L'envelliment del cervell

Més xerrades. Aquesta és una que vaig fer per a la Fundació Pasqual Maragall (feu-vos socis, que gràcies a la gran feina que fan avancem en l'Alzheimer!) sobre l'envelliment del cervell, amb algun consell per a frenar-lo una mica.

Salut i conflicte

Si us ve de gust una mica de ciència barrejada amb filosofia, aquí teniu la xerrada que vaig fer fa uns dies a la Casa de la Cultura de Girona dins del cicle Conflicte i pensament:

Escolta el teu cos, la cançó

Fa cosa d'un any i mig es va estrenar la sèrie del SX3 Escolta el teu cos, de la qual també en vam fer un llibre. Però fins ara havien quedat inèdites les meves contribucions a la banda sonora. Doncs des d'ara ja les podeu escoltar a totes les plataformes.

Primer, teniu el tema de la sèrie, en una versió single i una més "clàssica" (on m'han deixat fer solos i, fins i tot, rapejar!), interpretada pels Ecliperama, el meu grup dels 90, que ens vam tornar a reunir per a l'ocasió:

I també podeu escoltar la música de fons de les parts animades de la sèrie, que vaig composar amb el meu altre grup (el de tecno experimental), lapsong:

Dia de reis

 Espero que els reis hagin sigut per vosaltres tan bons com aquests tres:

Un any fantàstic

Ahir recordava que el clàssic Metropolis passa el 2026, però he remenat una mica més i he trobat aquest article que en menciona uns quants exemples més...

Sembla que als marcianòlegs els agrada aquest any, perquè Bradbury hi va ambientar part de les Cròniques marcianes. EL 2026 és també l'any que es descobreix el portal cap a Mart a Doom, un dels videojocs que va estrenar la bogeria del first person shooters als anys 90. La colonització de Mart també comença el 2026 a la famosa trilogia de Kim Stanley Robinson. Mentrestant, en el mon real estem parlant de tornar a enviar gent a la Lluna. Realment anem endarrerits...

La segona pel·lícula de la nova trilogia del Planera dels Simis també passa el 2026, i pinta una humanitat en declivi per culpa d'una pandèmia mentre els micos comencen a ser cada cop més intel·ligents. Alguns podrien dir que part del guió ja s'ha convertit en realitat...

N'hi ha unes quantes més, però acabo amb Snowpiercer, la sèrie basada en la pel·lícula del mateix nom, que parteix de l'absurda premisa que els únics supervivents d'una glaciació recorren el planeta en un tren que no para de donar voltes, i que està organitzat en les mateixes castes que la societat actual, només que dividida en vagons.

En resum, un futur/present no gaire afalagador... Veurem què passa en realitat!

Bon any nou!

  

El 2026 és l'any en el qual transcorre l'acció de Metropolis, el film dirigit per Fritz Lang el 1927 (i que, per tant, serà centenari l'any que ve), una de les primeres pel·lícules de ciència-ficció i sens dubte la més pionera. Potser aquest any apareixerà la Maria que uneixi totes les classes i els falsos profetes seran cremats a la foguera... però jo no tindria gaire esperances! Bon any nou a tothom. Que el 2026 ens porti amor i salut.

El Resum

Hora de tancar el 2025 i fer l'habitual resum de l'any. Comencem pel blog. Malgrat ser el seu 20è aniversari, ha sigut un any de mínims altre cop: igualo la pitjor marca (30 entrades), que havia sigut la de l'any pandèmic 2021. Aquesta vegada no tinc l'excusa d'haver estat massa ocupat sortint als mitjans parlant de virus, me n'he de buscar una altra... La veritat és que el 2025 ha sigut un any laboralment molt intens (incloent l'obertura d'un nou laboratori a Barcelona, que ha sigut una feinada) i, fins i tot amb la meva llegendària capacitat de fer mil coses a la vegada, he tingut poc temps per a altres activitats... En tot cas, el bloGuejat continuarà endavant, com sempre, esperem que una mica més actiu, perquè és una finestra al mon que funciona bé per a certs tipus de formats... i perquè ja és com un vell amic que et sabria greu perdre.

El 2025 també ha sigut el primer any des del 2009 (i el segon des que vaig començar la meva activitat literària el 2005, un altre vintè aniversari que he celebrat aquest any!) que no he publicat cap llibre. Acostumat al meu parell de títols anuals de mitjana, ha sigut un descans inesperat. És la conseqüència d'haver escrit molt poc aquests darrers anys, és clar. He estat enfeinat en altres coses, com us deia... Si tot va bé, tindré llibre nou el 2026 (m'estrenaré en la poesia, un gènere que va ser dels primers que vaig conrear però que sempre he tingut amagat) i a poc a poc espero anar recuperant el ritme després d'aquesta petita pausa (estic treballant en dues novel·les i un assaig, que suposo que veuran la llum a partir del 2027). L'escriptura continuarà sent part important de la meva activitat, això segur.

Part de la culpa de la meva baixa productivitat literària la té el fet que he estat dedicant-me molt a la música, tal com va passar ja el 2024. Aquest any s'han complert 20 anys també (un altre aniversari!) del primer disc que vaig (auto)publicar, la banda sonora del meu primer llibre, Mugrons de titani. Per celebrar-ho, vaig remasteritzar-la i penjar-la a les plataformes, i això m'ha portat a rescatar altres gravacions del grup que tenia quan estava a Nova York. Espero poder acabar de polir els discs que falten i posar-los per primer cop a l'abast de tothom. Hi ha cançons que, dues dècades després, trobo que encara sonen molt potents. En paral·lel, hem ressuscitat el meu primer grup (com ja us havia explicat l'any passat) i hem recuperat els temes que tocàvem fa 35 anys, més algun de nou, que fins ara només teníem mal gravats en maquetes. Ha sigut una experiència molt divertida (i llarga!) que esperem que acabi de donar fruit aquest 2026. Tenim tot un LP gravat i mesclat i potser una discogràfica que ens el traurà. D'una manera o altra, l'any que ve tindré un disc "nou" al carrer del qual n'estic molt orgullós. De moment hem penjat el primer single, que és una bona mostra del que ve, malgrat que si alguna cosa ens defineix és per ser molt eclèctics (el disc va des del blues al rock dur passant per les baladesa acústiques i el pop).

I a nivell personal, aquest ha estat un any de descobriments, amb el meu diagnòstic inesperat d'autisme i (el més esperat) de TDAH. Això m'ha portat a rebre un munt de missatges de coneguts i desconeguts que han volgut compartir els seus problemes, dubtes, sospites i diagnòstics. Ha sigut maco veure que la neurodivergència comença a sortir de l'armari i ja se'n parla amb més naturalitat. Al cap i a la fi, la gran diversitat del cervell humà fa que alguns estiguem més als marges que els altres i això pot ser complicat, però a vegades també interessant, si se sap gestionar.

Un any força ple, ja ho veieu, que espero que porti a un 2026 ben productiu en tots els camps. Però, sobretot, que l'any nou ens porti salut i amor, que sense això no anem enlloc. Bona entrada d'any a tothom! 

La banda sonora d'avui

 

Tots érem més innocents el 1989, també el Mike Oldfield i la seva dona, l'Anita Hegerland, que li van dedicar aquesta cançó a la seva filla Greta i després se'ls va ocórrer fer un vídeo tan burro com aquest. Feliç dia dels sants innocents!

Fa 50 anys... (4a part)

He agafat per costum acabar l'any repassant els millors discs... de fa mig segle. És un top 10 una mica diferent dels que es fan aquests dies, però serveix per recordar que fa un temps hi havia una cosa que es deia LPs i que alguns d'ells van ser tan revolucionaris que encara es poden escoltar avui en dia i sonen igual de potents. Aquí teniu les seleccions anteriors: 1974, 1973 i 1972. I aquí va la meva tria del 1975 per animar-vos el Sant Esteve:

Com és tradició, abans de tancar el 2025 vaig a fer un repàs als millors discs... de fa 50 anys! El meu petit homenatge a aquella forma d'art mig perduda anomenada LP. Endavant amb les joies del 1975! 🧵1/14

— Salvador Macip (@macips01) December 25, 2025

Bon Nadal!

55

 

De passeig per Leicester

Des de Ràdio Marina em van proposar participar en aquest project que es diu Del poble al món, on els mitjans locals envien un creador de continguts a parlar amb catalans emigrats. A mi em va tocar ensenyar-li Leicester a la Mitja Catalana, una instagramer encantadora que està aprenent tot el que pot sobre la nostra cultura i la nostra llengua. Acompanyeu-nos al passeig! 

 

Les centenàries catalanes

Aquests dies he sortit en alguns mitjans parlant de la curiosa longevitat de les dones catalanes. Si voleu saber-ne més, teniu aquesta entrevista a BTV:

També una entrevista a la Cope, una altra al Periódico i la meva secció de la setmana a El Suplement:

I aquí us deixo l'entrevista que li vam fer mesos enrere a l'Angelina Torres, la que llavors era la persona més gran del país, i que fa uns ides per desgràcia va morir:

Tots sants

 A casa ho celebrem tots... Que tingueu uns bona festa de tots sants! (Panellets gentilesa de ma mare...).

1-O

 Costa de creure que va passar...

Ressenya: De quatre grapes

Aquest estiu he llegit De quatre grapes, de la Miranda July. Me l'havia comprat quan havia sortit perquè m'havia atret per casualitat la història quan vaig agafar el llibre del taulell de la llibreria del poble (i, a més, em va fer gràcia que l'exemplar estigués signat), però me'l va robar la meva dona i se'l va llegir primer. A principis d'estiu en va sortir la traducció catalana, i em va enganxar llegint l'original. Des de llavors, s'ha colat a les llistes dels més venuts i se n'han publicat diverses crítiques, entre les quals una de la Leticia Asenjo a l'ARA que fa una connexió interessant amb el llibre i unes declaracions meves.

N'he decidit fer-ne finalment fer-ne jo també una ressenya perquè és una de les novel·les més interessants que m'ha caigut a les mans darrerament. Començo reconeixent, com també diu la Leticia, que no és ni molt menys una novel·la perfecta. Té un ritme lent i contemplatiu, alguns girs argumentals son estranys i està ficats tota l'estona al cap de la protagonista pot acabar carregant una mica. Però això darrer és també un mèrit, perquè transmet molt bé el que és una crisi personal, en aquest cas, la crisi perimenopàusica d'una dona artista (amb un perfil semblant a l'autora) i mare.

Seria un error considerar-lo un llibre "de dones" o "per dones" (etiquetes, d'altra banda, una mica absurdes), perquè la sensació de desconcert i d'estar perdut que comunica és universal. La barreja de drama, comèdia i patetisme està molt ben trobada i fa que t'identifiquis amb la protagonista, encara que no tinguis la mateixa edat (la meva crisi dels quaranta ja fa temps que ha quedat enrere) o sexe. Sí que m'ha semblat diferent a altres històries similars, perquè estic més acostumat a sentir-les explicar als homes (no sé si la literatura de crisi és tradicionalment més masculina o simplement que no havia buscat els llibres adequats), i és interessant veure que a l'altra banda es viu d'una manera igual, encara que diferent.

En resum, un llibre diferent, ben trabat, que requereix una mica de paciència però que recompensa al lector. No he trobat gaire novel·les així, darrerament. Llegeixo que en faran una adaptació televisiva. Els desitjo sort als showrunners...

Ressenya: Una cançó de pluja

M'agrada com escriu en Joan-Lluís Lluís i li he llegit la majoria de novel·les que ha publicat. Cada llibre és diferent però manté un segell propi que son coses que m'agraden especialment. Acaba de publicar Una cançó de pluja, que m'he empassat en un parell de sessions, primera perquè és una història curta, i segona perquè enganxa des de les primeres planes.

L'elecció d'explicar la història d'una orangutana fugada és, si més no curiosa. Perquè el llibre és això, una crònica de com escapa una orangutana capturada per uns criminals, viscuda des de dins. L'habilitat narrativa de l'autor fa que, un cop superada l'estranyesa inicial, et fiquis en la pell de la protagonista i acabis veient el mon a través dels seus ulls. La novel·la, diuen que basada en fets reals, funciona com una petita faula per retratar el costat fosc de la naturalesa humana, com si algú ens estigués observant des de fora. També és interessant com Lluís imagina la societat dels orangutans i crea tota una cultura al seu voltant. Un dels millors moments del llibre, precisament, és l'explicació de la mitologia goríl·lica de la creació del mon, un conte dins del conte, ple de poesia.

En resum, una novel·la diferent, ben escrita i ben portada, que es llegeix d'una tirada, que té un misstge potent (sense ser excessivament moralista) i que demostra, un cop més, que, amb el seu domini literari, Joan-Lluís Lluís pot fer que sigui atractiu qualsevol tema.

11S

 

Un 11S especial per nosaltres aquest any: l'hereu ja és major d'edat. Com passa el temps! Bona diada a tothom. Visca Catalunya i visca el català!

Eclipsis

Tinc una especial atracció pels eclipsis (el meu primer grup musical, que encara cueja, els deu el nom) i va ser un plaer veure la lluna eclipsar-se aquest diumenge des de la terrassa (quan els núvols em deixaven). Un més dels fabulosos espectacles que ens ofereix de tant en tant la natura. Per uns moments, t'oblides dels desastres que passen al planeta...

Rick Davies (1944-2025)

Supertramp és un grup que em va marcar força la post-adolescència. La seva marca especial de pop progressiu m'era especialment atractiva, tot i que, sent guitarrista, un grup liderat per dos pianistes (la guitarra de Hodgson sol ser testimonial) no era, d'entrada, l'elecció més òbvia. Però aquestes codes de molts dels seus temes (com aquest que us poso) és un truc que he copiat força vegades amb els meus grups.

Supertramp tenia dues ànimes, Davies i Hodgson, i jo era més del segon, si s'havia de triar (i si he d'escollir entre Lennon i McCartney, també em quedo amb el segon). Però era innegable la qualitat com a cantant i compositor de Davies, que acaba de morir després d'arrossegar un mieloma múltiple durant dècades. Davies i Hodgson no van aconseguir refer el grup després del ...famous last words..., el disc-testament de l'etapa daurada del grup, tot i que diuen que es van reconciliar. En tot cas, ens han deixat la seva música fantàstica.