és d’uns 15.000 milions de lliures l’any.

Això no vol dir que les coses estiguin empitjorant: probablement estem en el moment de la història que, a nivell global, hi ha hagut més igualtat entre sexes. Però malgrat això, l’ONU ha calculat que encara queden 600 milions de dones vivint en països on la violència de gènere no es considera un crim. Per sort, al nostre no és així, però encara hi ha molt masclisme soterrat que continua fent mal. Hem d’aconseguir que una agressió que sol veure’s com un afer privat es converteixi en un fet públic en el qual la societat pugui intervenir. I continuar treballant per evitar que el problema de fons, la discriminació social, econòmica, laboral i cultural de la dona, continuï perpetuant aquesta mena de conductes.

8è aniversari del bloGuejat

Va ser fa uns dies (concretament l'11), però encara no havia tingut temps de celebrar-ho: el bloGuejat ha completat el seu vuitè any d'existència. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible passant per aquí a llegir i comentar! Realment vuit anys són molts per un blog i és tot un honor ser de la generació de veterans que aguanta encara al peu del canó.

En aquesta segona etapa del blog (la primera, ja esborrada, va ser durant els darrers dos anys i mig de la meva estada a Nova York) he escrit 855 entrades i he rebut 171.010 visites, diuen les estadístiques. El récord de visites de l'any va ser el novembre, la segona xifra més alta de la història del blog. La veritat és que tots aquests números no serveixen de res...

Continuo escrivint com a mínim un cop per setemana, em sembla que no me n'he saltat cap, però aquests darrers dotze mesos he continuat baixant el ritme. D'unes 220 entrades l'any que feia inicialment, ara estic més cap a les 120, una mitjana d'un parell per setmana. La culpa, ja us ho imagineu, és en part de les meves col·laboracions a altres mitjans. Entre una cosa i l'altra no hi ha setmana que no em toqui escriure, i moltes idees que faria servir al blog acaben a una altra banda (i després tornen linkades aquí, el cercle es tanca).

Parlant d'això, aquest estiu faig vacances de la premsa habitual però m'he apuntat a col·laborar amb El Matí de Catalunya Ràdio. En Marc Garriga, el presentador d'estiu, m'havia entrevistat ja un parell de cops i sempre hi havia hagut bon rotllo, així que quan m-ho va proposar m-hi vaig apuntar de seguida. La gràcia és que combinem una mica d'explicació científica (un tema per sessió) amb una mica de debat amb altres científics, cada setmana diferents i tots estrangers treballant a Catalunya. Hi surten temes relacionats amb ser immigrant, a fora o a Catalunya, i detalls de la sacrificada vida dels científics. La secció s'emet cada dimecres a les 11 i ja n'hem fet dues, sobre el càncer i sobre l'epigenètica. Els podcasts es van penjant aquí, per si us interessa.

Com cada any, aprofito el missatge d'aniversari per anunciar que, com he fet les dues últimes temporades, aquestes setmanes d'agost programaré reposicions del bloGuejat, per si encara queda algú per aquí que no estigui desconenctat de les xarxes. Entonem així amb la tradició de les televisions catalanes i de pas rescato algun post que potser se us havia escapat. Aquesta vegada tocarà un repàs al 2010, i no descarto que s'hi coli algun post nou si tinc temps per fer-lo. Que tingueu un bon estiu!

De vacances (relat fotogràfic)

Ja he tornat de vacances i em trobo que a Anglaterra fa sol. I calor. Hom podria dir que això sembla un estiu, fins i tot! Alguna cosa no rutlla, deu ser un senyal de l'apocalipsi, sinó no s'entén... En fi, jo ja he fet el meu petit break, això no m'ho treu ningú. M'he passat la major part de l'estona vora el mar descansant les neurones, que ja els tocava. En aquest post troabreu la versió 2.0 de la típica exhibició de diapositives que els turistes del segle passat solien fer quan tornaven per avorrir i donar enveja al personal (els que em seguiu a les xarxes socials ja les haureu patit la majoria). Prepareu-vos.

Començo amb menjar, un dels alicients de les vacances catalanes. Aquests són els  calamars a la romana d'Els Terrassans, famosos al món sencer (i si no ho són encara ho haurien de ser). Comproveu com son de bons el proper cop que passeu per Blanes. Aquest cop els vaig gaudir amb dos dels  amics més antics que tinc, en una relaxada nit de copes i tapes que feia anys que estava pendent.

Seguint amb el tema gastronòmic, he aprofitat també per dinar als xiringuitos de la costa, llocs fantàstics que combinen vistes de luxe amb menjars senzills però efectius. Haurien de declarar-los patrimoni de la humanitat. Aquest d'aquí és el de Cala Bona, també a Blanes...

...i aquesta vista la trobareu des d'un dels que hi ha a la platja de S'Agaró. Espero poder continuar algun dia la ruta gastronomico-xiringuitil de la Costa Brava, que és tot un plaer.

Ja de tornada al meu poble, una de les coses que he fet quan el sol deixava de cremar ha sigut sortir a passejar amb l'hereu, per ensenyar-li com és de bonic Blanes. Tot donant voltes vaig fer unes quantes fotos "turístiques", com aquestes dels cadenats rovellats que pengen dalt de tot de la Palomera, la roca que inaugura la Costa Brava. Que no sigui dit que no hi ha adolescents (o no) romàntics al poble.

I si li poseu un filtre d'Instagram encara es veuen més macos. Al fons, el castell de Sant Joan, l'altre punt clau del paisatge blanenc.

Dalt de la Palomera vaig poder captar també aquesta imatge que, degudament filtrada, queda com molt profètica (bandera onejant sota els núvols grisos que se li acosten ràpidament).

Els passeigs servien d'excusa per fer el geladet de la tarda, un altre clàssic de l'estiu. A la foto, una mica llepat, una de les combinacions que més èxit va tenir: plàtan amb nutella.Quin gran invent.

També hi hagut passejadetes nocturnes per refrescar-se abans d'anar a dormir, sobretot els dies que el Passeig de Mar (a la foto) encara estava tranquil, abans de l'arribada de les paradetes de la fira de la Festa Major.

Entremig de tot això vaig fer una escapadeta a BCN per un parell d'assumptes de feina. Vaig anar a la capital en tren, un mitjà de transport que m'agrada molt... fins que m'adono que a Catalunya la puntualitat és tan relativa com la climatització dels vagons. Se m'obliden, aquestes coses. El factor sort va afegir una vintena de nanos cirdaners d'un casal d'estiu que van aportar la banda sonora del trajecte entre Malgrat i Sant Pol. Admeto que feia gràcia veure'ls tan joganers, tot i que em van arruinar la tranquil·la sessió de lectura que m'havia promès.

Això de la feina que us deia: aquí em teiu a l'edifici històric de la UB, entre sessió i sessió del curs sobre literatura científica en el qual col·laborava. Vam aprofitar per gravar uns vídeos de promoció d'un llibre col·lectiu que sortirà a finals d'any, ja us n'explicaré més coses aviat. El curs em va servir també per desvirtualitzar la Teresa Amat i la Chryssula Kokossulis, lectores i comentaristes habituals del bloGuejat, tot un plaer. La Chrys a més em va fer una llarga conversa-entrevista que espero que veurem penjada en algun lloc un dia d'aquests.

La taula rodona que vam fer amb la Carme Torras i el Jordi de Manuel va ser molt interessant. Bé, a mi m'ho va semblar, hauríem de sentir l'opinió de la vintena d'alumnes que van participar en l'animat debat. Vam riure, ens vam queixar (sobretot del fet que els científics sempre som els dolents de la novel·la), vam criticar alguns autors (no diré noms) i vaig trencar una llança en favor de la divulgació científica apta per a tots els públics. Si més no sembla que el curs va servir per esborrar una mica les fronteres artificials entre ciències i lletres, que és molt necessari.

Una cosa que m'agrada fer quan esmorzo en un bar a Barcelona (que és poc sovint) és demanar un dònut i un cacaolat. No és gens sa, d'acord, però és una combinació que finciona molt bé, tant a l'estiu com a l'hivern, i que aquí dalt no puc trobar. No m'ho tingueu en compte.

Durant la meva breu estada a BCN vaig tenir el plaer (?) de gaudir també d'un dels típics ruixats d'estiu. Com si no hagués entomat prou pluja durant l'any...

Una altra de les coses de feina que tenia programades era una trobada per desencallar un projecte a quatre mans que, com veieu a la llibreta, vam aconseguir que acabés de prendre cos, gràcies a un parell de cocacoles i un diàleg ple d'idees interessants. Ja us aniré explicant com va quedant.

De tornada a Blanes, a una llibreria del poble tenien el Picapoc a l'aparador, i em van comentar que l'estaven venent com xurros (gràcies, dedueixo jo, a la meva mare i les seves amigues, que estan convencent les àvies blanenques de la seva quinta que el comprin als seus néts). Una bona notícia.

A la platja vaig aprofitar per torrar-me llegint un parell de llibres, entre ells l'epopeia tropical del Marc Pastor que veieu a la foto. Tot i que té una arrencada una mica lenta pel meu gust, després la cosa s'anima i hi ha un munt d'aventures, sang i fetge, misteris, corredisses per la jungla i un lleuger toc de ciència ficció que fan que tot plegat sigui ben entretingut. Si us van aquests còctels ja ho sabeu: poseu Bioko a la vostra maleta.

Jo espero que els banys de sol m'hagin servit per posar-me al dia de vitamina D. Tal i com em temia, unes anàlisis van revelar finalment que jo també en tenia un dèficit, per no desentonar, així que ara puc justificar tot el viatge amb l'excusa medicinal dels aires del Mediterrani.

Mentre jo mirava de llegir i recuperar la salut, l'hereu no perdia el temps i, fidel al seu historial, en un parell de dies ja havia trobat una novieta, que li escrivia poemes (no m'ho invento!) i li dedicava uns petons i unes abraçades molt efusives. No sé com s'ho fa, la veritat...

I res, al final tot s'acaba. L'avió de tornada anava bastant buit, per acabar de fer-me sentir que estava volant en la direcció equivocada. Però no em puc queixar: han estat uns dies de no fer res molt intensament. Just el que m'havia recomanat el metge.

Me'n vaig a la platja

Dilluns musical i estival perquè desconencto uns dies. Me'n vaig a carregar els dipòsits de vitamina D, que  com que aquí dalt l'estiu encara no ha començat (ni començarà mai, a aquest ritme), estan a baix de tot, ja us ho explicava l'altre dia. Tinc previst quedar-me lluny del brogit mundà i de la tecnologia tant com pugui. De fet, l'únic acte no compatible amb portar banyador que tinc previst és aquest (si veniu, saludeu!). Per si no puc acostar-me a l'ordinador durant uns dies (poc probable, coneixent-me...), que passeu un bon estiu!

Un dèficit profund

Els científics estudien amb molt interès la vitamina D perquè sembla que pot evitar algunes malalties. De fet, se sap que el seu dèficit no és bo per la salut i que podria estar implicat fins i tot en el càncer. Per això en alguns països se’n donen suplements, per mirar de millorar l’estat general de salut de la població. Es fa sobretot al nord, on toca menys el sol. La raó és que la vitamina D, a part d’arribar-nos pel menjar, la podem generar en grans quantitats al nostre cos gràcies als efectes dels raigs ultraviolats.

Aquest petit pròleg científic em servirà per parlar avui d’un tòpic molt anglès: el temps. No és cap mite: el clima a Anglaterra és nefast. Ens passem la major part de l’any sense veure el blau del cel per culpa d’una capa de núvols grisos. A l’hivern encara es pot aguantar, però quan arriba la primavera i els dies continuen sent igual de tristos, els mediterranis ens comencem a atabalar una mica.

El primer estiu que vaig passar a aquest país va fer un temps horrorós. Els meus amics em van dir que era una excepció, una temporada especialment dolenta. M’ho vaig creure. El segon estiu va ser exactament igual. Em van tornar a repetir que era molt estrany, que normalment la climatologia era més benèvola durant aquests mesos. Quan el tercer any vam haver de passar pel mateix ritual vaig entendre que els anglesos viuen en un estat de negació constant que els permet sobreviure a aquests agostos freds i banyats en llum pàl•lida. Quan no poden més, van a l’aeroport més proper, escullen una de les desenes de destinacions de Ryanair i per quatre cèntims es fan el seu estiu condensat en un parell de setmanes.

Els emigrants del sud encara patim més aquesta privació solar. No només psicològicament, sinó també físicament. I aquí és on tornem al tema del principi: estic envoltat de gent amb dèficit profund de vitamina D. Al meu laboratori tinc un estudiant d’Abu Dhabi. Uns mesos després d’iniciar el doctorat va començar a trobar-se més cansat del compte i a patir de dolors a les articulacions. Una anàlisi de sang va revelar que tenia els nivells de vitamina D pels terres: la manca de sol l’estava matant. A més, la seva pell fosca el protegia dels raigs ultraviolats, cosa molt útil en països càlids però un pèl perillosa a segons quines latituds, perquè dificulta la fabricació de la vitamina. Una bona temporada amb suplements i uns quants viatges terapèutics a la seva terra natal, han tornat el pobre estudiant a la normalitat. A finals de l’any passat em va arribar un altre estudiant, aquest cop d’Aràbia Saudita. Quan al gener va començar a queixar-se de dolors i cansaments, vaig entendre ràpidament quin mal patia. També el tinc tractant-se amb vitamines i banys de sol. Ara acaba de començar a treballar al laboratori un altre àrab, i en el discurs de benvinguda vaig estar a punt de donar-li un potet de vitamina D. L’estic vigilant de prop, perquè tan bon punt vegi que comença a arrossegar els peus l’enviaré al metge amb el diagnòstic ja fet. Ara que hi penso, em sembla que per incrementar la productivitat el millor que puc fer aquest agost és tancar la paradeta i emportar-me tota la tropa a la Costa Brava a fer salut...

[Publicat a la revista Esguard el 3/7/13.]