Paraula de blog.

El meu agraïment a la gent de l'Avui, que ha citat un altre cop el bloGuejat a la secció Paraula de blog del suplement de cultura del dissabte passat (sento el retard, però és que no m'arrriba l'edició digital fins una setmana després).

Diàleg profund.

Sortir al diari fa que el teu nom acabi als llocs més impensats. El següent diàleg, entre dos personatges que anomenarem A i B, l'ha trobat accidentalment un amic a un fòrum de discusió sobre l'alopècia. El reprodueixo en versió original, gairebé íntegre, profanitats i faltes incloses:

A: De nuevo llega a los médios de comunicación si tomar suplementos vitamínicos es bueno o negativo. Investigaciones del Dr. Macip indican que pueden ser roblematicas. (…)

B: Habia una contraportada de la Vanguardia de hará pocos meses donde un cientifico español en UK decía que los antioxidantes no sirven para nada segun su equipo de investigación....joder, que mal estoy de memoria

B: El investigador creo que era catalán, calvo y joven ( vaya con los espermatozoides echos mierda seguro...)

A: Parece que es el mismo investigador Salvador Macip, nacido en Blanes en 1970. Pero dicen que ahora trabaja en El Sinai, no en medio oriente sino en USA. (...)

B: Si coño era ese de Blanes, el Masip...hostia igual siempre estuvo en Usa....es que me patinan tanto las neuronas... Tanto cerebro y tan poco pelo...igual que yo con la polla...Dios es desmesurado y contradictorio...

B: Perdon MA C IP con "C"

A: No te preocupes; Io antenc un poc el catala. Que tingas un bon dia.

Sagrada família.

Hi ha moments que no haurien d'arribar mai. Per exemple, quan per fi s'acaba una cosa que has estat esperant més temps del que és raonable: és impossible que el resultat no et decebi. La primera cita amb la dona que has idolatrat en silenci segur que no complirà les teves expectatives. O un disc que ha costat quinze anys i tretze milions completar: ni que fos una obrta mestra se salvaria de les brases. I el dia que es posi l'última pedra a la Sagrada Família segur que el primer que et vindrà al cap serà "tant de temps per això?". Almenys aquest darrer moment no el veuré mai.

La BSO d'un dia plujós (IX)

Una mica tard l'homenatge a Rick Wright, que va morir de càncer el setembre passat. Echoes, de Pink Floyd, en la seva versió del Live at Pompeii. Avui, curiosament, tot i ser dilluns no està plovent (encara).

El gran engany de l'alimentació.

Recordo que a la universitat ens explicaven que si deixes que un nen prou petit triï la seva dieta, un moment o altre tendirà a escollir els aliments de forma equilibrada, perquè el cos és prou savi per demanar el que necessita en cada moment: més proteïna, més greix, etc. És quan, anys després, entren en joc factors socials i culturals, que un es llença sense contemplacions a l'horror del fast-food i les llaminadures, oblidant les súpliques del seu organisme. Doncs bé, jo dóno testimoni aquí mateix que tot això és un sac de mentides gros com una casa de pagès. Us exposo el cas.

Procurem alimentar l'hereu de forma variada i raonable, com manen els cànons. Una de les normes és que, per evitar que es torni un addicte als dolços com el seu pare (qui sap, la predisposició podria estar en els gens) no li donem de moment res ensucrat artificialment, ni xocolata ni altres coses bones de la vida. Algú ja ens ha acusat de crueltat amb el pobre infant, però jo estic convençut que és pel seu bé. Ja tindrà temps se sobres de viciar-se.

El portem l'altre dia a un restaurant i, com que amb un any llarg que té ja comença a menjar més o menys de tot, decidim demanar-li el seu primer menú infantil. És un plat de pasta, que es menja amb un interés relatiu, com tantes altres coses sanes que li posem davant. De postre ens arriba per sorpresa un mini-banana split que no havíem demanat. Li preguntem a la cambrera i ens explica que va amb el menú infantil. Es veu que no havíem llegit bé la lletra petita. Amb el plat allà, que té un aspecte deliciós, i el nano mirant-se'l encuriosit no tenim cor de dir-li que no. Un dia és un dia, què caram. Hauríeu d'haver vist com es va llençar sobre el gelat després de la primera cullerada. No tenia temps ni de respirar, el pobre, emocionat com estava. El volia agafar amb les dues mans. No en va deixar ni una gota. Hagués llepat el plat si hagués sabut com fer-ho. I quan no en quedava més, es va posar a bramar desconsoladament.

Ara que algun expert em digui que tenim programat quan naixem l'instint de menjar sa. I un rave. Crec que és just a l'inrevés. Part del procés de civilitzar-nos ha sigut descobrir que menjar no és una funció fisiològica sinó un plaer. Així, al llarg dels segles hem trobat la manera de fabricar totes aquelles coses que la Mare Natura provava d'amagar-nos. Pastissos! Cervesa! Lasagna! Conguitos! Mantega de cacauet! Coca-Cola! Polvorons! Marshmallows! Xoriço a la brasa! Oreos recobertes de xocolata blanca! No importa com de complexe sigui la recepta: l'hem acabat descobrint a cops de tenacitat. Tant esforç creatiu a la cuina ha estat dirigit per una motivació important: qualsevol llepolia que ens haguem inventat els humans, més enllà de la carn a la brasa i l'amanida que se suposava que havia de ser el nostre sustent pels segles dels segles, serà de ben segur nefasta per a la nostra salut però en canvi estarà dissenyada específicament per activar els nostres centres del plaer. Fins i tot els nens de bolquers ho tenen clar, no cal que els ho ensenyi ningú. No els demanis després que escullin un plat de pèsols enlloc d'un brownie recobert de nata. Seria antinatural.

Ferit de mort (II).

Desenllaç de la història del llibre passat per aigua. Què fer quan se't mulla un llibre:

1. Posa'l ben obert prop d'una font de calor, com un radiador.
2. Parla-li. Diuen que això als llibres els agrada.
3. Quan estigui ben sec, recomposa'l sense escatimar pega i deixa'l uns dies sota d'una enciclopèdia ben pesada.
4. Si cal, fes-li una passada amb la planxa, ben calenta però sense vapor.
5. Deixa'l refredar.
6. Llegeix-lo.

Heu vist la foto del abans. Aquí ve la del després. Final feliç.

La BSO d'un dia plujós (VIII).

Un clàssic indiscutible dels Genesis de Peter Gabriel: The carpet crawlers.

Silenci.

La cançó Trio de King Crimson (del disc Starless and bible black, 1974) consta que està escrita per tots els membres del grup. És, de fet, un instrumental improvisat en el qual no hi ha ni una gota de percussió. Quan preguntaven a la banda per què hi figurava com a compositor el bateria, si clarament no havia contribuit res al tema, ells contestaven que la seva decisió de no haver tocat ni una sola nota havia sigut clau per a què la cançó sortís com havia sortit, i per tant mereixia tant de reconeixement com els altres músics.

Una absència ben posada pot ser tan poderosa com mil paraules. King Crimson va manllevar el títol d'aquell disc d'un escriptor. Els escriptors podríem a canvi aprendre del seu gran respecte pel silenci. No cal omplir planes perquè sí: menys a vegades és molt més.

Activitats.

Coses que es poden fer al Regne Unit (resum d'activitats de la setmana passada):

- Celebrar el Diwali, el festival hindú de les llums. Una tradició més que he après, gràcies a viure en una ciutat amb tants indis com aquesta. I després que diguin que la diversitat no és enriquidora.

- Celebrar la Guy Fawkes Night, fogueres i petards (oferta: dos per un al super del barri) en honor al terrorista del segle XVII que va intentar volar les Cases del Parlament. Des que havia llegit V de Vendeta a principis dels noranta que m'havia fascinat el personatge, però no sabia que els britànics se'l prenien tan seriosament com per muntar en el seu honor una festa de solstici pel novembre.

-Peregrinar (amb l'hereu) al lloc on Tolkien va escriure El senyor dels anells. Un quart de segle que tenia ganes de fer-ho. A veure si m'he impregnat d'alguna cosa.

Ja veieu: estem ben distrets.

La BSO d'un dia plujós (VII).

Avui és un altre d'aquests dilluns anglesos, amb aigua a dojo i cel gris. Sembla que la setmana sempre ha de començar així. Bon moment per una cançó.

No sé que té el Mull of Intyre dels Wings que evoca paisatges plujosos d'Escòcia (potser el títol? El vídeo? O és la música?).

Llegir i escriure.

Tinc un problema greu: el millor llibre que he llegit darrerament l'he escrit jo. I això no pot ser. Analitzem científicament les possibles causes.

Una. No llegeixo prou. Certament: amb els horaris que faig, si vull tenir temps per escriure, alguna cosa he de sacrificar. La víctima sol ser la lectura. Les hores diàries dedicades a la literatura tenen un límit: si creo no tinc tant temps de consumir.

Dues. S'escriu tanta ronya que les probabilitats de trobar un llibre que valgui la pena són minúscules. L'oferta és massa gran i cada elecció és un risc. És així? Queden les obres mestres soterrades sota tones de llibres més vendibles? Llavors qui en tindria la culpa? Els escriptors per escriure massa? Els editors per publicar massa? Els lectors que tenen massa temps lliure i s'empassen tot el que els cau a les mans, fomentant així els excessos de la indústria?

Tres. M'he tornat massa exigent. Aquesta segur. No és que cerqui només llibres excelsos, de literatura en majúscules. El que passa és que espero d'un llibre unes coses molt concretes, les que a mi m'agraden, que poden no coincidir amb les que agraden escriure als altres autors o comprar a la majoria del públic. Per això deuen costar de trobar. L'enunciat inicial no era en absolut una mostra de pedanteria: quan estic davant d'un paper en blanc intento escriure precisament el que m'agradaria llegir. Per això jo sóc el lector perfecte per als meus llibres.

Quatre. També podria ser que realment fos el millor escriptor del món i ningú no se n'hagués adonat encara. Això sí que seria un problema greu. Enlloc d'estar gaudint dels milions generats pels meus drets d'autor i preparant el discurs d'acceptació del Nobel estaria aquí perdent el temps amb el relatiu anonimat d'aquest blog. Quina gran tragèdia per mi i per la humanitat.

Ferit de mort (I).

Aquest llibre ha passat una setmana al jardí, dins una caixa de cartró. Allí el va deixar per error el carter, i així de moll me l'he trobat avui, per casualitat. Pobre. Les nits (i els dies) al ras a Anglaterra són molt humides.

Aconseguiré guarir-lo? Tornarà a semblar algun dia un llibre? Es podrà arribar a llegir? La resposta, d'aquí uns dies.

La BSO d'un dia plujós (VI).

Roxy music, la banda més cool del planeta en el seu dia. Avalon, del seu darrer disc.

Viure perillosament.

Està clar que hi ha alguna cosa de l'evolució que no acabem d'entendre. Si se suposa que només sobreviuen els més forts i preparats, com pot ser que els cadells humans siguin com una mena de detectors ambulants de situacions perilloses? No ens hauríem d'haver extingit com a raça fa segles, morts tots abans d'arribar a l'edat de reproduir-nos?

Feu la prova. Agafeu un nen que tot just comença a gatejar. Deixeu-lo al bell mig d'una habitació qualsevol. En menys d'un minut us haurà trobat totes les coses que poden ferir-lo, punxar-lo, mutilar-lo o deixar-lo sec. Sense cap ajuda. Cables que pengen, endolls descoberts, el DIEC que reposa al segon prestatge (et cau al cap i te l'aplana), la porta que t'enganxa els dits, la tauleta de cafè amb cantonades assassines... No es fixarà ni una dècima de segon en res que sigui tou, rodó, suau i innofensiu. Que poc interessant. Als nanos els agrada viure perillosament.

Com hem aconseguit arribar fins aquí, doncs? A la prehistòria, per exemple, eren els petits troglodites igual de curiosos i irresponsables? Si fos cert, la majoria s'haguessin escatxat barranc avall o haguessin acabat els seus dies fets una coca sota un dolmen. O potser la paternitat ha estat sempre així de sacrificada i els nostres ancestres ja es passaven el dia perseguint les seves cries per a què no prenguessin mal i assegurant-se que tots els racons de les seves coves estaven a prova de nens. Potser aquestes ganes d'aventura i d'aprendre són precisament el que ens fa humans. Inevitables. Llavors està claríssim: els pares hem vingut a aquest món a patir...

La BSO d'un dia plujós (V).

Una de mes moderna avui. Gran poder hipnòtic.

Hem nedat a l'estany amb lluna plena.

Parlem doncs avui de Raimón Esplugafreda. La història és una mica llarga, espero no perdre-us pel camí, perquè el final val la pena...

Tenia onze o dotze anys i havia descobert ja que m'ho passava més bé llegint que jugant a futbol. Moltes hores lliures acabava a la biblioteca de l'escola, molt ben assortida, i que comptava a més amb una terrasseta assolellada. Un lloc fabulós per perdre's dins un llibre. Fins i tot em vaig apuntar com a voluntari a no sé quina activitat relacionada amb la biblioteca com a excusa per poder-hi anar més sovint i gaudir de més hores de lectura. Aquesta idea també la va tenir una companya de la meva classe, que semblava tant interessada pels llibres com jo, i junts passàvem hores asseguts al sol en silenci devorant planes àvidament.

Per acabar de situar-nos, hem de tenir present que era la primera meitat dels vuitanta. Als qui se'ns començaven a despertar les hormones no teníem ni les pel·lis del divendres a la nit del Canal Plus ni la internet, les fonts inesgotables de saviesa sexual i cossos nus de les generacions posteriors a nosaltres. Ni tan sols hi havia pràcticament topless a les platges. Si algú aconseguia robar-li d'estranquis un Interviu al seu pare, es convertia en un tresor preciat que passava de mà en mà entre crits ofegats d'admiració. Un parell de pits era la imatge més poderosa que podíem conjurar amb tots els esforços de la nostra imaginació.

En aquest context, un dia arreplego un llibre acabat d'arribar amb un títol que em crida l'atenció: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimón Esplugafreda. Començo a llegir-lo i m'atrapa de seguida la història de misteri. Jo estava en aquells moments molt ficat en els clàssics (els hobbits de Tolkien, l'Arthur Gordon Pym de Poe, el Lau de Carles Soldevila, Frankenstein...) i allò em va semblar com una versió més real i contemporània del llibre d'aventures. El millor estava per arribar.

En un moment donat, i sense esperar-m'ho, em topo amb una escena pujada de to, amb petons i fins i tot un cert grau de nuesa que em va fer enrojolir. Era el primer cop que veia una cosa així en un llibre. Em vaig quedar una mica atabalat. Això es podia fer? Era com si de cop i volta algú hagués aixecat el teló. Fins ara els meus móns imaginaris estaven poblats per elfs i criatures assexuades amb més ganes d'explorar el desconegut que d'aparellar-se. S'obria un univers de noves possibilitats davant meu: acabava de perdre la meva innocència com a lector.

Immediatament vaig voler compartir el descobriment amb la meva companya d'exili bibliotecari. Sense cap segona intenció, és clar: sabia que ella ho apreciaria tant com jo. I així va ser. Vam comentar i rellegir el llibre plegats un munt de cops. Ens vam sentir com si compartíssim un secret únic, com si haguéssim accedit a un coneixement prohibit. Ens vam sentir grans de cop i volta. I estic segur que això li va passar a més d'un, perquè Hem nedat es va acabar convertint en un èxit important entre la gent de la nostra edat. Fins i tot els qui no solien llegir gaire.

Quan es va publicar el següent llibre d'Esplugafreda, Potser aquesta nit a Cala Roja, ja tenia dos o tres anys més i entenia millor com funcionava el món. De totes maneres, vaig córrer a llegir-lo. La novel·la seguia un esquema similar a la primera i ja no em va impactar tant, però recordo haver reviscut en certa manera aquelles primeres sensacions. Els seus altres dos llibres, apareguts més tard, ja no els vaig arribar a llegir. El meu viatge iniciàtic s'havia completat i ha sabia volar sol. Però aquella primera aventura es va quedar gravada per sempre més a la meva memòria (fa un quart de segle i encara me'n recordo!).

I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill. No puc assegurar que Hem nedat hi tingués res a veure, però qui sap...

No va ser fins molts anys després d'aquelles sessions de biblioteca que vaig saber que Raimón Esplugafreda era un pseudònim. I no ha sigut fins que em vaig posar a remenar internet fa unes setmanes que vaig descobrir que darrera s'hi amaga un tal Jesús Bonals (el senyor de la foto), professor de matemàtiques d'institut nascut a Balsareny l'any 1943. M'agradaria felicitar-lo per haver sabut sintonitzar tan bé amb el que volíem llegir els joves de llavors. Des d'aquí, i en nom de tota una generació: gràcies, Raimón/Jesús!

La BSO d'un dia plujós (IV).

Per molt clàssic que sigui, l'Elvis té uns temes impressionants. Aquesta, Pocketful of rainbows, de la banda sonora de G.I. Blues, té alguna cosa especial, tot i no ser de les més conegudes. Fa conjunt amb la de la setmana passada, per això del rainbow.

Entrevista a TV3.

Avui al telenotícies han passat l'entrevista que em van fer a l'Hospital del Mar el passat 10 de setembre.

Podeu veure el vídeo aquí:

http://www.tv3.cat/videos/750959

Vicky Christina... Cheetah?

Aparco el tema que havia promès que tractaria avui per afegir un més a la munió d'articles que parlen de la darrera pel·lícula de Woody Allen. Ho faig expressament amb retard perquè no vull participar en les dues postures oficials ("és una merda" o "els que diuen que és una merda es deixen portar per raons extra-artístiques"). Entre altres coses, ni tan sols l'he vista, així que no puc entrar a valorar-la.

El que sí que faré és expressar la meva sorpresa pels rius de tinta que aquesta pel·lícula ha fet córrer a casa nostra quan n'hi ha una altra que mereixeria molt més aquest honor. Parlo de The Cheetah Girls 2, segona entrega d'una de les franquícies més rentables de la Disney, rodada íntegrament a Barcelona i estrenada el 2006.

Va rebre aquesta pel·lícula alguna subvenció institucional? Van sortir els polítics dels seus caus per fer-se fotos amb les bufones protagonistes? Es creava el caos al voltant dels llocs on filmaven? En van parlar tots els diaris? Per què no? Em direu que perquè Woody Allen és Woody Allen i les Xites aquestes no li arriben a la sola de la sabata. I estareu molt equivocats. Tot i que Vicky Christina Barcelona ha generat ja 29 milions de dòlars, la tercera màxima recaptació en la història del seu director, hem de tenir present que les Cheetah Girls les van veure vuit milions de persones el dia de la seva primera emissió als Estats Units (per televisió), superant així el récord anterior que tenia High School Musical. S'ha traduït a un munt d'idiomes i s'ha estrenat a tot el món (Austràlia, Polònia, Brasil, tota Àsia...). I des de llavors, es va emetent periòdicament a tots els canals Disney, multiplicant així constantment el nombre d'espectadors. A més, ha generat 18 milions només en vendes de DVDs i un milió i mig per la seva banda sonora. El pobre Woody Allen no ha tingut mai un impacte tan gran.

Els números són aclaparadors: molta més gent ha vist (i veurà) Cheetah que Vicky, que no deixa de ser un film més d'"art i assaig". La propaganda que han fet de Barcelona els de la Disney és mil cops més gran, i la imatge de postal, amb passejades pels llocs turístics de rigor, és la mateixa. A més, un actor català, l'Abel Folk, tenia un paper secundari destacat. Per què llavors ningú no n'ha fet ni cas? Potser perquè queda molt més cool dir que has vist un intel·lectual com Woody Allen rodar que no saludar un grup popular prefabricat com les Cheetah Girls? Quant esnobisme.

La BSO d'un dia plujós (III).

Ronnie James Dio és possiblement la persona que més vegades ha cantat sobre els arcs de Sant Martí. Aquesta, Rainbow eyes, és la meva preferida de totes, de quan estava en una banda precisament anomenada Rainbow. Impressionant guitarra de Ritchie Blackmore.