Una mica de ciència

Al meu darrer article a El Periódico parlava d'un pacient amb una forma rara de leucèmia que hem pogut estudiar genèticament per poder proposar un tractament nou que el malalt ha pogut rebre immediatament (n'hem publicat un article a una revista mèdica important). És un exemple de tot això que heu sentit dir de la "medicina personalitzada", que esperem que cada cop sigui més freqüent. 

De fet, una de les claus per a què això sigui possible és que puguem llegir el genoma dels malalts d'una manera ràpida i barata. Això cada cop és més proper, com explicava l'altre dia a la ràdio (junt amb històries sobre com esborrar mals records i predir què està pensant una persona mirant-li els ulls, entre altres coses). La revolució està a dues passes.

Aquestes últimes setmanes també he passat un parell de cops pels estudis de la BBC de la ciutat on visc per parlar d'aquest tema, perquè la nota de premsa que va publicar la universitat va tenir bastant ressò als mitjans locals (fins i tot vaig sortir a la BBC, la tele, però no en tinc cap enllaç). Si voleu saber com sono en anglès, i si parlo tan ràpid com en català, aquí teniu una versió curta i aquí una entrevista llarga, on em dona temps d'explicar fins i tot les aventures de l'accidentat naixement de l'hereu que ja coneixeu. També podeu llegir la nostra aparició al diari (amb la versió "seriosa" de la foto que il·lustra aquest post) aquí sota:

Annabel Lee Redux, el meu mashup al Paper de Vidre

Com que sap que sóc poc aficionat a llegir i escriure contes, la Tina Vallès em va fer la mala passada de proposar-me una història massa atractiva per dir que no. Es tractava d'allargar una peça literària, la que vulguessim, per al darrer número de la primera etapa de la revista digital Paper de Vidre. Vaig caure a la trampa de quatre grapes i immediatament em vaig posar a pensar qui seria la meva víctima. Vaig tardar una mica, però un bon dia, així de sobte, vaig veure clar que havia de continuar el famós poema pòstum de Poe, Annabel Lee.

Doncs aquí el teniu, el meu Annabel Lee Redux, que a més de ser un epíleg a un poema és també un mashup amb un altre clàssic (que no us diré per no desvelar el final). Llegiu-lo ni que sigui perquè topar-vos amb un conte meu és tota una raresa... Tot i que, ara que m'adono, m'estic prodigant bastatnt en el gènere, darrerament. Fa poc escrivia un altre epíleg, aquest cop per a Hipnofòbia, i aviat tindreu notícies d'un conte meu en un recull... Tres en menys d'un any! Estaré canviant?

Ah, i aprofitant que entreu al Paper de Vidre, feu un cop d'ull també a la bona feina dels il·lustres autors que em fan companyia en aquest projecte:.

La Caputxeta Vermella, Charles Perrault, per Gràcia Pernorès.

El compromís, Serguei Dovlàtov, per Anna Ballbona.

La Bíblia, per Biel Barnils i Carrera.

Els set missatgers, Dino Buzzati, per Mònica Batet.

El mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo , per Sebastià Bennasar.

La néta del senyor Linh, Philippe Claudel, per Aleix Cabrera.

La cara de la desgracia, Juan Carlos Onetti, per Julià de Jòdar. 

La Bella Dorment, germans Grimm, per Carme Dolz.

Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho, per Marina Espasa.

Bèlgica, Josep Carner, per Josep Maria Fonalleras.

Sukkwan Island, David Vann, per Yannick Garcia.

"Gil de Biedma" de Ramon Barnils, per Guillem Miralles. 

El Gènesi, per Lluís Muntada.

El dinosaurio, Augusto Monterroso, per Ramon Pardina.

Els morts, James Joyce, per Josep Maria Pinto.

Josafat, Prudenci Bertrana, per Miquel Pujadó. 

Memòries, Josep Maria de Sagarra, per Adrià Pujol Cruells.

Un rei sense divertiment, Jean Giono, per Ricard Ripoll.

La broma infinita, David Foster Wallace, per Marc Romera. 

Quadern gris, Josep Pla, per Joan Safont.

La metamorfosi, Franz Kafka, per Lluc Seguí.

Un report per a una acadèmia, Franz Kafka, per Jordi Serra i Garrido.

Librerías, Jorge Carrión, per Isabel Sucunza.

Un habitant de Carcosa, Ambrose Bierce, per Carles Terès.

Riuada, Jesús Moncada, per Jesús M. Tibau.

El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda, per Joan Todó. 

Je suis né, Georges Perec, per Tina Vallès.

El joc dels miralls, Andrea Camilleri, per Pau Vidal.

Un dia esplèndid pels peixos plàtans, J. D. Salinger, per Muriel Villanueva.

La tardor barcelonina, Francesc Pujols, per Ester Xargay.

Llibres = tresors (creant addictes)

Per mi els llibres són tresors. M'agrada posseïr-los, a part de llegir-los. Suposo que sóc membre d'una espècie de via ràpida d'extinció: qualsevol que cregui que la literatura s'estalviarà la revolució digital que va patir el món de la música és un gran optimista. Per això em sap greu pensar que l'hereu creixerà en un món on tenir un llibre (o un CD) a les mans no produirà cap plaer especial. O potser no.

De moment he aconseguit que el nano veneri els llibres gairebé igual que jo. Ahir a la nit comptava els 39 llibres de "nen gran" que s'ha empassat des que a l'estiu li va descobrir que podia llegir ell solet, inclosa la meitat de les obres completes de Rald Dahl, el seu ídol, i li podies veure la cara de feliç que posava. Potser no li estic fent cap favor, perquè si continua així acabarà sent el bitxo raro de la seva generació, la que preferirà el kindle al paper, però de moment me'n sento orgullós. Quan sigui gran ja em passarà la factura del psiquiatre.

Quan vam baixar a BCN per Nadal, vaig tenir un parell de moments orgàsmics gràcies a la meva fal·lera col·leccionista, tots dos a una botiga on es compren llibres vells a preu fix. Si visqués a la ciutat m'hi acabarien prohibint l'entrada, com fan els casinos amb els ludòpates...  El que us deia: hi vaig trobar dos llibres, que recordo haver llegit a 8è de bàsica l'un darrere l'altre (o gairebé) gràcies a la ben assortida biblioteca de l'escola, que em van marcar bastant i que no havia tornat a veure mai més (i, que sàpiga, segueixen sense reeditar-se, un cop desapareguda l'editorial que els va publicar). Els podeu veure a la primera foto. Tornar-los a tenir a les mans (i ara a la lleixa) va ser un regal de Nadal fantàstic.

Però la joia no es va acabar aquí. El mateix any, recordo que vaig llegir un llibre que va significar un pas a unes lectures més "adultes". Ja us en vaig parlar fa temps, al segon post més visitat d'aquest blog. Aquest sí que s'ha reeditat, però no havia tornat a veure mai l'edició original de l'editorial Laia. I ara la tinc! Junt amb el llibre que li feia parella i que vaig llegir amb interès quan va sortir, al cap d'un parell d'anys. Si no sou uns addictes del tema com jo us costarà entendre el plaer que em va proporcionar trobar aquestes quatre volums, polsosos però en perfecte estat, i a sobre poder-me'ls emportar per només 2 euros la peça.

I pensant en l'hereu i en fomentar també la seva addicció, a la mateixa sessió de compres nadalenques em vaig endur el llibre que veieu a la darrera foto, escollit d'entre una pila un parell de motius que ara no venen al cas. Va posar-se a llegir-lo immediatament, i això que el català encara no el domina prou. Però va aconseguir que fos el primer que acabava ell sol en la nostra llengua  (amb ocasional assistència fonètica dels pares per corregir la lectura "a l'anglesa") . Tota una fita que espero que recordi amb il·lusió quan d'aqui 35 anys vagi a la llibreria de casa seva i se'l torni a trobar.

Un govern democràtic

La humanitat estarà sempre dividida, políticament parlant. Com més aviat ho acceptem, abans podrem concentrar-nos en fer que la democràcia funcioni. Que els partits s’alineïn al llarg d’un eix amb dos extrems (conservadors/liberals, dreta/esquerra...) no és un caprici d’un sistema artificial, sinó que correspon a uns patrons de comportament bàsics clarament definits. Fins al punt que hi ha estudis que han trobat correlacions amb l’expressió de certs gens i la inclinació política d’una persona. O sigui que la decisió de ser d’un color o un altre és menys lliure del què ens pensem: hi ha un fort condicionament cultural i social, sens dubte, però processem aquests factors a través d’uns filtres biològics, escrits al nostre ADN, que ens poden empènyer cap a un costat encara que ho vulguem evitar.

El corol•lari d’aquest fenomen és que algú que no té el mateix punt de vista que tu ni ho fa expressament per portar la contrària ni és intrínsicament “dolent”. Ni els de dretes són tots uns lladres sense escrúpols de classe alta als qui els importa un rave la resta de la població, ni els d’esquerres uns ganduls amorals que volen viure a costa del sistema i transformar el país en una cooperativa regida per la utopia de la fraternitat comunista. De corruptes, criminals, negligents, sociòpates, pícars, estúpids i il•luminats en trobarem als a tots dos bàndols, amb més o menys freqüència segons l’època i el lloc. Hem de pensar que la resta de ciutadans creuen honestament que les seves idees són les que ens han de permetre construir una societat millor. Qui té raó? Segurament ningú. O tothom. Perquè s’ha de ser molt ingenu per creure que un costat pugui estar sempre en possessió de la veritat absoluta.

Si acceptem això, hem de recordar que quan un partit és escollit en unes eleccions, es converteix en el líder de tot el poble, no només dels qui l’han votat. Encara que hagi tret la majoria més absoluta, sempre hi haurà qui no estarà d’acord amb el seu ideari. Aquestes persones no es poden menysprear, ni humiliar, ni castigar: mereixen igual consideració, respecte i dedicació que les altres. Naturalment, un govern no pot satisfer tothom, per això donarà prioritat a les tesis pròpies, que, en teoria, són les que la majoria de la població comparteix en aquell moment. Però això no vol dir que ha de legislar sistemàticament en contra dels qui no li han estat fidels a les urnes.

Considerem aquest exemple. Un govern d’un país aprofita el domini absolut que té de les cambres per aprovar una sèrie de lleis radicals que imposen el seu punt de vista en temes (educació, avortament...) capaços d’afectar per la resta de les seves vides tots els ciutadans. És això realment el que vol dir democràcia? Sona més aviat a la llei del més fort. Podem pensar que això passa només quan la dreta és al poder, però no és cert: l’esquerra comet els mateixos pecats, amb matisos. No pot ser que, en certs països, cada cop que un govern canvia de color es dediqui a desfer la feina dels seus predecessors, sobretot tenint en compte que l’alternança entre liberals i conservadors sol ser cíclica. Si quan prenen decisions els polítics pensessin tant en els “seus” com en els “altres” i no només en no perdre els vots que ha obtingut, potser evitaríem continuar fent un pas endavant i un enrere. La democràcia hauria de ser la recerca del consens, dirigida, això sí, pel partit majoritari. I en les diferències irreconciliables, hauria de prioritzar-se la llibertat, salut i benestar dels individus, més que no el respecte a un codi moral, el que sigui, que més o menys la meitat de la població no compartirà mai.

[Article publicar a l'Esguard del 15/01/14]

I kissed a girl

Conversa entre l'hereu jo mentre sentia per primera vegada l'I kissed a girl de la Katy Perry:

 

HEREU: Ha dit que li ha fet un petó a una noia.

JO: Sí.

HEREU: I que li ha agradat.

JO: És clar. Fer petons a les noies està molt bé, és normal que li agradi.

HEREU: Però és que ella és una noia, també.

JO: Sí, hi ha noies a les què també els agrada fer petons a les noies.

(Això no li ha estranyat: fa temps que parlem del fet que hi ha parelles d'home i dona, de dona i dona o d'home i home, i totes elles són normals. Li costa més entendre per què, si això és així, cal un home i una dona per procrear, però és que encara no hem tingut la xerrada de les flors i les abelles...)

HEREU: I ara ha dit que espera que al seu nòvio no li importi.

JO: Eeeem... és que hi ha nòvios que són molt bones persones i no els fa res que les seves nòvies... (DIRIGINT-ME FORA DE PLA) A veure, qui dimonis li ha deixat escoltar aquesta canço a l'hereu???

El Portella número 7

Fa uns dies em va arribar un regal de reis avançat: el setè número de la revista cultural andorrana Portella, de la què us he parlat en altres ocasions. Com sempre, la qualitat de l'edició i dels continguts és molt elevada. És fantàstic que la revista hagi superat ja la mitja dotzena de números i espero que duri molts anys més. Si teniu oportunitat de comprar-la, feu-ho...

...especialment aquest número, perquè conté un text/relat meu on intento resumir la meva relació variant amb Andorra, que és, penso, la de molts catalans. Tot i això, ja hi hagut qui ha expressat la seva disconformitat amb el meu punt de vista, amb uns arguments que demostren que si es fa una lectura ràpida de l'article és possible que s'interpreti malament. Sempre és bo incitar al debat, això sí.

Va ser tota una sort que els editors em proposessin col·laborar-hi, després de ser assidu lector de la revista des dels inicis, perquè, a part de la il·lusió de veure un escrit meu en aquest format de luxe, em va donar l'oportunitat de col·laborar amb l'amiga Paula Bonet, una il·lustradora excel·lent i (per mèrits propis) cada cop més coneguda al món sencer. Així es com he tingut el plaer de veure les meves paraules acompanyades d'aquesta petita meravella que us deixo aquí.

Resums i perspectives

Comencem pel desig de rigor: bon any nou a tots! A veure quines sorpreses ens prepara aquest 2014, un anys que mols voldrien veure ple de Sís i que altres tenen previst regar amb un bon grapat de Nos.

Abans era tradició als blogs acabar/començar els anys amb resums/previsions, però ara es veu que hem perdut les formes... Al twitter i a altres llocs ho presenten en versió condensada, per exemple. A veure si puc fer el mateix aquí sense allargar-me massa.

El 2013 ha estat intens. A laboratori hem treballat en una sèrie de projectes interessants, ens han donat finançament per altres (cosa difícil avui en dia) i ens han acceptat un article en una revista important (en parlava a la tele l'altre dia i ja en diré més coses en el futur). El 2014 començarà amb 3 persones unint-se la grup i amb moltes ganes de fer coses.

Literàriament, el 2013 ha estat tranquil: només un llibre infantil publicat, a la columna de novetats. M'he estrenat a dos països nous, França i Portugal, i el 2014 n'afegiré un altre: Turquia (altre cop gràcies a Hipnofòbia). Tota una sorpresa, aquesta internacionalització (deguda a la bona feina de la meva agenta, és clar).

El 2013 ha estat un any "sabàtic" de literatura per a adults, perquè he estat immers en tres projectes juvenils (a dues i tres mans), un d'ell ja amb data de publicació (a l'octubre) i els altres fent les rondes per les editorials. M'ho he passat molt bé, ho confesso, però el 2014 espero tornar a creuar la frontera cap al territori dels grans (tot i que encara em queden dos projectes més compartits per a joves per finalitzar que em fan molta il·lusió). Pel que fa a llibres, estrenaré l'any amb la publicació d'un recull de contes que he co-editat i, per Sant Jordi, el meu darrer assaig científic.O sigui que em veureu per les llibreries uns quants cops, aquest 2014.

I res més. Espero que l'any nou es porti be amb vosaltres. Ens anem veient per aquí!

El 2014, recordem-nos de la recerca biomèdica.

Fa uns dies em van convidar a Els Matins de TV3 per parlar una mica d'uns treballs que estem fent al laboratori en el camp de les teràpies personalitzades del càncer. A la secció va intervenir també en Ricard Garcia, que ha muntat la Fundació Richi per recaptar diners per a finançar l'estudi i el tractament dels càncers infantils (de la qual m'han demanat que faci d'ambaixador). Aquí teniu el vídeo:

El dissabte passat vaig treure també el tema al meu article d'opinió d'El Periódico, que podeu llegir aquí. Resumint una mica totes dues intervencions, el que dic és que estem en un moment molt important del tractament del càncer, avançant cada cop més (com ja he explicat altres cops), però que a casa nostra encara hi ha dèficits importants de finançament, que podríem cobrir tots nosaltres, com es fa al Regne Unit o als EEUU, si fossim solidaris tot l'any i no només quan hi ha la Marató. Pensem-hi de cara al 2014, perquè els beneficiaris en serem tots nosaltres.

  

Escudella i carn d'olla o carn d'olla i escudella?

És la pregunta que divideix les famílies catalanes durant les festes. Què es menja primer, l'escudella o la carn d'olla? He sentit arguments (fervorosos i lògics) a favor de les dues opcions. Al dinar familiar de Sant Esteve, a taula hi convivien totes dues... més una de nova que hem adoptat com a pròpia la meva dona i jo: la barreja simultània. És la tercera vía: menjar la carn d'olla Duran(t) l'escudella (ho sento, no he pogut resistir l'acudit fàcil). 

S'ha de dir que és poc elegant, però retornar els trossos de carn d'olla a la seva sopa primigènia perquè quedin ben sucats abans de menjar-los dóna uns resultats fantàstics. Se li ha acudit a algú més aquesta idea o puc anar a registrar-la? Com ho feu a casa? Muntem una enquesta, ara que està de moda?

Això sí: tots estarem d'acord que els torrons es mengen al final... o no?

Bon Nadal!

Aprofito la felicitació que han preparat a Mètode per desitjar-vos que tingueu un bon Nadal (en singular, com ens recorda en XeXu)... i començar a a anunciar-vos un dels llibres que (com a editor aquest cop) sortiran l'any que ve amb la meva firma. Que acabeu de passar unes bones festes!

Educació, incompetència i corrupció

A una nena de la classe del meu fill, els seus pares li han posat un tutor personal dos cops per setmana perquè l’ajudi amb els estudis, malgrat que no va endarrerida respecte als seus companys. Una altra fa cinc activitats extraescolars: des de piano a ballet, passant per tennis, natació i violoncel. No són els únics exemples que conec al meu entorn de criatures pressionades per a què rendeixin al màxim. I estem parlant de nanos de sis anys, que tot just comencen el seu periple acadèmic.

És obvi que les prioritats i les expectatives socials en vers els nostres fills varien radicalment segons la cultura i la zona del planeta on vivim, i que tenen un impacte directe en el rendiment escolar. Pensava en això després de veure com el darrer informe PISA concloïa que, a la Península Ibèrica, l’estructura educativa no és suficient per a què la mitjana dels alumnes arribi a uns mínims de qualitat. Hauríem de discutir que vol dir “qualitat” en aquest context, i si uns números obtinguts d’una sèrie de proves concretes reflecteixen o no el nivell d’educació d’un país, però els resultats semblen dir que, en general, a Catalunya no estimulem prou els nens, ni a casa ni a l’aula. 

Us deveu haver fixat que al capdamunt de classificacions com les del PISA hi solem trobar països asiàtics. Quan vivia a Nova York, vaig observar que els pares que més empenyien els seus fills eren d’arrels xineses i japoneses. Aquí a Anglaterra, em trobo el mateix en les famílies d’origen indi, com les de les dues nenes del primer paràgraf. Es tracta, naturalment, d’una generalització meva sense cap suport estadístic darrere, i s’ha de prendre com a tal. Però malgrat tot, ens pot servir per preguntar-nos si les famílies de cultures occidentals som més relaxades, i si l’efecte que té això en l’educació és realment dolent. La meva experiència és que als europeus que sortim fora ens aprecien molt. Tenim la reputació d’estar ben preparats, i de ser creatius i emprenedors. Són valors no tant presents en les societats orientals, més centrades en la productivitat. Quina és la millor opció a llarg termini, doncs? La pressió oriental o la “deixadesa” occidental? 

Per saber si de veritat estem nodrint i aprofitant adequadament les capacitats dels ciutadans, caldria estudiar més paràmetres dels que surten a l’informe PISA i, sobretot, al llarg d’un espectre d’edats que inclogués la maduresa. Els resultats d’un examen poden indicar la capacitat d’emmagatzemar coneixements, però no si quan un arribi al món real se sabran aplicar o no. I, anant un pas més enllà, el futur d’un país no el defineix només la preparació dels seus individus, sinó quin us es fa d’ells. No serveix de res educar-los perfectament si quan arriba l’hora de ser útils han de marxar a treballar fora. O si no escollim els elements més preparats per als llocs de responsabilitat pública. Un exemple recent: tenir una Consellera d’Educació i Cultura, una persona que assumim que deu ser vàlida en altres camps, que no es coneix ni els noms d’una de les eines claus que es fan servir en la seva feina és una manera eficaç de trepitjar l’ull de poll col·lectiu. Encara és pitjor que algú que demostri clarament la seva incompetència no presenti la dimissió o, en el seu defecte, sigui cessada a l’instant.  

Casos com aquests també són més freqüents en certes àrees del globus que en altres. Per això seria bo que, el proper cop, les xifres del PISA sortissin acompanyades d’altres dades objectives, com per exemple els índexs d’incompetència política i de corrupció, dos dels factors més decisius a l’hora de malbaratar recursos humans. Només així veurem la foto sencera de la qualitat intel·lectual d’un país.

[Article publicar a l'Esguard del 18/12/13]

ACTUALITZACIÓ: Llegiu una altra opinió sobre el tema al Tobuushi blog, des del punt de vista d'algú que viu de prop els sistemes educatius orientals.

 

Un brindis

O sigui, resumint,...

...que ens volen convocar a un referèndum el novembre on una de les opcions serà:



(cal dir-ho dos cops perquè s'entengui) i l'altra:

Però si descomptem el vot en blanc i les altres cinc permutacions que acabaran computant com a nul·les (serà un repte evitar-les), encara ens en queda una altra que és com:

Almenys per a les dos primeres hi ha un pla previst. Però i per a la tercera? Ja tenim clar que un estat no independent no es pot organitzar ell solet i que de moment no hi ha cap proposta de federació sobre la taula?

Queda demostrat que per a què una cosa funcioni des del punt de vista polític no és necessari que segueixi les lleis de la lògica. En tot cas, és un moment apassionant de la nostra història, aquest. A veure com acaba.

9, 10, 11, 12, 13

 

Pels numeròlegs: l'última escala de color del segle, ara mateix.

Ninja Chriztmaz

Ahir vaig anar a veure com l'hereu feia la seva representació de Nadal, clàssica tradició escolar de la temporada. El nivell de la producció va pujar respecte a la dels anys anteriors, sobretot perquè els intèrprets, de primer i segon curs, ja eren capaços de recordar més d'una línia de diàleg i dos moviments de  coreografia seguits. S'agraïa. Però tot el que hem guanyat amb desimboltura ho hem perdut en dicció: pocs membres de l'elenc conservaven la dentadura íntegra, coses de l'edat, així que el papissoteig era generalitzat. El crit de guerra sonava més o menys com "Merry Chriztmaz!" Ens va caure la llagrimeta igualment.

Durant aquesta setmana, li hem estat preguntant a l'hereu quin paper faria a l'obra, però no ens ho sabia explicar, el molt soca. Finalment, després de posar-lo contra les cordes, tot el que vam aconseguir va ser que ens digués, ben seriós: "Em penso que vaig de ninja". Com que els ninjes no són personatges gaire habituals al pessebre, vam assumir que no l'havia encertada. Efectivament: ahir vam descobrir que anava de Christmas cracker, una tradició molt anglesa. Li va fer tanta il·lusió (o més) que si hagués sigut un ninja de veritat.

Cabres, aspiradores, ullals, Ictineus i altres premis (II)

El cap de setmana també va ser fructífer mediàticament parlant. Vaig poder passar per RAC1 per fer la meva secció de ciència en persona, per variar (sempre em toca fer la connexió des de l'estudi de la meva universitat), i vaig aprofitar per fer-me fotos amb la Marta Cailà i el Victor Endrino per a què quedés constància que treballem plegats (encara que normalment a quilòmetres de distància).

Aquesta setmana a la secció vaig parlar bastant del cervell, sobretot de què fa que els adolescents el tinguin una mica diferent, cosa que determina el seu comportament a vegades una mica irracional (tot té un motiu biològic...). Aquí podeu escoltar-ne el podcast. Per cert, no havia penjat el podcast de fa un parell desetmanes, de quan vaig parlar de novetats en el camp de les vacunes, de les habilitats matemàtiques dels nadons, de per què els gossos remenen la cua, del fet que enganyem més per la tarda que pel matí i d'una possible cura per la calvície. El podeu escoltar aquí.

Diumenge, a la secció de ciència de l'ARA, em vaig estrenar com articulista llarg (abans hi feia una columna) comentant un estudi que em va semblar sorprenent sobre la importància que poden haver tingut els diners en l'aparició i manteniment de les societats humanes. És una teoria polèmica i interessant, feu-hi un cop d'ull aquí (accés gratuït si us registreu). 

Relacionat amb això, fa dos dies es va saber que l'ARA Ciència havia estat guardonat amb el Premi Nacional de Recerca 2013. És un reconeixement molt important i crec que molt merescut a la feina que fa la Mònica López Ferrado dirigint, coordinant i muntant un dels pocs suplements de ciència que queda a la premsa ibèrica. A més, el rigor i la serietat que té el suplement, que surt al diari cada diumenge, són impecables. És tot un honor per mi formar part del grup de científics que hi col·laboren.

Finalment, el diari Avui portava també diumenge la revista Barça Kids, on apareixia el conte que he fet amb la Carme Sala, i del qual us n'havia avançat alguna il·lustració fa uns dies. La idea neix d'un exercici que em fa fer l'hereu gairebé cada nit, i que m'ajuda a mantenir les neurones creatives ben engreixades. Ja em direu si me n'he sortit a l'hora de barrejar en la mateixa història coses tan diferents com una cabra, un núvol i en Puyol. Els dibuixos de la Carme, com sempre, són deliciosos, no us els perdeu. Podeu llegir el conte (i descarregar la revista sencera) de franc aquí.

Cabres, aspiradores, ullals, Ictineus i altres premis (I)

Aquest cap de setmana passat vaig estar a Barcelona perquè m'havien convidat a un congrés que es feia a la Universitat de Barcelona (relatiu a la feina de la qual no parlo gaire en aquest blog, la purament científica). Aprofitant el viatge, em vaig poder apuntar a algunes activitats literàries que estaven programades. Us en faig cinc cèntims a continuació i en el proper post de la sèrie us acabo de comentar altres coses que han passat aquests dies.

Comencem pel club de lectura a la biblioteca Adroer de Girona del divendres, on en Sebastià Roig i jo vam discutir d'Ullals amb una dotzena de joves d'ESO que se l'havien llegida. Al lllarg d'una hora i mitja vam mantenir un debat molt interessant amb els lectors, durant el qual ens van fotre canya sense tallar-se (els ho vam demanar així) i ens van argumentar tot els que els havia agradat i el que no de la novel·la. Com a autor, ho vaig trobar molt útil i estimulant, i a més vaig poder constatar un parell de coses. Primera, a les noves generacions també hi ha bons lectors, malgrat les temptacions multimèdia, gràcies en part a la bona feina que fan els dinamitzadors culturals (aquest club en tenia un bon exemple). Segona, la majoria dels bons lectors són noies. Els nois o bé no llegeixen tant o bé no se senten atrets pel format d'un club d'aquesta mena. Sigui com sigui, no és gaire bon senyal... però sí que es correspon a les proporcions que trobem en adults, cal dir-ho. Com ho hem de fer per no perdre la gran massa de lectors masculins pel camí?

El disabte, l'event era d'una altra mena: l'entrega dels Premis Ictineu a les millors obres fantàstiques de l'any, als quals Hipnofòbia era finalista en la categoria de novel·la original en català. La cerimònia es va dur a terme a la biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet i va aplegar el bo i millor de la ciència ficció catalana. La meva novel·la va caure derrotada per poc, i la triomfadora va ser Sirius 4, d'Alfons Mallol. A la foto d'aquí al costat podeu veure com felicito esportivament el guanyador del premi. Les celebracions van continuar amb un animat dinar de germanor, on vaig poder retrobar vells amics i desvirtualitzar-ne un grapat de nous, i una tanda de conferències postprandials dedicades a Aldous Huxley i C. S. Lewis. Una bona jornada per als amants del fantàstic, impecablement organitzada per la gent de les Ter-Cat i la revista Catarsi, amb l'ajut de la SCCFF.

(Continuarà...)

Quan bufa el vent

Per qüestions de feina, aquestes últimes setmanes he baixat un parell de cops al País Valencià i, compartint converses breus i llargues sobretaules, m’he pogut acostar una mica a la situació que es viu actualment al sud de l’Ebre. M’ha semblat que l’esperit era més combatiu que mai, potser perquè m’he relacionat sobretot amb intel•lectuals implicats en la lluita per reivindicar el fet valencià. La seva tossuderia topa frontalment amb l’oposició dels òrgans de govern, que continuen aplicant la doctrina expansiva castellana, sempre partidària d’homogeneïtzar per evitar dissidències. Sense anar més lluny, el trist sainet al voltant del desmantellament de RTVV no és més que un exemple del poc interès que tenen els polítics de signe centralista a mantenir la riquesa cultural de les autonomies del seu país, més enllà del folklore inofensiu, convençuts que així protegeixen millor la sagrada unitat nacional.

La situació del català a l’Estat Espanyol em remet a una faula que recordo de quan era nen. El vent i el sol aposten que seran capaços de fer que un home es tregui l’abric que porta. El vent ho intenta amb violència, bufant cada cop més fort, però només aconsegueix que l’home se’l cordi fins el coll. El sol només ha de brillar una mica per aconseguir que, acalorat, sigui el mateix home qui s’acabi despullant. A Catalunya, les ventades, i més encara els huracans que s’estan desfermat darrerament, han contribuït a una cohesió social que a Madrid encara no han entès d’on surt. Si hi hagués algú amb prou memòria històrica per recordar els anys convergents del peix al cove, no els hagués costat gaire pressuposar que amb uns quants raigs de sol ben col•locats els catalans se sentirien prou confortables per quedar-se amb calçotets i samarreta, i segurament ara no estaríem parlant de dates pel referèndum. Per bé o per mal, aquesta ruta conservadora sembla que s’ha tancat, a pesar dels nostàlgics que encara s’aferren al concepte de la Tercera Via. El final d’aquesta història serà per força sorollós: o una victòria sense precedents del secessionisme, o un retorn progressiu als plors i els cruixits de dents de l’era pre-autonòmica. Quines reverberacions tindrà això en la resta del domini lingüístic? M’ha donat la sensació que l’esperança d’alguns valencians és que, si Catalunya aconsegueix creuar la porta, els ajudarà a ser els següents. No sé si una Catalunya post-escissió estaria en condicions econòmiques i polítiques de donar un cop de mà a ningú. A més, cal preveure que Espanya enduriria els esforços per evitar la seva possible atomització. Catalunya potser ho aconseguirà, però els que intentin seguir les seves passes ho tindran complicat.

Però abans de plantejar aquesta possibilitat, el País Valencià hauria de decidir si el secessionisme és una opció de futur que li interessa. Hi haurà mai prou ciutadans descontents amb com van les coses per a què els partidaris de la ruptura tinguin el suport numèric que democràticament necessitarien? Alguns dels meus interlocutors creien que sí, en un futur proper. No conec prou la seva realitat social per contradir-los, però a primera vista sembla que els números no hagin de quadrar. Al cap i a la fi, els valencians han votat majoritàriament partits espanyols durant dècades. Potser sí que l’acumulació d’escàndols vaticina un gir radical en les properes eleccions. Podria ser el primer pas d’un camí que Catalunya va iniciar fa quaranta anys i que ha portat a un projecte d’estat que més de la meitat de la població, si fem cas a les enquestes, comença a creure’s. Si tot això culminarà mai en la creació d’uns Estats Units del Mediterrani Occidental, com molts somnien, és difícil de predir. Però si continua bufant el vent, tot és possible.

[Article publicar a l'Esguard del 20/11/13]

Petita crònica d'una nit a Alzira (amb fotos)

El post d'avui va sobre els Premis Literaris Ciutat d'Alzira de la setmana passada, com veieu aquí al costat en el fabulós selfie que em vaig fer a l'escenari quan ningú mirava.

La raó és que un llibre que he escrit a mitges amb en Chris Willmott, expert en bioètica de la meva universitat, es va endur el  XIX Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General" que patrocina la Universitat de València. Ja us en donaré més detalls quan es publiqui, diuen que a temps pel proper Sant Jordi, però si teniu curiositat podeu trobar un petit making of a la nota de premsa. El que volia fer aquí és només una mini crònica del meu viatge llampec a terres valencianes a recollir l'estauteta. Som-hi.

El periple va començar (molt) de matinada i va incloure un tram d'avió (fins a Alacant) i una bona tirada en cotxe (fins a Alzira). Però no ens va saber gens de greu l'esforç perquè el primer premi va ser poder gaudir d'aquell solet mediterrani tan fabulós i els vint-i-tants graus que l'acompanyaven. Com es troben a faltar aquestes coses! A l'hora de dinar, vam demanar als del restaurant si podíem seure fora i ens ho van desaconsellar perquè bufava massa vent (!). No els vam escoltar, és clar. Aquí ens teniu fent el guiri (un dels dos ho era, de fet, i l'altre a mitges). S'estava de conya.

Després d'una migdiada reparadora i molt necessitada, vam passar pel museu del poble, on hi havia programada una sessió fotogràfica amb la resta dels guanyadors (és d'on surt el mateial gràfic que acompanya la majoria dels articles que he enllaçat al final del post). Allà vaig poder veure que el premi gros, el de novel·la, se l'emportava un altre català, l'Andreu Martín, cosa que em va alegrar, perquè en Martín és un gran tipus (més sobre això a continaució). 

L'altre descobriment va ser que només hi hauria una sola estatueta per nosaltres dos (ja m'estic acostumant al fet que als premis mai pensin en les parelles literàries). Immediatament vam establir un règim de custòdia compartida, com pertoca en aquestes situacions de crisi. El trofeu és realment maco, s'ha de dir: un nen despullat llegint un llibre sobre una lletra A de les que es feien servir a les impremtes d'abans. Llàstima que només el veuré de tant en tant.

A la tarda vam berenar una mica per distreure el nostre rellotge biològic, que va amb el més raonable horari anglès i ja reclamava el sopar (que encara trigaria una bona estona). Després vam empolainar-nos i vam anar cap al recinte on es feia l'acte. Jo conduïa, així que vaig delegar les funcions de navegació als meus dos passatgers, que m'asseguraven que s'havien mirat bé el mapa i que seria cosa de només cinc minuts. Després de passejar-nos mitja hora amunt i avall per un polígon industrial (i preguntar en una benzinera), vam trobar finalment el nostre destí. Impressionava la gentada que es reunia al vestíbul, prop de 800, van dir després, entre polítics i gent del món de la literatura. De seguida vam començar a saludar coneguts i a intentar caçar, entre conversa i conversa, els canapès que anaven passant.

Va haver-hi unes quantes desvirtualitzacions i retrobades amb contactes valencians, com era d'esperar en una nit que renunia la flor i nata de la cultura del País, però la perla va ser trobar-me per sorpresa que a la meva taula hi seia el meu professor d'anglès de COU, que també és un traductor excel·lent. Feia més de 25 anys que no ens vèiem i, tot i que ara fa un temps que mantenim contacte a través de les xarxes, cap dels dos s'esperava una cita en directe com aquella. Per cert, el sopar va ser un luxe, intercalat entre espectacles musicals i malabars tradicionals, i dues tandes d'entregues de trofeus.

A la taula hi teníem també l'Andreu Martín, que ja us deia que és una gran persona. Un sentit de l'humor molt fi i un coneixement inacabable del món de la literatura (sóc un gran fan d'aquest vídeo), i en especial de l novel·la negra, fan que sigui un tertulià fantàstic. Vam parlar de moltes coses, entre elles de com s'escriu a quatre mans (ell n'és un dels experts del país) i del bon moment pel què passa la novel·la negra catalana, de la qual va destacar l'últim llibre d'en Llort, que casualment jo acabava de llegir a l'avió (a veure si us en faig una ressenya un dia d'aquests). No em vaig atrevir a confessar-li a l'Andreu que li havia robat una idea de la seva novel·la Pròtesi (o més específicament, de la versió cinematogràfica que en va fer l'Aranda i que em va impactar quan la vaig veure amb 14 o 15 anys) per a El rei del món, concretament una relacionada amb armes i cavitats corporals i que acaba així. Que quedi entre nosaltres.

Els discursos de la nit, tant dels presentadors com dels premiats, van ser bastant reivindicatius. Acabaven d'anunciar el tancament de RTVV i s'havia convocat una vaga per l'endemà, era lògic que el tema estigués present. Jo em vaig afegir a les queixes (després d'explicar al meu coautor què estava passant i que em donés el vist-i-plau per fer una petita deriva política). La resta del nostre discurs va tenir a veure amb la importància de la divulgació i en com fer que la ciència arribi a tothom, trencant d'una vegada aquesta divisió de la societat en "de ciències" i "de lletres", coses que ja m'heu sentit dir moltes vegades.

En aquest sentit, que existeixi un premi com aquest és molt important, perquè la tasca del divulgador pot ser molt solitària. Ja sé que la majoria dels qui us passeu per aquí teniu un interès per la ciència, i el vostre suport és fonamental, moltes gràcies, però a vegades et desesperes quan veus que a la llista de bestsellers del país fa mesos que hi ha instal·lats certs artefactes (calla, que ara també el podrem gaudir en català!), o que diaris suposadament seriosos donen veu a les paraciències a la mínima que et despistes. Potser entre tots aconseguirem que les generacions que pugen estiguin millor informades i no tinguin tanta facilitat a combregar amb rodes de molí, però de moment no és per tirar coets.

I així és com va acabar la nit, a quarts de tres de la matinada, amb la gent buidant poc a poc el recinte, com veieu darrere meu en aquesta foto des de l'escenari. Després d'una altra dormida (massa) breu, vam desfer el camí i vam tornar a la nostra estimada Anglaterra, que ens va rebre, com era d'esperar, amb un fi plugim i set esplendorosos graus de temperatura. Què hi farem. Per si voleu xafardejar una mica més, us deixo amb uns retalls de premsa, amb els seves corresponents fotos, s, la nota de premsa de l'editorial, la versió del coautor del llibre (en anglès) i la primera entrevista que m'han fet (sobre el premi i també el llibre del càncer).

Ara
El Punt/Avui
Vilaweb
L'illa dels llibres
La Veu del País Valencià
Web de Bromera
El País
ABC
Las Provincias
Levante
Cultura 21
Diario de Navarra
RiberaExpress (amb un bon reportatge fotogràfic)